dimecres, 30 d’octubre del 2013

De compres als supermercats

Quan era un marrec passava bona part de les vacances a casa dels avis. També caps de setmana. Amb el temps i veient que anar amb l'avi al Casal d'avis o al cinema no podia ser tot el que fes un sagal durant l'estiu, l'avi em va proposar d'anar a treballar -ajudar- a una botiga que hi havia davant de casa seva: Les drogues. Una drogueria força gran i amb nom a Sabadell.
Recordo el primer dia que hi vam anar. Arrapat a l'avi, ran de taulell, em va presentar a l'encarregat, un tal Jordi, un sagal jove i simpàtic. Aquest, veient el marrec que tenia al davant, va dir mig divertit que era ben vingut i se'm va adreçar sincer. Abans no m'hagués dit res més però, vaig repetir la frase que l'avi sempre em deia, aquella del client sempre té la raó i agafant aire i un xic vermell, vaig mirar el noi a veure què deia.
Només em digué amb un somriure ample que molt bé, que li agradava el que acabava de sentir i que a més a més, havia de ser ben educat, saludar als clients i ajudar-los si podia.
Hi vaig anar anant força temps. I sempre vaig tenir present les dues consignes. Primer perquè no volia fallar al Jordi que tan bé m'havia rebut i després, perquè l'avi cada dos per tres m'ho recordava.
Ara, anys després, penso que a moltes de les caixeres dels supermercats els hauria anat bé tenir un avi com el meu o un encarregat com aquell, perquè avui, quan vas a comprar, amb sort només t'ignoren, ja que normalment mostren el seu enuig perquè els talles la conversa que tenien amb la caixera del costat i a més a més els tapes la visió d'aquesta. Em sap greu noies. No em puc fer invisible.

On vaig dir naps, ara dic cols

Els mateixos que fa uns anys demanaven oblit i perdó i ens ho recorden dia sí dia també amb la gran mentida de la transició per tal de tancar ferides i avançar cap a un escenari de concòrdia, amor, violins i flors i violes sonant de fons, ara surten al carrer per demanar que no s'oblidi ni es perdoni. Que als culpables se'ls castigui de ferm. Íntegrament. Diuen que és per justícia, per dignitat i per respecte a les víctimes, però a les altres, a les víctimes que encara busquen on estan enterrats els seus parents, que han vist com ministres de l'antic règim encara governaven fins al darrer moment amb les mans tacades de sang o que senten que els que ordenaren bombardejar civils iniciant una nova tàctica de guerra no cal que siguin investigats, tots aquests i més, aquestes desferres humanes, aquests detritus de la societat, han de ser perdonats i respectats, sentencien. Perquè la llei del punt i final, feta quan el cos del pam i mig encara era calent i els de gris tenien massa arrelat aquell acatament de les ordres per esclafar discrepàncies, fou la llei de la por. Del record a un escenari obscur, ple de represàlies i coaccions. Obligats a escollir entre la por a jugar fort i apostar per un futur desitjat però ple de fantasmes cruels o bé la seguretat d'acotar el cap acceptant una derrota momentània tot esperant un futur més favorable.
Per això, m'indigna i em revolta que s'alcin crits en contra de l'acatament a una llei de posada en llibertat d'uns presos, però no pel fet bàsicament d'alliberar uns personatges que han complert el que la llei estipulava, sinó per qui ho sol·licita. De les víctimes res a dir. El dolor és subjectiu i incalculable i el patiment fa que vegin la realitat d'una manera particular, només faltaria. Qui pot posar-se a la seva pell. Però els agents polítics, que haurien de mirar-s'ho amb perspectiva, d'actuar objectivament o si més no tenir un mínim sentit de la vergonya a més de memòria, haurien de callar o canviar d'arguments, perquè uns personatges que han sortit gràcies a un assassí gallec, nap-buf i veu de soprano, s'haurien de guardar de fer certs judicis morals o si més no d'aprofitar-se del dolor verdader de les víctimes. No en tenen dret. No tenen cap potestat d'atorgar-se legitimitat per reclamar justícia, si més no si abans no netegen els fons d'armaris i els buiden de mòmies arnades i putrefactes pròpies i reconeixen la il·legalitat que varen cometre entre d'altres coses.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

