dissabte, 12 de juny de 2010

El valor de les paraules

Fa uns dies, a un supermercat qualsevol, vàrem aturar-nos a les postades dels sabons. Al costat del sabó de sempre hi havia un en format de càrrega, tipus bossa de plàstic. La mateixa marca, un disseny semblant i un preu un xic més baix. Sense pensar-nos-ho agafàrem aquest. Si ja tinc l'ampolla a casa, raonàrem, només cal que la reompli i segurament hi haurà menys embolcalls i a més ens costarà menys.
Ja amb aquest a les mans, per allò que ara els supermercats t'han de posar el preu per unitat o litre, per curiositat vaig mirar a quant ens sortia. Sorpresa meva, era més cara la càrrega que l'envàs original.
Encuriosits, vàrem començar a fixar-nos més en aquesta informació i ens adonàrem que sovint les ofertes només ho eren fictíciament, ja que moltes a l'hora d'afinar el preu, eren més cares que el producte original. L'únic que canviava era el format de l'envàs i el reclam, però no el preu, que s'encaria.
Dies després, a l'escola, vaig trobar-me un full amb unes bestieses escrites, coses de nens. Reconeixent la lletra, els mestres acabem coneixent com escriuen gairebé tots els infants que tenim, vaig demanar-li a un si ho havia fet.
Indignat, empipat, ofès, em digué que no. Que ell no ho havia fet, fins i tot amb unes llàgrimes esbossades als ulls.
Vàrem estar parlant estona, comparant-ho amb la seva lletra i ell, vinga que no, que no ho he fet. Que injust!
Minuts després, vaig canvia la pregunta. Vaig demanar-li, si ho havia escrit ell.
I, tranquil·lament, em digué que sí, que ell ho havia escrit, del què en vaig deduir que ell no havia fet ni el bolígraf, ni el full, ni res de res.
La publicitat no m'enganyà. El nen tampoc. Ambdós eren exemples portats a l'extrem del valor de les paraules. Un per omissió, enlloc deia que sortís més a compte, l'altre també, la pregunta meva estava mal formulada.
Ara, preparem-nos si hem de filar tan prim amb les paraules, doncs anem cap a un món pervers i recargolat.