Olors d'escola

Avui l'escola s'anava buidant, ahir encara hi havia el tràfec habitual perquè es repartien els darrers informes del curs.
Les classes, sempre sorolloses i alegres, avui eren buides i silents. Per les persianes mig abaixades entraven unes franges tristes de llum estiuenca, mentre que les finestres, mal tancades, permetien que la poca frescor existent s'instal·lés en unes aules en penombra.
Els infants no tornaran fins al setembre, els mestres en un degoteig constant aniran encara feinejant per les aules, silents, arrossegant els peus, endreçant i buidant, pensant ja en el nou curs que s'acosta i els infants que vindran.
A les mateixes parets on ahir ressonaven rialles innocents, avui només se senten rumors suaus, espetecs llunyans i el brunzit somort d'algun aparell elèctric mal apagat en la llunyania. Lluny queda aquell xivarri eixordador i ple de vida. Lluny queden aquelles passes infantils i el fregadís de les cadires. Avui les aules eren desertes i aquesta buidor, aquest reposar de l'aire, com el vi que després de viatjar celebra el pòsit que davalla, deixa sortir velles olors, deixa fluir velles aromes amagades.
Són flaires de pintures gastades, d'infants que ja no hi són, de bates brutes i ceres esmolades. Olors de taules buides i armaris polsegosos, de mestres que se'n van i d'altres que arriben. Aromes de coles i de llapis, de gomes i bolígrafs. Olors d'alegries i de plors. D'abraçades i caigudes. D'enfadades i de jocs.
Però també d'estudi i lectura, de vida desbordant. D'aquell infant que somriu quan descobreix el perquè d'aquell problema, del que entén el que llegeix, del que escolta un conte embadalit, del que troba un amic. Del que s'esforça, del que mira, del que renya o el que bromeja. Una barreja única que dura malgrat que l'espai s'airegi, malgrat que les finestres s'obrin i el temps vagi passant. Són sentors que es sumen, olors que parlen. Són les olors d'escola.