dimecres, 31 de desembre del 2025

Campirme (2.633 m)

Dilluns ens vàrem llevar al refugi de la Pleta del Prat, a Tavascan. Després d'esmorzar, vàrem sortir amb la Gise direcció a l'estany de la Mascarida (2.319 m). Ella amb raquetes, jo amb esquís. Vàrem pujar pel circuit de raquetes fins a l'estany. És una pujada molt fàcil que va buscant els passos més suaus. El primer tram s'obre el camí enmig del bosc, fent zigazagues, no massa agraït de fer amb esquís, però un cop es deixa el bosc, s'entra directe a la vall del torrent de la Mascarida i s'obre al davant tot el cercle de muntanyes. Un espectacle impressionant. 


Des de l'estany es pot anar direcció al Coma del Forn o bé pujar la pala que et mena al pic de Campirme (2.633 m). És una pala de 900 m de recorregut que s'enfila fins al coll de la Mascarida. Aquest dia teníem neu pols i l'ascensió fou ben fàcil i divertida.

Un cop al coll, s'acaba pujant al cim per una pala poc pronunciada que ens deixa primer a l'avantcim i tot seguit, al cim. 


Aquest dia vàrem estar gairebé tota l'estona sols. A dalt del cim amb un sol ben lluent. Ara bé, quan passàvem per les ombres que fan les muntanyes, el fred es tornava ben viu. 


Després de ganyipar al cim i fer-nos algunes fotos, vàrem baixar tot desfent el camí fins al capdamunt de les pistes. Allà ens vàrem separar, la Gise va tornar seguint les traces de les raquetes i jo vaig baixar per la pista. 

Tot i que les pistes enguany estan tancades, les alpines, no les de fons, les tenen ben netes i trepitjades i el fet que el telecadira no anés, va fer que pogués gaudir de l'estació tot sol, baixant a cor-que-vols i gaudint com un ximple.  

dimarts, 30 de desembre del 2025

Trencacalders (2.266 m.)

Diumenge vàrem anar amb la Gise cap a Tavascan. Hi vàrem arribar a mig matí i per estirar les cames, vàrem anar a fer el circuit per raquetes que surt des de l'estació de Tavascan (1.710 m) al mirador del Corbiu. És un recorregut que pots fer per les pistes d'esquí de fons o bé, amb raquetes, anar-la tallant i passant pel mig del bosc. Tot i que jo anava amb esquís, vam fer l'opció de seguir el recorregut per raquetes, que també es pot fer amb esquís. 



És una pujada suau, fins als 1887 m. Té bones vistes, però quedes un xic enclotat. Veient que era una volta fàcil, d'uns 4 km vàrem decidir seguir, fins al coll del Trencacalders. Gairebé fins a dalt hi arriben les pistes, però uns 200 m abans d'arribar-hi, de desnivell, la pista ja no està neta, només hi ha traça de raqueters. 

Vàrem seguir fins a assolir el cim del Trencacalders (2.266 m) i tot i que és un turó molt poc destacable, té unes vistes impressionants, ja que s'alça per gairebé tot el que té al voltant, excepte la banda sud, del Campirme. 


Després vàrem desfer el camí de nou fins al refugi a on vàrem passar la nit. 

dissabte, 29 de novembre del 2025

Pic de la Mina ( 2.680 m)

 La primera sortida de la temporada ha estat amb el Marc, a fer el pic de la Mina (2.680 m). La idea era anar a fer el Pedrons, però tot i que parlaven de la gran nevada del novembre, la veritat és que a la part de baix no hi havia massa neu, i per això vàrem optar pel pic de la Mina. 


Aquest cim sempre està força bé de neu. Pots començar de molt avall, ja que hi ha les pistes i aquest dia es veia la part de dalt ben nevada.

Vàrem pujar molt bé i un cop deixant el darrer arrossegador, estava més pelat, però fent voltes anàvem trobant prou neu per pujar fins al coll amb els esquís posats.


