Anys i anys... al Pedraforca (2.506 m.)

Quin regal. Mira, fer anys, està bé, molt bé, però poder celebrar-ho fent muntanya i a sobre, acompanyat dels teus fills, no té preu. I més ara, que es fan grans i cada cop més costa trobar un buit a la seva apretada agenda, perquè a aquesta edat, tot és important, des de veure l'Alcorcón contra al Girona, a trobar aquells amics que sempre veus i avui heu quedat al Puig o bé, baixar a veure l'altre que juga un partit amistós. Tot és de vital importància i per tant, si trobes l'escletxa, el moment per compartir amb ells la passió, l'aprofites.

Ahir vàrem sortir de Calders just després de la feina i al Lleó ens vàrem trobar amb el Marc. Quin gran amic! I tots quatre vàrem efilar cap al refugi Estasen, al Pedraforca (2.506 m.).

Vàrem arribar-hi a dos quarts de vuit i sense temps de res, ja vàrem seure a la taula a sopar. L'horari és l'horari. 

Un cop acabats de sopar, vàrem estar jugant a cartes. Un dels altres moments, compartint riures, enutjos per la carta que no ve i moments distesos fins a l'hora de dormir. 

Avui, ben d'hora, ens hem llevat i després d'esmorzar hem enfilat cap al Pedraforca. La pujada ha anat molt bé. Hem anat a un ritme constant. Hem arribat al coll de Verdet amb poc més d'una hora i mitja. Abans ens hem trobat al Robert, que pujava sol, a bon ritme. 

Un cop al coll, hem guardat bastons i hem començat la grimpada. Com n'hem gaudit. Pensava que hauria d'esperonar als fills, vetllar per si algun tram era massa, i de fet, un, no l'he vist, avançant ràpid amb el Marc i l'altre, ànima lliure, sense cap tipus de por enfilant per on li semblava, segur i confiat. Quin gaudi!

Al cim ens hem fet algunes fotos i després hem baixat cap a l'enforcadura i la tartera. El primer tram l'hem fet seguint el camí, bé, l'autopista i després, un cop he vist unes marques de Pr a un tros de tartera, ens hi hem llençat. Tots tres. Compartint aquesty moment, saltironejant com cabirols, gaudint, rient i caient. 

Ha estat una sortida fantàstica, un dels millors regals d'aniversari. 

Pic de Freser (2.834 m.), pic de l'Infern (2.875 m.) i pic dels Gorgs (2.851 m.)

Dissabte vàrem sortir amb la Gise de Vallter al matí, direcció al coll de la Marrana. Vàrem pujar per les pistes fins al coll i des d'allà, vàrem fer un flanqueig, pel Bastiments, cap a la collada de les Comes de Malinfen. De lluny sembla que és molt dret, però un cop hi ets, va ajaçant-se. I de fet, si vas trobant les fites, es fa bé.

Un cop al coll, vàrem fer la cresta fins al pic de Freser (2.834 m.). Una pujada fàcil i ventada. Després, vàrem anar baixant, per la cresta, fins a trobar el collet que ens portaria al pic de l'Infern (2.875 m.). Una cresta molt fàcil, divertida i amb algun pas, si treies el cap al vessant nord, aeri. 

A l'Infern vàrem menjar un xic, gaudint del sol i la solitud i després, vàrem baixar per fer el pic dels Gorgs (2.851 m.).

Un cop fet, vàrem seguir un corriol amb algun tram de cresta fins al coll de Tirapits, on vàrem baixar cap als Aigols Podrits. Allà, a peu de tartera, hi ha un refugi lliure força gran, amb un punt de socors dels bombers. 

Els Aigols és la vall que baixa de l'Infern i que si segueixes vas a parar al Coma de vaca. La vall del Freser. 

Vàrem fer un tram per remuntar-la després i tornar al coll de la Marrana i des d'allà, de nou seguint les pistes d'esquí, fins a Vallter.

Una volta molt bonica, força frequentada, tot i que als cims ens vàrem trobar força sols, i que et permet gaudir d'unes vistes fantàstiques de les muntanyes del voltant. 

Darrer dia, a Dakar

Després de passar tota la nit en un ferri un xic mogut, cap a quarts de 6 vam arribar a Dakar. I què fotem tan d'hora?

Al costat del port hi ha l'estació de trens. Vàrem anar allà a veure l'edifici, que l'aconsellen visitar. De fet, viatjar al Senegal és més per conèixer gent, costums i conviure amb ells que no pas per les mostres arquitectòniques. Dakar, encara. La resta de pobles a on hem anat, a part d'alguna mesquita ben bonica, que tampoc pots acabar de visitar, vàrem centrar-nos més en mercats i altres llocs així. A viure i veure l'ambient. 

Vàrem agafar un taxi i vàrem anar a veure l'estàtua de la Renaixença africana. Abans però, vàrem anar a esmorzar i a mirar quatre detalls. Es ua estàtua enorme, situada dalt d'un turó des d'on es veu bé Dakar. 

Després de voltar-la, vàrem anar a visitar un mercat, el de Kermel. 

