diumenge, 6 de juny de 2010

Gaudir de la natura


Miro al voltant i veig un verd que tot ho acoloreix. I enmig d'aquest, entre tanta verdor, una verdor que no té res d'uniforme, que s'anomena verd per posar-li un nom, ja que la infinitat de matisos que assoleix mostra una paleta de colors que fa semblar absurd anomenar amb el mateix mot colors tant distants, posant el contrapunt treuen el cap milers de flors de colors vius i variats.
Són colors sortits directament de l'arc de Sant Martí, esquitxos cromàtics d'una vivesa inversemblant i alhora tan corrents. Grocs, vermells, liles, blaus... i cadascun seguint una gradació incomptable, augmentant la diversitat a uns nivells d'esquizofrènia.
I davant de tot aquest panorama, amb aquesta postal als peus, gaudeixo entrant d'amagatotis als camps, com si fos un furtiu sonat i enmig d'aquests, dret, entre les fileres de blat o d'ordi, tancar els ulls mentre deixo caure els braços just a l'alçada en què els palmells freguen les plantes, només d'esquitllada i així, sense mirar, fer quatre passes i deixar que mentre l'aire, si tinc sort, m'embulla els cabells i el sol m'escalfa la cara, les mans sentin aquesta verdor que és palpable, que està viva.
És un d'aquells petits plaers incomparables, una càrrega d'energia necessària.


Botó d'or i malva.



Badabadoc i xicoira.