La mitja del Bisaura

Avui he anat a córrer a Sant Quirze de Besora, el trail del Bisaura. Com diuen ells dec ser un homenet, perquè si fos un home hauria fet la marató, però sabedor de les meves limitacions, he preferit fer la mitja i crec que l'he encertat. El recorregut transcorre per corriols pràcticament en la seva totalitat, enmig de fagedes gairebé tota l'estona i només de tant en tant zones amb pi i algun tram pelat.
Al principi de la cursa, als quatre o cinc quilòmetres, al mig del bosc, en començar una pujada, hi havia una porta feta amb roba. A dalt un cartell: "La porta de l'infern". Una pujada dreta i no massa llarga. A mig recorregut, tres diables. Però dels bons, dels que amb la forca t'assenyalen però alhora t'animen, fins al primer cel.
Més endavant hem enfilat cap al castell de Besora. Per arribar-hi hi havia algun tram amb cordes i esglaons, i una escala en una paret que han posat els de l'organització. A dalt, un parell de frares et donaven la benvinguda atansant-te una bóta de vi, suposo que amb vi, ja que no he tingut esma de tastar-la. Després una baixada impressionant, un corriol estret i dret, amb alguna timba a prop, fins a una carena sorrenca amb vistes a banda i banda, per arribar tot seguit a Santa Maria de Besora.
Uns quants quilòmetres plans per preparar-nos per a la darrera pujada. Una pujada més suau que la de l'infern, però més llarga i un cop a dalt, uns quants quilòmetres de baixada i pla fins al poble.
Hem passat per una resclosa, per un salt d'aigua, per uns molins. Hem vorejat el riu, hem arribat a un prat, dalt d'un turó, amb algun estanyol, digne del Pirineu. Realment és una zona amb moltes possibilitats. Un paratge preciós i si a sobre l'organització de la cursa ho borda, aleshores només pots treure't el barret en arribar i agrair el bon matí que has passat. Fantàstic.
 

dijous, 24 d’octubre del 2013

Avui, vaga!


Si a les neveres de la casa Fravor en comptes d'una coberta de titani esmaltat els hi posen una coberta de plàstic, cap treballador es queixarà. Si un taxista ha de portar un home vestit de torero amb capot i espasa, farà la ruta i passa que t'he vist. Si un venedor veu que les llaunes de refresc canvien de forma i color, se les mira i després de sacsejar el cap les posa al prestatge i a vendre que són quatre dies. Si a un oficinista li canvien el format del document, l'omple com sigui i a les vuit, cap a casa. I així una feina i una altra. Cap d'ells, per canvis en el seu producte final, es queixaran. I tant. És una feina, lloable com totes les altres, fan les hores i se'n van. Jo faria el mateix. En educació però, és un xic diferent. És un dels camps, no l'únic, on els treballadors poden protestar perquè no estan d'acord en com es tracta els seus "resultats". Vull dir que a més de fer vagues pels drets laborals, molts en fem i ens barallem perquè volem tenir una feina digne, com qualsevol altre treballador, també en fem perquè els nostres nens i nenes tinguin un ensenyament de qualitat, independentment dels nostres drets. Dos aspectes separats que sovint conflueixen en una vaga i un desllueix l'altre. En poques feines es sol sacrificar sou i temps per exigir que els productes -perdoneu l'ús potiner d'aquest mot però permet fer una bona visió mental- siguin de la millor qualitat. Per això començava dient que pocs treballadors faran vaga exigint que els seus productes resultants siguin de qualitat. I no em mal interpreteu, perquè les vagues d'educació, les que afecten en la seva estructura, solen ser seguides i compartides per la majoria de gent. Perquè l'educació és cosa de tots, no només patrimoni dels mestres, però aquests han d'obrir el camí. Tampoc vull que sembli que pensi que els mestres siguem millors o pitjors que els altres treballadors, senzillament, veiem el dia a dia dels nostres infants i ens fem una idea del futur que ens espera com a poble i per això, perquè veiem la matèria primera del país, molts creiem que val la pena lluitar i invertir per aconseguir un país millor a base de l'educació i que per això cal dotar els nostres infants de les millors eines, ja sigui en forma de recursos, lleis, continguts o tractament de les llengües.
Ara, que potser és una il·lusió meva i el que hauríem de fer és anar endavant, queixar-nos només si ens toquen els drets laborals i mirar cap a un altre costat en les altres ocasions... Tot i que em costaria, perquè aquí és quan entra per a mi la definició del mot mestre. Mestre en majúscules.
   