Aquest mercat estava organitzat en forma de cercles concèntrics. Al més interior el peix, l'anella següent, la carn, l'altra, la verdura i més exterior, complements. És un mercat molt bonic.

Després d'això vam anar a dinar a un bufet lliure. Allà vàrem poder tastar diferents plats que havíem vist durant el camí i en acabat, cap a l'aeroport. L'experiència de l'arribada, amb aquelles cues eternes, ens van fer decidir anar-hi d'hora. Ara bé, aquest cop, vam passar tots els controls força ràpid i per tant, ens vam esperar força a l'aeroport. 

El dissabte, a les tres de la matinada, aterràvem a Barcelona, amb un regust dolç a la boca pel gran país que hem visitat. Un país acollidor, ordenat dins del caos, sorprenent, variat, obert, calurós, poc amant de les regles... Un país a on et sents bé i segur. 

Al ferri

Si una cosa treballes al Senegal és la paciència i la confiança. Una, perquè les esperes són llargues, els ritmes són diferents, l'altra perquè cal confiar en que allò que has pensat, planejat, preparat... tard o d'hora esdevindrà.

Aquest matí ens ha vingut a buscar un taxi per anar a Ziguinchor, a agafar el ferri. Hem sortit amb temps per arribar. Bé, amb una hora ben bona de marge d'embarcament i tres hores per sortir.

Tot i això, el viatge ha estat intrigant. La carretera des de Cap Skirring fins a Oussouye no està massa bé. Trams sense asfaltar, plens de forats, pous diria jo, bams... Una cursa d'obstacles que ens anava entretenint. D'altra banda els controls. Controls capriciosos que els gendarmes fan quan els peta i que avui, en un, hi havia un gendarme  quetenia ganes de xerrar amb nosaltres. Que si d'on som, Catalunya, Barcelona, que si on anem, al ferri i tenim pressa, d'on venim, collons que no ho veus que aquesta carretera només porta a Cap Skirring, que bonic Senegal, Barcelona molt bé... i el rellotge tic-tac... Després el xofer, que si cal posar benzina abans de marxar, que si paro a pixar... I mentre avançàvem un so constant, monòton, un xiulet melòdic acompanyat d'un llum vermell al tauler del vehicle. En lletres negres sobre fons vermell un fantàstic, STOP. Però el taxista, ben decidit, endavant, que això deu ser atrezzo del cotxe. Aquelles coses que li posen, però són supèrflues. I amb el temps indicat, hem arribat al port. Confiança.

Allà, un altre moment èpic. Des de la companyia naviliera ens van enviar una foto mal fotuda del resguard dels bitllets.

Calia passar per la bitlleteria a recollir els bitllets. Com molta altra gent. Aquí descobreixes encara més la paciència. Una cua llarga per una sola finestreta i a dins, una noia simpàtica teclejant els números dels documents d'identitat amb un dit. A poc a poc. Alçant els ulls sobre les ulleres per mirar-te. Quan era evident que hi havia gent amb més cara que esquena i es colava, ha vingut un gendarme a posar ordre. 

-Els que marxen avui, aquí. Ha dit solemnement. De fet gairebé tothom.

A l'ampit de la finestreta un plec de bitllets. Busqueu si el vostre hi és. Mamadou, Samba, Seydou, Abdul... Res. El nostre no hi és.

Seguim a la cua fins que arribem a la finestreta i la senyora simpàtica ens treu els nostres bitllets.

Després, per pujar al ferri, tres controls de passaport. Tot molt fàcil. I un cop passats, ja està, a passar el temps, ja que el viatge és llarg.

Sort de les vistes i dels acompanyants, un bon tram amb dofins.

A dins del ferri, a la barana que ressegueix tot l'interior dels camarots, excepte on hi ha les portes, hi ha bosses nuades, per aquells que han de vomitar. De fet n'estava ple. Una estona després de sortir a mar oberta, les bosses han anat desapareixent.

Illa dels ocells i fetillera

Aquest matí ens hem trobat amb el Pierre i el seu fill a l'embarcador. Allà hem pujat a la seva barca i hem anat cap a l'illa de Djibes, la seva illa, on hem vist la seva família treballant el camp per preparar-lo per plantar arròs. Tot manualment amb unes eines que no havia vist abans.

Després hem anat cap a l'illa dels ocells. En uns manglars, molts ocells tenien els nius fets i en alguns hi havia ous, en d'altres pollets. Ibis, ocell espàtula... Un espectacle.

Un cop vistos i fotografiats, hem anat cap a l'illa fetillera. Una illa on hi conviuen unes dues-centes persones de diferents creences; animistes, cristians i musulmans. L'illa és considerada sagrada. Hem anat fins l'arbre sagrat i ens ha explicat l'origen. Ens ha explicat que en aquesta illa no s'hi enterra ningú i que quan mor algú, a més d'anunciar-ho amb un tam-tam, quan han acabat la cerimònia se l'emporten per enterrar-lo a una altra illa. 

Hem dinat a la seva illa. Allà hi havia tots els seus fills, que l'han ajudat a cuinar. Hem menjat de nou peix, barracuda. 

