diumenge, 12 de maig del 2024

Pic de les Borregues (2.693 m)

Avui hem anat amb el Marc cap a Vallter. Ara bé, en comptes de pujar fins a dalt, hem deixat el cotxe al Pla de la Molina (1.500 m). És el primer revolt tancat que et trobes abans d'enfilar cap a les pistes, just al peu de la vall de la Coma de l'Orri. 
Des d'allà hem pres la pista que s'enfila cap a Ulldeter, però uns metres més endavant, l'hem deixat per prendre el trencall que ens porta cap al coll del Coma de l'Orri. 
El primer tram és un camí ample, amb un pot de fusta, però ràpidament aquest es va estrenyent, fins que cal creuar el riu Ter i es pren un corriol enmig del bosc que es va enfilant suaument. És un corriol que passa entre pins i que està encatifat per pinassa. 
Guanyant alçada es deixa el bosc enrere i s'obre la vall pelada on avui hi hem trobat força isards. Sobretot cries tafaneres que no es movien fins que ens acostàvem massa. 
Hem anat pujant fins al coll, on ja hem trobat la neu. Una neu transformada i humida que ens ha acompanyat ja a les cotes altes. 


Hem anat fent els cims del Coma de l'Orri i hem acabat al pic de les Borregues (2.693 m). El cel s'anava tapant un xic, bufava vent i aquest era ben fred. 
Després de fer el cim i menjar un xic, hem baixat directe, alguna pala neu avall, ja que estava molt bé, per desfer el camí fins el cotxe. 
És una sortida bonica, un xic dreta, de fet acaben sortint uns 1.200 metres de desnivell i no només això, un cop a dalt, la carena s'allarga i va fent puja i baixa per tal d'anar coronant els diferents cims. 
No hem trobat gairebé ningú, bé, una parella que baixava per por del canvi de temps. Ara bé, a part d'aquest, ningú més. Sí que un cop al coll, amb el Gra de Fajol a la dreta, el Bastiments davant i l'Infern a l'esquerra, a més dels Torreneules i resta de cims, hem vist gent en algun d'aquests cims, sobretot el Gra de Fajol. Es veia encara neu, tot i que amb clapes. 



Ha estat una sortida ben bonica, però l'encostipat que porto a sobre ha fet que algun tram se'm fes feixuc, però serrant les dents, he acabat de pujar. 

dimecres, 1 de maig del 2024

Castellsapera ( 939 m.)

 

Aquest matí he anat a fer el Castellsapera (939 m.). 

He deixat el cotxe a la Barata ( 619 m.). Allà he pres un corriol que surt ran de riera, travessant una tanca, paral·lel a la carretera, fins que uns metres més enllà la travessa. Tot seguit s'enfila un tram per després, planejar. És el camí ral. Un camí ample i fresat que discorre entre alzines i pins. 

Seguint aquest camí he arribat fins a la font de les Canterelles, una font a peu del torrent que porta el mateix nom. 

Tot seguit he reculat uns quants metres per prendre de nou el camí ral que s'enfila cap a Castellsapera. És un camí molt clar i bonic, que algun tram és molt tancat entre arbres però sempre net, fins arribar a la codoleda que es desvia al castell. Allà hi havia una fita desmuntada que marcava el trencall.


He anat enfilant fins a l'alçada de l'agulla i tot seguit l'he voltat per trobar la canal arbrada que puja fins a dalt. En un tram hi ha una corda fixe, tot i que de fet, tampoc caldria.  

He pujat fins al cim on es veuen unes vistes esplèndides dels voltants. D'una banda Montserrat i el Paller de tot l'any i de l'altre la Mola i el Montcau.  

Després de gaudir d'aquestes he baixat per un torrent a l'altre vessant que m'ha portat de nou al camí principal que mena de nou a la Barata. 

dissabte, 27 d’abril del 2024

Els Cortins (967,7 m.) i el Montcau (1.056 m.)

Aquesta tarda m'he escapat al Montcau.
He anat fins al coll d'Estenalles (873 m.) on he aparcat. Feia una tarda ventada i ennuvolada. A l'hora que he començat a caminar, l'aparcament estava pràcticament buit i només he vist una persona que pujava cap al Montcau (1.056 m.). Jo no hi he pujat directe, primer m'he desviat cap als Cortins. 
Pujant cap al Montcau, un cop deixes el darrer de tram arbrat i pla del corriol, hi ha una bifurcació que se'n va direcció nord, cap a una canal. 