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Fer callar l'enemic

Per l'ignorant, pel mancat de recursos, per l'enze, la paraula és el més terrible. L'enemic principal, perquè la força de la paraula, la força del diàleg, és difícil de rebatre si no es tenen arguments o recursos i el mot tendeix a deixar a cadascú al seu lloc. Aleshores, els dèbils, arriben a estratègies absurdes i infantils com amagar el cap sota l'ala, per exemple darrera d'una pantalla de plasma per evitar preguntes o bé fugir corrent sota qualsevol pretext, digues-n'hi pluja, si cal. Una dita diu que és millor semblar estúpid per callat, que demostrar-ho tot parlant. Suposo que és el que pensa en Rajoy, sinó, no s'entén.
I per això, per la por a la paraula, anys enrere la informació era més controlable perquè arribava per menys canals, certs dirigents prefereixen passar per intolerants o durs, abans que haver-se d'enfrontar dialècticament amb un oponent a qui saben més hàbil. I ja no parlo de fer el debat en altres llengües que no siguin les maternes, perquè en aquest cas són comptats els dirigents espanyols que se'n sortirien, sinó que senzillament d'una batalla dialèctica sense apunts i espontània, amb arguments i ordenada. Terror, tenen alguns.
Per tant, s'amaguen i fan el que sigui, fins i tot el ridícul més penós, fent callar l'oposició mitjançant arguments poc sòlids, com no sé què d'una trobada d'Estats. Ara bé, l'error de càlcul és que si aquest oponent vol dir cul d'olla al presidente, no li cal un fòrum. Pot fer-ho en qualsevol mitjà, ara no tots estan controlats per l'Estat i arribarà a qui vulgui que arribi l'emissor.
El veto d'avui, més que pel que hagués pogut dir el President, que segur que no declarava la Independència, era per mostrar d'una banda la testosterona hispànica i de l'altra la veu única a l'exterior. La primera ja la coneixem i sabem que no tot s'aconsegueix amb testosterona, cal perseverar, treballar i convèncer, una gota d'aigua pot foradar l'acer i la segona, a menys que tornem a principis del segle passat, fracassarà. La informació arribarà. Malgrat l'esparadrap que usin.
Per tant, la manca de política de mà estesa del govern del PP els deixa en evidència. Se'ls veu el llautó.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Una altra visió des d'Espanya

Tot és qüestió d'arguments i de sentit comú i la veritat, aquest personatge, que desconeixia totalment, m'ha agradat i m'ha fet creure que realment hi ha una esquerra real a l'Estat i no la que ens volen fer creure que és els socialistes i que sovint denigren els d'Izquierda Unida. Possiblement amb més personatges com ell les coses anirien d'una altra manera.
Se'l veu un home de ment oberta i clara, sense por i pragmàtic. Sensat. En un mar on els embats de les onades són ferotges, on tots els mitjans de comunicació afins i no afins al govern tenen un discurs únic, monolític, petri, sense fissures, on pensar diferent és titllat de poc menys que de traïció i dir-ho en veu alta d'atac a la convivència, algú que des de la capital de l'Estat parla amb aquest aplom i tranquil·litat, sense tabús ni eufemismes, fa néixer esperances i mereix ser escoltat. Ara bé, no sé perquè, però em sembla que pocs l'escoltaran amb interès i que a més a més forma part d'una minoria minoritzada.
Vaja, un lliure pensador capaç de dir allò que creu malgrat l'entorn sigui hostil i que és digne de ser escoltat però que no ho serà.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Per fi, la cova d'en Pich

No és espectacular. Poc més que un forat gran. S'entra per una obertura al mig d'una paret, tot començant la baixada. Per dins segueix davallant uns metres fins que s'aplana. L'orifici d'entrada fa menys de metre i mig d'alçada, fent que per entrar a la cova t'hagis d'acotar. A dins hi regna una foscor pregona, només trencada per l'escassa claror que ve de l'entrada, poca a l'hora que hi hem anat. Les parets són d'argila mesclada amb còdols que es descomponen fàcilment al tacte. A sobre, el sostre està a uns tres metres d'alçada i al mig de la cova, un forat, semblant a un ou gegant estirat, d'uns tres metres de llargària, sembla que indica on devia asseure's, mancat de cadires i altre mobiliari.
Encara hi resten uns taulons rosegats i quatre estris de cuina. Una olla. La memòria a vegades juga males passades i et fa veure coses que no deuen ser, però diria, i només és una sensació, que aquella olla coincideix amb un joc d'olles que tenien els avis a Sabadell, una olla esmaltada de color granat, però mai se sap. També un vas i encara que és dels típics de bar pel tallat, la ment em porta altre cop a aquells que hi havia a casa dels avis. Però vés a saber. Són tan freqüents! A més a més hi havia un parell d'ampolles de cava. Ampolles velles i quatre estris de fireta.
Hem estat una estona allà dins, en silenci, mirant, escoltant, palpant. Gratant el terra. Allà dins l'avi s'hi va estar anys. Sortint només de dia, emboscat de nit. La por feia que s'amagués i potser, el fet d'amagar-se, de passar hores allà dins, féu que encara tingués més por i quan la guerra va acabar, i va passar per la presó, en sortí un home silent. Pensatiu. Poruc. Callat. Més avesat a escoltar que a explicar. Potser les llargues hores de silenci, qui sap si d'angoixa allà emboscat, el transformaren en l'ombra que fou a partir d'aleshores. Sempre discret. Assegut en un racó, fent les seves coses, marxant cap a la fàbrica, just després de dinar, o a mirar el bestiar. Tenien conills, gallines i coloms.
Qui sap fins a quin punt pot marcar-te estar anys i anys amagat. Amb la por al cos de si t'enxamparan. De dia treballant el camp, mirant de reüll el camí cada dos per tres, al vespre a la cova, amb l'orella parada per si sentia arribar algú. Quin neguit. Quin mal viure.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Dret de petició!



