Feia temps que ho dèiem. Feia temps que sonava la possibilitat d'una sortida amb família, i és clar, l'estiuet de Sant Martí... doncs aprofitem-ho que els nens s'ho passaran bé.
L'objectiu qualsevol, tranquil i proper per tal de no haver de fer massa hores en cotxe.
- I si anem a la Garrotxa, allà a la Fageda? Proposa el Shackleton de la colla.
És clar, com no se'ns havia acudit. És proper i està tan bé...
I ja ens teniu a tots, dies després, carregats com rucs a la carretera. Ja se sap, si vas amb nens petits cal portar de tot, estil navalla suïssa però a la llauna del cotxe, ben segur.
Arribat el dia, al migdia, havent passat pel pràctic i discutit túnel de Bracons, arribem a la Garrotxa. Una destinació idíl·lica, magnífica, silent, tranquil·la, acolorida i fresca. El súmmum de la natura. Un paradís terrenal, si més no als fulletons, perquè allà, un formiguer. Ni silent, ni tranquil ni res de res.
Gent i més gent, i encara més gent. Segurament la capitalitat catalana es va desplaçar durant unes hores, just les que nosaltres hi fórem. No per nosaltres òbviament, però ens hi trobàrem.
Les úniques fotografies de paisatge, al zènit, és clar. Arran de terra impossible, sempre amb el cap d'algú o l'esquena d'algú altre per allà.
Ara bé, malgrat la gentada, malgrat l'entatxonament, és un lloc d'aquells que convida a tornar-hi, que desperta sensacions. Mira que no m'agrada la gentada, però la Fageda i els volcans no els avorriré. Malgrat hi hagi més gent que fulles.
Potser un altre any hi anirem a l'estiu, a l'hivern o entre setmana, qui sap, una escapada fora de programa.
Perquè aquest cap de setmana, veient els que érem, vàrem pensar allò de tots som diferents, tots som iguals o si més no tenim pensades semblants.
Per cert, dilluns a la feina comentant la jugada, un parell de companyes també em digueren que hi havien estat. Ara, com en Wally, impossible de trobar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada