dimarts, 24 de gener de 2012

Moltes preguntes per a una sola resposta.

Quan entres en un laberint et sembla que tots els camins són iguals. Et sembla que per més variats que siguin els recorreguts que fas, sempre vas a parar al mateix indret. A una cruïlla maleïda. Un i altre cop. Ja pots girar a l'esquerra a la segona cruïlla o bé a la dreta que tard o d'hora ensopegues amb aquella fita que et diu que repeteixes camí. Com la pedra que et fa caure. Ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
A nivell nacional sembla que sempre anem a parar a la mateixa cruïlla. Al mateix parador. Sigui quina sigui la qüestió. Sigui quin sigui el tràngol. La batalla constant per protegir la llengua, l'escola, la sanitat. Les demandes reiteratives per tenir el control sobre els aeroports, sobre els ingressos i les despeses generades aquí. La millora de la xarxa ferroviària, elèctrica... El dret a tenir una selecció pròpia que ens representi en tots els esports. El dret a tenir veu pròpia en totes les institucions d'arreu, sense passar pel filtre / sedàs espanyol. La necessitat de tenir uns tribunals imparcials, justos, nets. Vaja, que hi ha un munt de qüestions que com a poble hauríem de poder decidir i se'ns nega. 
Veient-ho amb perspectiva, potser caldria anar afinant objectius. Estem perdent massa energies pel camí. Lluitem per les seleccions, la llengua, el pacte fiscal, els aeroports, ...  la xocolata del lloro. Una distracció que ens embalsama les inquietuds, que ens calma i esgota per un temps. Potser, només potser, posant-nos únicament un objectiu, ambiciós és cert, però amb un de sol, resoldríem tots els nostres anhels. 
Qui ho diu que serà més fàcil aconseguir unes seleccions nacionals, un pacte fiscal o bé una gestió dels recursos naturals que no pas la independència? Per què no juguem de debò, amb apostesaltes i deixem de remenar la perdiu?
Tan difícil és aconseguir una cosa amb aquest estat centralista, caspós, fatxenda, poruc i prepotent com l'altra, així doncs, posats a gastar energies, temps i recursos, potser que lluitem per tota la baralla i no només per unes cartes. Potser que ens centrem en la Independència i la resta, ja vindrà, no en dubteu.