Vaja, que signant la petició demanem al Parlament que es faci la consulta abans del maig del 2014, però en cas de que l'Estat ho impedeixi, fent servir tot allò que té per impedir la lliure expressió dels ciutadans d'aquesta colònia, aleshores acceptem que la signatura emesa es tingui per un vot a favor de la declaració d'Independència. No està pas malament.
Aquests de l'assemblea deuen menjar sopes, perquè ben bé que se les empesquen totes i després de veure, viure i sentir l'èxit de la via catalana, amb ells, a ulls clucs.
Demà, si tot va bé, aprofitant que baixo a Castellar del Vallès, signaré. Endavant que tenim pressa!

dijous, 17 d’octubre del 2013

Els mestres i la LOMCE

Bitxo rar...
Avui -ahir- és d'aquells dies que torno desinflat de la feina. Hem tingut claustre i durant una estona hem parlat de la vaga convocada per dijous. No se n'ha parlat massa, només s'ha demanat, per sobre, a veure qui en faria. Resultat. Ningú. Bé, ningú tampoc. Un servidor i algú altre la secundarà, tot i que m'he negat a dir-ho en públic i així ho he exposat, ja que crec que una vaga es fa perquè distorsioni el dia a dia i per tant, es noti que hi ha qui la fa i està en desacord amb la nova llei en aquest cas. No com un atac a uns companys que treballen, sinó com a visualització de la protesta. La majoria de mestres sembla que no en faran. Potser a última hora algú més s'apunta, ja ho veurem.
Segurament ho tinc mal entès i sóc jo el que està equivocat, sinó, com s'explica que d'una vintenta de mestres pràcticament ningú es declari a favor de la vaga? Molts han mostrat el seu desacord amb la LOMCE, més encara han donat suport als mestres de les illes, però a l'hora de mullar-se, de plantar-se, el col·lectiu, perquè hi deu haver col·lectiu, adduint que encara no ens afecta directament, acota el cap i escataineja.
Alguns dels arguments són els de sempre. La vaga no serveix per a res, amb els diners que ens trauran i així diferents versions per no mullar-se. Però això no és el que més m'ha deprimit, ja m'ho esperava. El fet més gros, és que tinc idealitzada l'escola i per extensió els mestres. Veig o vull veure l'escola com el motor de canvi del país, de la societat. Enlloc més de la societat es viu un sentiment més d'igualtat i solidaritat que a les escoles i es potencia, i per tant, suposava que aquests valors transmesos emanaven d'uns mestres que se'ls creien i que aquests tenien un pensament desprès i generós en general. Vaja, que sóc dels que somnia amb aquella escola activa, viva, apassionada i lluitadora de l'època negra de la dictadura. Capaç de revoltar-se i alçar-se com a líder d'un canvi. Que sense valorar els riscs propis, potser a vegades amb un excés d'inconsciència, treballava per un esdevenidor d'igualtat i fraternitat entre les persones i que per fer-ho partia de l'exemple. De la implicació, del model. Ara però, i després d'haver voltat unes quantes escoles, la il·lusió se'm fon ràpidament i començo a percebre el col·lectiu de mestres com qualsevol altre col·lectiu productiu, amb la diferència que els nostres productes són éssers vius i vivim d'un passat gloriós i d'uns antecessors que no ens mereixem.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Vacunem-nos, que arriba la grip!

Comença la campanya de vacunació de la grip. Diuen els experts, i això hem de creure, que a més de tots aquells col·lectius amb especial vulnerabilitat per la seva fragilitat, també s'han de vacunar totes aquelles persones que estan en contacte amb aquests col·lectius i persones en altres institucions tancades. Sembla que aquest darrer grup, institucions tancades, es refereix, entre d'altres, als mestres. Vaja, que m'he de vacunar. Per cert que a l'estat francès, tinc amics mestres que viuen a la Catalunya Nord, encara de França, que ja els passen directament la factura de la vacuna. Allà primer es paga i després te'n retornen una part.
Ara bé, la grip és una malaltia que si no estàs en cap grup de risc, es passa més o menys bé, amb poc més que malestar general, febre i algun dia de repòs al pic de la malaltia a molt estirar i el cos, podria ser, que en sortís reforçat d'aquesta lluita anual contra un virus que ens visita puntualment i a la llarga, s'enfortís.
Així doncs, sembla que si la grip es pot passar més o menys bé, no caldria agredir el cos amb una vacuna, perquè no oblidem que injectar qualsevol substància al cos, directament al torrent sanguini, no és precisament quelcom de natural i menyspreable. Però és clar, potser la raó, més que la nostra salut, que ja està bé tenir-la en compte, és una altra. Potser la principal preocupació és que deixem de ser productius i aleshores, algú o altre, fent números, ha vist que és més rendible augmentar les dosis de vacunes, de retruc augmentant els beneficis de certs sectors industrials, que arriscar-se a unes baixes per malaltia que suposarien un major cost econòmic.
Per tant, davant del dubte que aquesta campanya em genera jo ho tinc clar. Si la grip m'ataca, aguantaré tot el que pugui, però de moment la vacuna, ni borratxo.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

