Pic de Neuvielha (3.091 m.)

 Dissabte vàrem quedar amb el Marc, la Montse i la Mercè a Manresa i d'allà vàrem anar cap a Tàrrega a trobar-nos amb el Pep i el Bernat. 

Després de dinar vàrem enfilar cap als Pirineus, a Occitània. Vàrem anar fins al llac d'Aubert (2.148 m.), on hi ha l'aparcament i es pot plantar la tenda per pernoctar però no es pot dormir al cotxe ni a la furgo... És un indret ben preparat amb lavabos secs i una bona pista asfaltada que t'hi mena.  

És una vall molt bonica i verda. Des del llac ja es veu el cim que s'alça de cop al davant, mig tapat pel pic de Ramougn (3.011 m.). A la nit vàrem gaudir d'un espectacle de llums gràcies a una tempesta que ens creuà, però que al matí només ens deixà ben d'hora una boira suau, que s'esvaí a mesura que el dia s'alçava i un terra moll que s'assecà ben de pressa. 

A les sis ens vàrem aixecar i després d'esmorzar i desmuntar el campament, començàrem a enfilar-nos cap al cim. És un recorregut molt traçat, ple de fites que et marquen mil i un camins i que va guanyant alçada ràpidament. El recorregut és molt pedregós, de fet, després de creuar la primera tartera, ja vàrem seguir tota l'ascensió entre un roquissar generós i algunes pales de neu. 

A l'hora que vàrem encarar les pales, la neu ja estava prou bé per trepitjar-la sense grampons, excepte l'última que era més dreta i a dalt un xic més glaçada, cap als 2.700 m. i per seguretat, vàrem preferir posar-nos-els. 

Després de fer la pala, vàrem fer l'última pujada fins al cim, el pic de Neuvielha (3.091 m.) que s'hi arriba per un collet on s'aixeca un xic. És un cim estret, amb molt bones vistes dels encontorns. Del mar de boires que vèiem des de dalt, en sobresortien els cims més alts, des del Vignemale als Infiernos. Un espectacle preciós amb una temperatura agradable mentre no bufava el vent, que quan aquest es despertava, de cop baixava en picat la temperatura. A dalt vàrem coincidir amb una colla de Reus, pràcticament els únics que ens vàrem trobar pel camí. Mentre baixàvem, sí que vàrem trobar algú que pujava però no massa gent. 

La baixada la vàrem fer més o menys pel mateix recorregut, tot i que la infinitat de corriols, feia que anessis més o menys pel mateix camí, metres amunt o avall. 

La baixada se'ns va fer més feixuga saltant entre pedres i vàrem intentar prendre sempre les pales de neu quan era possible, ja que clavant talons, baixaves molt bé.

És un cim fàcil de fer, molt fresat i que no té pèrdua si la boira no te l'amaga i fins i tot, aquests dies, segons l'hora o el recorregut no cal portar material. 

El Puig dels Llops (1.486 m.) i el Puigsacalm (1.512 m.)

Fa uns dies vàrem anar amb l'Oriol al Puigsacalm (1.512 m.). Vàrem deixar el cotxe a Joanetes (600 m.), a dins el poble i vàrem prendre el corriol que marxa cap a Santa Magdalena per les Olletes. 

Per aquesta banda el camí puja suaument. És una pista poc fresada que va pujant fent esses, sense cap pujada forta. És un camí ombrívol entre alzines fins a un trencall on pots escollir entre pujar al cim pels ganxos nous o vells.

Nosaltres vam pujar pels nous. Puges per un torrent on hi ha algunes escales enmig de roques. a mig camí hi ha una campana, que cal tocar per espantar el cansament, per després acabar de pujar.

Un cop a dalt, hem acabat de pujar fins al Puig del Llops (1.486 m.). Després, travessant una fageda, hem pujat fins al Puigsacalm, on ens hem trobat un grup de dones, les úniques persones en tot el camí. 

De baixada hem pres el camí dels Burros i els ganxos vells. Una sortida molt distreta encara que amb un xic de calor. 

Roc Colom (2.507 m.) i Costabona (2.465 m.)

Fa uns dies vàrem anar amb la Gise cap a Vallter 2000. Vàrem aparcar a l'estació i vàrem pujar cap al coll de Mantet. Un cop allà, amb la Catalunya Nord als peus i recordant que el bon amic Laurent porta les vaques a pasturar per aquelles terres, vàrem anar cap al Roc Colom (2.507 m.). Fins el coll hi ha la major part de desnivell, un cop allà, va fent sifons però sense gaires desnivells llargs.

