dimarts, 29 de juny de 2010

I no som una NACIÓ?

nació

1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Extret del Diccionari de la Llengua Catalana

nación.

(Del lat. natĭo, -ōnis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.


Extret del Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española

Que potser el tribunal pretén començar a treballar la semàntica? Faran un nou diccionari? Serà el diccionari adaptat a l'obtusitat jurídica espanyola?
Qui sap, potser ara faran una tisorada als diccionaris per tal d'adaptar-los a la seva realitat...

10 comentaris:

Arnau ha dit...

Et recordo que el TC no ha tocat en absolut el preambul, i per lo tant en aquest sentit sí que "es" una "nació".

Sembla ser que el que diuen es que aquesta terminologia no te efectes jurídics.

Quins esperes tu que siguien els "aspectes juridics" que comporten ser una "nacio"?

Jo no ho sé. I per aixo no entenc la polémica.

No he mirat el RAE, pero sempre he pensat que nacio era estat propi.

Però si ser "nació" es un "sentiment"... Som antiestatutaris els que no ens sembla que Catalunya sigui nacio?

I un altre cosa: Si l'estatut de Valencia diu que el valencià es una llengua diferent al català, per el fet de dir-ho, Es veritat?

Jo crec que es un error tractar de transformar les paraules amb estatus i constitucions... Son debats estèrils que nomes provoquen confrontació (lo qual interessa a força gent, per cert).


Per exemple, em sembla un xorrada l'us de la expresió "nacionalitat" per

Sergi ha dit...

Ben trobat Arnau...
Discutir si Catalunya és una nació o no és com discutir si la neu és freda o calenta. Poden discutir molts termes però el què crec que no es pot fer és confondre a tothom, canviant el sentit d'un mot i negant una realitat. No depèn d'un acord que Catalunya sigui una nació, és una realitat.
I si posar nació comporta drets, aleshores que canviïn la constitució i diguin que els drets són de l'estat, no de les nacions.
I les nacions no tenen sempre estat - encara que l'han tingut- com serien el poble escocès, cors, saharauí, basc, palestí i molts més.

Arnau ha dit...

Hola Sergi,

Doncs si no podem discutir-ho, no ho discutirm. El TC, tampoc. Que et recordo no ha modificat el preámbul del estatut, contrariament al que insinuaves. De fet, ha aceptat que Catalunya es una nacio en el sentit "laxe" que indiquen els diccionaris que cites...

...de totes maneres, aquestes definicions no em semblan massa encertades (especialment la del RAE), doncs Murcia, o Extramadura també serien "nacions"...

No ho sé. ¿Quan creus que varem descubrir que Catalunya era una nació? ¿Creus que als anys 70 o 80 la gent ho pensava? ¿I als anys 20? ¿I al 1800?

Soc jove. Tinc 30 anys. I no recordo que 10 o 15 anys enrera la gent o els politics afirmessin tal cosa... Penso que els politics i als mitjans están fent una campanya en aquest sentit (Catalunya es una nació), i estan canviant el sentit de les paraules i manipulant i enfrontant a la gent...

Sergi ha dit...

Diria, i això els historiadors afinaran més, que el terme de nació a Catalunya, com a país,deu començar cap als anys 800, quan els reis francs formen un domini independent, això que és Catalunya i que governen uns comptes i aquests li deuen vassallatge. Aquests comptes regnaran amb independència de Castella fins al decret de nova planta ( 1716 ), quan Catalunya perd els seus drets. A partir d'aquí el terme de nació malgrat la repressió ha anat apareixent i agafa embranzida a l'època moderna a la Renaixença ( s. XIX ) , quan es vol recuperar la llengua i la cultura catalana que havien passat en segon terme al període de la Decadència. A la República Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola però la guerra civil torna a estroncar-ho tot i de nou toca resistir. Després de la Guerra Civil i amb la dictadura, suposo que el més important era sobreviure i per tant, potser les reivindicacions nacionals passen en segon terme, hi ha moltes altres reivindicacions ( socials, laborals, sanitàries, educatives... ) i un cop hi ha una transició més o menys tranquil·la - sobretot pels dictadors - , un cop tot ha reposat, potser tornen a sortir les velles aspiracions.
Segur que em deixo moltes coses, és molt imprecís, però potser serveix per fer quatre pinzellades...

