dilluns, 30 de setembre del 2013

Compte enrere

En Felipe González diu que és impossible. Que mai de la vida Catalunya serà independent. En Belloch també i a més afirma que si ETA, amb els seus assassinats no ho va aconseguir, una demanda pacífica com la catalana no se'n sortirà. Només faltaria. En Rajoy, l'home del plasma, del parlar poc i malament i del amagar-se porugament, li demana al president català gestos de grandesa. La Sáez borda més que no parla mentre la Cospedal, si surt del guió, s'embolica i acaba fent sorolls guturals per dissimular mots que desconeix. En Montoro parla amb menyspreu de qualsevol reivindicació legítima catalana. I com fa quinze dies, tres setmanes o uns mesos, tots igual. Tots a l'atac. I podria semblar que se senten forts, que estan segurs, perquè van en bloc. Ataquen tots alhora. Fins i tot mouen fils per tal que representants europeus, l'Almúnia no compta perquè aquest canvia segons el vent, diguin allò que volen sentir les orelles hispàniques. Però la imatge que volen transmetre, la seguretat que volen aparentar, queda esmicolada amb els arguments  que fan servir i la insistència i els esforços que hi esmercen. Tots a parlar del mateix, malgrat sigui un tema tancat segons ells i els arguments, els únics, de caixa o faixa, Europa, tribunal constitucional, constitució... Senyal que no els en queden més.
Ara, a sobre, amb la retallada pressupostària d'un 24% constatem la por. Diran qualsevol cosa, argumentaran sobre la grandesa del sistema, però és un càstig. Una coacció prepotent. Xantatge del que se sap, de moment, superior, amb tots els trumfos a la màniga, però en aquest món, res és definitiu, excepte la mort.
Potser els aniria bé però, tenir més memòria i recordar que aquell vast imperi, aquell on mai es pon el sol, tot d'una es va esquinçar i desmembrar malgrat els semblava impossible. Malgrat la solidesa que deien tenir. I ara els passa tres quarts del mateix. On mostren gallardia, s'amaga por. On mostren solidesa, hi ha desconfiança. On mostren seguretat, hi ha terror. On mostren comprensió, hi ha ignorància.
De debò que crec que anem bé. Força bé!


diumenge, 29 de setembre del 2013

La cursa del Sot

Ahir vaig anar a la cursa de Monistrol de Calders. La veritat és que tot i fer temps que corro i que fem amb d'altres la cursa de Calders, era el primer cop que participava en una cursa d'aquest tipus. Fa temps havia participat a curses de llarga distància però aquesta, de 13 quilòmetres, és d'aquelles que exigeixen més, a parer meu, perquè amb la llarga distància pots anar fent a un ritme més tranquil mentre que en aquesta no. És més explosiva.
Tota la cursa passava per corriols, excepte el primer quilòmetre que anava per pista per tal que s'allargués el grup i no es fes cap tap un cop comencéssim el corriol. Ara bé, el tap no es va formar però sí una cua llarga en arribar al corriol. A partir d'aquest quilòmetre començava la primera pujada. Una pujada dreta i un cop s'acabava anaves planejant sense perdre alçada. Uns quants quilòmetres distrets per un recorregut net i ben senyalitzat. Entre petites pujades i baixades arribaves al riu, la mare dels ous, perquè allà començava la darrera pujada. A la llunyania, al Pla de Trullàs, es veia l'inflable. Xic, xic. I dic es veia, perquè no n'era de xic, era com tots. I aquí altre cop bastant agrupats cap amunt. Una pujada força llarga, poc més d'un quilòmetre i dreta. Algun tram amb esglaons fets picant la terra. Un cop a dalt, una baixada impressionant. Espectacular. Llàstima altre cop que  la gentada frenava el descens si et volies deixar anar. Després del descens, una darrera pujada per enfilar cap al poble.
Ha estat una cursa força divertida, m'agraden les que són tot per corriols, tot i que l'he trobat exigent en certs trams. Potser al no conèixer el recorregut i per tant no preveure el que venia, ha fet que se'm fes força llarga. Qui ho sap, potser l'any vinent si hi tornarem, serà diferent.
Per cert que també hi havia una cursa pels infants. Llàstima però, que no vaig poder veure el meu fill córrer doncs començava  un cop la dels grans havíem marxat. Això sí, quan vaig arribar, vàrem creuar tots tres la línia d'arribada plegats i em va fer molta il·lusió.
Vaja, que per ser la primera he acabat prou content. A més a més, s'ha de reconèixer la bona feina que fan aquesta colla de Monistrol preparant la cursa. Molt ben organitzada, sí senyor.

dijous, 26 de setembre del 2013

Delicte. Ser diferent.