La baixada igual, cercant on no es veien pedres que sortien fins a trobar les pistes. Un bon inici de temporada. 

dissabte, 15 de novembre del 2025

Puig dels Llops (1.486 m) i Puigsacalm (1.512 m)

Dissabte vàrem anar amb la Gise a fer una sortida per la vall d'en Bas. 
Vàrem sortir de Joanetes. Seguint un camí ben marcat ens anàrem enfilant, perquè és un camí que puja força, fins al trencall a on pots decidir si vas pels ganxos nous o vells. Nosaltres vàrem pujar pels ganxos nous i després, per fer-la circular, vàrem baixar pels ganxos vells. 


El camí s'enfila pel torrent que es va encaixonant i hi ha un tros on uns passadors a la roca i uns ganxos, ajuden a pujar
És una pujada molt fàcil i divertida. Gairebé a dalt de tot, hi ha una campana, desviant-se uns metres del camí principal. 
Després de tocar-la vàrem acabar de pujar fins al santuari de Santa Magalena del Mont. A partir d'allà un corriol es va portar, passant per una fageda, al Puig dels Llops (1.486 m). Un cim amb molt bones vistes i aquest dia molt ventat, prou com per fer-te perdre l'equilibri. 

Després de fer algunes fotos vàrem tornar al camí principal per encarar el Puigsacalm (1.512 m). Un cop fet vàrem desfer un tros de camí, just passar la fageda, fins a trobar el trencall dels ganxos vells. 


En aquest cas a més d'alguna grapa i cadena a la paret, hi ha alguna paret vertical que cal baixar agafat per un passador clavat a aquesta i amb algun ganxo per posar peus. 

És una volta ben bonica, d'uns 10 km i un desnivell de 1.010 m. 

dilluns, 25 d’agost del 2025

Al Puigpedrós (2.915 m.)

 Aquests dies he anat a fer el Puigpedrós (2.915 m.). Hi vàrem anar amb el meu germà, nebot, fills i la seva parella. Vàrem anar amb cotxe fins al refugi de Malniu (2.128 m.) on ara, des de fa un temps, cal pagar per poder arribar-hi amb cotxe.

Vàrem sortir cap a l'estany sec, on hi havia tot de paranys per atrapar peixos invasors. Aquí hi ha una zona d'acampada. La vàrem deixar enrere i vàrem enfilar cap al coll de les Molleres (2.482 m.), on fa temps varen trobar un antic poblat iber i aquest estiu hi han estat fent treballs de recerca. 

Des d'aquí ens vàrem enfilar cap al pic de Molleres tot fent ziga-zagues sense coronar-lo i un cop a dalt, planejant primer i després amb un darrer tram rocós, vàrem assolir el cim del Puigpedrós.

Un cop fetes les fotos de rigor, vàrem desfer un tram de camí, just per trobar la bifurcació que ens portaria a l'estany de Malniu. És un camí ben marcat amb fites que intercala trams d'herba amb d'altres de més drets rocosos. 

Un cop a l'estany, a on ja vàrem trobar més gent, vàrem seguir el camí que porta al refugi i que encara que marca mitja hora es fa amb poc més d'un quart d'hora. Allà ens vàrem refrescar i vàrem dinar al refugi. 

Va ser una sortida ben bonica, amb gent bonica i en un dia assolellat i fresc. 

dijous, 21 d’agost del 2025

De platges variades per Astúries

Tot i que no sóc molt entusiasta de les platges, reconec que aquestes m'agraden si no hi ha massa gent i si tenen quelcom i aquests dies a Astúries n'he gaudit d'algunes d'elles. 
Una de les platges que vàrem anar va ser la platja de Gulpiyuri. És una platja ben curiosa. A prop de Llanes es troba aquesta platja. És una platja força concorreguda, més per mirar-la que per banyar-t'hi, tot i que nosaltres ens hi vàrem banyar. Des de la distància sembla un llac, ja que està envoltada per totes bandes de terra, però la gràcia és que hi ha un túnel, degut al desgast de la pedra, que fa que comuniqui amb el mar i de la mateixa manera que al mar hi ha onades, en aquesta també n'hi ha, que venen i van, passant per aquest conducte des del mar a la platja. 


