dimecres, 11 de gener de 2012

Comença a glaçar

De bon matí tot és blanc. Des de fa poc, res, tan sols un parell de dies. Arriba ràpid, el vespre abans, quan surto a passejar la gossa ja ho veig. Sento el crepitar del gel sota els peus. Un espetegar agradable, divertit. Un cruiximent seductor. Em transmet una sensació infantil. De nen amb botes balderes als peus passejant per un camp glaçat. I al costat, entre gossa i casa, el cotxe brilla sota el fanal. Potser més. Avui veig el tel que l'està cobrint. El noto enmig d'alenades gèlides.
Demà al mati a rascar els vidres mentre el cotxe s'escalfa i fumeja estossegant, rondinant per l'hora, el fred i els anys. De moment encara no en fa massa de fred. Ja arribarà. En fa prou com per regalar-nos una fina capa de gel, però no massa com perquè costi de treure-la.
Més endavant, a mesura que el sol mandrós s'alci, que s'emporti rere núvols tènues el mantell que tot ho cobreix, tot s'anirà xopant. La terra, els arbres, la carretera. Aquesta ara esdevé més misteriosa. Menys familiar. Pocs trams secs. La majoria humits, alguns gelats. Qualsevol revolt, qualsevol obaga, pot estar pintat de blanc. D'aquí a Mura un munt, sobretot quan deixem la principal. La que hi passa el camió lluminós que escup sal a batzegades. És aleshores que cal estar atent. Vigilant. Ni frens, ni girs bruscs. Cal deixar-se portar. Cal fluir i sense presses, anar fent.
Ara te n'adones del trànsit rodat. Dels cotxes que et precedeixen. Un, dos, tres... i pocs més. El negre sobre blanc t'ho diu. Les roderes et marquen el camí. Quan les trepitges és com anit, amb botes balderes, però esperes que les rodes s'arrapin bé i després d'alguna relliscada, d'algun sotrac de més, avances sense contratemps. Tampoc fa tan fred. Tampoc hi ha tan gel. De moment, perquè tot just acabem de començar.