Españistán!

Fa un any, uns joves, possiblement tots ells passats de voltes per massa beguda, van barallar-se amb uns policies ( de paisà? ) en un bar de matinada. De resultes, porten més d'un any a la presó ja que els van acusar de terrorisme.
Uns titellaires empresonats per fer una sàtira política, més o menys reeixida, també van passar per la presó.
Uns dirigents d'associacions sobiranistes, detinguts i empresonats per, segons diuen, incitar a la violència. Ara també diuen que n'és la prova les manifestacions populars, pacífiques, multitudinàries i endreçades de l'onze de setembre.
Uns professors d'un institut, imputats per delictes d'odi per parlar a l'aula sobre l'u d'octubre en un institut on hi havia fills de guàrdies civils. Parlar del que havia passat i tothom havia vist.
Uns polítics empresonats per permetre votar.
Uns altres polítics amenaçats amb la presó per confegir llistes electorals.
I així podríem anar desgranant els atacs a la llibertat d'expressió. Al dret a expressar l'opinió o bé la manipulació de certs fets, més o menys afortunats, per poder processar de manera exagerada aquells que els incomoden.
Mentre, un rei que ningú no ha votat, que viu a cos seu i que pontifica i alliçona sobre qüestions que desconeix, com els capellans sobre el matrimoni, van afegint crispació a la situació sense aturar-se. Estaria bé recordar l'origen franquista de la monarquia, per si ajuda a situar les coses al seu lloc.
La darrera dos regidors de la CUP de Reus detinguts per delicte d'odi, per signar un  manifest.
Poc a poc van tancant el cercle, van empresonant opinions, parers i atemorint a tothom, mentre aprofiten per seguir robant i concedint-se privilegis a mans plenes.
Molts, pensen que no va amb ells, però de fet, va amb tots aquells que lluiten per un país més just i igualitari. Per la democràcia. Per tots aquells que creuen en les persones.
Pots estar a favor d'uns o altres, però totes les idees i opinions s'haurien de poder defensar de manera lliure, ja sigui la independència o bé Tabàrnia. Però vivim en un Estat on som ciutadans de segona, on pensar i creure diferent és perillós i per tant, és delictiu. Per tant, s'arriba a la situació que es mira qui és el problema i se li busca un delicte a mida. Per fer-lo callar. Per fer-lo desaparèixer; joves d'Altsasu, govern a la presó o exiliat... i així fer un avís per a navegants per tots aquells que pensin canviar res.
Podem fer veure que és passatger, que no és greu, però poc a poc, l'Estat i els partits que treballen a l'ombra d'ell, van fent forat i intenten aconseguir una realitat a mida i tard o d'hora, aquells que es mostren equidistants, que sembla que no va amb ells, seran a primera fila, car a la resta ja l'hauran empresonat, atonyinat, insultat, vexat, humiliat i fet callar.

Pic de Pedrons ( 2.715 m. )

Avui, Sant Esteve, hem anat amb el Robert, l'Oriol i el Dome a fer muntanya. Un parell amb esquís, dos amb rauqetes. Hem anat a fer el pic de Pedrons. És un cim que ja he fet altres vegades, però és un cim que m'agrada molt. L'entorn és preciós. Està envoltat de muntanyes, a una banda escarpades, la cara nord del pic de la Mina i la cresta que el segueix. Seguint la carena fins al pic Negre d'Envalira i a darrera, també cims alts i nevats, més suaus, com el Pic de la Cabaneta d'uns 2.800 metres o bé cap a la banda del Coma d'Or.
Hem anat direcció al Pas de la Casa però abans d'arribar-hi, a mitja carretera, hi ha un aparcament, a uns 1.800 metres d'alçada. Des d'allà s'enfila cap al cim. Un llom llarg i ample que acaba amb dues pales que s'aturen a la cresta final. Aquesta, és curta i fàcil, però li dóna un aire d'alta muntanya preciós.