L'altra platja que també ens va agradar molt va ser la de las Cuevas, també a Llanes. El tipus de roca i l'embat constant de les onades, ha fet que aquesta s'erosionés i es formessin coves. Quan vam arribar les vam estar trepitjant, però hores més tard, estaven ja sota l'aigua, gràcies a la marea. 


També gràcies a aquestes onades es van formar els Bufones de Pría. De nou les onades han obert camí entre la roca, però en comptes de fer-ho de manera horitzontal, que també, ho van fer de manera vertical. Així doncs, quan les onades piquen fort, puja cap a munt el so, el vent i a vegades l'aigua, que surt com un sortidor.
I una darrera platja que també ens va agradar va ser la de la Iglesiona del Cabo Vidio. Des del cap Vidio, sobre uns penya-segats d'uns cent metres d'alçada, s'amaga una cova a ran de mar. Aquesta es pot visitar quan hi ha la marea baixa. Cal baixar per un corriol que zigzagueja fins a una pedra que després cal baixar amb l'ajut d'unes cordes. La cova té vàries entrades. Un cop passada una d'aquestes, on cal descalçar-se per passar un tram d'aigua estancada, s'obre la cova, amb el terra ple de pedres arrodonides per l'acció del mar i el sostre de volta. És espectacular i un xic angoixant. Fosca i fresca, retorna el so de les onades del mar amplificat i, un servidor, més de terra endins que de mar salada, es va neguitejar i li van sortir les presses per sortir-ne. 


Després d'anar a aquestes, vàrem anar a la playa de las Vallinas, però l'onatge ens va fer desistir de banyar-nos. 

dimecres, 20 d’agost del 2025

Al poble de Bulnes

Una de les altres sortides que vam fer va ser la visita al poble de Bulnes. Per arribar a aquest poble només s'hi pot arribar amb funicular o bé a pota i la veritat, sabent que el camí discorre pel cor dels Picos d'Europa no ho vàrem dubtar gens, a pota. I res té a veure que el funicular costés 30 € anada i tornada o bé 17,5 € anada... 
Vàrem sortir de Poncebos, on vàrem passa la nit. Vam prendre el camí que puja cap a la ruta del Cares, però just a la caseta d'informació hi ha un trencall que primer baixa cap al riu Cares i després ja s'enfila de cop cap al poble de Bulnes. 
És un corriol obert a la pedra, que va zigzaguejant per poder suavitzar el pendent i que un cop ha guanyat alçada, puja més suau amb llargues diagonals. 


Algun tram és força aeri i el sol, obert a la pedra i trepitjat per molta gent, és un xic relliscós. De fet, fins no fa gaire, aquest corriol era l'única comunicació del poble amb l'exterior. 
Com passa arreu dels Picos, el camí s'obre al costat de parets dretes que s'enfilen desafiants cap al cel. 
Vàrem anar pujant cap al poble fins a l'entrada del funicular. A partir d'aquí hi ha un camí més ample obert, per tal que alguns vehicles de tracció mecànica puguin desplaçar-se des d'aquí al poble. 
Primer vàrem arribar a Bulnes i tot seguit vàrem pujar a Bulnes de Arriba (El Pueblu). 
Al poble no hi viu gaire gent durant l'any, una veïna ens va dir que només dues persones, però en temporada d'estiu bull. Bars, restaurants, cases rurals... Tot pel visitant. 

Des de Bulnes surten els corriols que porten a dos dels refugis de Picos per poder fer muntanya al massís central, el de  Jou de Cabrones i el Vega d'Uriellu. 
Nosaltres vàrem voltar pel poble i després vam baixar, aturant-nos en un dels seus gorgs per refrescar-nos.