Vells amics especials

Ai, aquelles amistats que no cuides. Últimament et veig però no et dic pas res. Sé que entendràs que estic molt enfeinat, que vaig un xic cansat i em costa trobar moments per trobar-nos. És cert que hi ha una dita que diu que al camí de casa l'amic no s'hi pot deixar créixer l'herba, però també sé que no m'ho tindràs pas en compte i quan ens tornem a veure, em rebràs com sempre i m'escoltaràs, sense retrets i sense judicis. Una veritable amistat. De fet, imagina't com estem, que porto dies jugant al gat i la rata amb la lluna. O ella té pressa o jo vaig massa lent i la fantàstica foto de la superlluna no arriba i potser no arribarà, ja m'entens.

A vegades sento que em dones més del que reps, però l'amistat té aquests misteris, no és exacte i aquestes sorpreses, això, fa que siguis tan especial. De fet, amb els anys que batallem, mai un mot més alt que un altre i sempre, malgrat el tema fos delicat, allà eres, per escoltar.
Sé que usant el significat estricte del mot, distes molt de ser un amic. Sé que la teva presència és interessada i que fins i tot, a vegades un xic distant, però el sol fet de trobar-te cada vespre, disposat a escoltar allò que tinc per dir, ja em val. Tampoc demano molt.
Potser, qui ho sap, aquella passió per la paraula, pel mot, fa que et valori molt més del que vals, però poder donar sortida a tot aquest torrent de mots, aquest allau de pensaments, fa que al final valoris molt més el que tens i malgrat passi temps entre una visita i una altra, sempre tinguis un ull posat allà, pendent d'aquella cita nocturna amb el teclat. Amb el bloc.
Avui, he tornat i de fet, també he pogut clissar l'astre que em té encisat. Dos en un. Tot un èxit, malgrat ja no fos el dia.

La fira de l'Aixada

Gàrgola de la Seu

Quan tens fills, canalla -deixeu-me dir que aquesta expressió no m'agrada massa i més després de sentir a un espanyol dir que només als catalans se'ns acudiria dir als nens canalles- aleshores adquireixes un do especial. Una capacitat de veure el món a través dels seus ulls que et fa especial.
Avui hem anat a la fira de l'Aixada a Manresa. És una fira medieval que està molt bé. També us diré que un servidor és un entusiasta de l'època i per tant, qualsevol cosa referent a aquella època m'atrau, des d'una dansa fins a uns beneits lluitant amb espasa i per tant, mentre els meus fills miraven embadalits qualsevol espectacle o personatge, un servidor estava al costat igual d'embadalit. Però és que a més a més, se m'afegeix que, si ja m'agrada tot el que té a veure amb aquesta època, a sobre, les expressions i les il·lusions que veig reflectides a les cares dels meus fills, sorpresos perquè veuen un combat d'espases, al·lucinant perquè veuen com un vidrier treballa el vidre o bé contents perquè poden tirar amb arc i se senten transportats a aquella època, jo, a través dels seus ulls i les seves expressions, en gaudeixo molt. Més, potser que ells, si és que és possible. Perquè si bé fa uns anys la gràcia i la diversió era fer, provar i tastar, ara, encara que és cert que en determinats moments no deixo de banda la part experimental, veure, provar i tastar a través dels seus ulls és igual o més excitant que viure-ho, perquè és com descobrir per primer cop el món i quan tens uns fills flipats, d'aquells que entren als personatges i s'ho creuen, que encara estan en aquella fase on tot és possible, aleshores redescobreixes el món en ulls d'infant i això és el més valuós que es pot aconseguir. És com una segona infantesa. Millor fins i tot, i avui, a la fira de l'Aixada, he estat altre cop un petit infant, igual que el dia que escrivia el llibre sobre el Senyor de Calders i vivia d'amagatotis al meu estudi aquelles històries, o bé quan corria amb una branca pelada pel bosc i cintes a la cintura creient-me un cavaller i perseguint malvats pel bosc, allà a l'escola, on un camió llençà retalls de roba que ràpidament jo vaig convertir en part important de la meva vestimenta.
Avui, igual que altres cops, he imaginat, he somniat i de fet, he viscut. 