Mnetre pujàvem, vèiem dalt del cim boira i de fet, hem anat pujant bé fins a la primera pala, on la boira ens ha envoltat. Esquiar amb boira és desconcertant. D'una banda perquè costa de distingir els límits entre el cel i la neu, però de l'altra, l'ascenció també canvia. Pales que et poden semblar de lluny més o menys dretes, embolcallat amb la boira perds la perspectiva i vas caminant pas a pas sense percebre massa el desnivell. D'altra banda, al no veure l'objectiu, a mi, si més no, hi ha trossos que se'm fan més llargs. M'agrada veure a on vaig.
Arribant al cim s'ha aclarit un xic. La muntanya es veia, amb núvols sobre el nostre cap. De baixada hem estat obsequiats amb un sol lluent. Tot i això, la neu, al haver estat poc exposada al sol, estava força gelada i en alguns trams hi havia clapes de neu molt dura i en d'altres, alguna que s'enfonsava.
Ara bé, fer aquest cim és èxit assegurat. És un lloc fantàstic per anar a gaudir de l'esquí, amb força neu en general.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Senglanada 2018

Al gener arriba de nou la Senglanada. Ja fa temps que  la gent de Calders Bike l'estan preparant. Buscant diferents recorreguts, netejant els trams, desbrossant i provant els senders i corriols. Un i altre cop, perquè aquells que trien el recorregut ho fan a consciència. No pas perquè els hi vagi res, no hi guanyen res excepte l'alegria de veure com gent d'arreu gaudeix amb els seus recorreguts, senzillament perquè ho viuen. Perquè són uns apassionats de la bicicleta i serà des d'aquesta passió que aconseguiran que el proper diumenge 28 de gener, de nou un poble es mobilitzi per acollir i participar en la Senglanada. Gent molt variada preparant-la i on tothom trobarà el seu lloc.
Fa anys que es fa. Ara en fa onze i de fet, mantenir la flama de la cursa durant onze anys, de manera altruïsta i apassionada, amb més i més gent cada cop, només es pot aconseguir amb bona gent. Gent implicada i generosa.
Si aquell diumenge esteu per aquí, no ho dubteu. Acosteu-vos a Calders i gaudiu d'un poble i del seu entorn. Descobrireu el territori de la mà d'aquells que el trepitgen sovint.

Sortim a guanyar!

Demà és un gran dia. Votarem després d'una campanya prostituïda. Desnaturalitzada. Condicionada i coartada. Comencem la carrera deu metres enrere. Ara bé, no ha calgut patir per si arribarien les urnes, les paperetes o bé el cens. Tot estava controlat. Anirem a votar de bon matí, no caldrà passar tota la nit en vetlla al local per protegir l'espai. Després, si cal, podrem anar a casa a esmorzar o a dinar, sense por a que vingui la policia a atonyinar-nos per prendre'ns les urnes. A més, durant la jornada, possiblement no rebrem atacs informàtics de l'estat per impedir el vot ni la visita dels seus representants, en general caps rapats, tant que a vegades els han afaitat fins al cervell, per mostrar la seva força bruta. Per mostrar que la colònia només té els drets que se li concedeixen.

Quan tanquin els col.legis, segurament el recompte serà més agradable. Sense l'espasa de Damocles sobre el cap, sense la tensió d'uns cossos de seguretat rabiosos a l'aguait. 

Ara, del resultat ja no ho sé. Perquè han dit per activa i per passiva què sortirà i per tant, em temo que intentaran incidir, ja sigui amb Indra o vés a saber amb què, però sigui com sigui, demà hem de guanyar. Demà cal confirmar la República. Perquè ens han colpejat, agredit, amenaçat, humiliat, però malgrat tot, seguim dempeus i cal lluitar. Cal guanyar perquè sinó no tindran pietat i arrasaran amb el país, les institucions i la diferència. 

Demà, hem de guanyar. 

Demà cal anar a votar i cal recordar com és aquest estat.

Som un país groc!

