Al ferri

Si una cosa treballes al Senegal és la paciència i la confiança. Una, perquè les esperes són llargues, els ritmes són diferents, l'altra perquè cal confiar en que allò que has pensat, planejat, preparat... tard o d'hora esdevindrà.

Aquest matí ens ha vingut a buscar un taxi per anar a Ziguinchor, a agafar el ferri. Hem sortit amb temps per arribar. Bé, amb una hora ben bona de marge d'embarcament i tres hores per sortir.

Tot i això, el viatge ha estat intrigant. La carretera des de Cap Skirring fins a Oussouye no està massa bé. Trams sense asfaltar, plens de forats, pous diria jo, bams... Una cursa d'obstacles que ens anava entretenint. D'altra banda els controls. Controls capriciosos que els gendarmes fan quan els peta i que avui, en un, hi havia un gendarme  quetenia ganes de xerrar amb nosaltres. Que si d'on som, Catalunya, Barcelona, que si on anem, al ferri i tenim pressa, d'on venim, collons que no ho veus que aquesta carretera només porta a Cap Skirring, que bonic Senegal, Barcelona molt bé... i el rellotge tic-tac... Després el xofer, que si cal posar benzina abans de marxar, que si paro a pixar... I mentre avançàvem un so constant, monòton, un xiulet melòdic acompanyat d'un llum vermell al tauler del vehicle. En lletres negres sobre fons vermell un fantàstic, STOP. Però el taxista, ben decidit, endavant, que això deu ser atrezzo del cotxe. Aquelles coses que li posen, però són supèrflues. I amb el temps indicat, hem arribat al port. Confiança.

Allà, un altre moment èpic. Des de la companyia naviliera ens van enviar una foto mal fotuda del resguard dels bitllets.

Calia passar per la bitlleteria a recollir els bitllets. Com molta altra gent. Aquí descobreixes encara més la paciència. Una cua llarga per una sola finestreta i a dins, una noia simpàtica teclejant els números dels documents d'identitat amb un dit. A poc a poc. Alçant els ulls sobre les ulleres per mirar-te. Quan era evident que hi havia gent amb més cara que esquena i es colava, ha vingut un gendarme a posar ordre. 

-Els que marxen avui, aquí. Ha dit solemnement. De fet gairebé tothom.

A l'ampit de la finestreta un plec de bitllets. Busqueu si el vostre hi és. Mamadou, Samba, Seydou, Abdul... Res. El nostre no hi és.

Seguim a la cua fins que arribem a la finestreta i la senyora simpàtica ens treu els nostres bitllets.

Després, per pujar al ferri, tres controls de passaport. Tot molt fàcil. I un cop passats, ja està, a passar el temps, ja que el viatge és llarg.

Sort de les vistes i dels acompanyants, un bon tram amb dofins.

A dins del ferri, a la barana que ressegueix tot l'interior dels camarots, excepte on hi ha les portes, hi ha bosses nuades, per aquells que han de vomitar. De fet n'estava ple. Una estona després de sortir a mar oberta, les bosses han anat desapareixent.

Illa dels ocells i fetillera

Aquest matí ens hem trobat amb el Pierre i el seu fill a l'embarcador. Allà hem pujat a la seva barca i hem anat cap a l'illa de Djibes, la seva illa, on hem vist la seva família treballant el camp per preparar-lo per plantar arròs. Tot manualment amb unes eines que no havia vist abans.

Després hem anat cap a l'illa dels ocells. En uns manglars, molts ocells tenien els nius fets i en alguns hi havia ous, en d'altres pollets. Ibis, ocell espàtula... Un espectacle.

Un cop vistos i fotografiats, hem anat cap a l'illa fetillera. Una illa on hi conviuen unes dues-centes persones de diferents creences; animistes, cristians i musulmans. L'illa és considerada sagrada. Hem anat fins l'arbre sagrat i ens ha explicat l'origen. Ens ha explicat que en aquesta illa no s'hi enterra ningú i que quan mor algú, a més d'anunciar-ho amb un tam-tam, quan han acabat la cerimònia se l'emporten per enterrar-lo a una altra illa. 

Hem dinat a la seva illa. Allà hi havia tots els seus fills, que l'han ajudat a cuinar. Hem menjat de nou peix, barracuda. 

A la tarda hem anat a banyar-nos a l'oceà Atlàntic, aprofitant que feia bon dia. 

Més tard hem anat a veure la posta de sol i a prendre quelcom a ran de platja.

L'oceà Atlàntic

Aquest dia havíem de fer caiac. Però el temps ha decidit que ho deixéssim córrer. Una pluja persistent i un concert de trons ens han fet decidir a anul·lar la sortida i hem decidit anar cap a Cap Skirring. 