Arnau ha dit...

Crec que t'equivoques, i que el sentiment de "nació" es molt mes modern que tot això que expliques... La "guerra de successió" va ser un guerra europea, y una guerra entre espanyols. El sentiment catalanista era inexistent. Existia, això sí, una minoria que volia protegir estructures arcaiques per el seu propi benefici. La alternativa a Felip V no era un Estat Català. La unitat d’Espanya no estava en discussió.

Lo que no entenc la fascinació de desperta el "sentiment nacionalista"... Mirant la historia recent, i el fruit sagnant que ha deixat enrere, Encara interessa avivar aquest sentiment?

Jo crec que tenim problemes mes importants sobre la taula. Hem de buscar maneres d'organitzar-nos més racionals i eficients que les actuals. ¿Quin sentit té que una mateixa llei (la del burka, per exemple) s’aprovi a nivell local, regional, estatal i europeu? ¿Quan ens costa tanta duplicació de funcions?

Sergi ha dit...

Un incís, les independències són sagnants pels estats, mai per les parts. Fixa-t'hi amb Estònia, Txecoslovàquia, Letònia, Lituània... van separar-se pacíficament, en canvi les sagnants, sempre són per causa de l'estat, que tallen d'arrel un desig de manera violenta.
La guerra de successió va ser una guerra on cada nació defensava el rei que li era més favorable, Catalunya el que li permetria mantenir l'autogovern, mentre que Castella el seu.

Arnau ha dit...

I un altre incis. Es complicat (o impossible) fer historia-ficció. Però, ¿Qué hagués passat si el austricistes haguessin guanyat la Guerra? El archiduc Carles va ser en penúltim de la saga.

Mirant el mapa d'Europa, s'obsesva que totes les regions que formaven part d'aquell Sacro Imperio no existeixen actualment com a nació (ni com a Estat, és clar).

I sí que existeixen els que tenían una estructura moderna-burguesa-liberal (França, Inglaterra, España...).

¿On está Prusia, Baviera, Silesia, Moravia, Lombardía...? ¿On están els "drets" que amb tantes guerres van defensar aquelles estructures mediavals fins fa 4 díes?

No hi son. Has estat sustituits per Estats Contamporànis mes eficients i mes forts (Alemania, Italia, Rumania...).

I cap d'ells te mes autogovern que la borbònica CATALUNYA!!

Realment ens van fer tant mals aquelles reformes que van permetre un desenvolupament econòmic a Catalunya sense precedents?

Sergi ha dit...

Ep, el sacre imperi romanogermànic estava format també per Alemanya, Àustria, Suïssa, Liechtenstein, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, República Txeca i Eslovènia. I em sembla que encara existeixen.
Però deixant de banda l'arxiduc Carles, que tampoc l'enyoraré, l'únic que volia comentar és que el sentiment de nació ve de lluny i que s'ha expressat de diferents maneres.

Arnau ha dit...

Em penso que aquest països no existien com a tals al 1700 (expecte Austria), ni al 1800... Però m'informaré.

I aprofito per explicarte una cosa que potser no saps:

Juan Carles I es el descendent directe de Felipe V, que va eliminar la Generalitat . Sí.

Però potser no saps que Felipe V era rebesnet de Felipe IV, que era net de Felipe II, que era net de Juana La Loca, que era filla de Fernando el Católico, que era net de Ferran I d’Aragó, que era net de Pere IV d’Aragó, que va instituir la Generalitat a les Corts de Barcelona.

Però, a més, Pere IV era net de Jaume II, que era net de Jaume I el Conqueridor.

Es a dir: Juan Carles I es descendent directe de Jaume I el Conqueridor. Ho sabies? No t’omple d’orgull? :-)

Sergi ha dit...

Pot ser que sigui descendent, les reialeses s'alimenten entre elles i es tenen cura, per això de l'hemofília. Ara, molts d'aquests casaments són de conveniència.
Tot i això, no em declaro pas monàrquic i crec que la idea de nació està per sobre de personalismes.