 Som un país on domina el groc. De base groga. Diu la llegenda que la nostra bandera ja es va fer sobre fons groc, amb un xic de sang. Ara, sense tanta sang, tot i que per l'u d'octubre n'hi va haver força i hi ha qui se'n vanta, moltes ciutats es tenyeixen de groc. Un groc reivindicatiu. Un groc cridaner. Un groc prohibit, perquè aquest groc fa olor de revolta, d'inconformisme, de dignitat.
Aquells que se'n riuen del groc i es mofen de l'aspecte físic d'alguns, com és en el cas d'en Junqueras, reclamen que se'ls respecti per ser com són, desconeixent què vol dir respectar. En alguns, les mofes que se li fan de retruc, com per exemple a l'Iceta, són més pel servilisme que destil.la i la pena que fa pels platós fent qualsecol cosa per caure bé, que no pas per cap altre condicionant, ja sigui físic o personal. Diríem que és una mofa professional.
En aquest país groc, tenim molt de fetge, de valor. Sentim una vegada i altra els mantres de n'Arrimades barrejats amb els insults de l'Albiol sabent que no són certs i canviem de cadena, pensant que el temps ja els posarà al seu lloc. Mentides que fereixen per barroeres i indignes mentre els seus agressius seguidors, dia sí dia també, insulten, fereixen, amenacen o persegueixen aquells que pensen diferent, ja sigui a Balsareny, al Pont de Vilomara, Barcelona o Lleida. Campen a plaer, amb un règim corrupte que els ampara, així com amb un cop d'Estat encobert sota el pretext d'una llei feta a mida.
D'aquí uns dies hi ha les eleccions. No em refio massa d'aquest Estat, on aquells que han de declarar contra el partit de govern moren misteriosament, no hi ha divisió de poders i la policia és política, però malgrat tot cal votar i pel que ens hi juguem, pel futur del país, per la nostra dignitat, cal pensar en groc i en república.
No podem abaixar els braços. Fa uns mesos ho teníem a prop. No s'ha allunyat. Segueix sent a prop però ens ho hem de creure.
Dijous votaré República. Votaré amb un llaç groc amb l'esperança que a l'endemà ja no caldrà portar-lo.

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

Avui he anat amb el Taxt i el Dome a fer el pic de la Mina.
Hem quedat força d'hora, tant que quan hem arribat a Porta, anant cap al coll de Puimorens, la carretera encara tenia neu. Poc després hem vist el llevaneus passar vàries vegades. Hem hagut de posar cadenes fins al coll, on hem aparcat.
Feia un dia tapat, amb una boira densa i baixa enganxada a la muntanya.
Hem sortit de l'aparcament gairebé a les nou. Pensava que no hi hauria gaire neu, la cara sud està ben pelada però aquí, n'hi havia força.
Hem anat pujant per intuïció, ja que en cap moment hem vist el cim, bé, només gairebé a dalt, on s'ha destapat.

El Dome i en Taxt anaven amb raquetes i jo amb esquís. Hem pujat bé. Molta neu i un xic de fred, així com vent. El sol només el vèiem de tant en tant. A la part alta, gairebé al coll, estava més ventat i es veia alguna pedra.
A dalt el coll hem deixat els esquís i les raquetes i hem acabat de pujar caminant. El sol lluïa i la boira del voltant, de tant en tant, escampava i podíem veure els cims del voltant.
Per baixar he fet algun tros caminant, fins que he trobat neu contínua i després, si bé la neu estava bé, calia fixar-s'hi perquè la boira s'ha tancat i costava veure res. De fet, he baixat un xic massa i he hagut de fer un flanqueig per tornar a agafar el camí.
Mentre baixàvem ens hem creuat amb molta gent que pujava. Moltíssima.
Ha estat una bona pensada anar d'hora perquè hem pogut gaudir del cim tranquil.lament.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Dempeus

Crec que és un vídeo que val molt la pena de veure, sobretot perquè diu veritats com temples que a vegades oblidem.