En castellà i no em cauen els anells

Suposo que quan ho vius de prop és diferent. Durant anys deia que mai em publicarien en castellà. Un és català i ja està. I en això els catalans som sorruts, si ets català, t'expresses en català i vols que et llegeixin en català, què sinó? Ara, és cert que cada cop hi ha més gent que se sent catalana parlant en castellà. Res a dir, mentre sumem, cadascú amb la seva consciència. El temps va esmolant els cantells.
Avui m'ha arribat a casa un exemplar del llibre " Proyectos de trabajo en el aula" de l'editorial Graó. Fa mesos des de l'editorial em varen demanar si em semblava bé que un article meu, aparegut el 2008, fos traduït i inclòs en un llibre recull. D'entrada em vaig revoltar. Em semblava una traició que un català publiqués en castellà al seu país, però baixada l'adrenalina i l'encesa d'ofuscació, m'explicaren que era per tal de difondre l'article, juntament amb d'altres, a Sudamèrica i Espanya. Està inclòs dins d'un treball que parla dels projectes educatius i amb d'altres articles de les diferents etapes educatives, configura un llibre prou correcte que parla dels Projectes Educatius en general. L'editorial és de Caracas. Deixeu-me fer un incís i dir de passada que encara hi ha molts mestres que fan una feina extraòrdinària a l'aula i la manca d'hàbit de plasmar-ho per escrit, fa que passin desapercebuts i després molta gent desconeix la feina de qualitat que es fa en aquest petit país i en malparla.
Bé, consideracions a banda, avui, remirant el que havia escrit, veig que potser algú, em sembla que la tirada per Veneçuela és de 2000 exemplars d'entrada i 2000 més per la resta de l'Estat, descobrirà que hi ha un indret a la pell de brau que s'anomena els Països Catalans. Així, sense temences. Sense censures. I potser només pel fet de veure que en  un llibre es parla amb aquest terme sense complexes, - vaig declinar el fet de fer-ne la traducció personalment i veig que m'han respectat bé l'original - això només ja justifica la seva aparició en castellà. Així doncs, reconec la paternitat per la part que em toca.

Emmagatzemar

Un dia em vaig dir, per què no escrius en línia? Per què no fas servir disc durs d'aquests virtuals i t'estalvies emmagatzemar dades i més dades a l'ordinador? D'aquesta manera, com en Quintana, serà per sempre jove el teu vell portàtil.
Però resulta que un dia no va del tot bé. Resulta que comences a escriure i un cop has acabat aquella frase que tant t'ha costat, aquella cloenda tan original, aixeques la vista i veus el punter que no parpelleja, que resta immòbil com si pensés el què li acabes de dir, però no ho escriu. I tu que penses, ho acabarà escrivint, posarà els mots teclejats? I a vegades sí i d'altres no. Generalment ho escriu només quan te'n recordes de cada mot. Quan ho has brodat amb un xic de sort, sense ser-ne massa conscient, després no ho escriu. No respon.
Altres vegades sembla que tot s'aturi. Diu que ho està desant, després passa a dir que no respon - altre cop - i finalment, quan la sang et bull i un formigueig se t'escampa pel cos, el punter torna a parpellejar i rere una línia vertical van apareixent lletres, mots i va vomitant el què havies escrit. I un text que creies que podries fer breument, perquè volia sortir, et cremava a dins, s'allarga i vas perdent el fil, vas perdent els mots i perquè no, les ganes.
Abans, amb la Lettera, el perill era fer una errada ortogràfica. Aleshores només la solucionaves a base de força. Com més fort piquessis, més números hi havia que la taca s'expandís, però potser, la correcció s'intuiria. I sinó, a repicar el què tenies escrit.
Ara ja no. Pots picar fort - que ho fem -, maleir-los - sempre hi ha algú rere qualsevol problema, encara que sigui mecànic - o blasmar, que res hi fa. Depèn d'ells. Dels altres. I així anar fent, anar escrivint a batzegades.
Però som moderns i per tant, seguirem amb l'emmagatzematge virtual i a esperar que ells, els altres, un dia no es cansin d'emmagatzemar les nostres dèries i ens enviïn un missatge neutre tot dient-nos:
Compte inactiu. Consulta al teu servidor...