De lluny, sembla que per arribar-hi, que cal passar per una codoleda amb timba, no hi ha camí, però un cop hi ets, veus que sí. Tot i que si les pedres estan molles, potser millor no passar-hi.
Un cop al coll del Séc, cal baixar per un corriol dret i humit, força brut. Està ple d'arbres caiguts i arbustos pelats. Arriba un moment que el camí es bifurca i cal prendre el corriol que marxa cap a l'esquerra, l'altre se'n va cap a la Coca. És un corriol que va planejant, ran de paret a una banda i de tant en tant amb caiguda a l'altra. 
Després de fer un tram d'aquest camí, es troben unes grapes a la paret. Cal estar a l'aguait, ja que és fàcil saltar-se-les. 
És aquí on es fa la pujada més dreta cap al cim, superant un desnivell d'uns cinc o sis metres, seguint una esquerda a la paret de fàcil pujar i assegurats amb esglaons i arrels. 


Passada la pujada, ja he trobat el corriol que volta un xic els Cortins (967,7 m.) per acabar de trobar la darrera codoleda que s'enfila de nou i et porta al darrer tram de corriol entre lliris, estepes i garrics. 
És una agulla que es troba per sota del Montcau, però té bones vistes cap a les altres bandes i és molt poc transitada. 
Després d'assolir el cim dels Cortins, he desfet el camí per arribar de nou al corriol que puja al Montcau i és clar, un cop allà no m'he pogut estar de fer altre cop el cim. 
La tornada l'he fet per la pista dels bombers. 
Una volta ben bonica i ben sol. No m'he trobat ni he vist a ningú en tot el recorregut, excepte al principi el senyor que pujava al Montcau, quan jo he pres el trencall als Cortins. 

diumenge, 31 de març del 2024

Volta per les Fogueroses

Avui hem anat amb el Marc cap a la Roca Encavalcada i les Fogueroses. La idea era fer un tros de camí que no havia fet altres dies, baixar cap al Paller de les Fogueroses i després anar cap al Gegant de les Fogueroses. Ara bé, tot i que ja hi he anat molts cops, no hem deixat de passar per la Cova de l'Agulla Petita i de fet, hem esmorzat a dalt a l'agulla, amb una vista espectacular. Cap al sud, vèiem a tocar Roca Mur i més enllà Castellar, i cap al nord, un banc de núvols on tímidament treien el cap el Puigmal i el Bastiments, il·luminats pel sol, mentre la resta quedava amagada rere la nuvolada. 

Hem baixat cap al Paller, on fa anys amb la SEAC hi vam portar infants a escalar-la, i l'hem passat per sota on hem trobat la font de les Fogueroses. Segurament l'hem trobat perquè la pluja d'anit l'ha fet brollar, ja que difícilment l'hauríem vist sense l'aigua que avui baixava. 

Després de la font hem perdut un xic el corriol. Es fa difícil de seguir aquí perquè és un bosc d'alzines sense gaire sotabosc i remenat pels senglars, per tant, el camí sovint es desdibuixa. Ara bé, refiant-nos del GPS, hem pogut trobar-lo de nou sota nostre.

L'hem anat seguint fins a la canal del Senglar. Allà hem vist que a sobre nostre quedava quelcom que es deia els Ulls de l'Abadessa i hem decidit pujar-hi per veure-ho. És un corriol força dret que puja cap al Gegant. A mig camí hem trobat uns forats a la base d'una agulla, els Ulls. Una grata sorpresa.

Després hem seguit pujant. A la part de dalt el camí es desdibuixava, bé, de fet semblava que n'hi hagués més d'un i hem acabat tirant pel dret per arribar a la carena del Pagès.

Com sempre, tot i que avui no hi havia gaire gent, aquesta està a l'eix principal del parc, del Montcau a la Mola, via la carena, sense sortir d'aquí i això fa que aquestes sortides que fem, normalment no trobem a ningú i això és un regal. 

divendres, 29 de març del 2024

Alzina bonica i pins cargolats

Ahir vam anar amb el Marc i els meus dos fills a veure els pins cargolats. Fa uns dies hi vaig anar, però no els vaig trobar. De fet pensava que estaven ben marcats, però es troben a dins del bosc, fora del corriol i entre mig d'altres arbres. 

Vam sortir de l'alzina del Salari i vam enfilar cap al coll del Boix, pels Graons de Mura. Un cop al coll, on vam esmorzar, vam anar a veure l'alzina bonica i ens va enganxar un ruixat d'un núvol fugisser que tenia ganes de gresca. 

Després del mos, vam anar cap a l'era de ca l'Enric i des d'allà vam anar seguint el camí fins que vam trobar alguns dels pins. De fet els vam trobar perquè del camí principal sortien corriols marcats amb fites i més fresats que et portaven a aquests, però més per intuïció que perquè els veiéssim.




Són ben curiosos. Diuen que possiblement gent que treballava allà, es dedicava a donar-los-hi forma, tot i que no ho sé pas, però estan prou bé. Un cop vistos vam desfer camí fins al cotxe. 