Fa uns dies la Laura va fer públic que el seu fill, que hauria d'estar escolaritzat de fa dies en un Institut, no ho està perquè és un nen diferent. La seva diferència, ser Asperger. Un trastorn de l'espectre autista i que fa que necessiti d'una atenció especial. Ara, després de denunciar-ho via facebook farts dels silencis administratius, sembla que hi haurà una solució. Quins nassos! La llei obliga a l'escolarització de tots els infants però d'altra banda no la garanteix. Quina hipocresia! Només després d'una allau de missatges compartits de Facebook, el Departament, tan sensible a la publicitat, s'ha pronunciat i ara resulta que res, que ja està solucionat, que ha estat un malentès i que demà comença. Quina barra! Quines penques que s'hagi d'arribar a aquest extrem perquè facin cas a una demanda legítima i alhora prescriptiva. I el més gros és que segurament, no ho sé però començo a conèixer com funciona el Departament, no rebran cap disculpa, que com a mínim els deuen i es mereixen.
A hores d'ara però, encara no en sabia res la família. Esperem que els avisin amb temps per preparar l'esmorzar i no arribar tard el primer dia.
Sembla un cas aïllat. Sembla un fet puntual, però cada cop més ens trobem a les aules infants amb trastorns de tot tipus i si bé la il·lusió de l'escola és de ser inclusiva, només faltaria, aquesta il·lusió esdevé un miratge si no hi ha recursos per aquests casos tan especials. D'una banda la presència d'un vetllador, molt necessari a vegades i que poden arribar a ajudar que un infant meni una vida tranquil·la dins d'un entorn normalitzat. D'altra banda, si el vetllador ja no és possible o suficient, centres especialitzats, amb professionals especialitzats i preparats.
Ara que estem parlant tant de com volem que sigui el país que comencem a dibuixar, ara que comencem a pensar i teoritzar sobre el model d'Estat futur que volem, potser hauríem de tenir clar si volem un país que defensi de veritat a tothom o bé un país que surti maco a la foto a base d'amagar els problemes sota l'estora. Jo, ja ho tinc clar. Tots som un.


dimarts, 24 de setembre del 2013

Aïllant el català

Segurament serà una visió simplista i que no agradarà a molts. Segurament hi ha molts paràmetres que se m'escapen i que no sé analitzar, però que en Bauzà, aquest dandi salat, amic de les llepades de vaca i enemic de la seva pròpia llengua legisli per acabar amb el parlar de Llull a la seva terra, només és gràcies als illencs. Cal recordar que aquest sinistre personatge va aconseguir més del 46% de vots a les darreres eleccions al Parlament Balear. Per tant, mal em dolgui i em pesi, mal em fereixi i m'indigni, té la seva part de legitimitat a l'hora de fer i desfer segons les majories resultants, doncs així li ho varen confiar. Tampoc sé si en el seu programa electoral hi havia aquesta iniciativa salvatge, perquè si és així té tota la raó quan diu que la revolta el sorprèn, però en cas contrari, si no és així i no és més que una carta treta de la màniga a darrera hora, actuant amb nocturnitat i traïdoria, aleshores no té cap dret a demanar res, perquè hi ha temes i aquest n'és un, que necessiten imperativament del consens del país, ja que canviar en educació és remoure els fonaments d'aquest i per tant s'hauria de consensuar qualsevol canvi o en cas contrari esperar, si és que té tants dits de front com els que se li veuen, que la seva acció provoqui una reacció igual de ferma i contundent.
A Catalunya ens passa quelcom de diferent. El parlament és majoritàriament partidari de la consulta i així ho ha proclamat a tort i dret, la gent surt al carrer per a donar-hi suport, però en canvi, aquells que defensen el dret democràtic d'en Bauzà de legislar per majories, ara no piulen, fan un Pilats amb l'afer català i callen. Ja se sap, n'hi ha que tenen dues vares de mesurar. Una quan parlen dels seus interessos i l'altra quan segueixen parlant dels seus interessos.
Sigui com sigui, dono tot el meu suport als docents de les illes i als seus habitants en general, però no com una revolta en contra d'un personatge pervers que em pot caure més o més malament, sinó per la pervivència d'una llengua. Per la subsistència d'una manera de veure el món. El mateix que passa al País Valencià i a la Franja.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Un objecte de luxe efímer, el llibre

