Creant confiança amb les famílies des del primer dia

Aquest mes de febrer ha sortit a la revista GUIX un article que hem escrit a tres mans des de l'escola de Calders. En ell intentem explicar allò que anem fent per tal d'anar aconseguint la confiança de les famílies i la seva participació. 

Fins ara sempre que m'havien publicat un article feia referència a activitats que havia fet, activitats d'aprenentatge amb infants, en canvi, en aquest, hi ha una part de reflexió, on amb les mestres proposem actuacions per fer de l'escola un indret democràtic i participatiu.  

A més de la part de reflexió, també fem un buidat d'algunes de les actuacions que duem a terme. És d'aquells articles que costen, perquè com a mestre sempre et sents més segur en el terreny que domines, que és la pràctica diària amb els infants, mentre que en aquest cas, es barreja allò que fem, allò que pensem i allò que desitgem.

Aprenent a poc a poc

Ja ha passat. La primera setmana ha volat. Sense adonar-nos-en, sembla com si portéssim mesos amb els infants i només portem cinc dies, la primera setmana ha passat. 

Ha estat una setmana molt intensa, de moments molt bonics. El primer dia va ser especial, va ser emotiu i poc a poc ens anem coneixent i anem construint l'escola. Estem en aquella fase que tenim moltes idees per posar en pràctica i que anem escoltant, provant, veient si funciona o no. La il·lusió és palpable per totes bandes. Tots tenim moltes ganes de fer una bona feina i ens sembla que mirem el mateix horitzó. Una escola respectuosa amb els infants, que els escolti i que sigui capaç de trobar allò que cada infant necessita i donar-li, però per això cal temps. Temps per a molts encerts i segurament alguns errors, però temps per anar trobant el camí i poder conèixer-nos bé. 

Els infants es mostren contents i confiats, observadors i encuriosits pels canvis que es produeixen i la seva mirada confiada, alegre i sincera, ens esperona a esforçar-nos. 

De fet, durant aquesta setmana ja hi ha hagut moments màgics. Moments molt bonics. 

L'altre dia, que havíem d'anar a bosc per primer cop amb els grans, plovia a bots i barrals. Per sort, va parar i vàrem decidir sortir. Boira arreu i tot ben moll. Vàrem començar a voltar, per observar l'entorn, que si xicoira per aquí, que si fonoll amb algun cargol a sobre... I en passar pel camp de futbol vàrem veure que un rierol d'aigua baixava del turó. Aigua de la pluja recent. 

Els infants, varen començar a construir una presa per aturar el riu. La construcció va anar progressant. Varen anar temptejant per veure com la podien fer. Al final, varen fer dos murs de pedres, recoberts d'argila i al mig una paret d'argila de diferents tipus. Va acabar sent ben impermeable. 

En arribar a l'escola vàrem cercar quins tipus de presa hi havia i van descobrir que intuïtivament havien construït un model de presa que es fa amb materials naturals sense ciment. Un exemple d'aquesta presa és la de Cabdella, a la Vall Fosca. 

De fet aquest estiu hi he estat i veient com la feien, m'emocionava perquè veia cap a on anaven. 

L'endemà vàrem anar a veure si encara resistia i després de parlar-ne, la vàrem desmuntar i vàrem deixar el lloc com abans.

Aquests moments, aquestes situacions en que aprofites el que passa per fer un aprenentatge, esdevenen molt rics i donen sentit a la feina. Tant de bo en sabéssim més per tibar de més moments com aquest.

Conèixer l'entorn

 

Aquest matí, després de treballar, he sortit una estona a córrer. Avui per Mura. Feia temps que no ho feia, però enguany, com que per la Castanyada no podrem fer la festa d'escola com sempre, ens ha semblat que seria bonic sortir per comunitats a diferents racons del parc, i n'he anat a veure. Els de la comunitat de grans, on estic jo, anirem al Puig Andreu i com que hi ha trams que no havia fet mai, he decidit anar-los a trepitjar. 

Aquesta tarda, casualitats de la vida, m'han trucat del diari Ara per un article que faran i on sortirà l'escola. Casualitats que truquessin avui, no pas que no sabés que trucarien. He parlat, tot i que qualsevol de les mestres hauria pogut parlar, perquè tenim entre mans un projecte compartit i que hem treballat entre tots i jo, ara, i només puntualment, estic més a primera línia, però som un equip que l'ha treballat i mastegat força, i el coneix i estima molt, i per tant, qualsevol de les mestres podria ser-ne la representant. 

Aquests dos aspectes, que semblen allunyats, crec que esdevenen molt propers de fet. 

Parlant amb la periodista, ja tremolo en què sortirà a l'article, he confirmat que una de les coses que creiem que és molt important, és el coneixement i l'arrelament de les mestres al territori. Com més coneix una mestre el terme municipal, com més coneix les persones, entitats i racons d'aquest, més el pot aprofitar i més el pot fer conèixer als infants i de retruc, fer que l'estimin.

