Tinc esperança.

 Aquests dies vaig perdut. Vull confiar. Creure. Tenir esperances. Però se'm fa difícil. Veure el govern del meu país mig empresonat mig a l'exili no m'ajuda. Costa creure que ens en sortirem. Perquè veig i entenc que ara els toca negociar. Lluitar per ells. Però em desorienta i quan veig que ho tenim magre, amb uns liders tapats, les institucions ocupades i tot allò que representa el progrés de Catalunya com a objectiu d'un feixisme intocable, em desanimo un xic. Només un xic. Perquè tard o d'hora al poble es crida a la mobilització i gent de tota mena, d'edats diverses i condicions variades, acut sense penar-s'ho. Disposats a resistir. A lluitar. Aquí o a l'altre extrem del país i m'enorgulleix. Ens dignifica. Som molt grans!
Hi haurà qui malparlarà dels talls d'ahir, del mal que ens vam fer, de la poca repercussió econòmica de tot plegat, però va ser un missatge clar i concís. El país és nostre. Perquè podran empresonar líders, perseguir mitjans d'ocupació, mestres que ajuden a pensar... podran creure que ens tenen però res més lluny de la realitat, perquè som tossudament lliures i farem allò que calgui per defensar les nostres institucions i el nostre país.
No ens rendirem. Catalunya és i serà, i no serà per la força de la repressió que ens tindran, ni de la por, perquè si cal els farem creure que ens tenen, fins a la propera. Fins que hi hagi una altra oportunitat i quan menys s'ho pensin, hi tornarem.