Cinc anys

Dilluns el Quirze va fer cinc anys. Cinc! Com passa el temps i com canvien les coses. Algunes, perquè la cara de murri, amb aquells ulls espurnejants, grans i profunds, encara hi és. Segueix com el dia que va néixer. Escrutant el món. Vivint intensament cada moment. Vivint amb passió tot allò que fa, ja sigui jugar a un joc, menjar quelcom o bé fer-te un petó, perquè quan te'l fa, te'l fa de cor, com l'abraçada, perquè ho sent i ho vol fer. De la mateixa manera que si no ho vol, no cal insistir. És un infant clar. Diàfan, difícil que no el vegis d'una hora lluny.
A vegades li passen núvols per sobre el cap i se li enfosqueix la mirada i els ulls espurnejants s'apaguen uns instants, però de la manera que és, directe, clar, diu què el preocupa, què l'amoina i pots intervenir. Pots intentar espantar aquella tempesta que el sotja. A vegades només li cal una abraçada, una moixana, perquè de la mateixa manera que li agrada fer-ne, li agrada rebre-les i aquestes són una gran medecina pels desenganys, d'altres, temps. Temps i petons.
Amb cinc anys encara està en aquell món fantàstic, on tot és possible i ell esdevé qualsevol personatge i el viu de manera plena. Donant-se del tot. Entrant al paper, com quan veu un animal. La mirada se li en va i les cames al darrere. No hi ha gos que no vulgui tocar. No hi ha gat que no vulgui acaronar. I és amic dels seus amics, tant, que de vegades és massa.
Ahir, el Quirze va fer cinc anys i com el primer dia, quan el veig el cor se m'infla. Em sento molt feliç sent escrutat per aquells ulls i veient com el magí li dóna voltes sense parar i somriu d'orella a orella. No hi ha dia que passi que no em senti orgullós i feliç de tenir el fill que tinc. De tenir els fills que tinc.

Matagalls ( 1.697 m. )

Avui amb l'Oriol hem anat a fer el Matagalls (1.697 m. ). Hem anat en cotxe fins al coll de Bordoriol (1.084 m. ). Des d'aquí hem agafat una pista que puja fins al coll Pregon, però uns metres més amunt, passada la font del Pastor, hem pres una pista un xic més estreta que va fins a la font dels Mosquits. És un camí que puja suaument, enmig de faigs, tots ells despullats i el terra ple de fulles.
Des de la font, hem pres un corriol costerut que puja directe al coll Pregon. Tot aquest tram hem anat gairebé sols, però en arribar al coll Pregon, on arriba el camí principal, hem començat a trobar gent.

Hem seguit enfilant fins que hem deixat el bosc de faigs al darrera i enmig de ginebrons i roques hem arribat a la creu del Matagalls.
Des d'allà les vistes eren fantàstiques. Es veia el Pirineu a una banda, el mar a l'altra i Montserrat al fons.
De baixada hem anat pel camí normal. De fet és una pista força ampla que va fent giragonses per perdre alçada a poc a poc.
El dia era fresc, fred on no tocava el sol, però on tocava el sol, era força agradable de fer, amb l'escalforeta d'aquest.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Llibertat presos polítics!

L'autocrítica per quan siguem un Estat

Vàrem subestimar la violència de l'Estat. Potser no estàvem preparats per a la Independència. L'amenaça era real... I així van caient poc a poc alguns arguments de diferents líders sobiranistes fent autocrítica. Dient que cal fer autocrítica després de tot plegat i que, sento a la ràdio, encara no n'hi ha ni s'espera de l'Estat.
Ara bé, amb tot el que ha passat, esperar res de l'Estat és d'innocents. D'il.lusos. Estem davant d'una paret que ni respon ni escolta i potser, tampoc cal esperar-ne res. No ho sé, però em sembla que a vegades anem amb el lliri a la mà.
L'Estat és ferotge. No escoltarà, ha usat i usarà la violència. Farà escoltes a tothom, seguirà a representants polítics o aquells a qui li sembli. Amenaçarà a tothom que li representi un perill potencial. Usarà la justícia per fer allò que li interessi i el que no podem ni cal que fem, és autocrìtica. Crec que hem d'anar endavant. Si tenim clars uns objectius i ens ho creiem, hi hem d'anar a per totes. Intentar negociar res amb l'Estat és una jugada perdedora perquè asseguts al govern hi ha un partit que té molts casos de corrupció. Que casualment es destrueixen proves, ja sigui a la seva seu o en jutjats o seus policials, que els podrien implicar. També moren persones que els podien perjudicar, alguns disparant-se amb una escopeta al pit i no passa res. Res de res. Però és clar, si tens tots els mecanismes policials i judicials al teu poder, res et fa témer.
Ara sembla que a les escoles ens començaran a inspeccionar. A visitar inspectors per veure com treballem i què fem. No estaria malament si l'origen d'aquestes inspeccions no fossin d'un govern que ha arrabassat les institucions al govern legítim del país i ha dit per activa i passiva que la seva missió és espanyolitzar als infants catalans i acabar amb tanta autonomia.
Molts ho hem dit sempre. Al punt on estem, si retrocedim o ens aturem, l'Estat, com una piconadora, ens passarà pel damunt, intentant acabar amb el fet català. Perquè l'incomode. Hem iniciat un camí que no té volta enrere.
El 21D cal votar amb consciència, perquè si guanya l'independentisme, potser seguirem on som, però amb la força d'una majoria al darrere, si perd, el bloc del 155 ho farà servir com a pretext per acabar amb allò que ens diferencia; llengua, mossos, escola...
A prop tenim exemples d'indrets on han tancat televisions i ràdios, llengües que es discriminen a l'ensenyament o governs sense cap marge d'actuació.
El 21D, tornem a entonar el no passaran.

