Ve de lluny el tema de la llengua

- 242.61.08, 242.61.08... Ja ho sabeu, si mai cal... i el número escrit en lletres tremoloses, de persona gran poc avesada a escriure, a la pissarra Veleda. Anant-lo repetint, mirant-nos amb ulls tendres.
Això sí, amb un permanent que faria que el nombre perdurés allà escrit temps i temps i sempre que féssim servir la pissarra per dibuixar o escriure, al capdamunt, el número de telèfon, de la tieta, que tampoc era tieta, sinó tieta àvia però que el fet de sentir com sempre li deien tieta, va fer que acabéssim dient-li així, allà a Barcelona, quan érem xics.
Era pelletera. Vivia en un pis estret d'un barri humil després de moltes escales, encara més estretes, amb olor de pells i plena de retalls de pell: A sobre al balancí, al dormitori, al bany... Qualsevol racó ple d'aquells retalls flonjos i agradables. Suaus. I sempre en arribar els preníem i amb la mà estesa asseguts al balancí, gronxant-nos, ens els passàvem per la cara, sentint el pèl acaronar-nos, olorant-lo. Gaudint-ne.
La sola visita a la casa era un esdeveniment. Tren, passeig, carrers estrets amb pisos alts, gran ciutat, sorolls, olors. Moltes olors. Més sorolls. I amb ella sempre algun detall. Un any una joguina de plàstic, ara que hi penso, que n'és d'estrany aquell regal, però aleshores ens agradà. Una rèplica d'un peatge. Les casetes taronges de plàstics, uns personatges de plàstic que cobraven i uns cotxes petits de plàstic perquè hi passessin. I paguessin, és clar. Segurament de petits ja ens preparaven pel què vindria.
I sempre tenia algun conte i sempre ens parlava de com n'era d'important mantenir la llengua. De com havien patit, ella i tothom. Sobretot ella amb un germà fugit a l'altra punta de món a qui mai veia. I quina sort que tindríem. Que ells havien hagut de lluitar, de sobreviure, d'amagar-se. Que ja els hagués agradat poder estudiar en català. Poder viure en català. Però que malgrat totes les pegues, totes les privacions, no ens prendrien la llengua ara que la teníem. Era d'ells i per sort, ja era nostre. I malgrat no tenir estudis, malgrat saber-ne poc d'escriure o de lletres, l'escola li havia estat vetada, ho tenia clar i defensava amb dents i ungles la llengua, com tothom al barri, fossin d'on fossin. Perquè els unia, perquè els feia un com a poble, vinguessin d'on vinguessin. Era el tret comú, i la conservarien, encara que els la volguessin prendre per fer-los creure que eren diferents i dividir-los, i fer sentir a uns de primera i altres de segona. Però no ho aconseguiren, la llengua els enfortia, ho sabien. A tots, com ara... De moment.