divendres, 26 de setembre del 2014

Diumenge, motos a Calders.

Aquest diumenge se celebra l'Endurada a Calders, al Canadell. Potser seria el moment de fer per part de l'Ajuntament, per esvair dubtes, la prova sonomètrica en condicions reals i no a l'estil Passejant a Miss Daisy. D'aquesta manera sabrem quin soroll es produeix quan una motocicleta accelera amb ganes, sense tenir en compte si la mallerenga carbonera està niant o no i si se sentirà des del poble.
A més, posats a fer, també es podria fer un seguiment de l'augment de trànsit als camins rurals de l'entorn, ja que aquests dos punts eren dels que deien que es vetllarien abans d'atorgar la llicència definitiva i que semblava que més preocupaven. Pel que fa a la pols, possiblement, després de les pluges dels darrers dies, no serà un gran problema.
L'últim gran aspecte que també es podria contemplar, per allò de tenir en compte tot el que es va dir que es vetllaria però prenent dades properes a la realitat i així no haver de basar-se en fum, seria l'impacte econòmic sobre el poble i més sabent que aquest esdeveniment aplega força gent. Qui ho sap, potser sí que serà una injecció de capital força suculenta. Ara, a banda dels 5 o 6 comerços i restaurants que hi ha, no sé si es veurà enlloc més l'impacte. Menys potser a les arques municipals, que hauran de prestar uns serveis que possiblement no seran compensats per les taxes pagades. Ja ho veurem.
És cert que diumenge hi haurà, si es segueixen les restriccions futures, molt més moviment que quan el circuit funcioni, evidentment, però segurament es trobarà la manera d'extrapolar les dades i fer-les prou fidedignes per fer una previsió i plantejar-se coses i prendre decisions.

dijous, 25 de setembre del 2014

Amb tot a favor per aprendre

Hem començat el curs i hem canviat d'edifici. Hem anat a tocar de la riera, a tocar del bosc. I ara, com qui no vol la cosa, podem sortir a passejar pel bosc fàcilment. A més, sent escola rural, el reduït nombre d'infants permet aquestes aventures. I la gràcia, el plus que té això, és que vivim d'una manera més directa la natura. Hi estem lligats.
El primer dia, tornant d'una activitat al bosc, on vàrem veure un gripau, vàrem descobrir unes libèl·lules que s'aparellaven i dipositaven els ous a l'aigua. Allà ens quedarem embadalits veient el seu volar harmoniós. Era com una dansa. Anaven volant de manera compassada i de tant en tant, baixaven fins a tocar l'aigua, on suaument dipositaven els ous. I ran d'allà, en un jonc, veiérem una libèl·lula morta apressada per una aranya. Embolcallada per la teranyina.
Pocs dies més tard, potser dos, també en una sortida, vàrem veure una aranya que semblava peluda. En posar-la en un pot amb lupa, vàrem veure que el que ens semblaven pèls, de fet, eren les cries que s'aferraven al seu abdòmen i en veure's tancades, totes s'escamparen omplint el pot. El mateix dia vàrem trobar-nos una granota i un insecte bastó. I mentre caminàvem vàrem veure diferents tipus de plantes. L'empipadora ortiga, que amb les gotes de pluja esdevé inofensiva,  la força present alzina i algunes pinyes rosegades per esquirols o ratolins.
L'endemà vàrem anar a l'hort, perquè en tenim un, i allà, després de collir uns quants tomàquets ben vermells i repassar com estan les carabasses, vàrem poder menjar unes quantes pipes de gira-sol. Abans de l'estiu en plantàrem les llavors i ara en gaudim del fruit.
Vaja, que estar a tocar del bosc, de la natura, permet fer unes descobertes directes de l'entorn i gaudir-ne i sorprendre's i qui sap si potser això, aquest accés a l'entorn,  no és el veritable motor de l'aprenentatge, perquè l'àrea de medi esdevé significativa i els seus aprenentatges van lligats a una realitat palpable i amb aquesta, de bracet,  s'hi arrisquen les matemàtiques i la llengua.  
 