Quan corres per Calders

Aquest matí he anat a córrer una estona. Per Calders. Però a diferència d'altres dies, que tinc menys temps, he allargat la volta.
He anat cap a Comellas. Feia temps que no hi passava i m'ha sorprès la pista que hi ha. És una pista que passa per sobre de la casa. Ample i neta. Com el bosc del voltant. Des d'allà he pres un corriol que no havia pres mai i que ressegueix el canal. En algun tram vas per sobre del mur i arribes al Forat Micó. Un cop deixat aquest, he seguit cap a Rubió pel corriol i sortint a la pista he anat direcció Pertegàs. Just abans de creuar el riu, he enfilat un corriol costerut i rocós que mena, després d'uns quilòmetres de pista, a la carretera, a l'altra banda del Canadell.

En aquest corriol, que passa per sobre del Calders, hi ha un tram penjat i m'ha sorprès trobar-m'hi, primer indicacions de perill i tot seguit unes estaques marcant el límit de la timba amb cintes de plàstic. Més que res perquè el cartell és del Moto club Manresa, les cintes de la Federació catalana de motociclisme i en aquest tram no es pot passar en moto. És un corriol! Com algun altre corriol on a l'entrada trobes senyals d'advertència per a motociclistes. Territori Comanxe...

Després, des del Canadell he anat cap a Sant Salvador del Canadell i seguint el corriol que va al costat de la carretera, que passa a tocar de Montrós i arriba a la Guàrdia, he anat fins a Calders. Per cert que tot força sec. Diria que podria comptar amb els dits d'una mà els bolets que he vist.
Al final m'ha sortit una volta de gairebé 20 quilòmetres per llocs on feia temps que no passava i que són preciosos, amb una temperatura freda però que ben abrigat es torna agradable. Com m'agrada córrer i predre'm per Calders!

Tinc esperança.

 Aquests dies vaig perdut. Vull confiar. Creure. Tenir esperances. Però se'm fa difícil. Veure el govern del meu país mig empresonat mig a l'exili no m'ajuda. Costa creure que ens en sortirem. Perquè veig i entenc que ara els toca negociar. Lluitar per ells. Però em desorienta i quan veig que ho tenim magre, amb uns liders tapats, les institucions ocupades i tot allò que representa el progrés de Catalunya com a objectiu d'un feixisme intocable, em desanimo un xic. Només un xic. Perquè tard o d'hora al poble es crida a la mobilització i gent de tota mena, d'edats diverses i condicions variades, acut sense penar-s'ho. Disposats a resistir. A lluitar. Aquí o a l'altre extrem del país i m'enorgulleix. Ens dignifica. Som molt grans!
Hi haurà qui malparlarà dels talls d'ahir, del mal que ens vam fer, de la poca repercussió econòmica de tot plegat, però va ser un missatge clar i concís. El país és nostre. Perquè podran empresonar líders, perseguir mitjans d'ocupació, mestres que ajuden a pensar... podran creure que ens tenen però res més lluny de la realitat, perquè som tossudament lliures i farem allò que calgui per defensar les nostres institucions i el nostre país.
No ens rendirem. Catalunya és i serà, i no serà per la força de la repressió que ens tindran, ni de la por, perquè si cal els farem creure que ens tenen, fins a la propera. Fins que hi hagi una altra oportunitat i quan menys s'ho pensin, hi tornarem.