A la tarda hem anat a banyar-nos a l'oceà Atlàntic, aprofitant que feia bon dia. 

Més tard hem anat a veure la posta de sol i a prendre quelcom a ran de platja.

L'oceà Atlàntic

Aquest dia havíem de fer caiac. Però el temps ha decidit que ho deixéssim córrer. Una pluja persistent i un concert de trons ens han fet decidir a anul·lar la sortida i hem decidit anar cap a Cap Skirring. 

Hem arribat a Cap Skirring sota una pluja intensa i hem anat directament cap a l'allotjament. 

Quan ha parat de ploure hem anat a passejar a la platja. És una platja molt gran, sense pràcticament ningú. El mar es veia mogut. Bé, l'oceà. Sona imponent això, i així es veu. La marea era baixa. Hem vist, al límit de la marea, molts peixos morts i gossos. Aquests vius. Endormiscats. Potser païnt després d'haver menjat peix. Hem resseguit la platja fins al port. Bé, més que un port és un tram de platja on hi ha les barques i tot de barraques de fusta. En unes reparen xarxes, en altres motors de barca, en altres fan menjar. Un poble a la sorra. Les barques acolorides, de tons alegres i vistosos.

Hem parlat amb alguns pescadors, que estaven preparant les xarxes, ja fos sargint forats, ja fos preparant línies amb esquer. Tots s'han mostrat xerraires, agradables. Un, fins i tot ens ha convidat a tallar un xic de calamar per l'esquer.

Sembla una feina dura. Diuen que surten cap a les sis a pescar. Poden anar a 7 km de distància o bé a 60. Depèn de si troben peix.

Tota la nit fins l'endemà a les 7, que tornen amb el peix. De fet ens hem trobat un espai amb la pesca aconseguida. Una estesa de plàstics coberts de peix. Peix i mosques. Moltes mosques. I els anavem tirant gel a sobre.

Tot seguit hem anat passejant fins al centre, a dinar. Òbviament hem menjat peix. Barracuda i llenguado. Molt bo... i sense mosques. 

Després de dinar hem anat a banyar-nos a una piscina, fins que ha començat de nou la tempesta. 

A Oussouye

Aquest matí, ben reposats, hem agafat un altre set places per anar a Oussouye. Aquest cop però, des de l'hotel ens ha agafat un de diferent. Una forguneta nova, on anàvem 12 persones. 

La carretera també és plena de vida. Gent venent coses a cada bam i n'hi ha molts perquè els cotxes afluixin, abans i després dels pobles, de grans revolts, de controls, peatges... Venen menjar, beguda. També està ple d'animals al mig, creuant... Cabres, vaques, gossos... Un d'aquí ja em va dir, això és Àfrica. Paciència!

Ran de carretera, als pobles, hi tenen una xarxa eterna de botigues. Quatre xapes, fustes o de construcció i ja tenim un negoci. I allà, a dins, persones estirades, esperant, xerrant... I de tant en tant, infants demanant. Ens va dir, un musulmà, que a aquests infants els feien demanar els imam, per la mesquita. No ho sé... Diuen, diuen...

Entre els pobles veiem espais verds, extensos i malgrat la llunyania dels pobles, sempre hi ha gent caminant pel voral o treballant a camps perduts, encorbant l'esquena amb una aixada precària. Alguns s'ajuden d'animals. Ara, en època de pluja els lliguen, perquè no se'ls mengin els brots nous mentre no treballen. Cavalls, ases, bous... I molt de tant en tant, es veu algun tractor petit. Ens van explicar que una persona pot prendre un tros si no hi ha ningú i treballar-lo. Per això hi ha camps al no res.

Viatjar per carretera, al ritme d'aquests cotxes, et permet veure l'ambient. 

I malgrat que els cotxes van plens, la gent no sol xerrar. Hi ha molt de silenci, si no és que el cotxe té ràdio, que passa ben poc. No diuen res, però sovint comparteixen un somriure de complicitat. Els infants, malgrat les hores de viatge, es mantenen callats, tranquils, serens... diria que gairebé estoicament. Per pujar a aquests cotxes es fa per ordre d'arribada a l'estació. Els que arriben primer al davant, al costat de les finestres... els últims al darrere, sense finestres que s'obrin i amb un espai més reduït.

Hem arribat a la Casamance cap a les 7 i per grata sorpresa nostra, hi havia una festa muntada. La filla de la mestressa s'ha tret el BAC, el batxillerat i per celebrar-ho hi havia tota la família en rotllana, cantant cançons. Un espectacle digne de veure. 

A nosaltres ens ha convidat a veure-ho i ens ha ofert unes begudes típiques d'aquí, el bissap -de les flors de l'hibisc- i el bouye -del baobab-.

Al vespre, després de sopar, quan anàvem cap a l'habitació, hem vist un grup de persones xerrant i donant cops a quelcom. Quan ens hi hem acostat, hem vist que estaven matant una serp. A partir d'aleshores ja ens hem mogut amb un lot, il·luminant el terra per si de cas.