dilluns, 22 de setembre del 2014

De trasllat

Trasllat a l'escola i a casa. Perquè a diferència d'aquells postres de maduixa que anunciaven fa poc, a mi de xic no me'n donaven dos, però ara, m'arriben de dos en dos. Un trasllat ja està fet. El calendari urgia i tothom anava veloç, i ara, de nou, altre cop el calendari prem i les hores s'escolen entre pots de pintura i mobles que se'n van.
Aquest cap de setmana hem estat atrafegats. Primer buidant el que hi havia. Mobles i més mobles als quals no hi trobem sortida, excepte la porta. Després, pintant. Perquè per fer-t'ho teu, potser va bé fer una mà de pintura i d'aquesta manera ja li dónes un toc personal a l'espai.
Per sort, aquest cap de setmana, a més d'atrafegat, ha estat ple d'amics. Uns i altres passaven a donar un cop de mà. Alguns a pintar, d'altres a moure trastos i altres a encintar. I sort. Sort d'aquestes visites disposades, perquè hi ha feines que són feixugues i aquesta, n'és una. Molt feixuga i més si tens canalla.
La veritat és que malgrat l'atabalament d'aquesta feinada, és agraït veure que pots comptar amb força gent i que aquests, de manera despresa i voluntària, s'ofereixen i vénen a ajudar. A oferir allò que tenen, un parell de braços i un xic del seu temps.
Encara ens queda feina, però feta d'aquesta manera, tot i que segueix sent pesada, és agraïda. És simpàtica i es fa bé.
.

dijous, 18 de setembre del 2014

Eduquem més amb menys, si us plau!

Anem farts d'estrès i no en fem cabal. Comencem el curs i planifiquem, programem, preveiem, decidim i orientem. I així fins a final de curs. Hem de fer una cosa i una altra. I quan acabem, en tenim un parell de més per si de cas. Perquè cal tenir-ho tot previst. I els nens i les nenes de Primària ja comencen a tenir aquell estrès per tot allò que cal fer, acabar o tenir, perquè sí. I en el camí, en el procés, perdem allò que realment és ric i enriquidor per poder abastar tot allò que havíem planificat, sense tenir en compte que l'ara i l'aquí, ens poden fer més rics i vius que allò que volíem fer.
Segons com em dóna la sensació que no tenim present l'essència de l'educació. De l'aprenentatge. Ens capfiquem en la quantitat. En el sac que hem d'omplir, però oblidem la qualitat. I sovint passa que per abastar molt, per abastar-ho tot, perdem d'una banda l'essència d'allò que hem d'aprendre, convertint-nos en màquines de superar proves i al final aquests infants aprenen a superar-les, un test, unes preguntes, el que calgui i de l'altra, ens centrem tant en uns continguts donats, que oblidem allò que realment els preocupa i interessa i ho deixem de banda, quan aquests aprenentatges potser els serien més útils i duradors que els altres, perquè neixen de les seves necessitats i interessos i al cap i a la fi van a raure al mateix lloc. Obviem la sorpresa. L'espontaneïtat.
Hi ha un moviment, una filosofia, basada en la lentitud, en la qualitat, que m'atrau. Basant els aprenentatges en quelcom més de qualitat i, perquè no, de plaer. Perquè sembla que darrerament ens capfiquem en omplir calaixos fins a vessar però sense tenir en compte el que hi entra ni com i en realitat, el més important, més que si és aquell contingut o l'altre és treballat, és el procés, el camí i el que en queda. Perquè un camí fet amb plaer i de manera agradosa és fàcil de repetir i es consolida, mentre que un camí fet a la força, sense interès i amb calçador, ràpidament s'oblida com el contingut, però es recorda el rebuig que va crear.
Un servidor aposta per una educació real, lligada a la realitat, als ritmes i als interessos, defugint la quantitat i obligatorietat de molts continguts que l'endemà de demostrar que es tenen s'obliden per desconnectats de la seva realitat i allunyats del seu interès.
Cal començar a deixar-nos de grans objectius. De grans titulars i centrar-nos en petits reptes que siguin significatius i que es consolidin, perquè tenim prou anys per endavant, com per treballar més relaxats i eficientment i potser, qui ho sap, potser despertarem infants més curiosos, interessats i motivats.

dimecres, 17 de setembre del 2014

Una Festa Major més.

