dimecres, 4 de gener de 2012

Cap d'any

Un altre any. Un altre cap d'any.  Res. Uns segons. Deu, nou, vuit... I esclat jovial. Celebrem el canvi d'any. Però res ha canviat. Seguim on érem. Demà al matí, quan ens llevem, potser amb més mal de cap, segur, la beguda no perdona a certes edats - l'excés, és clar- haurem de fer un esforç per recordar que un dígit ha canviat. Que hem deixat enrere un any i que n'encetem un de nou. De valent. De molt valent. Perquè atrevir-se a venir amb el que li espera...   Els diaris ens ho recordaran. La televisió fins a l'avorriment. Resums i més resums. Any nou ja marejat.
I somriurem dient-nos bon any. Bona entrada direm. Però en el fons és com qui diu bon diumenge o bon gener o fins i tot bon migdia. Una formalitat. Un formalisme... O no.
Durant uns instants pots pensar en l'altre. En desitjar-li que li vagi bé, però sempre hauria de ser quan toca. Cada dia.
Enguany, altre cop, les campanades fora de joc. Per duplicat. Primer en horari infantil. Amb serpentines i xiulets. Maleïts xiulets... I després, més tard, l'hora dels grans. Cap a quarts de quinze. Tots a cop de cassola. Cal entrenar-se pel que vindrà.
D'acompanyament pocs amb raïm. Uns amb moscatell, d'altres amb olives, els que menys, amb xips. Tot sigui comptar a dotze. Unir-se al sarau, a la festa, a la xauxa. Riure i cridar. Cridar i abraçar-se. Més endavant el bes. Mirar-se als ulls i des del fons, malgrat res canviï, malgrat sigui només uns instants, desitjar-se de tot cor el millor. Amb els amics. Amb els estimats i estendre-ho temps enllà. 
Perquè la barreja de la nit convida a sincerar-se. La màgia del moment a desitjar de tot cor. Demà serà un altre dia però avui, ara, després de compartir les campanades, desitgem-nos el millor sincerament. Bon any doncs. I tapa't que demà, vés a saber.