dimarts, 27 de setembre de 2011

Ahir vaig fer anys.

Ahir vaig fer anys... Que demani un desig, que demani un desig, em cantava Manel de tornada cap a casa entre revolts obacs i plens ja de fulles marronoses. I jo, abstret al volant, sentint-me especial. Escoltant la cançó dedicada sense sentir-la fins que el xerric d'un pneumàtic, del meu, després d'un dels revolts tancats m'anuncià que la cançó feia estona que s'havia acabat. Tot seguit la mirada fixe a la carretera conscientment i esperant veure la meva amiga. Però no aparegué, va ser un esquirol negre que marxava i no la guineu, que és cara de veure darrerament, qui em desitjà un bon aniversari. Ara, res és menys i tampoc li faig un lleig. 
I vaig fer anys. Un de més i suposo que com deu fer tothom quan fa anys, vaig fer recompte. Format Super 8, sense so. Amb d'altres cançons de fons, suposo que també de Manel, anar passant imatges d'aquest darrer any. Del darrer viscut. Algunes de prou tristes, d'aquelles absències que són presents, que notes un buit físic de tant en tant que et trastoca, d'altres d'alegres, moltes del fill, de la parella, dels amics... Però serà perquè són més fortes, serà perquè són més pesades, les tristes sembla que tenen més fotogrames i que surten més sovint. Sembla que volen anar apareixent i només amb un cop de mà distret com qui espanta mosques desapareixen fins més tard. Però sempre tornen, és clar.
I en arribar a casa un pastís. Era per sopar però el Berenguer, que l'havia fet amb la mare, no se'n podia estar i només sentir-me, vine que veuràs el pastís, que veuràs les espelmes, que veuràs... i sí, el vaig veure. Un pastís especial. Un pastís únic. Per amagar-lo, com si cregués que en Berenguer se n'oblidaria, la Lali el deixà al forn i encara que era poc calent, ho era prou com per fer vinclar les espelmes. Per fondre-les sense pietat. Vaja, dels millors pastissos que m'han fet, si més no dels més divertits i originals. Tots tres vàrem riure força davant de la sorpresa i després, per celebrar el dia, a passejar. Entre vinyes. Com sempre, perquè en el fons, cada dia és especial i no cal un aniversari per fer quelcom de diferent. Si més no per a mi, és clar, perquè després del viscut enguany, crec que si esperem a un dia concret per fer quelcom, per gaudir plenament dels que estimem, potser farem salat.

2 comentaris:

Eladi Martínez ha dit...

Doncs per molts anys, noi!
I totalment d'acord en la teva visió del CARPE DIEM!!
UNa suau estirada d'orelles ;-)
Eladi

Sergi ha dit...

Uf, doncs ja pots començar que s'allargarà... 39...