Un matí ben bonic amb gent encara més bonica.

dijous, 28 de març del 2024

Congost de Mont-rebei fins a Montfalcó

Dimarts vàrem anar a Mont-rebei. Després de diferents intents, aquest cop el vàrem poder fer, tot i que al principi, com que plovia un xic, vàrem témer que no ho podríem fer. Però la pluja va durar poc i vàrem poder fer aquesta ruta tan espectacular.


Vàrem deixar al cotxe de la Masieta. Normalment cal reservar i així ho havíem fet, tot i que aquest dia, potser no hagués calgut. 

Tocant a la Masieta surt un corriol que baixa a ran d'embassament i tot seguit ja s'enfila un xic per anar a buscar la paret. Abans però, cal passar per un pont penjant, el pont de Sant Jaume. El camí és un corriol enmig de boixos, roures i alzines que s'endinsa cap al congost. 

De seguida ja trobes la roca treballada per on passa el camí. És un pas obert a la roca. A una banda tens un cable per agafar-te, a l'altra una bona timba. D'una banda a l'altre la distància varia, des d'un parell de metres a mig metre en algun tros. Les vistes són espectaculars. A sota, a uns 40 metres, l'aigua corre. Aquest dia era una aigua tèrbola, ja que havia estat plovent tota la nit i aquesta baixava remoguda. De tant en tant hi ha uns bancs, que no saps si et conviden a seure o a emprendre el vol. 


Des de la Masieta fins al final del Congost hi ha uns quatre quilòmetres. Després es pot seguir fins a Montfalcó. És un refugi que està a tocar de l'embassament de Canyelles. Per arribar a aquest hi ha quatre quilòmetres més. 

Hi vàrem anar per poder fer les escales verticals que hi ha. Després del congost vàrem seguir un corriol, molt ben endreçat, amb esglaons de fusta i algun passamà, fins al segon pont penjant, el pont de Siegué. Aquest és més llarg i aeri que l'altre i de fet, com que bufava un xic de vent, la sensació de vertigen era més gran. Passat el pont el corriol s'enfila de dret, ran de paret fins a trobar a la primera passarel·la. És un tram d'uns 190 metres, que supera uns 40 metres d'alçada. Un cop a baix, altre cop un corriol, aquest fent sifons, fins a arribar a la següent passarel·la un xic més a baix. Aquesta és més curta, supera uns 32 metres de desnivell.


Un cop fet, el camí s'eixample i va enfilant-se fins a arribar al refugi de Montfalcó. És un camí ombrívol, enmig de pins, boixos, alzines i roures. El vàrem fer sols i gràcies a això, un moment que ens vàrem aturar, vàrem poder veure una bonica mellarengua blava que anava cantant mentre ens envoltava. 

La tornada es fa pel mateix camí. Això sí, aquest cop, des de la segona passarel·la, vàrem poder veure uns fantàstics trencalossos que majestuosos volaven aliens a nosaltres.

El recorregut d'anada i tornada és d'uns 16 km. 

dimecres, 27 de març del 2024

Pic de la Coma del Forn ( 2.683 m.)


Diumenge vàrem anar a fer el Pic de la Coma del Forn (2.683 m.). Feia un dia ben assolellat, amb vent quan sorties al coll. Vàrem agafar el telecadira fins al capdamunt de les pistes i des d'allà, vàrem buscar una canal ample, que s'enfila cap a l'estany de la Mascarida. El primer tram força obert tenia molta neu. Ara bé, a mesura que ens enfilàvem, aquest s'anava tancant fins a fer-se una canal més dreta. En arribar a aquest tram, vàrem optar per pujar fent un flanqueig, agafant trams de neu per dalt i després ja sense neu. 



Un cop a dalt, vàrem haver de baixar un petit tros bastant dret per agafar la traça que puja des del pla de Melí. En aquesta fondalada hi havia força neu encara. De fet volíem fer el Ventolau, però estava més justet de neu. Al Coma del Forn hi havia una neu consistent, d'aquelles que no és ni gelada ni pasta, just perquè els grampons, si en portes, s'hi aferrin bé, com un ganivet tallant mantega. Amb els esquís es pujava molt bé, regalat.

Tot i no haver-hi massa gent, t'anaves trobant amb persones que anaven o venien, alguns a fer el Coma del Forn, altres el Campirme o bé alguna canal. 


Al cim, tot menjant quelcom, vàrem poder gaudir d'un sol lluent i unes vistes excel·lents, tot i que el vent fred que bufava va fer que anéssim un xic per feina.  

La baixada la vàrem fer anant directe cap al pla de Melí. Una bona esquiada.