De ben endins

Hi ha estímuls que desperten sensacions profundes. Alguns es poden comprendre mitjançant la raó, només que hi pensis una mica. Per exemple és normal que les sardanes em despertin quelcom. De ben petit a casa es respirava un ambient sardanístic. Si els diumenges tinguessin banda sonora, a casa, segurament aquesta seria en forma de sardana. Ja de molt xic, els diumenges, des del llit estant el seu so metàl·lic i alegre ens despertava, ens cridava a taula mentre les narius, ja excitades, flairaven una xocolata desfeta ben forta. Negra i espessa. Ara, lògicament, quan sento sardanes algun ressort intern se'm dispara i quedo embadalit mentre veig ballar els sardanistes o sento tocar la cobla.
Altres estímuls però, són més difícils de relacionar. És veritat que darrerament, suposo que el fet de tenir canalla ajuda, he seguit més els gegants o els castells, potser per això quan sento una gralla, qui ho sap, el cor em batega més ràpid i els peus, més avesats a estar ran de terra, sembla que vulguin separar-se'n i una estranya sensació de ritme m'envaeix. Una falsa sensació de ritme. El seu xiscle estrident em captiva i m'emociona.
Ahir, a Castellcir, a la fira del Moianès, enmig d'aquell ambient tan de comarca que no n'és sobre el paper però que veus que sí que n'és a la realitat, em vaig emocionar veient els gegants i sentint les gralles tot acompanyat dels meus fills.
Una sensació de pertànyer a algun lloc, singular i especial, em va acompanyar durant tot el matí, però no només la sensació de formar part del Moianès, que també, sinó d'aquest país que mira esperançat al futur, que fa de la gralla el seu instrument de guerra i dels gegants l'exèrcit que ha d'espantar qualsevol fantasma. Que només amb el cos construeix torres ben altes a tocar del cel mentre al voltant tothom mira embadalit. Un país que pensa en el futur sense oblidar el passat.

divendres, 11 d’octubre del 2013

La majoria silenciosa

Què celebren? Extermini gairebé total o la resistència?
Quina mania de fer comptes sense tenir en compte els números. Els catalans tenim una dita molt nostrada que haurien d'aprendre els de la "lengua de encuentro": Tants caps, tants barrets. A l'Alícia se li han enganxat les presses del conill amb rellotge de cadena mentre busca el pastisset que li faci créixer els acòlits, però no se n'adona que ja ha fet tard i malgrat usi estratègies de prestidigitador de fira rural o de triler de la Rambla, ja no li quadra res o pitjor encara, se li veuen els enagos. Primer va sortir amb aquella majoria silenciosa. Suposo que demà, dia del genocidi espanyol, prendrà la galeta del fes-me petit i aquelles majories silencioses d'ahir seran només un record del passat i els valents turistes que per quatre euros tenen pac complert, manifestació, sopar i beatificació des de qualsevol punt de la pell de brau mentre acreditin electroencefalograma pla, seran comptats a la potència. Però tampoc se li pot demanar més, dona de números no n'és i ara, ociosa, el pont aeri ja li és sobrer, engega una campanya que parla de 47 milions. Abans s'apropiava d'aquells que no sortien al carrer, ara fins i tot d'aquells que surten al carrer per dir que no són del club del toro. Però està clar. Practica el monopoli. Si no te amb qui comptar, se'ls inventa o apropia tot esperant que la rectificació arribi tard i ningú se n'adoni de la  jugada mestra. Iniesta, Estopa... Personatges usats com a reclam per una jornada d'infame record per a milions de persones i que ells ja han declinat el protagonisme però que ja han quedat lligats a la festa de la raça.
Jo demà faré una llarga migdiada i a sumar majories silencioses, perquè diumenge farem recompte i com diuen ells, els que no són al carrer no estan d'acord amb el que se celebra i d'aquesta manera ens estalviarem els diners de la consulta. Visca la majoria silenciosa. Visca!

