A la vall d'Angliós i tornant per Salenques

 Aquest cap de setmana, amb el Dani, hem anat a fer una ruta per la franja. Vàrem deixar la furgoneta, que fent la viu viu encara va durant, a tocar de l'embassament de Baserca (1.400 m.) , prop de la boca sud del túnel de Viella i vàrem prendre el Gr-11. Ben marcat, amb els esquís a l'esquena comencem a pujar, entre faigs i avellaners, per, al cap de poc, començar a trepitjar neu. La gran nevada que ha fet aquest hivern, ha fet que moltes branques hagin caigut i pel camí anem trobant moltes branques a terra. Quan ens sembla que està millor, ens calcem els esquís i anem pujant. Tot i això, veient com està de brut el camí, acabem posant-nos els esquís de nou a l'esquena i anem pujant, fins que deixem el bosc enrere. Abans però, deixem la bifurcació, a un costat la vall de Salenques i a l'altra la d'Angliós. Pujarem per una i baixarem per l'altra. 

Fem el primer tram de pujada i entremig de muntanyes altes i esquerpes, i a dalt, s'estén l'estany Gran i els estanys d'Angliós, on xica enmig de la immensitat de les parets de pedra, hi ha el refugi lliure. Una cabana de fusta, enmig d'aquell desert de neu. 

Allà hi vàrem estar una bona estona, gaudint de la soledat i el silenci, admirant les parets d'aquells cims esquerps. 

Estona després, vàrem calçar-nos de nou els esquís i vàrem continuar fins a la pala que ens portaria al coll d'Angliós. Una pala força dreta, però que després d'hores rebent la solana a sobre, tenia una neu força transformada, permetent una pujada prou segura. A l'altra banda, després de baixar uns 200 m. hi ha el refugi del Cap de Llauset (2.425 m.) on, la marabunta espera i nosaltres vam fer nit. De fet, l'accés a aquest refugi ve de la banda de l'embassament de Llauset, gràcies a la pista que arriba allà a tocar. 

L'endemà, vàrem enfilar la canal que porta al coll Negre. Per l'hora, el sol encara no hi havia tocat i aquesta estava un xic gelada. Així doncs, per això i la inclinació d'aquesta, vàrem pujar amb els esquís a l'esquena i amb grampons i piolet. Un cop al coll, amb unes vistes espectaculars del Russel i els Bessiberris, vàrem fer un flanqueig amb força pati, tot i que aquest, en ser cara est, ja li havia tocat un xic el sol i la neu estava molt bé.

Després del flanqueig vàrem calçar-nos els esquís i vàrem començar a baixar cal a la vall de Salenques, fent diferents pales força dretes. La primera tenia neu crosta, però després, tenien neu primavera més agradable d'esquiar i la darrera, gairebé neu pols.

Un cop al fons de la vall, vàrem anar seguint el curs del riu, fent ziga-zagues i esquivant aquest fins que la densitat del bosc ens obligà a treure'ns els esquís i de nou, anar buscant camí, tot enfonsant-nos sovint. 

Vàrem esquivar el salt d'aigua de Salenques, seguint el Gr per arribar a la bifurcació de les dues valls i desfer el camí fins al cotxe.

Ha estat  una sortida molt bonica, per paratges isolats, plens de neu, amb un sol abrusador i amb molt bona companyia. Una sortida top gaudint de la immensitat de la muntanya.  

Volta de Vallter a Mentet i tornar

Dissabte vàrem arribar una colleta a Vallter, abans de les 8, abans que tanquessin la barrera a Setcases. Vàrem arribar just per sentir que l'estació s'havia quedat sense lavabos per una fuita d'aigua. Quina emprenyada general. 

Nosaltres, després d'un cafè, vàrem enfilar el torrent cap a la portella de Mentet. Un torrent curull de neu. Des d'allà vàrem anar cap al pic de la Dona (2.702 m). Feia un dia clar, sense núvols ni vent. 

Fet el cim vàrem seguir la carena, tot fent al nostre pas el pic de Bacivers (2.633 m), després el de Santa Catalina (2.634 m) i el pic de Gallinera (2.663 m). Des d'aquest vàrem buscar una pala per baixar esquiant fins a Mentet. 

Les que vèiem es veien amb cornises i dretes. A la part alta la neu estava prou bé, ventada però dura, esquiable, mentre que uns metres més avall, estava humida i pesada, un malson per esquiar. Sobretot amb les cames ja cansades de tot el recorregut. Al final vàrem seguir la carena fins a trobar una pala esquiable.

Vàrem arribar a Mentet al migdia, fins al poble esquiant. Allà ens vàrem instal·lar a una Gite d'etape, on vàrem passar la nit.

L'endemà, cap a les 9, vàrem anar cap al coll de Mentet i després, seguint la carena, primer passant per un bosc ben carregat de neu i després ja a la part de dalt, en espais més oberts, fins al pic de Pomerola (2.453 m). Un cop fet el cim, enmig d'una boira fugissera i un vent insistent, vàrem anar cap al coll de Mentet, per després baixar fins a Vallter.

Aquesta baixada, tot i que no es veia el relleu del terra degut a la neu, va ser més divertida que la del dia abans, ja que la neu estava més glaçada, gràcies al fred i el dia encapotat. 

