dimecres, 11 de gener de 2023

Viatge a València

 L'estiu passat, per cloure el curs, vàrem marxar amb els infants de sisè a València. Va ser un viatge que van preparar íntegrament els infants. Els mestres hi érem per acompanyar. Bàsicament anàvem guiant-los en els passos a fer per preparar aquesta aventura, però tot, estava a les seves mans. 

Mesos després, amb el viatge fet, vaig intentar plasmar en un escrit el procés que havíem fet i veient la feinada feta, vaig compartir aquest escrit amb l'associació Rosa Sensat. Fruit d'això, dies després, em van dir que publicarien l'escrit a la seva revista Perspectiva Escolar.

Moltes vegades he dit que és important que els mestres expliquem allò que fem, que compartim, que llegim, que reflexionem i una bona manera de fer-ho és, un cop has acabat l'activitat, fer-ne un escrit per tal de recuperar la feina feta i a vegades, aquest resum, acaba publicat. D'altres, a la carpeta de tasques fetes que només veureu un grup reduït de persones però que us ajudarà a créixer com a professionals, gràcies a la reflexió feta.  

En aquest cas, l'escrit serà potser un xic més llegit. 

dimarts, 10 de gener de 2023

La païssa dels Planell

 Si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal, s'hagués tocat els collons, ara seríem francesos i no espanyols... Manta vegades vaig escoltar això de xic i no ho entenia... No fins anys més tard, quan voltant per aquest país nostre i fent escapades al dels veïns, vaig veure com tenien cura del patrimoni uns i altres. Segurament ara el català estaria en franca decadència, més potser, allez la France, però el patrimoni cultural, estaria ben cuidat. I és que només es pot tenir tot a gust, sent un Estat, però es veu que ara no toca. El procés ha mort, diuen, però molts estem vius i sabem que no és cert. 


I perquè ho deia? Doncs perquè fa uns dies vaig passar per la Païssa dels Planell. Una casa on de xic anava de colònies i més tard feia de monitor, aquí, a Monistrol de Calders. És una fantàstica masia amb racons molt interessants i es veu que que la torre estigui documentada des de finals del segle IX, tot i que en queden pocs vestigis, no li serveix per ser espai protegit. És clar, és una propietat privada que va anar de capa caiguda i ara, que ningú no ho vetlla i tot està esbotzat, el sostre cau, literalment, i només cal esperar que la natura faci la seva feina. Perquè en aquest país nostre anem servits de patrimoni, no en va tenim peces d'art repartides pel món... o això ens volen fer creure. 

Estaria bé que el que és part de la nostra història, fos protegit i no anés a mans d'aquells que només ho protegeixen si en treuen un rèdit econòmic. Ara bé, mentre hi anem pensant, una altra baula de la nostra història està a punt de desaparèixer. Tant de bo entre la Diputació, l'Ajuntament i la Generalitat trobin una solució. 


 

Jo els en proposo una. Restaurar-ho i fer-ne una casa de colònies, un centre de natura, un camp d'aprenentatge o qualsevol espai que doni a conèixer la riquesa del nostre país, rics no es faran, però diuen que la feina dels polítics és vetllar per l'interès comú i què més interessant hi ha que els nostres orígens?


dimarts, 27 de desembre de 2022

Sobrepuny ( 1.655 m. )

 Avui hem anat amb la Gise a fer el Sobrepuny ( 1.655 m. ). Hem deixat el cotxe al costat de l'església de la Nou de Berguedà ( 876 m. ). Des d'allà hi ha un pal indicador que marca el camí. Tota la pujada l'hem fet seguint marques de PR, grogues i blanques. 

El camí deixa el poble i va cap a la font del Patsi. En aquesta hi ha una corda fixe per ajudar-te a enfilar i així poder veure com corre l'aigua entre els espadats... quan en baixa. A partir d'aquí el camí ja s'enfila. No hi ha gairebé cap pujada forta, és una pujada sostinguda tota l'estona. Un corriol ombrívol encarat a la cara nord, que s'obre entre faigs i pins. El fet que no pugi de cop, fa que sigui d'aquells cims que s'allarguen, que no acabes d'arribar mai o que et sembla que ja hi ets però de nou s'enfila. Ara bé, és una pujada per gaudir. Pel camí trobes faigs monumentals i en aquestes dates, el trepitjar es fa sobre una catifa de fulles. 