Veritablement fa mal al cor. Avui he anat a buscar un llibre de text a una llibreria i les cues eren immenses. Cinc dependents atrafegats i sol·lícits anaven amunt i avall cercant els llibres i un altre els cobrava. Trenta, quaranta, cinquanta, setanta euros i més. Quantitats elevades de diners pel que representava només una part del material escolar.
És veritat que hi ha escoles que participen en el projecte de reciclatge de llibres, d'altres que no només no els canvien cada quatre anys -període mínim que mana la llei tot i que les editorials els renoven anualment per impedir que els  trencats o perduts es puguin reposar fàcilment i així crear un problema- sinó que els allarguen més, també és cert que hi ha famílies que els passen entre germans o bé aprofiten els dels cosins, amics o de qui puguin mentre puguin, tot de malabarismes per poder tenir un estri indispensable per poder seguir l'estudi sense haver-se d'hipotecar. Però malgrat tots aquests jocs de mans, el que no deixa de ser xocant, és que un infant hagi d'arribar a pagar entre dos-cents, tres-cents o més euros per poder estudiar, quan en aquest país l'educació, diuen, és gratuïta i sobretot ara, en època de crisis i moment en que tothom malda per retallar d'on sigui per sobreviure.
Fa uns anys, a Calders, l'Ajuntament finançava els llibres i si bé el primer any la despesa fou gran, a mesura que passaven els anys disminuïa mentre les economies familiars ho agraïen. A més es creaven uns hàbits i uns valors importants pel fet de compartir i ser responsable del material. Ara ja no, prioritats.
Fa uns dies vaig sentir un grup d'intel·lectuals escriptors que signaven un manifest en contra de la socialització del llibre de lectura. Segurament els empenyen molts motius lloables per posicionar-se reclamant la biblioteca personal com a dret. Potser però, les virtuts que hi veuen al fet de tenir una biblioteca personal, no és més que un argument matusser per justificar unes vendes que van a la baixa. És veritat que un escriptor viu d'això, de crear llibres i vendre'ls i com més en vengui, més podrà estar a la seva conquilla creant, però potser, amb els temps que corren, s'hauran de reinventar i a més d'escriure hauran de multiplicar les seves actuacions públiques, ja siguin xerrades, col·loquis, lectures o el que sigui, perquè tothom, avui en dia s'ha de moure i no sembla just que facin sentir mals pares aquells que no compren llibres pels seus fills. Malgrat en llegeixin de la biblioteca, dels amics o d'on siguin.

divendres, 20 de setembre del 2013

Motivats

És una cançó que conec des de fa força anys. M'agrada la melodia i, la lletra, pel que intuïa semblava que també, tot i que no ha estat fins ara que l'he traduït i he vist que en molts aspectes és una bona cançó pel moment. Encara que sigui en francès, perquè cal estar motivats i oberts, perquè ens vindran de totes bandes però entre tots, enllaçats, els plantarem cara. I trencarem les cadenes.

Per cert, que us recomano aquest grup, Zedba i sobretot aquest àlbum, Motivés! on hi trobareu peces com Hasta siempre comandante, El paso del Ebro, l'Estaca, Bella ciao, La cucaracha, Bandiera rossa entre d'altres.


dimecres, 18 de setembre del 2013

Qui dia passa, atac acumula

Un economista premi Príncep d'Astúries no descarta que s'hagi de bombardejar Barcelona altre cop. El ministre d'Interiors, el ben catòlic, apostòlic i romà Jorge Fernàndez Diaz, creu que és el mateix atacar unes persones que feien un acte polític la diada del seu país que cremar una bandera i un pòster del dels segells. Una pija que fa revifar l'economia de l'Estat manté el càrrec malgrat haver homenatjat antics combatents feixistes aliats dels nazis. Malgrat que ells fan servir aquest mot a tort i a dret per insultar de cara a la galeria aquells que pensen diferent d'ells. Un xarlatà necessitat de classes de logopèdia llença exabruptes com qui respira en contra de TV3, els catalans i Catalunya en general. Una tafanera vulgar, plena de complexes operada a mil per assolir una bellesa impossible, malparla d'un programa que mostra una realitat del país que li és aliena en nom dels infants, però es descuida de defensar aquests mateixos infants quan l'ideari, ara sí inoculat, és el seu: Toros a mitja tarda, programes que l'esveren hormonalment en horari infantil o nens i nenes lloant el dia del genocidi americà. El lobby industrial militar crida a usar els seus productes oferts. Una gairebé cadena de televisió fa de gran germà espanyol. I així dia sí i dia també. Perquè la maquinària de l'Estat s'ha posat en marxa per parar el procés independentista i en comptes de seduir, atraure, fer-se estimar, proposar, oferir o fer qualsevol gest d'aproximació cap al poble català, el que fa aquest putrefacte Estat, àvid de colònies, un cop les ha perdut gairebé totes i només li resten alguns llibres autoeditats per recordar el seu esplendor passat, és atacar. Insultar. Humiliar i incapaç d'oferir res d'atractiu per a Catalunya usa l'amenaça i la desqualificació per evitar una desafecció que creix de manera exponencial.
Els estrategs espanyols, aquests grans pensadors que han ideat aquest pla tan subtil -enteneu la ironia- potser no han anat més enllà en el seu raonament, però en cas de que Catalunya no aconsegueixi la Independència, tan de bo no sigui així, com es refaran els ponts de diàleg després d'aquests atacs constants, barroers, desproporcionats i fora de mida?
Però siguem optimistes, aviat s'acabarà. Ja anem per la tercera fase segons Gandhi:
- Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment, guanyes.

