dissabte, 24 de setembre de 2011

Torna a ploure

De matinada tronava de lluny. No se sentien els espetecs del llit estant però la Píxel, la gossa, rascant la porta amb insistència - l'edat la fa més poruga - ens ho ha fet notar fins que l'hem deixat pujar. Després, acabats de llevar, hem mirat per la finestra amb ulls lleganyosos el xim-xim constant que anava xopant els camps. Feia dies que no plovia seguit i els cargols, farts de secà, han sortit a celebrar l'orgia d'aigua i frescor, al seu pas, és clar. Tindran dies, s'acosta el seu regnat, el dels dies humits.
I a tocar, mentre la cortina d'aigua suau anava calant a poc a poc, com les coses bones que es fan sense presses, uns arbres assedegats s'alliberaven de la pols que aquests mesos els ha cobert, del seu vestit d'estiu. Una pols que els havia arribat a canviar la tonalitat i afeixugar unes branques vincladisses. Mesos potser des de l'última veritable pluja.
I mentrestant, a fora ningú. Sembla que les primeres pluges ens agafen d'improvís i necessitem dies per veure que no passa res. Que podem sortir sota la pluja, aquella desconeguda que ens visita puntualment i no ens descolorim ni encongim. Bé, físicament, perquè d'esperit, cadascú té les seves dèries. Més endavant ja no en farem cabal, ni de l'aigua, ni de les olors, ni dels animals, serà la constant. Ens n'avesarem.
Avui però, feia goig sortir al carrer. Encara no s'havien format els petits rierols de desguàs, tampoc cap bassal, però el terra, obert al cel, es delia per aquell ruixat i el xuclava d'immediat. Aleshores, sota els peus, aquell sòl dur i esquerdat, s'esponjava a poc a poc amorosint-nos el pas, senyal de tardor, és clar.