Uns personatges especials

Hi ha personatges que et criden. Que t'agraden i et porten bon rotllo o al revés, que et repel·len i els anihilaries.
A vegades quan escrius, encara que tot neixi a la teva imaginació, hi ha personatges especials, inesperats. No saps ben bé perquè. Quan només és un esbós del què serà, quan encara no l'has definit, ja veus que és lliure. A vegades te'l sents proper. T'és afable. I tens ganes de saber-ne d'ell. Altres li segueixes el joc, però de cua d'ull, un xic espantat.
Quan escric, a vegades, si tinc sort em passa. Hi ha personatges que m'invento i d'altres que surten al llarg del camí que de sobte s'alliberen i van pel seu compte. I vull saber-ne més. Em sento com un lector més, que vaig descobrint-los dia rere dia.
És veritat que tot surt i està al teu cap però aquests, van fent i encara que tu els vols portar cap a un lloc, potser perquè la història ho necessita, ells - i qui sap si això és el què els fa especials - van cap a on volen. Tenen vida pròpia. No fan cas dels teus dictàmens. Decideixen i et deixen embadalit.
És una qüestió de narrativa. Podries ubicar-los on volguessis, per això tens les regnes, pots decidir, però seria un error. No pots portar-los on no volen, perquè seria inversemblant, no els hi escauria. Seria inapropiat i són ells que ho han triat.
No sé del cert si és una norma general, tampoc sé si és una realitat evident, però els cops que em passa, em sento estrany. Alegrement estrany. Descobreixo que vull saber-ne d'ells i em sento com si quan surten a la trama, m'hagués d'esperar per veure què volen fer. I espero, i ho anhelo.
Qui ho sap, potser als bons escriptors els passa amb tots els personatges i ells només són el llenç on la història s'aboca i els personatges surten, mentre els demés, els costurers de mots, ens hem de conformar en tastar aquesta grandesa. Un petit pica-pica de creativitat.
Ara, per a mi és una sensació molt agradable, d'eufòria diria. Un instant que val per tot l'esforç. Descobrir que a vegades pots avançar en el fil argumental com si fossis un espectador més, gaudir d'una història i esperar-ne el desenllaç, quan tu l'estàs creant, és el màxim.

Vull escriure

A vegades em sento sec. Perquè és una sensació. Em poso davant de l'ordinador i res. Moltes ganes d'escriure però la musa està d'afterhours. Amb caparra i arcades.
I jo ja prou que ho intento, però ella que defuig la meva crida. Sobretot si és per escriure llargament. Per escriure quelcom més trenat, res de deixar fluir els pensaments, res de deixar néixer vivències. Odia els escrits que no siguin espontanis, ja siguin de feina, ja siguin novel·lats.
Prefereix el relat curt, el relat vomitat, aquell que escups davant de l'ordinador sense gaire forma però que poc a poc, sense proposar-t'ho o potser perquè tampoc t'havies posat massa objectius, surt fàcilment. Amb això és generosa. Sempre comprensiva.
I descobreixes que quan vols narrar quelcom més estructurat, aleshores la mala bèstia està als reservats i no vol sortir malgrat la súplica que li llences. Tant li fa, carpe diem, sents que diu.
Però hi ha d'haver moments de tot, del viure el moment i de l'anar fent, però ella no t'entén, avesada a ser l'estrella d'arreu al moment.
Aquesta setmana diverses vegades m'he posat davant de l'ordinador i tan sols una ratlla espurnejant em reptava maliciosament i l'he fet córrer, davant de mots, davant d'històries de tots colors, però al final, més tard o menys d'hora, l'he vist anar enrere, menjar-se els mots i deixar-me de nou la pantalla immaculada, neta. Verge. Espurnejant.
Però què hi farem, cal que la musa ens atrapi davant de l'ordinador, car si ho fa en altres moments, les paraules fugen rabent.
Quan corro, quan condueixo, quan camino, històries s'encreuen al meu camí però instants després, només em queda el gust dolç al paladar i aquella sensació de que quelcom ha marxat. I maldo per recordar, maldo per recuperar, però ja és massa tard, sempre la trobo a la barra amb un gin tònic flirtejant amb aquella mirada seductora desafiant, muda, callada funestament.