dimarts, 17 de setembre del 2013

L'hort de casa

De tant en tant, menys sovint del que voldria perquè no dóna per més, baixo al pati i cullo un tomàquet aquí, un enciam allà, una escarola més enllà, quatre mongetes per sopar o una mica de raïm per degustar. És poc. L'espai és minso i fa quatre dies que ens hi hem posat. El problema era que amb un pati de ciment, excepte uns parterres ran de reixat plens de rosers ara ja recuperats, poca cosa podíem fer, però el magí mai para i un dia, navegant per Internet, vàrem trobar la solució. Augmentar l'espai de conreau a base de palets de fusta relligats. Al final hem aconseguit una mica més d'hort i la veritat, més que el fet de collir quatre coses, que són molt bones, boníssimes, però no donen per massa, el que m'agrada és el racó. L'espai i veure com les verdures creixen, les carabasses floreixen i com amb el meu fill, el gran, perquè el petit més aviat tot ho rosega i no està per miraments, n'anem tenint cura i m'ajuda a collir i a regar. S'hi fixa força i coneix les plantes i s'emociona quan un tomàquet madura o les mongetes treuen el cap. Ara esperem pastanagues. Més endavant raves. Cebes quan toqui i així anar plantant. I anar creixent, mirant el pas del temps a través de l'hort.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Pla B? No. No em sona...

Molt no hi arreplego però quan l'Estat que ens dessagna constantment demana joc net, lleialtat institucional i acatament a unes regles de joc, sembla un xic hipòcrita que tot seguit, deixant de banda les demandes que fa a altres i sense aplicar-ho a ell mateix, coaccioni tipus mafiós de barri italià a aquells que argumenten en contra dels seus interessos de manera lliure.
Lituània i Letònia entenen Catalunya, també varen ser ocupades per la força i això ens els fa propers. I ho diuen. Acte seguit però, el pinxo del Margallo -cada govern té un fanfarró tustainfants-  amenaça als seus cònsols per tal que es retractin i mostrar així l'isolament del poble català al món.
D'aquesta manera d'actuar se'n pot treure una lectura singular. Només són lleials, curosos i educats quan tot els va a favor, però quan aquesta manera correcte d'actuar els perjudica, aleshores apareix l'esperit de Fresno. El sicari amb navalla d'Albacete i boqueres blanquinoses. Xantatge. Trucades. Insults, menyspreu i joc brut.
També és veritat que Espanya juga les seves cartes i potser, veient com actua, començaria a ser hora de deixar caure el lliri de la mà i fer com ells, mentir, conxorxar, coaccionar, amenaçar discretament i trair sibil·linament i més endavant, quan siguem un Estat lliure ja demanarem perdó a qui hàgim ofès. El que està clar és que el seny català, tan lloat a les espanyes, només és afalagat pels enemics que ens han anorreat i ocupat com a poble i saben que amb el copet a l'esquena ja ens tenen panxa enlaire i mesells.
Segurament a alguns els sobtarà aquesta postura i diran que volen arribar a la plena sobirania sense màcula, ben vestits i clenxinats, que no volen ser com ells,  però és d'il·lusos i ingenus creure que la llibertat s'aconseguirà fent bona cara i anant sempre amb les cartes obertes. No, senyor. Si hi ha pla B, s'ha d'amagar. Ja s'ho trobaran. Com el C, el D i tot l'abecedari si cal. No podem donar pistes a l'enemic perquè sinó, abans d'executar qualsevol estratègia, ja saben la jugada i ens la foten.
Qualsevol estratega amb un mínim d'ofici sap que la sorpresa és la millor arma i que pot decantar la balança i més quan l'enemic és poderós, deslleial, fatxenda i obtús.  