Un cop a dalt hem gaudit de les vistes. Vistes però de cara sud, ja que la cara nord es veu tapada per arbres i només quan hem baixat i hem anat cap al coll del Faig, hem pogut veure el Pedraforca amb la tartera blanca i la Gallina Pelada ben pelada. 

Al cim hi ha un pessebre en un carburer. Allà hem gaudit del sol que lluïa mentre menjàvem quelcom. Després, per no desfer el mateix camí, hem seguit les marques de PR que baixen cap a l'altra vessant, cap al coll del Faig. Les marques del PR segueixen cap a Vilada i a partir d'aquí,  hi ha unes marques grogues que porten cap a la Nou. Ara bé, només les hem seguit un tram perquè consultant el mapa, hem vist que hi havia una petita drecera per anar a cercar el coll de la Plana. Des d'allà, altre cop seguint les marques de PR, hem anat baixant fins a trobar les del GR. Aquest gran recorregut segueix el camí ral i  va fins a la Nou. A mig camí hem trobat la mina de les Agudes. Aquest tram té més pendent i baixa més decidit. 

Ha estat una sortida bonica a un d'aquells llocs que n'havia sentit molt a parlar i que tenia ganes de fer i, de fet, m'ha agradat molt. Una distreta sortida circular per fer en un dia d'hivern quan no hi ha gaire neu per a poder fer una sortida d'esquí de muntanya.

dissabte, 26 de novembre de 2022

Voltant pel Cadí

Avui, amb el Jordi, el Josep i la Gise hem anat cap al Cadí. Hem anat amb cotxe fins al refugi de Vents del Cadí. D'allà hem sortit i hem pres el camí que puja pels Empedrats cap al refugi Sant Jordi. És un camí que va pujant suau, enmig de faigs i a ran de riu. Al terra, per la data, estava cobert d'una catifa de fulles que esmorteïa les nostres passes mentre el so del riu, que baixava poc, acompanyava l'ascensió. Poc després d'iniciar el camí hem anat a mirar com baixava el Bullidor de la Llet, però de fet no baixava. Res d'aigua. 

A l'altre vessant, el riu, un fil d'aigua, es veia cristal·lí i fred, com hem comprovat a la font del Faig. Mentre pujàvem, al costat del corriol, entre parets majestuoses i dretes, petits salts d'aigua s'obrien camí, deixant algun gorg rere seu.  

Hem arribat poc després al refugi de Sant Jordi on hem esmorzat. El dia era fred i en algun tram, que bufava vent, esdevenia gèlid. 

Després d'esmorzar hem enfilat cap a la collada de Galligan. Malgrat la data, encara hem trobat algun bolet; fredolics, llengües de bou i un bec de perdiu, que faran un bon plat saltejat. Després, des del coll hem anat cap a la Boixassa. Un mirador fantàstic de la banda del Puigllançada i tot seguit cap a la Pelosa, on hem gaudit d'unes vistes impressionants del Pedraforca i la Gallina Pelada. 


Des d'allà ja hem anat baixant de nou per una vall pelada i pedregosa cap al refugi, dominada per boixos i algun roure.  

Ha estat una volta ben bonica que ens ha regalat el Josep i a més amb el Jordi, que en sap un munt de natura, ha estat un matí genial, d'aquells que gaudeixes amb la companyia, per qui són, pel que saben i comparteixen. Content i amb ganes de repetir. 

diumenge, 30 d’octubre de 2022

Pic de Carlit ( 2.921 m.)


Avui amb la Gise hem anat a fer el Carlit ( 2.921 m. ). Hem sortit cap a quarts de vuit de les Bulloses i hem anat cap al refugi. Aquest estava tancat, obren de maig a octubre. 
Des d'allà, amb marques grogues, marxa un corriol que volta els llacs i en un punt determinat es desvia cap al Carlit. 
Hem anat cap al llac de Comosa i després cap al Negre. N'hem passat algun més fins que hem arribat al fons de la vall, on es pren el corriol que flanqueja la muntanya per anar-se enfilant cap al Carlit.
Puja progressivament, sobre un terreny rocós i pelat, esquitxat de llacs per arreu i amb alguns arbres escadussers. 


Hem pres el corriol que anava pujant fins al coll on hem fet una petita grimpada, per sòl rocós i fàcil, fins al cim. 
Hem anat trobant gent, bastanta, tot i que a la tornada ja ens hem trobat amb la marabunta. Gentada que anava a fer cim. 