Llibertat presos polítics

Avui és un d'aquells dies que costa escriure. Que la ràbia confon la raó i els mots, que surten a raig però no tots aptes per a la majoria, costen de destriar.
Tenim gran part del govern legítim de Catalunya a la presó. Un govern escollit democràticament i cessat a la força.
No hi són per haver creat una banda armada, anomenada GAL, que assassinava. Tampoc per cobrar sobresous i diners en negre, on M. Rajoy sembla que no vol dir Mariano Rajoy sinó vés a saber què. Menys encara per atorgar feines a amics, coneguts o promotors. I ara! Senzillament per portar a terme aquell mandat que reberen. Que les urnes els obligà i així estava escrit.
Dormiran a presó gent ferma, més preocupada pel país que per ells.
Mentre, el mentider de l'Albiol, que cobra d'arreu i ho nega, pinxo que colpeja a adversaris, ignorant per sobre de tot, ja es frega les mans pensant en què en treurà si es presenta sol a les eleccions tot malparlant de tothom. L'Arrimadas, que parla de la discriminació rebuda en aquest país, quan fa quatre dies que hi és i té el càrrec que té, també es frega les mans i menteix d'una realitat que no coneix però que tampoc vol conèixer. Massa afamada de poder. L'altre, l'Iceta, també preocupat pels càlculs electorals, oblida que hi ha lluites que no són de partit sinó de drets humans i certes llibertats només s'han aconseguit unint demòcrates i persones justes per sobre de rèdits electorals. Que fàcil és viure dels guanys aconsegits pel sacrifici d'altres, mentre fem la viuviu tot menjant paelles i fent-nos fotos amb els hereus del franquisme.
Avui, aquesta nit, una nit més de la República catalana, la repressió segueix. Uns sagals de Lleida al calabós per identificar els Guàrdies Civils que atonyinaven als votants de l'1 d'octubre. De la mateixa manera el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart a la presó per promoure mobilitzacions pacífiques multitudinàries. Pacífiques. Mai un vidre trencat, no com els quatre fatxes del pollastre que ràpidament el braç se'ls dispara i insulten i atonyinen a la que poden. A aquests no. Són la canalla. La seva canalla.
El 155 era la clau. Controlar-ho tot. En aquest Estat no es pot opinar. No es pot discutir. Tampoc manifestar-se. Menys expressar un anhel multitudinari. Per això tenen els mitjans de comunicació que tenen i els que no, els voldrien controlar per adormir els sentits, per acallar les discrepàncies i fer desaparèixer l'esperit crític al carrer. I per assegurar un futur més plàcid, atacar també l'educació. Per eradicar el pensament crític d'arrel. Volen un poble submís i ignorant. Perquè només gràcies a la ignorància seguirant governant.
Aquesta nit vaig a dormir trist. Trist i emprenyat. La magnitut de l'animalada, la magnitut de tot plegat, només em fa que reafirmar en el propòsit i la ferma convicció que l'única manera que tenim de sobreviure, no només com a poble, sinó com a éssers independents, lliures i racionals, és fugir ràpid d'aquest Estat. D'un Estat on encara governen els hereus del franquisme. Un Estat malaltís, putrefacte i cruel.

Agulla de Literola ( 3.028 m. ), Punta Literola ( 3.132 m. ), Pico Royo ( 3.122 m. ) i Tuca de Literola ( 3.110 m. )

Avui, de matinada, hem marxat cap a Espanya, a l'Aragó. Hem sortit a les cinc cap a la vall de Remuñé. Hem aparcat a la carretera ( 1.700 m. Aprox ), gairebé a tocar del trencall que baixa cap als plans de l'Hospital de l'Aneto. Des d'allà surt un corriol costerut que s'enfila vall amunt. Primer força net però poc a poc força ple d'arrels i pedres. Més endavant només pedres. Un roquissar.

Per cert, quan érem a Benasc la temperatura era d'uns 2 graus però a mesura que hem anat pujant, aquesta també ha pujat. On hem aparcat, 14 graus. Un tipus d'inversió tèrmica.
Hem enfilat seguint un torrent ben marcat amb fites i pintades fins al Portal. La major part del recorregut una tartera de roques grans. Resseguint la paret hem anat a buscar el coll. Durant el camí hem travessat força llacs. És un indret preciós. Dalt de tot hi ha un llac blanc, entre d'altres llacs.