diumenge, 15 de setembre del 2013

Visca les majories silencioses

Nosaltres, anem passant
Talment trilers. Amaguen la bola, t'enganyen i et foten els diners. L'onze varen veure milers de persones al carrer i en comptes de reconèixer, com a mostra de joc net, la fortalesa d'aquest moviment i intentar negociar, treuen la calculadora i fan els seus càlculs. I sembla que la seva calculadora només resta o divideix. Tots els independentistes eren a la via o gairebé, postula el sempre gran orador, ja sigui en castellà o català, ministre d'interiors. Quatre gats, diu pràcticament. I per reblar el clau la bótox fa el conte la llagrimeta. Que no puc sortir de casa, envoltada de senyeres i estelades i per donar l'estocada llagrimosa deplora haver d'escollir entre el pare, la mare o el fill. Quins problemes d'identitat que té l'encara que siguis de plàstic. Jo mai he hagut d'escollir entre els pares i el país. El país és això, país, però res de parentius, per molt que me l'estimi. De fills no en diré res excepte que pobrets infants als que ha tocat aquesta mare tan dubitativa. I és que actuen talment la Inquisició, a base de coaccions, amenaces, pors i tot dictat pel llibre sagrat. Abans era la bíblia, ara la Constitució. Però els millors arguments, els del de plasma. Diàleg. Conversa. Lligams. Però de què parlaran si tot són portes tancades. Però és clar, se sap àrbitre i part, ben jugat, com el tribunal constitucional.
El que està clar és que si tothom té tan clar que la seva posició és la dominant, només cal preguntar-ho, perquè de dividits, ja ho estem i no passa res. Excepte si ets català a Madrid, que aleshores t'insulten, t'agredeixen, et llencen gasos lacrimògens i al cap d'un parell d'hores els detinguts ja surten a passejar per la Cibeles, mentre que si per un rampell cremes un pòster d'un empleat teu, perquè bé li paguem el sou al paràsit faldiller, aleshores pots anar a la presó un parell d'anys. Quin estat més igualitari.
Però bé, seguint la seva lògica, també podem esperar al 12-O i aleshores escoltar la majoria silenciosa. D'aquesta manera ens estalviem un referèndum que sempre porta feina i comparar amb la Via catalana. Faves comptades.

divendres, 13 de setembre del 2013

Comencem el curs amb temes vells

Ara que tornem a l'escola, que les aules s'omplen de nou, no puc treure'm del cap un neguit. Una pregunta. Per què certs dirigents s'entossudeixen a demanar que el castellà sigui la llengua vehicular de l'escola? Pels fills, per unes idees, per uns tactismes polítics, per unes pors?
Hi ha realitats que només parant les orelles són fàcilment contrastables. Són fàcilment demostrables. Una seria que el castellà no està en perill a Catalunya. I menys que no s'aprengui. Només cal  voltar per les escoles per adonar-se que no hi ha un sol infant al final de la seva etapa educativa que no sàpiga parlar en castellà, en canvi, fàcilment trobarem infants que tenen dificultats per expressar-se correctament en català. Tenim un sistema d'immersió lingüística que no és sinònim de nens i nenes competents en català, però facilita que tots els infants de Catalunya tinguin un contacte real amb la llengua, que d'altra banda si no es fa a l'escola, podria passar que no existís. A més a més poden expressar-se en aquesta llengua. Per això, per aquest guany intel·lectual, només infants de famílies recalcitrants, tancades i obtuses, incapaces de veure la riquesa dels aprenentatges, acaben esdevenint monolingües funcionals, però com a mínim, tenen una base pel dia de demà, si cal, poder expressar-se correctament en català a més del castellà.
A més a més a Catalunya molts tenen dificultats d'accés al català. I no parlo de casos puntuals, de barris d'àrea metropolitana o ciutats gran, parlo de molts indrets del país. Molts infants l'únic contacte diari real amb el català és a l'escola i només a l'aula. A fora, al pati, al menjador, a casa, a la televisió, a la ràdio, amb els amics, la família, els comerços... tot el seu món és en castellà.
Per tant si es perd aquest contacte amb la llengua, privem a aquests infants de la possibilitat d'aprendre la llengua pròpia del país i aleshores, passen a estar en desavantatge. A viure en un país català incapaços d'expressar-se còmodament en català. Els estem tancant una porta de coneixement, a més d'una d'integració al país. Els condemnem a ser ciutadans de segona. També si s'obre la porta a escollir la llengua, estarem separant els infants, classificant-los, marcant-los. I això, a la llarga, esdevindrà una divisió de país, ja que la llengua la fan servir per dividir, no per sumar.
Des d'aquest punt de vista es fa difícil pensar que la decisió de reclamar el castellà com a vehicular es faci pensant en els infants, ja que els estem privant d'un aprenentatge i per tant, d'una riquesa, a més d'incitar a la separació dels infants per raó de llengua, que qui sap si esdevindrà a la llarga de procedència.
I si no és pels infants, perquè serà? Potser per ideals, per resistència a la terra d'acollida, per remarcar una identitat? Però des d'aquest punt de vista, crec que ja ni s'hauria de tenir en compte les seves reclamacions, car desplaçar-se a un indret comporta integrar-se i adaptar-se a la realitat del país, que d'altra banda no és una realitat secreta i perversa. És clara i diàfana, tothom sap què hi ha.
Podria ser que fos per tacticisme polític, per jugades electorals i per tant, veient que en aquest cas es fa servir com a moneda de canvi uns infants, empenyorant el seu futur a canvi d'un hipotètic rèdit polític, aleshores caldria tenir present els partits que donen suport a la mesura veient quin interès els desperten les persones i com les usen per després ser-ne conseqüent i anorrear-los políticament.
Però potser em decanto pel tema pors. Potser em decanto per les pors que desperta en molts adults que els seus fills parlin una llengua que ells desconeixen. Podria ser, podrien pensar que aquest coneixement fes que esborressin les seves arrels i potser per la por de perdre la identitat, prefereixin tancar una porta a un coneixement, abans que arriscar-se a perdre l'essència. Encara que no té perquè passar si al darrera hi ha una base sòlida i oberta, com la ment.

