Montcau nevat (1.056 m)

Aquest matí, aprofitant la nevada que ha fet, hem decidit anar a fer el Montcau (1.056 m). Hem aparcat al costat de la carretera, a tocar de Sanllehí, a uns 650 m d'alçada i hem pres el corriol que va cap al coll del Llor. Avui, el corriol estava bastant brut. Molts arbustos vinclats pel pes de la neu, algun arbre tombat i sobretot, molta aigua i força neu al corriol. 

Hem anat fins el coll i des d'allà, hem agafat la bifurcació que porta fins a la canal del Llor, la mateixa que porta a la cova Simanya. Fins a la canal, no ens hem trobat gairebé a ningú, però un cop a la canal, ja hem començat a veure més gent. 

Hem pujat fins al coll d'Eres. Avui estava força nevat. Durant la pujada semblava que plogués, ja que el vent sacsejava els arbres i feia caure l'aigua i la neu que tenien a sobre. Els torrents baixaven ben alegres.  

Un cop al coll d'Eres hem acabat d'enfilar fins al Montcau. Avui, com gairebé sempre, el vent era ben fort. 

Hem pujat al cim, trepitjant neu, a on ens hem fet algunes fotos i de seguida hem desfet camí fins al cotxe. Abans però, hem parat a ganyipar un xic. 

Per sort, el vent i el fred ha fet que a dalt no hi hagués gaire gent i la que hi era, com nosaltres, s'hi estava poca estona. Un matí ben aprofitat, gaudit molt.

Tosa d'alp (2.536 m)

Avui, que tenia festa, he aprofitat per fer una escapada a la muntanya i és clar, amb les nevades dels darrers dies, no podia ser d'una altra manera. Hem anat a fer esquí de muntanya. Ara bé, ha caigut una bona nevada, d'aquelles que tardarem anys a veure de nou i la muntanya està ben encatifada. Però si bé és bonic i espectacular, també cal anar amb compte. El risc d'allaus al Pre-Pirineu era de 4/3, això es força marcat i per tant, hem decidit anar sobre segur, hem anat per pistes. 

Hem fet la Tosa d'alp des de Coma Oriola (1.960 m). Hi hem arribat d'hora i amb un cel tapat. Ens hem calçat els esquís i hem començat a enfilar-nos per la pista dels isards. Ens ha semblat que estava tancada, ja que no baixava ningú i de fet, la impressió de passar enmig de dues muntanyes curulles de neu, emboirat i tot silent, feia un xic de fressa. 

La pujada l'hem fet força ràpid fins a la pista de la Tosa del mig, on de cop, un vent ferotge ens ha anat colpejant tota la pujada. A dalt, l'antena gairebé ni es veia, entre la boira i que estava folrada de neu, al cim de la Tosa d'alt (2.536 m)

Hem fet el cim i després hem baixat fins al refugi, on hem esmorzat. 

En acabat, ha sortit el sol i hem pogut fer una baixada fantàstica. Això sí, a dalt el vent era tan fort que el semblava que unes agulles ens perforessin el cap. El dolor s'ha aturat un cop hem baixat un xic. 

Hem tret pells de foca i hem xalat un munt amb la baixada. 

Campirme (2.633 m)

Dilluns ens vàrem llevar al refugi de la Pleta del Prat, a Tavascan. Després d'esmorzar, vàrem sortir amb la Gise direcció a l'estany de la Mascarida (2.319 m). Ella amb raquetes, jo amb esquís. Vàrem pujar pel circuit de raquetes fins a l'estany. És una pujada molt fàcil que va buscant els passos més suaus. El primer tram s'obre el camí enmig del bosc, fent zigazagues, no massa agraït de fer amb esquís, però un cop es deixa el bosc, s'entra directe a la vall del torrent de la Mascarida i s'obre al davant tot el cercle de muntanyes. Un espectacle impressionant. 

Des de l'estany es pot anar direcció al Coma del Forn o bé pujar la pala que et mena al pic de Campirme (2.633 m). És una pala de 900 m de recorregut que s'enfila fins al coll de la Mascarida. Aquest dia teníem neu pols i l'ascensió fou ben fàcil i divertida.

Un cop al coll, s'acaba pujant al cim per una pala poc pronunciada que ens deixa primer a l'avantcim i tot seguit, al cim. 

Aquest dia vàrem estar gairebé tota l'estona sols. A dalt del cim amb un sol ben lluent. Ara bé, quan passàvem per les ombres que fan les muntanyes, el fred es tornava ben viu. 

Després de ganyipar al cim i fer-nos algunes fotos, vàrem baixar tot desfent el camí fins al capdamunt de les pistes. Allà ens vàrem separar, la Gise va tornar seguint les traces de les raquetes i jo vaig baixar per la pista. 

Tot i que les pistes enguany estan tancades, les alpines, no les de fons, les tenen ben netes i trepitjades i el fet que el telecadira no anés, va fer que pogués gaudir de l'estació tot sol, baixant a cor-que-vols i gaudint com un ximple.  

Trencacalders (2.266 m.)