Ja s'ha acabat la Festa Major de Calders. Ja està. I és que a mesura que el gran creix i ja no és tan petit, els actes es sumen i cada cop ens en perdem menys.
Aquest any hem anat a força actes i la veritat és que en general, cal felicitar als de la Comissió de Festes. Fan una feina força feixuga i que molts esquiven. Hi passen hores i hores i encara que de vegades hi ha petites coses que no rutllen, només faltaria, som humans, en general les ganes poden més que res i l'èxit està assegurat.
Aquest any eren una bona colla. Una colla de joves de Calders. Semblava que la Comissió anava de baixa, sobretot per aquell buit generacional d'una trepa que potser li costava responsabilitzar-se dels actes i preferia mirar-s'ho des de la barra. Però ara, hi ha una sòlida colla jove amb algun de més gran i sembla que durarà.
D'actes hi ha hagut els de sempre i algun més. Botifarrada, cagada de l'euga, caminada, teatre... Vaja, en general, encara que algú no hagués vist el programa podria fer una juguesca del que hi hauria sense errar massa, tot i que sempre hi ha alguna sorpresa.
L'estrella, aquest any, ha estat la presentació dels gegants de Calders.Va ser una posada de llarg de luxe. Varen acompanyar als nous gegants, el Miquel el Cargolaire i la Rossita la Cacauera, els gegants del Moianès i de Sant Fruitós. A més a més van cantar els caramellaires i van ballar els xics, entre ells el meu. Va ser una jornada força emotiva. Possiblement, si hem de buscar pèls als ous -com diuen a la Catalunya Nord-, diria que el que em va semblar més estrany i perquè no, irritant, fou que per la presentació dels gegants calgués la benedicció del mossèn. No ho sé. Potser és tradició i sempre es fa així, però com a argument és feble, molt feble. Em semblava que a dia d'avui, retre vassallatge o esperar el vist-i-plau de certes institucions caduques era cosa del passat, tot i que en el discurs de presentació d'aquests, ja se'ns va fer notar que era voluntat de retorn al passat. Un retorn a èpoques anteriors, per això de la recuperació d'aquests, més que una aposta -que en deu ser- de futur.
Vaja, que n'hi ha que enyoren l'època dels enagos, la boina, les institucions temudes i el blanc i negre.

dilluns, 15 de setembre del 2014

Primer dia d'escola

Primer dia d'escola amb nens i nenes. Un primer dia amb força canvis. Amb força novetats. La més esperada i espectacular ha estat el canvi d'edifici. Un edifici nou, restaurat, anterior a la República i que durant molts anys va ser les anomenades escoles per passar a ser després el punt d'informació del parc.
Durant el trasllat, força gent ha passat per l'escola. Pares i mares a donar un cop de mà, per descomptat. Però també molts avis i àvies que recordaven el seu pas per l'escola. El fred. Aquella salamandra que no escalfava gens. El mestre castellà que no els entenia o bé les bombes que es sentien lluny però alhora molt a prop. Recuperar aquest espai sembla que ha estat com recuperar part de la memòria del poble.
Avui, hem encetat un nou curs. Amb il·lusió. Amb les famílies. Fent, com sempre una petita activitat conjunta. Cada família anava a buscar un còdol a la riera, a tocar, i hi escrivia un desig. Un mot. I entre tots hem fet l'escola que volem i com sempre, ha estat un inici de curs agradable. Feliç. Alegre. Familiar. Càlid. És el que té treballar en una escola rural, que l'inici és plàcid i entranyable.

