diumenge, 19 de setembre de 2021

Bessiberri sud ( 3.024 m. )



Aquest matí a quarts de sis sonava el despertador. Vam dormir a la furgo amb el Marc, a Caldes de Boí  ( 1.470 m. ). Sense fer massa el ronso ens hem alçat i poc després ja començàvem a caminar.

Hem pres el corriol que surt a pocs metres de Caldes i que s'enfila fent ziga-zagues guanyant ràpidament alçada. A aquella hora havíem d'anar amb frontal, tot i això el camí està ben fresat, passant entremig de faig i boixos. El primer tram és un camí ben net, molt agradable de trepitjar, però poc a poc vas trobant rocs i arrels fins que ja és una constant. 

A mesura que hem anat guanyant alçada la vegetació ha anat canviant i hem deixat enrere els faigs per donar pas a pi negre, avellaners i avets. Això sí, al terra, bolets arreu.

Tot el tram de bosc l'hem fet de fosc, fins al pla de la Cabana on hem tingut una treva d'uns pocs metres abans de seguir amb la pujada. 

De lluny es fa difícil veure com es sortejaran les parets d'on salts d'aigua cauen generosos, però poc a poc vas trobant camí, fent giragonses i marrades per guanyar desnivell evitant les parets. 

Després del pla de la Cabana arribes als estanys de Gémena. Són preciosos. Grans. Amb illots al mig. Quan hi hem arribat el vent bufava fort, fent que l'aigua d'aquests fessin onades. Hi ha uns quatre llacs, força grans i plens. 

Passat els llacs es pren un camí entre fites, que s'enfila cap al coll de Bessiberri. 

Ahir a la nit va caure calamarsa a alçada i aquest matí, entre el vent i la temperatura força baixa, les plaques de neu que hi havia eren força dures. Com que no dúiem grampons, hem anat buscant camí entre pedres, on era més fàcil aferrar-se.

La darrera pujada al cim també estava amb clapes de neu, sobretot el camí on s'acumula més i per tant, de nou hem anat buscant pas segur a poc a poc. 

En poc més de quatre hores hem arribat al cim del Bessiberri ( 3.024 m. ). La intenció era també fer el Comoloforno, però veient que era una cresta mixta i no anàvem amb el material, hem decidit no fer-ho.


Hem desfet camí per tornar a Caldes, però tot i no haver fet el Comoloforno cal dir que ha estat una sortida molt bonica, en un lloc preciós. Una de les coses que em meravella més de la muntanya és com les condicions poden canviar tan ràpidament i si bé pujant ens ha costat per la neu dura i relliscosa, baixant, a certa alçada, ja s'havia començat a transformar i era ben agradable de trepitjar-la perquè et frenava el pas i t'evitava alguns rocs empipadors. 

Des de fa un temps, quan acabo una sortida, prenc un bany al riu i encara que l'aigua és gèlida, la sensació al cos, en sortir, és fantàstica, et sents refet del tot, una bona manera de tancar la sortida.

divendres, 17 de setembre de 2021

Aprenent a poc a poc

Ja ha passat. La primera setmana ha volat. Sense adonar-nos-en, sembla com si portéssim mesos amb els infants i només portem cinc dies, la primera setmana ha passat. 
Ha estat una setmana molt intensa, de moments molt bonics. El primer dia va ser especial, va ser emotiu i poc a poc ens anem coneixent i anem construint l'escola. Estem en aquella fase que tenim moltes idees per posar en pràctica i que anem escoltant, provant, veient si funciona o no. La il·lusió és palpable per totes bandes. Tots tenim moltes ganes de fer una bona feina i ens sembla que mirem el mateix horitzó. Una escola respectuosa amb els infants, que els escolti i que sigui capaç de trobar allò que cada infant necessita i donar-li, però per això cal temps. Temps per a molts encerts i segurament alguns errors, però temps per anar trobant el camí i poder conèixer-nos bé. 
Els infants es mostren contents i confiats, observadors i encuriosits pels canvis que es produeixen i la seva mirada confiada, alegre i sincera, ens esperona a esforçar-nos. 
De fet, durant aquesta setmana ja hi ha hagut moments màgics. Moments molt bonics. 
L'altre dia, que havíem d'anar a bosc per primer cop amb els grans, plovia a bots i barrals. Per sort, va parar i vàrem decidir sortir. Boira arreu i tot ben moll. Vàrem començar a voltar, per observar l'entorn, que si xicoira per aquí, que si fonoll amb algun cargol a sobre... I en passar pel camp de futbol vàrem veure que un rierol d'aigua baixava del turó. Aigua de la pluja recent. 
Els infants, varen començar a construir una presa per aturar el riu. La construcció va anar progressant. Varen anar temptejant per veure com la podien fer. Al final, varen fer dos murs de pedres, recoberts d'argila i al mig una paret d'argila de diferents tipus. Va acabar sent ben impermeable. 
En arribar a l'escola vàrem cercar quins tipus de presa hi havia i van descobrir que intuïtivament havien construït un model de presa que es fa amb materials naturals sense ciment. Un exemple d'aquesta presa és la de Cabdella, a la Vall Fosca. 