dijous, 10 d’octubre del 2013

Per espanyolitzar els nens catalans, una llei a mida

Quan una llei educativa, bé, un avantprojecte de llei, s'aprova amb només els vots a favor d'un partit polític i per majoria absoluta, això ja ens ha de servir d'indicador de que quelcom no va bé. Poques lleis, si són consensuades i dialogades s'aproven d'aquesta manera, però la llei del senyor teclat tira endavant sense consens i si s'aplica o s'intenta aplicar de cara al curs vinent, la polèmica, la crispació i la confrontació estarà servida.
Aviat s'afegiran aquí els Ciutadans a defensar la legalitat, sempre tan legals quan els interessa però quan no, com avui que havien de votar en contra del franquisme i marxen del parlament per no haver de pronunciar-se, i es posaran les mans el cap i s'esquinçaran els vestits quan des d'aquí es parli de desacatament. Una postura valenta i conseqüent amb qui es creu això de l'Estatut.I segur que atiaran el foc, ja que això els serveix per captar vots. Què hi farem!
Aquesta llei conté força aspectes conflictius i de difícil aplicació. Un és la definició del castellà com a troncal, fet que li atorga el 50% de l'horari, mentre que el català, que passa a ser específica, no pot passar del 50%. Feu números, mireu especialitats -anglès- i veureu com queda la nostra llengua. Per cert que si el català no és troncal es podrà passar sense haver-la aprovat mentre que el castellà serà obligatori. Quina tindrà més pes? Quina guanyarà prestigi? 
Un altre aspecte d'aquesta llei és la voluntat de controlar el temari i ho faran a partir de l'examen de sisè. Si et marquen el contingut, aleshores t'obliguen a seleccionar un temari i prioritzar uns fets. Dos exemples, geografia i història. En el primer les comarques poden perdre pes en favor de les províncies, mentre que en història el gruix serà de la seva història d'Espanya, sense deixar cabuda a la de Catalunya o amb una visió espanyola. Cal un millor exemple per entendre el concepte d'espanyolitzar els nens i nenes catalans? 
Hi ha més aspectes, alguns els trobareu aquí, però el que està clar és que la insubmissió s'imposa i dijous vinent, el 24, quan hi hagi vaga, caldrà arremangar-se i mostrar que no hi estem d'acord. Primer els mestres, perquè si nosaltres no ens revoltem, nosaltres que som els "experts" en la matèria, qui ho farà. No és el moment de mirar-se el melic, amagar-se rere la necessitat d'un sou per no mobilitzar-nos o per la suposada manca d'utilitat de la vaga, perquè no és moment d'estar callat. Estar callat ens delata com a mercenaris de l'educació. Personatges grisos que només es mouen per un sou i uns interessos personals, que durant setmanes han mirat els mestres illencs amb il·lusió, però des de la llunyania, perquè no els calia implicació. Potser és l'hora que el col·lectiu de mestres, per primer cop després de molts anys, estigui veritablement al servei del país. Al servei dels infants i digui amb una sola veu que no. Per aquí no hi passem!    

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Una marató per Extremadura

Ara que ja es diu amb totes les paraules que Catalunya no pot tenir un millor finançament entre d'altres coses perquè ha de seguir sent solidària, proposo que enguany, per allà els volts de Nadal, en comptes de fer una marató per qualsevol malaltia, la fem per Extremadura. O Andalusia. O Astúries. O millor encara, per a totes  les comunitats juntes. De les malalties ja se n'ocuparà algú altre, afecten a tot el món i ja trobarà padrins, però de les comunitats espanyoles, qui se n'ocuparà si no som nosaltres? De debò voleu que es perdi el meravellós llegat de cinc mil o sis-cents mil anys d'hispanitat per una frivolitat com els diners? Jo, no, i a més no crec que ningú es pugui sentir ofès per aquesta proposta, ja que ja es fa des de fa anys. Però en comptes de fer-ho de manera obscura i sibil·lina, es pot fer amb noms i cognoms. Amb el cap ben alt. Com a mínim sabrem l'aportació de cadascú. Jo ara mateix dic que si canviem el model de solidaritat, abans no marxem -això sí-, donaré una bona picossada per col·laborar amb els nostres estimats veïns i aquest cop a consciència i amb un somriure a la cara. No faré com aquell pobre noi que va dir d'apadrinar un nen extremeny. Això és molt lleig. Els diners se'ls han de gastar amb el que vulguin i creguin convenient, només faltaria i si volen tenir-los per seguir subvencionant, com deia avui l'encara que siguis de plàstic, certes feines poc competitives o mantenir l'anar fent, allà ells. No hi entro. Perquè no hi ha pitjor veí que aquell que veient les dificultats del seu, no li dóna un cop de mà i si li dóna, encara vol manar i se n'aprofita.
Com a idea però, proposaria que un dels protagonistes del programa fos el malaguanyat i mai ben valorat Curro Jiménez, aquell galà amb patilles i pit pelat, armat amb un trabuc i pantalons de coll alt assaltant a qualsevol català per tal de poder donar menjar a la seva família i a sota, la llegenda següent: La solidaritat no es pren. Ens la dónes, si vos plau?