.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Diada a Barcelona

Dijous vàrem baixar a Barcelona a participar a la Via Catalana. Un any més. Tot i que des de l'assemblea local de Calders es muntava un autocar -quina gran feina que fan, s'ha de dir-, vàrem preferir baixar en cotxe, sobretot perquè anant amb nens petits, ens va semblar que era el més encertat.
Així doncs, de bon matí ens vàrem trobar amb el Jordi i la Gemma a la plaça -ells també tenen nens petits, nenes- i vàrem marxar cap a la capital plegats. L'entrada fou plàcida i vàrem trobar aparcament força bé.
Ja només baixar del cotxe ens vàrem adonar que poc a poc, anava augmentant pel carrer la gent vestida de groc o de vermell. Grups de gent que s'anaven reunint i preparant per a la concentració de la tarda.
Nosaltres estàvem al tram 52, amb la gent del Bages, a tocar dels del Berguedà. Allà hi regnava un ambient alegre i festiu. D'una banda hi havia un escenari on en Titot i els dels Brams, ja ben d'hora, anaven assajant cançons i posant l'equip de so en solfa. D'altra banda gegants, grallers i timbalers fent sarau.
Mentre estàvem passejant, vàrem veure arribar una corrua de motos. Un gran nombre d'aquestes amb estelades i tocant la botzina. Fent temperi i saludant. Pell de gallina.
A mesura que s'acostava l'hora l'emoció anava creixent i la gent s'anava reunint a tocar del carrer on fèiem el mosaic. Aviat varen arribar les autocars de Calders, seguits dels de Navàs i Artés i poc a poc el carrer s'anà omplint fins que tallaren el trànsit i esdevingué una veritable marea humana.
D'entrada semblava que seria impossible aconseguir fer les quatre barres ben definides, però poc a poc, la gent, s'anà col·locant al seu tram i la senyera, abans una taca difusa i confusa, anà prenent forma fins a quedar totalment ben definida.
Vàrem esperar llarga estona ben col·locats i quan foren les 17:14, un bram s'escampà, acompanyat d'alguns aplaudiments a l'hora que s'entonava el crit orgullós i sentit d'Independència.
Un cop acabat hi va haver castells i concert en directe. També vàrem poder veure dansar els gegants, aquests tota l'estona, de Moià i em sembla que els d'Artés.
Va ser una jornada molt emotiva i esperançadora. Una jornada que esperem, l'any vinent no calgui repetir, si més no amb aquest anhel i senzillament puguem festejar la Diada sense haver de reclamar quelcom tan bàsic, democràtic i alhora difícil com el dret a votar com volem viure.


dimecres, 10 de setembre del 2014

Demà, a Barcelona!