De fet aquest estiu hi he estat i veient com la feien, m'emocionava perquè veia cap a on anaven. 
L'endemà vàrem anar a veure si encara resistia i després de parlar-ne, la vàrem desmuntar i vàrem deixar el lloc com abans.
Aquests moments, aquestes situacions en que aprofites el que passa per fer un aprenentatge, esdevenen molt rics i donen sentit a la feina. Tant de bo en sabéssim més per tibar de més moments com aquest.

diumenge, 22 d’agost de 2021

Pic de Montorroio ( 2.860 m. ) i pic de Montsent de Pallars ( 2.883 m. )

 Ahir vam anar a la muntanya amb el Marc.

Vàrem aparcar a la presa de Sallent ( 1.765 m. ), a sobre Cabdella. Des d'allà surt un corriol que s'enfila ben dret cap al carrilet. Hi ha uns rails abandonats de quan van fer les obres per unir per sota tots els llacs per fer-ne electricitat. Hi ha la via i alguns túnels. Un cop a les vies, les vàrem tallar de dret per anar a cercar la collada de la coma de l'Espòs ( 2.630 m. ). El camí està marcat amb fites, tot i que la collada és ben visible i es pot tallar de dret perquè el sòl és herbós i agraït de trepitjar. 



Un cop a la collada, vàrem enfilar cap al Montorroio ( 2.860 m. ). És un cim ben bonic, roig i pedregós. De fet, destaca ja que al voltant tots els altres cims o són coberts d'herba o bé van cap al granit, de tonalitats grisoses. Fa un bon pendent i des de dalt es veuen unes bones vistes del voltant. Al davant, ben superb, el Montsent de Pallars ( 2.883 m. ) tot i que abans d'arribar-hi cal perdre alçada per anar fins la collada Coma plana, tot passant pel Tossal de la Coma ( 2.730 m. ). 

Al davant, les vistes s'obren cap al refugi de la Colomina, estany Gento i amb un xic de traça i algú que en sàpiga pots començar a desxifrar cims. Amb el Marc vàrem veure des de l'Aneto al Bessiberri, passant per la Pica, el Monteixo, el Peguera i més enllà el Mauberme i molts d'altres a qui posàrme nom i ningú, estàvem sols, ens va contradir. 

Al cim vàrem menjar un xic i poc després iniciàrem el descens per encarar el Montsent ( 2.883 m. ). És un cim força singular. Se'l distingeix des de diferents indrets i això el fa temptador. 

Vàrem fer la sifonada per pujar-lo. A dalt, esperant-nos potser, hi havia un isard, que va restar força estona mirant-nos per marxar senyorial quan iniciàrem el descens i volant per sobre els nostres caps, qui sap si eren trencalòs o àguiles. Majestuoses i llunyanes.

Per baixar anàrem a fer un xic de cresta, curta però un poc perdedora, sort de les fites, per després baixar directe cap al carrilet. Un cop allà seguirem les vies fins al punt on l'havíem creuat i després cap avall, cap a la presa. 

Ha estat una sortida que m'ha sorprès, per bonica i a l'hora poc freqüentada per gent. 

dimarts, 17 d’agost de 2021

Pic de Bastiments ( 2.881 m. ), pic del Freser ( 2.834 m. ) i pic de l'Infern ( 2.870 m. )

 Avui hem anat fins a Vallter per poder pujar al pic de l'Infern ( 2.870 m.). Hem deixat el cotxe a l'aparcament de dalt i hem anat per les pistes cap amunt, fins el trencall que et desvies cap al coll de la Marrana. 