dijous, 12 de setembre del 2013

Un pas més cap a la llibertat

A la carretera, entre Altafulla i Torredembarra. 
Milers. Desenes de milers. Encara més. Una marea groga que tot ho abastava. Una franja de nord a sud resseguida per milers de persones de manera festiva. Alegre. Emocionada. Amb samarretes de la Via, a favor de l'escola pública, del Nat's... però totes grogues. Seguint la consigna. I a cada baula de la cadena una història. Al costat teníem una senyora  gran i el seu fill asseguts en un banc que es varen portar ells mateixos. La parella del fill i la seva filla fent fotos. Mirant drets. A l'altre costat una parella jove, de poc més d'una vintena d'anys enganxats al mòbil. Jugant i enviant missatges. Durant uns breus instants ell va jugar amb el petit de casa. Ambdós rient a cor que vols. Més enllà un grup nombrós de Viladecavalls o ves a saber. Cantaven i reien i saltaven. I més enllà més gent. Grans i petits. Famílies senceres. Gegants, músics, fotògrafs... Veïns junts.
Diuen que vàrem ser molts. També en sé de molts que no varen venir per molts motius, però no pas perquè no siguin independentistes. El ball de xifres és important, però no és el més important.
Les sensacions, els neguits, les emocions. Això és el més important. Un rau-rau que ens va acompanyar tot el dia i perquè no dir-ho, alguna llàgrima d'emoció que maldàrem per amagar, car sabíem que no vindrien soles i calia veure-ho tot. Perquè una força com la d'ahir, un sentiment tan compartit, un desig tan clar, posa la pell de gallina. Excita el cor i desperta sensacions des del més profund. Sensacions atàviques. Primitives. Pures.
Diuen, els detractors, que érem pocs comparats amb els que no hi eren. I tant. Però els que no hi eren no és que estiguessin en contra, ningú se'ls pot apuntar. Els del sí eren a la Via. Els del no del PP a la Plaça del Rei i a no sé on els dels Ciutadans. Aquests sí que són quatre gats. La resta dubten. Però justificar el no atribuint això als absents és com donar diputats a l'abstenció. Un algoritme estrany. Trampós.
L'onada els passa per sobre i no saben com encaixar-ho. Ja s'ho trobaran. Si ahir, en comptes de tancar els ulls i tapar-se les orelles haguessin escoltat i mirat, potser entendrien moltes coses perquè res poden fer contra un poble unit, alegre i combatiu.