Hem trobat alguna clapa de neu però ja des del coll es veia la cresta força nevada. Sobretot la cara nord. Ens hem plantejat fer els Crebirols, però la neu que hi havia en algun tram d'aquests, ens ho han fet deixar córrer. Finalment hem començat a enfilar la cresta de Literola.
És una cresta amb bones nanses. Algun tram aeri, però té peus i mans. La cresta va pujant per la cara sud i per tant, hi ha força trams sense neu i on hi ha neu, només cal vigilar un xic.

El primer cim que hem fet és l'Agulla de Literola ( 3.028 m. ). Seguint pujant hem arribat al punt més alt, a la Punta de Literola ( 3.132 m. ). Tot seguit hem anat fins al Pico Royo ( 3.122 m. ) i finalment a la Tuca de Literola ( 3.110 m. ).
La idea era seguir per la cresta fins al Perdiguero, però veient que el temps se'ns tirava a sobre, hem decidit baixar i bé que hem fet, ja que hem arribat a baix que ens quedava mitja hora de llum.
Ha estat una sortida un xic cansada, però que la bellesa del indret i la diversió de la cresta han fet que fos un gran dia. Aviat hi tornarem, potser amb esquís, a fer el Perdiguero.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Visca la República catalana

Quins dies! Quines lliçons!
Pensava que començava a entendre de política, però després d'aquests dies tinc clar que no hi entenc un borrall. Una cosa és la política municipal, on encara crec que hi entenc quelcom, malgrat se'm digués de tot quan vaig dir que un polític independent per Esquerra estava preparant l'entrada de Convergència al govern i anys després, no massa, ja té càrrec Convergent i el govern del poble pel partit. Però a part d'això, que més que política és potser coneixement de certes persones, a nivell nacional no l'ensopego ni de lluny.
Quan començo a dubtar del president, fa una jugada que em deixa astorat, potser per atzar, potser de carambola, però sorprenent de totes maneres. Quan vaticino una acció claríssima que esdevindrà, l''erro de ple i així una rere l'altra. Em sento un ignorant polític.
Al final no puc més que fer confiança i sobretot celebrar la república, la nova república catalana. Gràcies a ells, a tots ells, tenim el que tenim i encara que a alguns els sembli poc o fum, mai havíem arribat tan lluny. Per això, només puc cridar a ple pulmó, visca la República catalana, un nou estat on tot està per fer. Ara ens cal somniar i resistir, i un cop consolidat, crear l'Estat de somni que volem, sense corruptes, just, solidari, pacient, modern i alegre. Un Estat que hauria d'aprendre dels veïns que tenim d'allò que s'ha de fer i allò que no.
Visca la república catalana!
Visca els nous republicans!
Visca els vells republicans!

Aquella expressió

Poques coses hi ha més màgiques que veure com es transforma la cara d'un infant, la seva expressió, que quan descobreix quelcom. Sigui el que sigui. Ja sigui un problema que el tenia atabalat i al cap d'una estona l'entén o bé quan se'n surt d'un atzucac on s'ha trobat. Aquell instant, aquell moment, és màgic, especial i quan et trobes en aquesta situació, el dia obté significat i tornes a casa amb un somriure ample a la cara.

Avui, per exemple, fèiem una tasca un xic complicada i quan veies que els infants ho anaven descobrint, perquè sóc d'aquells que intenta no donar mai la solució sinó pistes o fer preguntes per tal de desvetllar altres preguntes que els portin a resoldre l'enigme, ha estat genial. De fet els veia com en els dibuixos. Veia com les seves expressions s'anaven transformant a càmera lenta, del desconcert i el dubte, a l'instant de lucidesa, fins a l'explosió del descobriment, tot acompanyat amb l'espurneig a la mirada. Era l'instant. El moment preuat. Un d'aquells que donen sentit a la feina i viure aquests moments és un regal de la professió difícil d'aigualir, que no ens treuran mai ministres mentiders o falangistes disfressats.

Coma d'Or ( 2.826 m.), la Tossa Rodona ( 2.601 m. ), el Puig de Trespunts ( 2.624 m.) , el Querforc ( 2.585 m.) i el Tossal Mercader ( 2.547 m.).