Durant tot el camí hem anat seguint les marques de GR. És un camí molt fresat i fins i tot amb boira, com ens va passar, és molt clar. De fet és el camí que una bona part et porta al refugi de Marelles. 

Després del coll vàrem enfilar-nos fins al Roc Colom (2.507 m.) on vàrem ganyipar. Tot seguit, vàrem fer un sifó per pujar fins al Costabona (2.465 m.) totalment tapat per la boira. La temperatura es movia entre els 10 a12 graus quan bufava vent i estava tapat i els vint-i-pico quan tocava el sol. 

Durant el camí vàrem trobar algú que corria, però sobretot moltes vaques. 

La tornada la vàrem fer pel mateix recorregut. En total uns 800 metres de desnivell i aproximadament uns vint quilòmetres. 

Una sortida per un entorn preciós.  

Pic de les Borregues (2.693 m)

Avui hem anat amb el Marc cap a Vallter. Ara bé, en comptes de pujar fins a dalt, hem deixat el cotxe al Pla de la Molina (1.500 m). És el primer revolt tancat que et trobes abans d'enfilar cap a les pistes, just al peu de la vall de la Coma de l'Orri. 

Des d'allà hem pres la pista que s'enfila cap a Ulldeter, però uns metres més endavant, l'hem deixat per prendre el trencall que ens porta cap al coll del Coma de l'Orri. 

El primer tram és un camí ample, amb un pot de fusta, però ràpidament aquest es va estrenyent, fins que cal creuar el riu Ter i es pren un corriol enmig del bosc que es va enfilant suaument. És un corriol que passa entre pins i que està encatifat per pinassa. 

Guanyant alçada es deixa el bosc enrere i s'obre la vall pelada on avui hi hem trobat força isards. Sobretot cries tafaneres que no es movien fins que ens acostàvem massa. 

Hem anat pujant fins al coll, on ja hem trobat la neu. Una neu transformada i humida que ens ha acompanyat ja a les cotes altes. 

Hem anat fent els cims del Coma de l'Orri i hem acabat al pic de les Borregues (2.693 m). El cel s'anava tapant un xic, bufava vent i aquest era ben fred. 

Després de fer el cim i menjar un xic, hem baixat directe, alguna pala neu avall, ja que estava molt bé, per desfer el camí fins el cotxe. 

És una sortida bonica, un xic dreta, de fet acaben sortint uns 1.200 metres de desnivell i no només això, un cop a dalt, la carena s'allarga i va fent puja i baixa per tal d'anar coronant els diferents cims. 

No hem trobat gairebé ningú, bé, una parella que baixava per por del canvi de temps. Ara bé, a part d'aquest, ningú més. Sí que un cop al coll, amb el Gra de Fajol a la dreta, el Bastiments davant i l'Infern a l'esquerra, a més dels Torreneules i resta de cims, hem vist gent en algun d'aquests cims, sobretot el Gra de Fajol. Es veia encara neu, tot i que amb clapes. 

Ha estat una sortida ben bonica, però l'encostipat que porto a sobre ha fet que algun tram se'm fes feixuc, però serrant les dents, he acabat de pujar. 

Castellsapera ( 939 m.)

 

Aquest matí he anat a fer el Castellsapera (939 m.). 

He deixat el cotxe a la Barata ( 619 m.). Allà he pres un corriol que surt ran de riera, travessant una tanca, paral·lel a la carretera, fins que uns metres més enllà la travessa. Tot seguit s'enfila un tram per després, planejar. És el camí ral. Un camí ample i fresat que discorre entre alzines i pins. 

Seguint aquest camí he arribat fins a la font de les Canterelles, una font a peu del torrent que porta el mateix nom. 

Tot seguit he reculat uns quants metres per prendre de nou el camí ral que s'enfila cap a Castellsapera. És un camí molt clar i bonic, que algun tram és molt tancat entre arbres però sempre net, fins arribar a la codoleda que es desvia al castell. Allà hi havia una fita desmuntada que marcava el trencall.

He anat enfilant fins a l'alçada de l'agulla i tot seguit l'he voltat per trobar la canal arbrada que puja fins a dalt. En un tram hi ha una corda fixe, tot i que de fet, tampoc caldria.  

He pujat fins al cim on es veuen unes vistes esplèndides dels voltants. D'una banda Montserrat i el Paller de tot l'any i de l'altre la Mola i el Montcau.  

Després de gaudir d'aquestes he baixat per un torrent a l'altre vessant que m'ha portat de nou al camí principal que mena de nou a la Barata. 