dilluns, 9 de setembre del 2013

La GROSSA. Loteria catalana

Posats a que no em toqui la Grossa de Nadal, com a mínim, que no em toqui la catalana. Ja fa anys que quan compro dècims, perquè ho reconec, sempre dic que no en compraré però n'acabo comprant, ho faig amb el nas arrufat. Però el desig de fer-me ric de la nit al dia, fent-me en veritat un xic més pobre que ric, em supera i acabo comprant participacions i algun dècim. Pels primers m'enganyo, dic que és per ajudar tal entitat o tal altre i pels segons ho reconec. Hi caic de quatre grapes, el calb em sedueix i tard, cap al final acabo comprant un dècim, per allò de i si... Enguany però, si més no, serà la catalana. Alguns puristes, que segurament mai han comprat loteria de l'Estat -creu-t'ho-, diuen que un país no cal que s'aboqui a la cerca de ludòpates per sobreviure, però la realitat diu que és un negoci rodó i si això permet, esperem, que es retalli menys, qui ho sap, benvingut sigui. No cal que ens tanquem portes, que d'altres, ja ho fan per nosaltres.
A més a més sabem que aquests diners de la Grossa catalana no aniran a les arques de l'Estat i veient els beneficis que en treuen de la loteria de Nadal a Catalunya, esgarrifa força. Una bona sotragada tindran.
Per tant, enguany, si compro loteria, que com cada any dic que no fins un parell de dies abans, que correm tots plegats a buscar un número o altre, serà catalana o no serà.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Madrid. Game over!

Cardona!!!
Diuen que s'ha de ser respectuós amb les derrotes dels altres. Que és de bona persona tenir en consideració el mal aliè i possiblement, si ets algú de ple dret, amo del teu destí, possiblement t'ho pots permetre. Pots ser magnànim amb els enemics i quan et mostren la galta roja acaronar-els-hi amb simpatia, però el poble català, el poble dominat, que no té ni el dret a pronunciar-se lliurement quan vol i del que vol, no es pot permetre aquest luxe. No pot desaprofitar qualsevol ocasió per fer una petita passa endavant, per minsa que sigui i mostrar la incompetència dels dirigents que ens oprimeixen. Perquè l'enemic és poderós i només en hores baixes se'l podrà derrotar. Ingenus els que es pensin que tractant-lo amb respecte i sentiment guanyarem res, perquè no serà mai així, al contrari, el nostre bon fer serà pres com a feblesa. El depredador no coneix la pietat. Mai he estat dels que sap ser cavallerós amb les derrotes alienes, sobretot si són enemics. Madrid s'ha presentat altre cop per ser seu olímpica i alguns podrien dir que algú amb un tarannà esportiu, ves si olímpic, concediria el benefici del dubte a la capital espanyola i desvincularia esport de política, tot mostrant-se comprensiu i conciliador, però gat escaldat, fuig de l'aigua. Que Madrid no tingui jocs olímpics és una meravellosa notícia pels catalans. Primer perquè no ens espremeran més del que ho fan ara. Els recursos ingents que absorbeixen per bastir un quimèric projecte del no-res surten de terres catalanes, com bé sabem tots. Molt ja hi ha anat, potser ara ens estalviarem una gran morterada per obres que no s'acabaran. Però a més, en el suposat cas que encara ens vinculessin a aquest Estat, cosa que molts ja veuen que no és el mateix un bilingüe castellà que un bilingüe català, deplorem la imatge que projecta, la d'un estat on els seus dirigents, a més de corruptes contrastats i incompetents demostrats, són ignorants orgullosos, rucs consumats, prou com per moure's pel món sense saber comunicar-se amb altre llengua que la pròpia i encara amb dificultats, on el suborn els és moneda de canvi i la fatxenderia la defensa habitual. Una imatge patètica i trista d'una capital d'Estat que vol mostrar-se modern i internacional quan no és més que un ens retrògrad i pedant, un llogarret depriment. De vergonya no en tenen, sobretot quan es veu que el país pateix misèries i ells, reis, prínceps -un altre Felip, quina por- i representants polítics, posen com a prioritat organitzar uns jocs. Un entreteniment. Un passatemps, mentre milers de persones no tenen feina, la sanitat se'ls retalla i l'educació se'ls raciona. Quina trepa de cràpules vividors sense entranyes. Però ja se sap, dirigent espanyol i persona de bé, no pot ser!

divendres, 6 de setembre del 2013

S'acaba l'estiu

Sembla que ahir vàrem tancar l'estiu. Avui, un cel gris, ple de bafarades i cortines espesses d'aigua a l'horitzó i que ja s'acosten, confirmen que l'estiu va de baixa i la tardor, força mandrosa els darrers anys, s'acosta ràpida a ocupar el seu reialme.
No sóc de platja. M'atabalo. La gent m'és sobrera. I mira que ara, amb el fantàstic eix diagonal, aquesta ferida oberta gairebé de punta a punta del país, els de comarques endins arribem ràpid a la costa. Però la sorra fina i la gentada atapeïda actuen a mode de fre. Ara bé, ahir vàrem baixar a Vilanova i la veritat, que malgrat tots els a priori, les pors i les recances, va ser una tarda més que agradable. Poca gent a la platja. De mica en mica es va buidant i es pot passejar sense por de trepitjar una tovallola o altre i l'aigua, ara a finals d'estiu, és força càlida. Agradablement càlida.
Amb els xics vàrem fer castells a la sorra i vàrem jugar amb les ones. Un no parar relaxat. Qui sap, potser a la llarga, m'acabarà agradant.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Ciutadans del món