Sembla evident, però no ho és tant, ja que moltes vegades costa aconseguir els moments i els espais per conèixer el lloc on treballes. 

Ara bé, per part meva, el temps que fa que estic a Mura, m'ha permès conèixer molts racons i més persones, i en conèixer-los, he acabat estimant-me aquest poble i per tant, suposo que aquest amor es comparteix i es veu, i s'acaba revertint en els infants.

El projecte de direcció

En una escola petita els càrrecs, sovint, et toquen. Hi ha les mans que hi ha i la feina és la que és. Per tant, cal repartir-la.

Fa uns anys em van encarregar la tasca de direcció. De fet era un encàrrec que assumia de manera extraordinària. Un nomenament per a un any i de cara a l'any següent, ja veuríem. Cal dir que a l'escola la direcció sempre s'havia ocupat d'aquesta manera, de manera extraordinària, any rere any, sense presentar projecte ni defensar-lo. Des del curs 2003-04 que s'obrí l'escola, ningú n'havia presentat.

Ara bé, la manera correcte d'ocupar aquesta tasca és, després d'una formació, presentar un projecte de direcció que determini la línia a seguir de l'escola per als següents quatre anys. Després, un cop presentat aquest projecte i passat el tràmit de valoració de mèrits, defensar-lo davant d'un tribunal. Aquest està format per representants de mestres, famílies, l'ens local, el Departament que seria una directora d'alguna escola i la inspecció.

D'aquesta manera, amb un projecte de direcció, es garanteix una continuïtat per a l'escola com a mínim de quatre anys i per tant, d'una línia escollida, a fi i efecte que una escola no canviï cada dos per tres de rumb.

Aquest any vàrem presentar el Projecte Educatiu per tal de garantir una línia d'escola i com a continuïtat d'aquest pas, com a pas natural, calia garantir al màxim l'equip docent de l'escola i la implantació d'aquest projecte. Per això, per tal de poder consolidar la línia d'escola, vaig acabar fent tot el procés. 

Un cop superada la prova, només queda seguir treballant per aconseguir les fites marcades, sabent que ara l'equip és més estable i el projecte més clar. 

La festa de la ZER

Aquesta setmana hem fet la festa de la ZER a Mura. Cada any, tots els infants de la ZER -Calders, Monistrol de Calders, Cabrianes i Mura- es troben a un poble de la ZER. Al matí hi ha activitats per a la quitxalla, uns 230 infants i a la tarda, un espectacle obert a tothom.
L'organització de la festa s'encomana als mestres de l'escola acollidora. En el nostre cas, a Mura, als quatre mestres de l'escola i no ho dic com a sentit figurat. Som quatre. Per tant, organitzar aquesta festa seria impossible sinó es pogués comptar amb tota la comunitat educativa, això és amb els infants, que tenen un paper actiu en l'organització, les famílies, bàsiques i imprescindibles i l'ajuntament, aportant allò que cal d'infraestructura i recursos. Així doncs, un cop rebuda la comanda, vàrem començar, entre tota la comunitat a planificar la festa, tant les activitats pels infants com l'espectacle final i l'àpat.
L'èxit de la festa, perquè va ser un èxit, es degué als infants, que varen participar en la preparació dels itineraris que vàrem fer al matí. Fent allò que necessitàvem pel recorregut, marcant-lo com si d'una caminada es tractés, preparant el material que necessitàvem. A les famílies, quina sort que en tenim, ja que quan entomen quelcom pots confiar-ne plenament i pots dedicar-te a altres tasques, perquè se saben part implicada. Part protagonista. Varen preparar els avituallaments, el més visible -fins i tot disfressats ja que aquest any anava a l'entorn dels contes-, però també en l'organització i bon funcionament de la resta, una batucada genial per rebre als infants de les altres escoles, al bar de l'espectacle, les compres del material, participant durant tot el dia, vaja, marcant la diferència entre una festa genial i una festa més.
I des de l'ajuntament fent allò que s'espera d'una administració, donant facilitats, col·laborant en allò que se li demana sense pegues, ja sigui tenint espais alternatius a punt pel risc de pluja o bé muntant tarimes, tallant herbes, portant materials amunt i avall... és a dir, participant des de l'ombra.
En pobles petits, com a Mura, te n'adones de com n'és d'important de treballar en xarxa, perquè si alguna de les baules de la cadena hagués mancat, la festa possiblement no s'hagués pogut realitzar exitosament. Tothom té un paper important i tothom pot trobar allò que pot fer, és la grandesa de saber-se petit, de saber-se part de quelcom més gran.
Una festa com la de la ZER, és una festa que serveix per posar a prova la comunitat, per treballar en xarxa i construir entre tots.