Hem arribat a Cap Skirring sota una pluja intensa i hem anat directament cap a l'allotjament. 

Quan ha parat de ploure hem anat a passejar a la platja. És una platja molt gran, sense pràcticament ningú. El mar es veia mogut. Bé, l'oceà. Sona imponent això, i així es veu. La marea era baixa. Hem vist, al límit de la marea, molts peixos morts i gossos. Aquests vius. Endormiscats. Potser païnt després d'haver menjat peix. Hem resseguit la platja fins al port. Bé, més que un port és un tram de platja on hi ha les barques i tot de barraques de fusta. En unes reparen xarxes, en altres motors de barca, en altres fan menjar. Un poble a la sorra. Les barques acolorides, de tons alegres i vistosos.

Hem parlat amb alguns pescadors, que estaven preparant les xarxes, ja fos sargint forats, ja fos preparant línies amb esquer. Tots s'han mostrat xerraires, agradables. Un, fins i tot ens ha convidat a tallar un xic de calamar per l'esquer.

Sembla una feina dura. Diuen que surten cap a les sis a pescar. Poden anar a 7 km de distància o bé a 60. Depèn de si troben peix.

Tota la nit fins l'endemà a les 7, que tornen amb el peix. De fet ens hem trobat un espai amb la pesca aconseguida. Una estesa de plàstics coberts de peix. Peix i mosques. Moltes mosques. I els anavem tirant gel a sobre.

Tot seguit hem anat passejant fins al centre, a dinar. Òbviament hem menjat peix. Barracuda i llenguado. Molt bo... i sense mosques. 

Després de dinar hem anat a banyar-nos a una piscina, fins que ha començat de nou la tempesta. 

A Oussouye

Aquest matí, ben reposats, hem agafat un altre set places per anar a Oussouye. Aquest cop però, des de l'hotel ens ha agafat un de diferent. Una forguneta nova, on anàvem 12 persones. 

La carretera també és plena de vida. Gent venent coses a cada bam i n'hi ha molts perquè els cotxes afluixin, abans i després dels pobles, de grans revolts, de controls, peatges... Venen menjar, beguda. També està ple d'animals al mig, creuant... Cabres, vaques, gossos... Un d'aquí ja em va dir, això és Àfrica. Paciència!

Ran de carretera, als pobles, hi tenen una xarxa eterna de botigues. Quatre xapes, fustes o de construcció i ja tenim un negoci. I allà, a dins, persones estirades, esperant, xerrant... I de tant en tant, infants demanant. Ens va dir, un musulmà, que a aquests infants els feien demanar els imam, per la mesquita. No ho sé... Diuen, diuen...

Entre els pobles veiem espais verds, extensos i malgrat la llunyania dels pobles, sempre hi ha gent caminant pel voral o treballant a camps perduts, encorbant l'esquena amb una aixada precària. Alguns s'ajuden d'animals. Ara, en època de pluja els lliguen, perquè no se'ls mengin els brots nous mentre no treballen. Cavalls, ases, bous... I molt de tant en tant, es veu algun tractor petit. Ens van explicar que una persona pot prendre un tros si no hi ha ningú i treballar-lo. Per això hi ha camps al no res.

Viatjar per carretera, al ritme d'aquests cotxes, et permet veure l'ambient. 

I malgrat que els cotxes van plens, la gent no sol xerrar. Hi ha molt de silenci, si no és que el cotxe té ràdio, que passa ben poc. No diuen res, però sovint comparteixen un somriure de complicitat. Els infants, malgrat les hores de viatge, es mantenen callats, tranquils, serens... diria que gairebé estoicament. Per pujar a aquests cotxes es fa per ordre d'arribada a l'estació. Els que arriben primer al davant, al costat de les finestres... els últims al darrere, sense finestres que s'obrin i amb un espai més reduït.

Hem arribat a la Casamance cap a les 7 i per grata sorpresa nostra, hi havia una festa muntada. La filla de la mestressa s'ha tret el BAC, el batxillerat i per celebrar-ho hi havia tota la família en rotllana, cantant cançons. Un espectacle digne de veure. 

A nosaltres ens ha convidat a veure-ho i ens ha ofert unes begudes típiques d'aquí, el bissap -de les flors de l'hibisc- i el bouye -del baobab-.

Al vespre, després de sopar, quan anàvem cap a l'habitació, hem vist un grup de persones xerrant i donant cops a quelcom. Quan ens hi hem acostat, hem vist que estaven matant una serp. A partir d'aleshores ja ens hem mogut amb un lot, il·luminant el terra per si de cas. 

Cap a la Casamance

Aquest matí ens hem llevat molt d'hora, a les 6 per agafar un taxi cap a Kedougou. Ens hem acomiadat del Seydou i aquest ens ha portat a l'estació dels Set places.