Demà! Demà a Barcelona. A reclamar la llibertat. Els citats a Tarragona no sé pas què demanen. Potser la por els mou. Segur. Ja s'ho veuen a sobre i venen d'arreu de la pell de brau a fer número. A fer pinya i fer-se passar per catalans. Ja s'ho faran.
Nosaltres ens llevarem ben d'hora i anirem cap a la capital del país. A mostrar el nostre suport al procés i a empènyer encara una mica més. Avui, en Cameron implorava als escocesos que votessin no a la secessió, que es quedessin dintre del Regne Unit. Acte seguit, en un altre dial, sentia en Rajoy dient que no. Que ell no acceptaria res. Ni consulta, ni dret a decidir, ni cap tipus de democràcia que no fos la de la força de l'Estat.
Escoltant-los em plantejava qui era el més fort. El més ferm. Si en Cameron implorant o en Rajoy ferm i ordenant. Podria semblar que l'actitud d'en Cameron fos de feblesa. De debilitat. Veure un líder d'una potència mundial demanar quelcom, suplicant, podria semblar que fos perquè temés quelcom, que patís i fos dèbil. En canvi, en Rajoy, negant fermament podria donar l'aparença de força. De poder. Capaç de tallar unes ales que no li interessen. Però de fons, possiblement el fort sigui en Cameron, perquè sabent que té el poder de la força bruta, d'unes lleis que es pot fer a mida, opta per lluitar amb la raó, amb el seny i vol seduir, convèncer, atraure. Fins i tot va posar a tots els edificis oficials anglesos la bandera escocesa, mentre en Rajoy, volent aparentar força i determinació, s'aferra a l'únic argument del feble, del dèbil. La força bruta i la negació, acompanyat de la tàctica de l'estruç.
Els anglesos tenen molts defectes, han comès molts errors, però a dia d'avui, es mereixen ser, en aquest cas, dignes de respecte, perquè prefereixen una seducció que sigui una solució duradora i ben rebuda per totes les parts, que no pas una solució tirànica i obtusa. Un pedaç que només servirà per tapar temporalment el malestar, si és que pot, d'un poble que es vol lliure, a base d'emmanillar-lo i emmordassar-lo.
Demà, farem un altre pas cap a la llibertat, malgrat el líder obtús i sopes del'Estat i les seves eternes negacions.

dissabte, 6 de setembre del 2014

Caminant amb la història

Avui hem anat a Barcelona a fer una passejada amb història. Amb el Llorenç. Érem uns quants de la colla de Castellar. Hem començat a la plaça Catalunya i baixant per Porta Ferrissa hem anat cap a la plaça Sant Jaume i després cap al Born. Hem passat per llocs on hem anat manta vegades pel nostre compte però avui, sota el guiatge del Llorenç, hem descobert en racons ja coneguts i trepitjats milers de vegades, aspectes que mai haguéssim trobat sense el seu acompanyament. Anècdotes i retalls d'història molt interessants, narrats amb una passió encomanadissa i d'un interès viu. Amarant-nos d'aquest esperit de descoberta.
Al nostre país, més avesats a fer-nos les coses nosaltres mateixos, tendim a obviar aquest tipus de servei. El guiatge. Ja sigui a la gran ciutat o bé a la muntanya i preferim fer-nos-ho nosaltres mateixos. Però si bé és cert que un és com la majoria i sol anar a la seva, reconec que aquests viatges en el temps són més interessants i captivadors si es fan de les mans d'un expert. D'acord que es poden fer amb guies de paper i que només a l'estranger agafem experts en el tema -qui sap perquè-, però val la pena deixar-se portar per un saberut. I tant! De l'altra manera es perd frescor. Espontaneïtat i passió. I això és el que hem viscut avui. Un viatge amb la història, realment es diu Caminant amb la història, amb passió, amb interès i sobretot, amb molt de coneixements i anècdotes interessants
Una experiència per recomanar i repetir. Sí, senyor!  

dimarts, 2 de setembre del 2014

La Píxel ens ha deixat.