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Art efímer o deixalles duradores

Aquest matí he anat a córrer una estona. Feia un matí fresc i ennuvolat. Un d'aquells dies ideals per estirar les cames. He fet un recorregut força tranquil, cap a Torrecabota i el Forn de Calç, uns 9 quilòmetres molt planers entre pistes i corriols.
En arribar a l'alçada del Forn de Calç, al bosc, un bosc dens de pins, alzines i roures, he vist quelcom d'estrany. En alguns troncs, des de la llunyania, s'hi veia una tela acolorida de dalt a baix, mentre que en algunes branques es veia quelcom blanc que hi voleiava. A mesura que m'hi acostava he pogut distingir bé què era.
En els troncs hi havia unes robes amb dibuixos de persones, diria que fets per nens i nenes per l'estètica i les signatures al peu d'aquests, mentre que els trossos de roba que voleiaven eren trossos de tela sedosa amb símbols negres dibuixats. La veritat és que no feia massa impressió, potser perquè tampoc sóc gaire coneixedor de l'art i suposo que aquesta mena d'art, que deu ser efímer, deu despertar sensacions a qui ho veu, d'allò més transcendentals i profundes. A mi m'ha desvetllat més un sentiment de dissabte. De ganes de despenjar-ho tot i llençar-ho. Repeteixo que desconec força el tema de l'art efímer, vull creure que és això, temporal, però unes teles penjades en arbres, que al cap del temps s'esfilagarsen, s'entortolliguen, es descoloreixen i creen un efecte visual de deixadesa i brutícia, no sé si mereixen restar allà amb els honors pretesos, malgrat les reflexions que poden produir a qui ho veu. Les ampolles, els plàstics o papers del marge del camí ja serveixen per fer aquesta reflexió i no cal afegir més llenya al foc.
Veient això també em pregunto si són els mateixos que varen fer aquella improvisació a la roureda de les Tàpies i que mesos després l'exposició encara sobreviu, però menys digne, en forma de fils de plàstic en branques centenàries, taps penjant i altres restes indestructibles com a mostra d'aquella inspiració artística que volia fer-nos veure quelcom, no sé què, però que només ens mostra a dia d'avui la deixadesa i manca de civisme d'alguns.
No sé a qui pertoca netejar-ho. Tampoc sé si des de l'Ajuntament n'estan assabentats, tot i que veient com està encara l'art de les Tàpies, assabentats com n'estan, dedueixo que no depèn d'ells netejar una zona catalogada d'interès natural local i si ells no ho fan i els artistes només emeten i a l'hora de recollir disserten, qui ho farà. Ja ho veig, amb quatre obres d'art efímeres el terme ens quedarà ben poètic.  

dissabte, 5 d’octubre del 2013

El dret a saber

Comencem a passar
La lluita pel dret a decidir ve de lluny. Fa temps que es reclama i és de fa poc que l'Estat comença a posar-se nerviós. Un cop la força del moviment comença a visualitzar-se, l'Estat, aquell que ens ha menystingut històricament, comença a adonar-se que ara no pot girar la vista com ha fet sempre i esperar que el problema desaparegui. Fa moviments. Comença a exercir pressions a tots els nivells, d'altra banda previsibles ja que no s'estarà de braços creuats mentre Catalunya avança, i pren posició.
Juntament amb aquest posicionament de l'Estat, amb les primeres escaramusses dialèctiques, de baix nivell però constants, comencen a sortir veus dins del moviment pro dret a decidir que dubten. Que flaquegen. Surt l'essència del català pragmàtic, aquell que és capaç de revoltar-se i encendre's davant d'una injustícia fins que està a punt d'aconseguir amb tenacitat els seus objectius i aleshores, quan se sent escoltat i només li resta la darrera passa, poruc del seu poder, comença a fer-se enrere i veu la victòria de la raó com un excés de força exercida i tem per l'endemà. Tem per la seva majoria d'edat.
Ara, amb el tema de la consulta passa el de sempre. Les peces es mouen de manera més que correcte i jacomencen a sortir catalans de bé, catalans d'aquells que també volen decidir i votar, perquè també s'ho creuen, que posen pegues. Que posen traves al procés en forma de barreres mentals que vénen de lluny. Perquè la perspectiva que se'ls obre al davant, els causa vertigen. Els corprèn i ja comencen a desdir-se abans d'iniciar el procés. Els arguments són variats. Uns branden la por. Que si ens faran això o allò, que si perdrem això o allò altre, que ja hem arribat molt lluny, i d'altres branden la incertesa com a arma. Que Catalunya, diguem-ho entre nosaltres però baixet, en el fons no és independentista. L'àrea metropolitana com a papus fonamental per a justificar els seus arguments. Allà, diuen, ningú s'ho creu això de la Independència i els exemples que arriben, en forma d'associacions -súmate, veu pròpia...- o declaracions, només són flors d'estiu i si aquesta realitat es contrasta, ja ho veureu. Ens anihilaran. Res els frenarà.
Però potser, el que hauríem de tenir en compte tots plegats, és que el millor que ens pot passar, encara que perdem la consulta, és que aquesta es faci, perquè si surt que sí, constatarem la gran mentida en que hem viscut durant anys i si surt que no, tindrem la foto de sortida. Pitjor no ens tractarà l'Estat i almenys sabrem on som i podrem construir a partir d'una certesa palpable i amb un objectiu clar. Sabrem el país que tenim i podrem deixar-nos de càbales infundades.
Aquesta incertesa actual només beneficia a l'Estat, ja que sense dades palpables, sense cap referència clara, poden argüir majories silencioses o suposats resultats electorals de l'Estat per bloquejar o eliminar qualsevol rastre de dissidència. Per tant, amb la consulta hi guanyem tots els catalans, fins i tot aquells que temen una derrota. Segur.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Marquès del Palace, virrei d'Unió, mascle alfa d'aquari assecat.