Diumenge vàrem anar amb la Gise cap a Tavascan. Hi vàrem arribar a mig matí i per estirar les cames, vàrem anar a fer el circuit per raquetes que surt des de l'estació de Tavascan (1.710 m) al mirador del Corbiu. És un recorregut que pots fer per les pistes d'esquí de fons o bé, amb raquetes, anar-la tallant i passant pel mig del bosc. Tot i que jo anava amb esquís, vam fer l'opció de seguir el recorregut per raquetes, que també es pot fer amb esquís. 

És una pujada suau, fins als 1887 m. Té bones vistes, però quedes un xic enclotat. Veient que era una volta fàcil, d'uns 4 km vàrem decidir seguir, fins al coll del Trencacalders. Gairebé fins a dalt hi arriben les pistes, però uns 200 m abans d'arribar-hi, de desnivell, la pista ja no està neta, només hi ha traça de raqueters. 

Vàrem seguir fins a assolir el cim del Trencacalders (2.266 m) i tot i que és un turó molt poc destacable, té unes vistes impressionants, ja que s'alça per gairebé tot el que té al voltant, excepte la banda sud, del Campirme. 

Després vàrem desfer el camí de nou fins al refugi a on vàrem passar la nit. 

Pic de la Mina ( 2.680 m)

 La primera sortida de la temporada ha estat amb el Marc, a fer el pic de la Mina (2.680 m). La idea era anar a fer el Pedrons, però tot i que parlaven de la gran nevada del novembre, la veritat és que a la part de baix no hi havia massa neu, i per això vàrem optar pel pic de la Mina. 

Aquest cim sempre està força bé de neu. Pots començar de molt avall, ja que hi ha les pistes i aquest dia es veia la part de dalt ben nevada.

Vàrem pujar molt bé i un cop deixant el darrer arrossegador, estava més pelat, però fent voltes anàvem trobant prou neu per pujar fins al coll amb els esquís posats.

La baixada igual, cercant on no es veien pedres que sortien fins a trobar les pistes. Un bon inici de temporada. 

Puig dels Llops (1.486 m) i Puigsacalm (1.512 m)

Dissabte vàrem anar amb la Gise a fer una sortida per la vall d'en Bas. 

Vàrem sortir de Joanetes. Seguint un camí ben marcat ens anàrem enfilant, perquè és un camí que puja força, fins al trencall a on pots decidir si vas pels ganxos nous o vells. Nosaltres vàrem pujar pels ganxos nous i després, per fer-la circular, vàrem baixar pels ganxos vells. 

El camí s'enfila pel torrent que es va encaixonant i hi ha un tros on uns passadors a la roca i uns ganxos, ajuden a pujar

És una pujada molt fàcil i divertida. Gairebé a dalt de tot, hi ha una campana, desviant-se uns metres del camí principal. 

Després de tocar-la vàrem acabar de pujar fins al santuari de Santa Magalena del Mont. A partir d'allà un corriol es va portar, passant per una fageda, al Puig dels Llops (1.486 m). Un cim amb molt bones vistes i aquest dia molt ventat, prou com per fer-te perdre l'equilibri. 

Després de fer algunes fotos vàrem tornar al camí principal per encarar el Puigsacalm (1.512 m). Un cop fet vàrem desfer un tros de camí, just passar la fageda, fins a trobar el trencall dels ganxos vells. 

En aquest cas a més d'alguna grapa i cadena a la paret, hi ha alguna paret vertical que cal baixar agafat per un passador clavat a aquesta i amb algun ganxo per posar peus. 

És una volta ben bonica, d'uns 10 km i un desnivell de 1.010 m. 

Al Puigpedrós (2.915 m.)

 Aquests dies he anat a fer el Puigpedrós (2.915 m.). Hi vàrem anar amb el meu germà, nebot, fills i la seva parella. Vàrem anar amb cotxe fins al refugi de Malniu (2.128 m.) on ara, des de fa un temps, cal pagar per poder arribar-hi amb cotxe.

Vàrem sortir cap a l'estany sec, on hi havia tot de paranys per atrapar peixos invasors. Aquí hi ha una zona d'acampada. La vàrem deixar enrere i vàrem enfilar cap al coll de les Molleres (2.482 m.), on fa temps varen trobar un antic poblat iber i aquest estiu hi han estat fent treballs de recerca. 

Des d'aquí ens vàrem enfilar cap al pic de Molleres tot fent ziga-zagues sense coronar-lo i un cop a dalt, planejant primer i després amb un darrer tram rocós, vàrem assolir el cim del Puigpedrós.

Un cop fetes les fotos de rigor, vàrem desfer un tram de camí, just per trobar la bifurcació que ens portaria a l'estany de Malniu. És un camí ben marcat amb fites que intercala trams d'herba amb d'altres de més drets rocosos. 

Un cop a l'estany, a on ja vàrem trobar més gent, vàrem seguir el camí que porta al refugi i que encara que marca mitja hora es fa amb poc més d'un quart d'hora. Allà ens vàrem refrescar i vàrem dinar al refugi. 

Va ser una sortida ben bonica, amb gent bonica i en un dia assolellat i fresc.