Com més petit, més confós.

Catifes. Calcomanies. Pelleringues. Allò que dilluns al matí sortia de casa amb cara de son i ben pentinat, i que se li endevinava un mig somriure sota unes lleganyes empipadores i se li sabia una vitalitat desmesurada, ha tornat avui talment una catifa. El procés ha estat ràpid. Dia a dia el dipòsit energètic ha anat minvant i en una setmana aquell sac d'energia, que durant l'estiu amb prou feines s'acabava de consumir, s'ha fos i avui, en sortir de l'escola, la cara era de necessito jeure. Necessito una recàrrega.  Només la clau al contacte i Morfeu l'ha pres.

Abans, aquests senyals que li coneixes t'han avisat que s'acostava el moment. La mala jeia ha sortit i el petit ésser que durant totes les hores en societat està amagat, descansant, reservant-se per a tu, sí, aquell monstre que et vol però no et vol, que té gana, son i està cansat i que sap que tu li oferiràs tot però al deixar-se anar apareix en tota la seva plenitud, negant la necessitat evident però volent-la i volent que tu li ofereixis però decidit a no posar-t'ho fàcil, ha tret el nas. Tot em fa nosa i tothom, deixa'm sol però no te'n vagis. Ves-te'n però queda't. No tinc son però badallo. No tinc gana però vull menjar. No marxem perquè no estic cansat però m'arrossego... Però el cotxe és efectiu.
Divendres a la tarda, després de la primera setmana els missatges són confosos i costa llegir bé el que es vol i tot s'embolica i només la coneixença tradueix els embats.
Avui el xic ho volia tot i no volia res. Tenia ganes de tot i res. El cansament, la manca d'habitud fa que el cap vagi més ràpid però el cos demana una pausa. Un temps per habituar-se de nou al canvi, per agafar ritme. A certa edat costa desxifrar missatges i ens toca a nosaltres, poc a poc i entre aparicions del monstre, ajudar-lo a posar nom al que sent i alhora ajudar-lo a regular-se, sabent gestionar els seus estats d'ànim i de cansament.