Aquest matí hem anat a fer el Coma d'Or ( 2.826 m. ). Hem sortit de Calders amb el Dome i hem passat a buscar a l'Oriol a la benzinera el Lleó. Hem anat cap al coll de Pimorents.
Allà hem aparcat i hem enfilat, per la Vall d'en Garcia, cap al coll. Un cop allà, seguint un corriol ben fresat hem seguit enfilant cap al Coma d'Or. Quan surts del coll, al davant et trobes dos cims clars. El Coma d'Or i el Puigpedrós de Lanós.

Hem anat pujant bé fins al cim. Els darrers deu metres són una cresta de blocs de pedra amb caiguda a cada banda.
Descartat el Puigpedrós, hi ha un ràpel d'uns 25 metres si fas la cresta, hem tornat cap al coll d'en Garcia per fer la cresta d'allà. Una cresta amb trams rocosos, altres amb pales d'herba i tot amb un  camí poc definit però intuïtiu.

Fent aquesta cresta, amb alguns sifons, hem fet la Tossa Rodona ( 2.601 m. ), el Puig de Trespunts ( 2.624 m.), el Querforc ( 2.585 m.) i al final el Tossal Mercader ( 2.547 m.).
A mig camí ens hem trobat un refugi abandonat. Enclotat i per sota del nivell de a peu, hem vist un sostre i baixant unes escales hem entrat en aquest refugi. La primera cambra es veia malament, però l'interior es veia bé.
Després, des del Mercader, hem anat baixant de dret cap a la pista de la Coma per tornar al cotxe.
De tornada hem passat per Gréixer a veure la colla.
Un dia ben rodó i content de poder-lo compartir amb els amics.

Per veure més fotos cliqueu aquí

Tuca Forau de la Neu ( 3.079 m. ), Las Espadas ( 3.332 m.) i Tucón Royo o Pavots ( 3.123 m. )

Avui hem anat amb l'Oriol i el Josep cap a Eriste. Hem sortit de Torruella de Baix d'hora, a les cinc del matí i hem arribat al final de la vall d'Eriste ( 1.500m.), amb cotxe, cap a les 8.
Hem començat a enfilar cap al refugi Ángel Orús tot seguint les marques de PR, blanques i grogues. A pocs metres del cotxe hi ha un salt d'aigua força espectacular, el d'Espiantosa. Just després el camí comença a pujar, suaument, enmig d'un bosc de faigs. Al terra hi havia una catifa de fulles i al fons, una varietat cromàtica precisosa. Arbres de color verd, groc, vermell, marró, taronja... Hem anat dins del bosc fins ben bé el refugi. Un edifici força gran. A partir d'aquí hem començat a seguir les marques de GR, vermelles i blanques.

Els arbres, a aquesta alçada, van desapareixent i l'entorn queda dominat per muntanyes altes, al fons el Posets, i un sòl de roques i herbes. Més amunt hem creuat la Canal Fonda, que porta cap al Posets.
Hem arribat, al cap d'unes dues hores al llac Llardaneta, des d'on hem deixat les marques de GR que porten fins a Viadós i hem enfilat cap al coll tot seguint fites. Gairebé a dalt hem arribat a un espai envoltat de parets, Diente de Llardana, Tuca del Forau de la Neu i ben pla. Un antic llac ara sec. Espectacular. Un paisatge lunar preciós.

Hem ganyipat un xic i després hem enfilat cap al Forau de la Neu ( 3.079 m. ). És un turó que queda poc generós envoltat per muntanyes força altes però que és un bon mirador. El terra és pedregós.
Després de fer el cim, hem anat cap al collet que hi ha a prop del Tucón Royo ( 3.125 m. ), on hem deixat les motxilles. A partir d'allà hem començat a crestejar cap a Las Espadas ( 3.332 m.). És una cresta molt divertida. Dreta. Amb la distància sembla de difícil pas, però a mesura que t'hi acostes i grimpes, vas trobant pas. La pedra és molt adherent, abrasiva. Les sabates s'agafen bé, però les mans, en algun pas, queden escaldades. Pocs, però. Grimpant amb cura hem arribat fins al cim.
Després, de baixada, hem anat fins al coll i des d'allà hem enfilat cap al Royo o Pavots, també se n'hi diu així.

La baixada l'hem fet per on hem pujat. Desfent camí.
Al final ens han sortit més de 2.000 metres de desnivell, una bona excursió.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.