Un cop a la vall, hem pres el camí que acaba la volta als llacs, per poder fer una volta circular, veient la majoria dels llacs i no repetir camí. 
A cada llac, a cada revolt, a cada raconada, hem anat trobant gent. Molta. Tot i això no desmillora el cim. És un cim preciós. Avui el cel estava enteranyinat i feia un xic de vent, fent que fos una sortida ben agradable.  

dissabte, 15 d’octubre de 2022

Gallina Pelada ( 2.321 m.)

Avui hem anat amb la Gise a la Gallina Pelada ( 2.321 m. ).

Hem sortit cap a quarts de nou i cap a les deu ja hem aparcat a tocar de la Font Freda ( 1.680 m.). De d'allà surt un camí que va pujant, ran de torrent, cap al cim. El primer tram és pedregós, pel bosc, però al cap d'una estona aquest s'obre a un espai obert,  sense arbres, només amb una catifa d'herba que puja de manera directa fins a l'altiplà.

Hem anat pujant fins al capdamunt. A dalt, un prat verd, planer, constant, ens menava cap al darrer resalt fins al cim. Entremig hi ha el refugi, envoltat de turons. Avui estava ple de vaques i ovelles, a més de gent.


Hem pres el corriol que puja fins el cim i en poc, hem arribat a la Gallina Pelada. Després de gaudir uns moments de les vistes, Puigmal al fons, a tocar el Pedraforca i el Cadí, més lluny el Carlit, hem baixat un xic cap a les Roques Blanques. 

Està a prop i s'hi arriba seguint la carena pedregosa que talla els vessants. Allà hem esmorzat arrecerats del vent i després, desfent camí, hem tornat fins a la Gallina Pelada, hem baixat un xic i sense arribar al refugi ens hem desviat per la carena cap a el Ferrús. 

Hem anat carenejant, direcció a la Creu de Ferro, encara que no hi hem arribat, gaudint d'unes vistes esplèndides, aquest cop de Montserrat i la Mola, a més de Rasos de Peguera.


Un cop fet el turó d'Ensija, hem baixat de nou cap al torrent de la Font Freda per anar al cotxe. 

Ha estat una sortida ben bonica, en un dia clar i assolellat, ventat a la carena però un cop perdies alçada ben arrecerat. 

diumenge, 2 d’octubre de 2022

A la zona d'Agulles a Montserrat

Avui hem anat cap a Can Massana, a Montserrat. Hem aparcat a ran de carretera on estava ple de cotxes. Potser els 6€ que et fan pagar per aparcar a l'aparcament ajuden a que els accessos estiguin plens de gent.

Hem pres la pista marcada com a GR, que voreja Montserrat, direcció a la Cadireta, roca Foradada. Abans d'arribar-hi ja hem pres el PR que va al refugi Vicenç Barbé. Un corriol net i ben fresat que es va enfilant cap a la zona d'Agulles. A la roca de la Gran Portella hem deixat el PR i hem pres un corriol, marcat amb marques vermelles, que guanya més alçada i segueix les agulles d'aprop.

Poc després de prendre el corriol ja ens hem trobat la primera corda fixa. Una corda nuada que ens ha ajudat a superar uns quatre metres de desnivell. Després, grimpant hem acabat de pujar per trobar de nou el corriol. 


Fent ziga-zagues, travessant torrents, hem anat resseguint el camí fins a l'agulla de l'Arbret. Aquesta fa anys que el Josep m'hi va portar i la vàrem escalar. És una zona molt bonica. A una banda la pedra conglomerada de les agulles que s'alcen sobre els nostres caps i que es perden metres amunt i a l'altra, uns boscos d'alzines de terres pelats i sorrencs que ara són plans, ara tenen desnivell marcant les torrenteres. 

Passada l'agulla i amb d'altres trams amb cordes, hem arribat al Portell estret. Un dels passos que ajuden a creuar d'una banda a l'altra de la muntanya. Hi ha pocs passos fàcils per creuar d'un vessant a l'altre de Montserrat i aquest n'és un. Des del coll, baixa un corriol estret i fent giragonses que arriba al GR i que porta de nou a la cadireta. 

Hem passat per sota d'aquesta i després, fins a l'aparcament.

Aquí ens hem creuat caminant amb un grup singular. Un grup de dones disfressades amb teles, portant un estri per deixar fum, encens crec, pel GR i amb cara orgàsmica. Algunes les coneixia de Talamanca, tot i que en el trànsit en què es trobaven no sé ni si m'han vist, altres sí. Una secta com qualsevol altra, digues-n'hi opus o x. 

Tot i que és una sortida que ja havia fet, m'agrada molt.