Allà hem estat esperant fins que s'omplís i cap a quarts de deu hem sortit.

El viatge ha estat interessant. Primer, ens ha aturat la policia, que ens ha demanat els passaports.

Després, a mig camí una àvia ha demanat que ens aturéssim per collir quatre plantes. Més endavant, una dona ha començat ha tossir. I tot seguit ha intentat escopir per la finestra que teníem nosaltres. El vent ha fet el seu efecte i l'esput ha caigut a la porta. Bé, d'acord, ho ha netejat, però feia coseta. Una estona més tard, el conductor ha sentit una olor de cremat, de fet era d'un camió que ha passat, i s'ha aturat a comprovar el motor. Un cop ha vist que no passava res ha continuat.

Amb un parell més d'aturades amb la policia i de compres, hem arribat a Tambacounda després de tres hores per fer uns 200 km.

Allà ens hem esperat de nou per agafar un nou set places per anar a Kolda. 

Aquest cop només ens hem esperat unes tres hores i al final s'ha omplert el cotxe. Aquest cop amb passetgers especials i cinc cabres lligades al sostre... I durant l'espera, on una dona enfadada escridassava a tothom. Un dels que carreguen les bosses, un senyor gran, em volia convèncer de tenir més dones, per tenir molts fills i també una animalada, que jo hauria de tenir una dona de quinze anys. Mare de Déu! I ho deia de debò, ensenyant-nos alguna foto de la seva família. Ja sé que no podem jutjar des del nostre punt de vista Europeu, però crec que hi ha línies vermelles i veient cap a on anava la conversa, he preferit girar-me i deixcar-ho córrer. Tot seguit, un jove, m'ha demanat que li fes una foto. Tot un espectacle esperar els set places.

Durant el viatge hem anat sentint les cabres belar, una rere l'altre. A mig camí ens ha parat de nou la policia i ens ha fet baixar. Hem anat a una guixeta on un altre policia ha fet la foto del nostre passaport i acte seguit ja ens ha deixat marxar. Més endavant altre cop un altre policia. Sembla també que han mirat molt un home que venia de Mali, a qui també han anat fent baixar sovint.

Al final, hem arribat a Kolda cap a quarts de 9. Més de dotze hores després d'haver marxat. Veient que encara ens faltava unes tres hores per arribar a Ziguinchor, hem decidit passar la nit a Kolda i ha estat un encert. 

Anàvem ben suats, bruts per uns seients llardosos d'algun set places, cansats i afamats. Aquí ens hem dutxat i hem ben sopat força, ja que el dinar havia estat na peça de fruita.

Visita al parc de Dindefelo

Aquest matí ens hem llevat amb el cel enterbolit. El Seydou ens ha avisat, segurament haureu d'esmorzar a dins de la cabana... i dit i fet, cinc minuts després ha començat a ploure. Una pluja fina i constant, empesa per ràfegues de vent. Per sort, la pluja ha refrescat l'ambient. 

Quan ha parat hem sortit amb moto cap al salt d'aigua de Dindofello. Avui sí que han agafat casc, terra moll, seguretat primer. Un pel conductor de la meva moto i un que ha agafat la Gise. Un 50 % de seguretat. Bé, per sort no hem hagut de provar-los. 

Hem anat per corriols enfangats, on la moto derrapava de tant en tant tot i anar a poc a poc i hem creuat tres torrents un xic crescuts. Després de fer uns 25 km, que se'ns han fet llargs, sort del paisatge que és preciós, i de creuar un parell de poblats, hem arribat a l'entrada del parc. 

Des d'allà hem caminat una mitja hora per un camí planer fins a arribar al salt. Pel camí hem vist un camaleó, que avançava lentament, com fent una dansa i mirant enrere als curiosos que l'empaitàvem càmera en mà i més endavant un milpeus gegant africà. Diuen que pot fer fins a 30 cm i té entre 200 i 400 potes, tot i que no les he comptat, ja que em descomptava perquè no s'estava quiet.  

El salt és molt bonic i convidava a banayar-nos-hi, però des del centre de medicina tropical ens van posar la por al cos, per un paràsit que hi ha, i hem decidit no remullar-nos. Per sort no feia pas calor. Fa uns 115 m. d'alçada i s'aigua cau tot remullant una paret rocosa vertical. 

Després de fer algunes fotos, hem tornat. A l'entrada del parc hem trobat uns infants descalços jugant a futbol i hem fet quatre xuts amb ells. 

Més tard hem tornat cap a Ibel, on hem dinat un plat de pasta amb ceba caramelitzada i carn. 

