diumenge, 18 de setembre de 2011

L'escola, s'allunya de la realitat?

Tot et ve de nou. De cop i volta, un dia sobtat, abandones l'embolcall que et protegia i t'encamines a un nou escenari. Deixes de ser el centre d'atenció, l'únic, encara que a vegades comparties espai amb d'altres que aviat marxaven i te n'adones que entorn teu només gira alguna mosca emprenyadora i res més. Descobreixes que el món gira com vol, lluny de tu.
Aleshores, aquest dia et capbusses en un món nou, desconegut. On les normes són independents dels teus interessos i al principi et xoca. I et reveles. Amb plors, comiats emmurriats i rebudes fredes. Però poc a poc vas situant-te tot descobrint que aquell capoll que t'ha protegit, s'esquinça en mil bocins i has de valdre't per tu sol... Bé, l'adult et socorre si cal, però intueixes que tot ha canviat i t'aferres a algun tros de capoll encara prou gran.
Vas creixent.  De res serveixen ara els teus desitjos, de res serveix el què vols, l'engranatge mana i a partir d'aleshores, ets gran, una peça més de la màquina i les normes canvien, però què hi faràs? T'adaptes, ves sinó. Ets mal·leable i amb els dies acabes acceptant i fins i tot gaudint del nou estat.  A més, per sort, les premisses són compartides amb els de casa, van a una i això et facilita la comprensió, l'adaptació.
I un pas porta a l'altre i canvies a l'escola dels grans i veus que t'ensenyen amb el cor, amb molt de cap. Volen fer persones. Persones millors diuen. Sembla que tot està encaminat a fer persones més obertes i dialogants, generoses i sinceres, compromeses, responsables i aleshores un dia descobreixes una paradoxa. La gran paradoxa actual. Una errada del sistema. De cop el roig s'encén. Les alarmes rugeixen. Temps enrere ja ho endevinaves però la tossuderia d'uns i la insistència d'altres et feia obviar els senyals que tenies al davant. Allò que et diuen, allò que t'inculquen, xoca amb el què hi ha portes enfora, on la jerarquia dels valors és totalment diferent i el què es valora, no té res a veure amb el què allà s'ensenya. Modèstia, companyonia, solidaritat, comprensió, afecte... dóna pas a competència, rivalitat, individualisme, materialisme... Per tant, algun pla està equivocat. Algú s'ha confós.
Caldria doncs canviar de portes endins per adequar-se a la realitat que mana? Quin dilema! O no. Vaja, estic convençut que caldria canviar, però de portes enfora. Caldria que l'exterior s'impregnés de la dolçor dels ideals. Que tornéssim a la infància, que ens guiéssim pel mestratge d'aquells personatges repetitius i capgrossos entossudits a fer-nos compartir, estimar, dialogar... Però és difícil. Poc a poc els mites cauen i veient-te estrany en un món paral·lel, acabes claudicant i només puntualment reprens allò que aprengueres i que en el fons del teu ésser sabies que era el camí, però massa arbres, massa esvorancs, te'l creuen i fan que tard o d'hora passi factura i esdevinguis un altre ésser solitari. Preocupat en el propi esdevenidor i en el propi benestar, maquillant aquest egocentrisme amb pinzellades de solidaritat, econòmica si no tens temps o de presència si no vas molt folgat. Ara bé, el pas pel món utòpic, idealitzat, harmoniós, per sort deixa empremta i qui ho sap, potser algun dia, potser demà, tot canviarà.
Serà per això doncs? Serà per aquest el motiu que malgrat picar pedra, malgrat anar contracorrent, els valors als primers passos es segueixen inculcant, segueixen vigents ? 
Segurament l'ambició ens mana. El desig d'un esdevenidor diferent. Sabem que educar és una feina de futur i potser, només potser, els d'avui mantindran la flama apresa de petits i canviaran l'esdevenidor, sense deixar-se corrompre pel tarannà que domina. Pel corrent que ens mou.