Ha estat una ruta molt divertida. El primer dia uns 13 km amb un desnivell de pujada d'uns 700 metres i uns 1.300 de baixada i el segon dia, també uns 13 km, però al revés, uns 1.100 de pujada i uns 600 de baixada. 

Montcau nevat (1.056 m)

Aquest matí, aprofitant la nevada que ha fet, hem decidit anar a fer el Montcau (1.056 m). Hem aparcat al costat de la carretera, a tocar de Sanllehí, a uns 650 m d'alçada i hem pres el corriol que va cap al coll del Llor. Avui, el corriol estava bastant brut. Molts arbustos vinclats pel pes de la neu, algun arbre tombat i sobretot, molta aigua i força neu al corriol. 

Hem anat fins el coll i des d'allà, hem agafat la bifurcació que porta fins a la canal del Llor, la mateixa que porta a la cova Simanya. Fins a la canal, no ens hem trobat gairebé a ningú, però un cop a la canal, ja hem començat a veure més gent. 

Hem pujat fins al coll d'Eres. Avui estava força nevat. Durant la pujada semblava que plogués, ja que el vent sacsejava els arbres i feia caure l'aigua i la neu que tenien a sobre. Els torrents baixaven ben alegres.  

Un cop al coll d'Eres hem acabat d'enfilar fins al Montcau. Avui, com gairebé sempre, el vent era ben fort. 

Hem pujat al cim, trepitjant neu, a on ens hem fet algunes fotos i de seguida hem desfet camí fins al cotxe. Abans però, hem parat a ganyipar un xic. 

Per sort, el vent i el fred ha fet que a dalt no hi hagués gaire gent i la que hi era, com nosaltres, s'hi estava poca estona. Un matí ben aprofitat, gaudit molt.

Tosa d'alp (2.536 m)

Avui, que tenia festa, he aprofitat per fer una escapada a la muntanya i és clar, amb les nevades dels darrers dies, no podia ser d'una altra manera. Hem anat a fer esquí de muntanya. Ara bé, ha caigut una bona nevada, d'aquelles que tardarem anys a veure de nou i la muntanya està ben encatifada. Però si bé és bonic i espectacular, també cal anar amb compte. El risc d'allaus al Pre-Pirineu era de 4/3, això es força marcat i per tant, hem decidit anar sobre segur, hem anat per pistes. 

Hem fet la Tosa d'alp des de Coma Oriola (1.960 m). Hi hem arribat d'hora i amb un cel tapat. Ens hem calçat els esquís i hem començat a enfilar-nos per la pista dels isards. Ens ha semblat que estava tancada, ja que no baixava ningú i de fet, la impressió de passar enmig de dues muntanyes curulles de neu, emboirat i tot silent, feia un xic de fressa. 

La pujada l'hem fet força ràpid fins a la pista de la Tosa del mig, on de cop, un vent ferotge ens ha anat colpejant tota la pujada. A dalt, l'antena gairebé ni es veia, entre la boira i que estava folrada de neu, al cim de la Tosa d'alt (2.536 m)

Hem fet el cim i després hem baixat fins al refugi, on hem esmorzat. 

En acabat, ha sortit el sol i hem pogut fer una baixada fantàstica. Això sí, a dalt el vent era tan fort que el semblava que unes agulles ens perforessin el cap. El dolor s'ha aturat un cop hem baixat un xic. 

Hem tret pells de foca i hem xalat un munt amb la baixada. 

Campirme (2.633 m)

Dilluns ens vàrem llevar al refugi de la Pleta del Prat, a Tavascan. Després d'esmorzar, vàrem sortir amb la Gise direcció a l'estany de la Mascarida (2.319 m). Ella amb raquetes, jo amb esquís. Vàrem pujar pel circuit de raquetes fins a l'estany. És una pujada molt fàcil que va buscant els passos més suaus. El primer tram s'obre el camí enmig del bosc, fent zigazagues, no massa agraït de fer amb esquís, però un cop es deixa el bosc, s'entra directe a la vall del torrent de la Mascarida i s'obre al davant tot el cercle de muntanyes. Un espectacle impressionant. 

Des de l'estany es pot anar direcció al Coma del Forn o bé pujar la pala que et mena al pic de Campirme (2.633 m). És una pala de 900 m de recorregut que s'enfila fins al coll de la Mascarida. Aquest dia teníem neu pols i l'ascensió fou ben fàcil i divertida.

Un cop al coll, s'acaba pujant al cim per una pala poc pronunciada que ens deixa primer a l'avantcim i tot seguit, al cim. 

Aquest dia vàrem estar gairebé tota l'estona sols. A dalt del cim amb un sol ben lluent. Ara bé, quan passàvem per les ombres que fan les muntanyes, el fred es tornava ben viu. 

Després de ganyipar al cim i fer-nos algunes fotos, vàrem baixar tot desfent el camí fins al capdamunt de les pistes. Allà ens vàrem separar, la Gise va tornar seguint les traces de les raquetes i jo vaig baixar per la pista. 

Tot i que les pistes enguany estan tancades, les alpines, no les de fons, les tenen ben netes i trepitjades i el fet que el telecadira no anés, va fer que pogués gaudir de l'estació tot sol, baixant a cor-que-vols i gaudint com un ximple.