dijous, 5 de novembre de 2009

Qüestió de confiança


Fa dies que hi dono voltes, potser mesos i tot, i la veritat és que es fa difícil creure en els dirigents que tenim.
D'una banda perquè venim d'una desconfiança hereditària, de la creença popular de que tothom mira per ell i sobretot si està en llocs de decisió. Vaja, allò de l'ocasió fa al lladre.
D'altra banda perquè les notícies que anem sentint dia rera dia, sembla que van confirmant aquesta desconfiança, aquest aquí tot s'hi val i és clar, ambdós aspectes fan que plani una sensació de pèrdua i d'individualisme que de retruc provoca que la gent giri l'esquena als afers polítics, com si no anés amb ells. Com si hi hagués una esfera real, la del dia a dia, i una esfera política, la d'aquells que són allà, dels dirigents, els altres, sense vinculació amb els mortals.
Ja ho sé que diuen que tenim els polítics què ens mereixem, però sincerament, dubto que ens mereixem tot aquest desgavell, tot aquest anar a la seva de molts. De massa. Si fos així, si ens ho mereixéssim, estaríem purgant molts pecats del passat, ara bé, coneixent la història de Catalunya, de segur que ja no queda crèdit per a la purga.
També és veritat que quan surten casos d'aquests, quan apareixen a les noticies, els partits reaccionen de manera força teatral. Expulsions fulminants, sancions exemplars... però el mal ja està fet.
Com a pòsit ens queda aquella desconfiança latent, aquell esperar a veure qui serà el següent. La confiança ha estat traïda i no hi ha res pitjor. El lligam, el fil umbilical que ens unia, el creure en algú s'ha esquinçat i malgrat les actuacions posteriors, un cop trencat, ja no es restaurarà. De res serviran les declaracions o les decisions posteriors, de res serviran els laments sincers o les explicacions extenses, a partir d'aleshores tot passarà per un nou prisma, per una nova lent.
Ja no serem els confiats en uns ideals ben estructurats, ja no creurem en uns grans oradors. A partir d'aquell moment o bé ens implicarem críticament o bé deixarem de banda als altres, els de l'altre esfera.
I arribats a aquí, arribats a aquest punt, crec que n'hem de prendre partit. Sí, vull trencar una llança en favor del país, en favor dels que s'impliquen. Hem de mirar al voltant, preguntar-nos pels que ens envolten i de segur, veurem que majoritàriament, és trist haver de recórrer a aquest tòpic, però el crec cert, molts són honestos, molts treballen pel país i pels seus convilatants ... però no tots, també és cert.
Destriem doncs, abans el florit no s'escampi.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

No podem caure en el desànim i l'apatia. La indiferència seria el pitjor remei. Ara més que mai hem d'afirmar amb rotunditat un sí a la política i arraconar tots aquells que s'han fet indignes de la confiança de la gent.

Sergi ha dit...

Celebro aquest comentari, oi més veient com està el pati.