Jo no sóc professor universitari. Per això em caldria una tesi i una llicenciatura com a mínim. Tampoc sóc professor d'Institut. El meu camí no anava cap aquí. Tan sols, perdoneu el meu suposat conformisme, tot i que jo en dic vocació, sóc mestre. Mestre i punt. Fins i tot corregeixo aquells que ben intencionats es confonen i em diuen professor. No vull mèrits que no em mereixo, sóc feliç com sóc. Però en sentir aquell personatge llefiscós, llimac polític, vividor sense escrúpols, cràpula nocturn, bífid reptador, dandi en decadència i malbaratador universal, m'he sentit ofès. Indignat i emprenyat. Quins nassos que té aquest ser. Aquesta andròmina bípeda que rebutja amb vehemència la tasca de professor per a ell perquè no en podria viure. A cos de rei, s'entén. Si fos un personatge de l'àmbit privat em faria certa enveja. L'admiraria, potser. Però és polític i per allò que guanya i malgasta, perquè el senyor no es deu saber fer ni un ou ferrat, bon d'Unió com és, hauria de respectar com a mínim aquells que, amb el nostre treball, esforç i retallades, li paguem el sou perquè no faci gaire res, excepte tocar allò que no sona i atabalar el país amb les seves disquisicions de conformista poruc mentre viu com un senyor.
Com dic als meus alumnes, tot té una raó de ser. Res es fa perquè sí i les declaracions d'aquest home sempre de to torrat així com el seu posicionament inamovible, responen a uns interessos personals i no a uns interessos de país. Descarto d'en Duran, sobretot per la trajectòria que li sabem, que faci res de franc i veient el que diu, sentint el que xerra, només puc reafirmar-me en la percepció que aquest ésser, a més de ser un botifler recalcitrant, és un classista empedreït, capaç de trepitjar a qualsevol persona per poder seguir dormint entre coixins de seda gratuïts.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Perquè vull

Podria semblar, i més amb els darrers escrits que he fet al bloc, que necessito la Independència per canviar quelcom personal. Perquè m'hi jugo alguna cosa o perquè estic en una situació en que necessito un canvi per poder millorar la meva vida, però en línies generals, filant prim tot s'esmussa, excepte les millores que preveig a nivell general de país, no crec pas que la Independència millori massa la meva vida.
Tinc uns fills a qui adoro. Que em fan riure, plorar, enfadar i aprendre molt. Que quan fa una estona que no veig ja enyoro, malgrat faci quelcom que també m'agrada, però m'hi sento lligat. Vinculat i m'omplen. Amb la meva parella, com a bons oïdors de Manel, què puc dir. Que a vegades ens en sortim i en els dies bons, gairebé som invencibles, que ja és molt. La família anem fent. Com totes, segur. Ens anem trobant i a mesura que ens fem grans, ens fem més savis i ens respectem i estimem més. Dels amics, com tothom. Alguns són massa lluny, els de la universitat sobretot, d'altres que voldria veure més, els de Castellar segur i d'altres que només veig en comptades ocasions i que enyoro, que si Bressola, feines, infància, escola... Però tenim aquella edat que ens creiem que sempre hi haurà un demà i deixem les trucades, visites o sorpreses per més endavant, creient-nos eterns, segur que a la llarga ens en penedirem, però no hi podem fer més. De la feina què dir. En tinc. M'agrada i m'ho passo bé. D'acord, d'acord. Tampoc passaria res si amb una bona rifa pogués anar fent, reconec que em costen els matins i sé que podria estar malament. L'entorn m'ho demostra cada dia. Però sé que sóc un privilegiat. Faig el que m'agrada i com m'agrada.
I malgrat visc bé, sóc feliç i em sembla que tinc tot allò que vull, que tinc una vida tranquil·la, ordenada i relaxada, sóc dels que reclama la Independència. Dels que la desitja fermament. Millor potser difícilment m'anirà, segurament el contrari, car alguna maldecap de més tindré, però el sentiment és profund i senzill alhora. Difícil d'explicar.
La Independència possiblement no la necessito, malgrat les millores que entreveig,  però la vull. Perquè sí! Perquè no em cal justificar. En canvi ells, perquè em quedi, sí  que m'han de seduir!