Al Bessiberri Sud
Si busqueu a la Píxel, la meva gossa, no la cerqueu corrent al meu costat. Ja no.Tampoc la busqueu, si em veieu amb algun amic, pujant muntanyes amb esquís o caminant. No pot ser. Ni al Puigmal, al Pedraforca, la Punta Alta o els Encantats, i ara! Malgrat les va fer diverses vegades. No us hi escarrasseu. Menys encara, si em veieu acotat fent fotos a flors o animals de Calders, a tocar meu, asseguda o estirada tot esperant pacient i obedient. No perdeu el temps. Seria estrany, a més, que fos prenent un bany al riu Calders o qualsevol bassiol, malgrat sempre tots els ha trobat i si res li he dit, ha tastat. No, senyor. I menys, saludant-vos tot remenant la cua com solia fer, ja no pot. Ni saludar, ni jugar, ni perseguir.
Aquest matí, després d'un accident, ha marxat. Els que tenen animals potser entendran el buit que ara tinc. Els que no, segurament se'n sorprendran. Però és que quan fa quinze anys que tens una gossa, i d'atura, alto senyors que aquests són ferrenys, espavilats i fets a la seva, es crea un vincle estrany. Una relació difícil d'explicar. Acabes coneixent aquell lladruc, aquell grinyol, aquella mirada o bé aquell desfici. El temps te la fa conèixer i el teu fer diari en queda condicionat.
Enrere queden les anècdotes. Moltes i variades. Les potes encetades a Serrabona, el pernil que va devorar juntament amb un televisor que esclafà, el camp de mongetes arrasat i tantes i tantes i tan variades. No en va era coneguda per tothom.
Ara, si la voleu trobar, la imaginació us caldrà esmolar. Resta a Calders, com no pot ser d'altra manera. A una pineda, però aquesta és peculiar. Diferent dels llocs bruts i emboscats que dominen el territori. És un racó humit, amb una catifa de molsa i pinassa que fa de bon trepitjar. A més, alçat com està, l'aire hi corre generós i les olors del romaní i la farigola s'hi senten fortament. És un bon indret per reposar. Si més no, a mi, m'ha agradat.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Espanya o la perversió del llenguatge

Avui, en un poblet, he vist un dels nombrosos cartells de la campanya Ara és l'hora amb una esvàstica dibuixada amb retolador a sobre. Molt mal feta, a corre cuita. D'un ésser suposo que mononeuronal, tampoc costa gaire de dibuixar-la. I la veritat, m'ha molestat, per la ignorància de qui ho ha fet.
L'Estat, a través dels seus altaveus mediàtics, estan fent allò que a en Goebbels li va anar tan bé i és repetir una mentida fins a la sacietat per tal que la mentida repetida un gran nombre de vegades i gràcies a la força dels seus altaveus propagandístics, sembli veritat.
No em molesta que titllin de feixista l'expressió democràtica del poble català, perquè sé que votar és democràtic i just. Ja els coneixem. Fan això i més, com atacar tots els que s'atreveixen a posar en qüestió l'Estat, a l'Assemblea li toca ara, sense ni tan sols intentar trobar arguments positius per a seduir-nos. Possiblement ni en tenen.
Però el súmmum de la qüestió, és que els que són descendents dels feixistes, que són on són gràcies a assassins que es van alçar sobre la legalitat vigent, aquella que ara clamen a defensar i que ni tan sols han condemnat l'antic règim dictatorial, s'atreveixin a titllar als altres d'allò que són ells i donin lliçons.
Detritus de la societat. Desferres humanes. Vaja, com la Camacho que insta en Pujol a presentar-se a la comissió del Parlament quan ella ni es va presentar, quins nassos! Operats, és clar.
Trobo que tenen molta barra i que només, assegurant-se un poble ignorant i sumís, d'aquí la llei Wert, successor d'en Goebbels, poden aconseguir els seus objectius. Una societat apagada i sense esma.
Fa uns dies, uns energumens, van atacar a Granollers una parada de l'ANC. Aquests, esperonats pels discursos incendiaris dels Populars i Ciutadans, atiats per mitjans afins al règim, van  agredir unes persones que senzillament reclamaven el dret a vot i que expressaven el seu desig pacíficament i curiosament, els titllats com a feixistes, els intransigents, són aquells que volen portar la democràcia a la seva màxima expressió i són pacífics. L'exercici del vot. Però és clar, aquest Estat, bastit a base de morts silenciats i assassins reciclats, es mostra tal com és quan se'l posa a prova. Quan ha de demostrar la cabuda de les llibertats i dels drets en aquest. Aleshores la cintura se li esqueixa i li retornen els tics del passat, tics dels guanyadors d'una guerra il·legal, recordem que es van alçar en contra de la legalitat vigent tot tapant les misèries a base de coaccions i pors i després ens parlen de la Llei i ens donen lliçons.