N'hi ha que confessen que se senten espanyols fins a la medul·la. Que l'estanquera els posa. D'altres que l'estel barrat els excita. Que quatre dits són prou per veure el món. Encara uns altres que els costa mullar-se d'un costat o altre, per tal ascendència o  tal descendència o total desconeixement. I tant. Respectables tots. Però els que m'he trobat menys, però que existeixen, són aquells ciutadans del món. Aquells que ho estimen tot. Des de Barcelona a Madrid, passant per les Barbados i el Bar Mitsvà, és clar. Però quan analitzes el seu discurs, sempre entretallat amb paraules com llibertat, democràcia i germanor, poble també, veus que només va en un sentit. En una direcció. En l'immobilista. L'estàtic. El ja m'està bé com estem, però davant d'un auditori que podria ser discrepant i per tal de semblar modern i obert, prefereixen embolicar-se amb la bandera de l'ONU i així no es mullen i quan reclames la possibilitat de canvis, tots per la via democràtica, apareixen les pegues. Els maldecaps. Que si és massa car -Miliki i la seva colla-, que si ja estem bé, que si això només beneficia als poderosos, que si naps i cols. I així una lletania d'excuses infantils per no reconèixer aquella llibertat i igualtat de la que en feien bandera instants abansi.
I és que amb aquest tarannà hi ha uns quants partits polítics, individus també. Ciutadans és l'exponent a l'enèsima potència d'aquest fer. Unió, Déu n'hi do i el Pp també però és menys subtil. Més barroer. Més testosterònic, és clar. Hereus d'un feixisme encara mai repudiat, ans al contrari, els és la guia de bons usos del partit i s'embolcallen d'una retòrica florida per no mostrar el seu ADN feixistoide. I de personatges mediàtics amb aquesta etiqueta encara més. Per exemple la Merche Negro, que ja d'entrada només cal que ens digui on somnia anar i a on compra el pa per ser més universal. Quina gran ciutadana! Quina dona del món! O també els tertulians de la majoria de canals recalcitrants, en especial 13Tv. Algun dia, deixeu-me fer el parèntesi, hauríem d'analitzar com és que una cadena de l'església es dedica a fomentar tant l'odi i la por. Enyoren la Inquisició i el poder que tenien o senzillament troben a faltar quan la gent no tenia accés a la cultura i era més manipulable? Vés a saber, els camins del Senyor són inescrutables.
Però com dèiem, la majoria d'aquests que ja es presenten com a grans valedors de les llibertats, ja em fan por, perquè si realment ho fossin, no els caldria fer-ne bandera, al contrari, ja se sabria pels seus actes, no?

dilluns, 2 de setembre del 2013

Un bon jugador bé val un hospital, una escola, una llar d'avis...

Us proposo un joc. Un joc molt senzill. Ara que el període de fitxatges s'ha tancat -em sembla-, que la fórmula 1 ja ens endarrereix els telenotícies i que les motos ens fan sentir més catalans gràcies a uns pilots que corren pel país -més o menys-, us proposo que juguem a escollir.
Us proposo que mireu la llista d'aquí sota i cerqueu amb què us agradaria gastar-vos els diners. També seré franc, a més de maquiavèl·lic. Us condicionaré. Em sap greu però en cap moment he dit que fos imparcial o que anés de bona fe. La carn és dèbil. A l'hora d'escollir penseu bé la tria, què preferiu, si l'alegria d'un instant, d'un vespre, si voleu, o un guany més perllongat i palpable. Aleshores, quan us poseu al davant de la televisió escolliu pensant que les vostres decisions, perquè sense gent rere la pantalla el circ no existiria i la balança es podria decantar cap a u costat o cap a l'altre. Tampoc sé del tot com, és clar, perquè no són  pas vasos comunicants, però no ens pot deixar del tot indiferent aquesta aberració. Aquest dispendi i potser, si no es paguen sumes ingents per la retransmissió d'una cursa o d'un matx, aquests diners es destinarien a d'altres raons.
Ep, però segur que m'equivoco, és clar i encara que no hi hagi cap d'aquests esports a la tele o la ràdio -quins dies més avorrits per alguns- potser tampoc tindríem serveis com els que us relaciono, tot i que amb ells, segur que no tindrem tot el que podríem tenir. Vaja, ja m'enteneu!