Un cop allà, ens ha semblat que el millor seria fer primer el Bastiments ( 2.881 m.) i després carenejar fins a l'Infern. La pujada l'hem fet bé, sempre amb gent pel camí. 

Al cim hem fet una aturada per ganyipar i després ja hem anat baixant fins a la collada de les comes de Malinfern. Allà surt un corriol que et mena de nou cap a la Marrana, però si careneges puges fins al Freser ( 2.834 m. ). L'hem coronat, trobant sempre algú o altre. Té bones vistes, sobretot de l'Infern.

Tot seguit ja hem perdut un xic d'alçada per enfilar cap a l'Infern. És un cim ben bonic, un gran mirador, des d'on veus el Puigmal ben a prop i més lluny el Cadí a un costat i a l'altre el Canigó. Enfront el Montseny i a la llunyania, mig amagat per una calitja tènue avui, Montserrat.



Fet el cim hem desfet un tros de camí, per flanquejar el Freser i baixar en diagonal cap al camí que puja del Coma de Vaca i no haver de tornar a fer la carena. 

Això sí, des del coll de la Marrana fins al cotxe hem repetit traça. 

És una sortida senzilla, una bona matinal amb poc més de mil metres de desnivell positiu i uns dotze quilòmetres de recorregut. Les vistes tota l'estona són fantàstiques perquè des de que puges al Bastiments, vas força estona alçat i veus els encontorns ben clars. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

divendres, 13 d’agost de 2021

Per les terres del sud

 Durant uns dies hem estat voltant per València.

A València? I què hi aneu a fer? Què hi ha?


Coi, quan he viatjat mai m'han qüestionat tant. València em feia gràcia. No hi havia estat i als meus fills els feia gràcia. I què caram, conèixer els Països Catanans o Valencians, tant me fa, val la pena. 

Vam marxar dimarts i només arribar vàrem visitar el Bioparc, una barreja de zoo, per allò de tenir animals, tot i que se'ls veia menys malament i Port Aventura pels decorats amb cartró pedra. No en tenen massa i no es veuen especialment rònecs. En entrar sempre tinc aquell dilema, entre el coneixement i l'absurditat de tenir uns depredadors campant al costat dels herbívors.  

A la nit vàrem anar cap al Saler, a l'Albufera. Allà vàrem trobar un càmping que dista dels de Catalunya. No cal empenyorar un ronyó per fer-hi estada. Per cert, parlant de sous, entrar al País Valencià i de peatges ni rastre. Ara, a partir de l'u de setembre aquí tampoc n´hi haurà. Ja veurem com recuperen aquests diners de Catalunya l'estat espanyol... Segur que paguem.

Bé, l'endemà, vàrem anar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a visitar un museu molt semblant al de la Ciència de Barcelona però potser més modern. Els va encantar als meus dos sagals. Realment està bé i després a l'Hemisferi, a veure una pel·lícula en una cúpula sobre els parcs naturals dels Estats Units. Està bé, tot i que semblava més un anunci llarg que una pel·lícula. 

En sortir, la canícula premia, vàrem anar a la platja del Cabanyal. Una platja immensa on pots gaudir de la música enllaunada i escollida del quillo del costat. Ara, és immensa i no estava especialment plena. Bé, just la distància Covid. La vàrem gaudir malgrat tot. 

La nit la vàrem passar de nou al mateix càmping i l'endemà a veure el camp del València. Per fora, que això de visitar-lo per dins és complicat. Per tant, vàrem decidir anar al del Vila-real. De fet no havíem demanat res i la visita ja s'havia fet, però en dir que érem de lluny, ens van fer la visita agrupant diferents persones que també el volien veure. Ben simpàtics els groguets. 

Tot seguit i després de menjar als voltants del camp, vàrem anar pujant cap al Delta. Aquest any hem escurçat els dies i si en principi pensàvem que hi podríem ser una setmana, al final s'ha hagut d'escurçar. 

Pujant, pujant, hem acabat a la platja de la Marquesa del Delta de l'Ebre. No sé pas, és un lloc que m'agrada i per dormir, com que els càmpings estaven a petar, vàrem anar a una àrea d'autocaravanes nova a Camarles. Un bon lloc per descansar. 

I avui, de retorn a casa. Una de les coses curioses, que suposo que a la tele en faran un documental, és que tots aquests dies que he estat per València he parlat català o valencià, digueu-n'hi com vulgueu i ens hem entès. Serà que els Països Catalans o Valencians existeixen? Probablement. 

dimarts, 10 d’agost de 2021

Pic de Tarbésou ( 2.364 m. ) i estanys negre i blau.