Els Cortins (967,7 m.) i el Montcau (1.056 m.)

Aquesta tarda m'he escapat al Montcau.

He anat fins al coll d'Estenalles (873 m.) on he aparcat. Feia una tarda ventada i ennuvolada. A l'hora que he començat a caminar, l'aparcament estava pràcticament buit i només he vist una persona que pujava cap al Montcau (1.056 m.). Jo no hi he pujat directe, primer m'he desviat cap als Cortins. 

Pujant cap al Montcau, un cop deixes el darrer de tram arbrat i pla del corriol, hi ha una bifurcació que se'n va direcció nord, cap a una canal. 

De lluny, sembla que per arribar-hi, que cal passar per una codoleda amb timba, no hi ha camí, però un cop hi ets, veus que sí. Tot i que si les pedres estan molles, potser millor no passar-hi.

Un cop al coll del Séc, cal baixar per un corriol dret i humit, força brut. Està ple d'arbres caiguts i arbustos pelats. Arriba un moment que el camí es bifurca i cal prendre el corriol que marxa cap a l'esquerra, l'altre se'n va cap a la Coca. És un corriol que va planejant, ran de paret a una banda i de tant en tant amb caiguda a l'altra. 

Després de fer un tram d'aquest camí, es troben unes grapes a la paret. Cal estar a l'aguait, ja que és fàcil saltar-se-les. 

És aquí on es fa la pujada més dreta cap al cim, superant un desnivell d'uns cinc o sis metres, seguint una esquerda a la paret de fàcil pujar i assegurats amb esglaons i arrels. 

Passada la pujada, ja he trobat el corriol que volta un xic els Cortins (967,7 m.) per acabar de trobar la darrera codoleda que s'enfila de nou i et porta al darrer tram de corriol entre lliris, estepes i garrics. 

És una agulla que es troba per sota del Montcau, però té bones vistes cap a les altres bandes i és molt poc transitada. 

Després d'assolir el cim dels Cortins, he desfet el camí per arribar de nou al corriol que puja al Montcau i és clar, un cop allà no m'he pogut estar de fer altre cop el cim. 

La tornada l'he fet per la pista dels bombers. 

Una volta ben bonica i ben sol. No m'he trobat ni he vist a ningú en tot el recorregut, excepte al principi el senyor que pujava al Montcau, quan jo he pres el trencall als Cortins. 

Volta per les Fogueroses

Avui hem anat amb el Marc cap a la Roca Encavalcada i les Fogueroses. La idea era fer un tros de camí que no havia fet altres dies, baixar cap al Paller de les Fogueroses i després anar cap al Gegant de les Fogueroses. Ara bé, tot i que ja hi he anat molts cops, no hem deixat de passar per la Cova de l'Agulla Petita i de fet, hem esmorzat a dalt a l'agulla, amb una vista espectacular. Cap al sud, vèiem a tocar Roca Mur i més enllà Castellar, i cap al nord, un banc de núvols on tímidament treien el cap el Puigmal i el Bastiments, il·luminats pel sol, mentre la resta quedava amagada rere la nuvolada. 

Hem baixat cap al Paller, on fa anys amb la SEAC hi vam portar infants a escalar-la, i l'hem passat per sota on hem trobat la font de les Fogueroses. Segurament l'hem trobat perquè la pluja d'anit l'ha fet brollar, ja que difícilment l'hauríem vist sense l'aigua que avui baixava. 

Després de la font hem perdut un xic el corriol. Es fa difícil de seguir aquí perquè és un bosc d'alzines sense gaire sotabosc i remenat pels senglars, per tant, el camí sovint es desdibuixa. Ara bé, refiant-nos del GPS, hem pogut trobar-lo de nou sota nostre.

L'hem anat seguint fins a la canal del Senglar. Allà hem vist que a sobre nostre quedava quelcom que es deia els Ulls de l'Abadessa i hem decidit pujar-hi per veure-ho. És un corriol força dret que puja cap al Gegant. A mig camí hem trobat uns forats a la base d'una agulla, els Ulls. Una grata sorpresa.

Després hem seguit pujant. A la part de dalt el camí es desdibuixava, bé, de fet semblava que n'hi hagués més d'un i hem acabat tirant pel dret per arribar a la carena del Pagès.

Com sempre, tot i que avui no hi havia gaire gent, aquesta està a l'eix principal del parc, del Montcau a la Mola, via la carena, sense sortir d'aquí i això fa que aquestes sortides que fem, normalment no trobem a ningú i això és un regal.