En acabar ha arribat l'amiga de la dona del Seydou, que deu ser la padrina, amb tot de regals. El pati s'ha omplert de dones i ella al mig, ha obert una gran maleta i ha anat traient tot de regals que deixava a una carifa que han portat. Els ha anat comptant en veu alta. Teles, bolquers, sabons... i en acabar, ha donat diners a l'home de la casa, que després aquest ha donat a la seva dona un cop els ha ensenyat a tothom i l'amiga s'ha posat a ballar ben feliç. 

Més endavant hem marxat i hem anat a Kedougou amb taxi a comprar al mercat. La idea era comprar teles i també unes aquarel·les pels fills del Seydou, ja que els vam veure ben contents pintant, però no n'hem trobat. De totes maneres, la Gise ha comprat uns detalls pels infants, assessorada pel Seydou. 

A la nit, després de sopar, el Seydou ha tret un televisor, que ha posat a l'entrada d'una cabana i han vingut diferents veïns a mirar-la. Han mirat notícies i al final han posat clips musicals. 

Al País Bassari

Quan hem arribat a Ibel, el Seydou ens ha donat el sopar. En un bol ben gran metàl·lic, hi havia una espècie de sèmola i el Seydou hi abocava la salsa. Aquesta estava feta bullint fessols. Tots hem anat menjant del bol que estava al mig nostre, al terra.

Després hem anat a la cabana a dormir. Una cabana petita, de pedra i sostre de palla, circular, d'uns  tres metres de diàmetre, amb un llit amb mosquitera, el ventilador i una cadira com a únic mobiliari. Molt acollidora i neta. 

Al matí, a les 8 hem esmorzat. Abans però, ens hem dutxat. La dutxa i el lavabo estan a una barraca al costat de la cabana. La dutxa és un forat al terra, mentre que per mànega tens una galleda i un potet. Al costat hi ha el lavabo, que és un vàter turc. El sostre d'aquests està fet amb una xapa metàl·lica. Un espai auster, però net. 

Hem anat amb el Seydou fins al forn i hem voltat un xic per Ibel. Més tard, li hem donat el que portàvem. Quan vam parlar amb ell, ens va demanar, que si era possible, que portéssim coses per l'escola; llapis, llibretes, colors... El Seydou és una persona molt dinàmica, preocupada per la seva comunitat. Tant aviat fa una campanya de sensibilització pel medi ambient, posant contenidors per recollir els plàstics, com en fa una altra per aconseguir menjar pels infants més vulnerables, aconseguint llet per aquests o estris escolars. 

Després d'esmorzar hem anat amb moto fins a peu de muntanya, al camí del poble d'Iwol. Una moto pel Seydou i jo, l'altra per la Gise i un altre xicot, el Yaya. Hem fet la pujada per un corriol costerut fins al poblat.

El poble estava gairebé buit, ja que la gent és als camps de dia. Uns camps verds, esquitxats per un munt de pedres. El poble, situat al coll de la muntanya, és un conjunt de cabanes apinyades, connectades per caminets de terra i envoltades de verd. Hem passejat per aquest i hem vist algunes persones. Hi havia unes dones que feien cervesa de mill. En un bidó gran, sobre troncs que cremaven, feien aquest beuratge. El Seydou anava parlant amb tothom.

A un costat del poble hi ha un baobab enorme, l'arbre sagrat, on ens ha explicat l'origen del poble bedick. 

Després hem tornat a Ibel on hem dinat arròs acompanyat de ceba caramelitzada i pollastre. El bol era al mig i vuit persones al voltant. Els senegalesos, menjant amb la mà dreta, els europeus, amb cullera. Una imatge ben bonica.

Una estona després d'haver dinat, hem anat a veure un casament d'uns joves del poble, on ens han convidat. Tothom vestit de manera acolorida, feliç, enjoiats... Vaja, de vint-i-un botons. I l'estona que hi hem estat, la música sonava a tot drap i la gent ballant i fent fotos a la núvia. Al mig, durant una estona, hi havia un noi amb un feix de llenya al cap, envoltat de tothom, que l'aplaudia i li feia fotos. Hi hem estat una estona mentre es ballava. 

Més tard, hem anat cap a Anjel. Un tram amb moto, la pujada fins el poblat, a peu. Un poblat similar al del matí, tot i que aquest està enmig de rocs enormes, al capdemunt d'una cinglera i tornant, hem parat per veure l'escola des de fora, ja que ara estan de vacances.

A la nit hem sopat un entrepà de truita amb ceba i cap a llegir una estona i dormir. De fet tenen llum des del migdia fins a l'una de la nit i cal aprofitar aquesta estona per carregar mòbils i refrescar-se amb el ventilador, ja que després, tal com ha vingut, marxa. 

Abans de dormir però, la Gise ha tret les aquarel·les. Quan els fills del Seydou ho han vist, se'ls ha il·luminat la cara, sobretot quan ho han provat. La Fatou i el Mamadou han estat allà dibuixant ben feliços.