 Fa uns dies vaig anar a fer el pic de Tarbésou ( 2.364 m. ) a l'Arièja. És un bon mirador. La sortida des del coll de Pailhères a 2.000 m. on vaig dormir. 

És un cim que corona les pistes d'esquí de Mitjanes. Un cim encatifat d'herba i ple de bestiar que córrer per allà lliure. 

La pujada és fàcil i franca. Hi ha un corriol que esborra l'herba i s'obre pas zigzaguejant fins al cim. Des d'allà es pot baixar fins als llacs per diferents itineraris. Un baixant per la carena, a banda de ponent per quedar sobre el llac blau, l'altre fins a un collet, entre el Tarbesou i el pic de la Comella de l'ós que et porta fins l'estany negre. El millor la carena, que és circular, l'altre et fa fer dos cops el mateix recorregut.


Fet el cim vàrem baixar fins al collet i primer l'estany negre i després l'estany blau. Allà, una família d'ànecs reclamava peatge, en forma de trossos de pa a l'estany. 

Feia un dia fantàstic. Al matí hi havia boira però ràpidament la vàrem deixar a sota i en arribar al llac, el bany es va imposar. Quina aigua! Fresca, agradable... 


És un cim molt trepitjat. Una volta fàcil i bonica que et permet viure l'alta muntanya. 

Després del bany, desfer el camí fins el coll i tot seguit el corriol que deixant a ponent el Tarbésou et porta fins al coll de Pailhères. 

És un d'aquells cims que m'apunto per fer amb esquís. Només cal anar amb cotxe fins a Ax les Thermes i després, depenent de la neu, pujar més o menys. Aturar el cotxe i enfilar cim amunt. 

diumenge, 8 d’agost de 2021

Tuca de las Culebras ( 3.053 m. ) i Vallhivierna ( 3.067 m. )

 Fa molts anys, quan encara em creia que érem eterns i ens llençàvem a la muntanya com qui va a passejar pel bosc, vaig anar a fer amb el Lluís el Vallhivierna. 



Vàrem pujar trepitjant neu amb cotxe fins al pantà de Llauset ( 2.200 m. ) i vàrem dormir, dins d'aquest, al darrer túnel. La pujada va ser fatigosa, bonica però un xic perdedora. Vàrem arribar a la Tuca de las Culebras ( 3.053 m. ), calçats amb grampons i el piolet ben aferrat. El cim estava ben nevat. Al davant ens quedava el Vallhivierna i entremig el pas de cavall. Nevat i gelat. Amb les orelles abaixades, vàrem decidir no creuar-lo. Impressiona ja de per si, imagineu-vos-el amb plaques de gel. 

Fa uns dies vaig tornar a refer aquell itinerari, aquest cop amb la Gise que volia fer un tres mil. Un detall, portàvem el gos. La pujada no era com la recordava. Vàrem pujar per la vall que s'enfila fins al coll de Llauset. És una pujada ben clara i senzilla. El primer tram entre herba i pedres el corriol s'obre pas i després enmig d'una tartera. Ja al coll, una boira trencada anava i venia, amagant-nos els cims tota l'estona.


Un cop al coll es volta per darrera i després, de cop, s'enfila cap al cim, crestejant un xic però amb un traç ben marcat. Quan la boira s'obria, perquè feia vent, anàvem veient les fites i avançant a poc a poc. Es puja al cim de les Culebras, el primer tres mil. Allà comença el pas de cavall. Es diu així perquè molta gent el passa com si anés a cavall, amb cames penjant a banda i banda sobre una timba ben generosa. 

La boira que anava i venia ens deixava veure el pati. Una parella ens va aguantar el gos i agafant-nos amb les mans a la part de dalt i buscant peus, vàrem passar el pas de cavall per poder fer el cim del Vallhivierna ( 3.067 m. ) i tornar. 

La volta bonica és circular. Passat el pas de cavall es baixa cap al refugi i des d'allà al pantà de Llauset. Nosaltres però, vàrem haver de desfer camí. El ca, que poruc n'és un tros, va patir força a la baixada, cercant el camí adequat. Tot i això, vàrem anar tornant prou bé i a mitja tarda ja érem al cotxe.

Després de molts anys m'he tret l'espineta de no haver creuat el pas.