dilluns, 30 d’octubre de 2017

Agulla de Literola ( 3.028 m. ), Punta Literola ( 3.132 m. ), Pico Royo ( 3.122 m. ) i Tuca de Literola ( 3.110 m. )


Avui, de matinada, hem marxat cap a Espanya, a l'Aragó. Hem sortit a les cinc cap a la vall de Remuñé. Hem aparcat a la carretera ( 1.700 m. Aprox ), gairebé a tocar del trencall que baixa cap als plans de l'Hospital de l'Aneto. Des d'allà surt un corriol costerut que s'enfila vall amunt. Primer força net però poc a poc força ple d'arrels i pedres. Més endavant només pedres. Un roquissar.


Per cert, quan érem a Benasc la temperatura era d'uns 2 graus però a mesura que hem anat pujant, aquesta també ha pujat. On hem aparcat, 14 graus. Un tipus d'inversió tèrmica.
Hem enfilat seguint un torrent ben marcat amb fites i pintades fins al Portal. La major part del recorregut una tartera de roques grans. Resseguint la paret hem anat a buscar el coll. Durant el camí hem travessat força llacs. És un indret preciós. Dalt de tot hi ha un llac blanc, entre d'altres llacs.








Hem trobat alguna clapa de neu però ja des del coll es veia la cresta força nevada. Sobretot la cara nord. Ens hem plantejat fer els Crebirols, però la neu que hi havia en algun tram d'aquests, ens ho han fet deixar córrer. Finalment hem començat a enfilar la cresta de Literola.
És una cresta amb bones nanses. Algun tram aeri, però té peus i mans. La cresta va pujant per la cara sud i per tant, hi ha força trams sense neu i on hi ha neu, només cal vigilar un xic.





El primer cim que hem fet és l'Agulla de Literola ( 3.028 m. ). Seguint pujant hem arribat al punt més alt, a la Punta de Literola ( 3.132 m. ). Tot seguit hem anat fins al Pico Royo ( 3.122 m. ) i finalment a la Tuca de Literola ( 3.110 m. ).
La idea era seguir per la cresta fins al Perdiguero, però veient que el temps se'ns tirava a sobre, hem decidit baixar i bé que hem fet, ja que hem arribat a baix que ens quedava mitja hora de llum.
Ha estat una sortida un xic cansada, però que la bellesa del indret i la diversió de la cresta han fet que fos un gran dia. Aviat hi tornarem, potser amb esquís, a fer el Perdiguero.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Visca la República catalana


Quins dies! Quines lliçons!
Pensava que començava a entendre de política, però després d'aquests dies tinc clar que no hi entenc un borrall. Una cosa és la política municipal, on encara crec que hi entenc quelcom, malgrat se'm digués de tot quan vaig dir que un polític independent per Esquerra estava preparant l'entrada de Convergència al govern i anys després, no massa, ja té càrrec Convergent i el govern del poble pel partit. Però a part d'això, que més que política és potser coneixement de certes persones, a nivell nacional no l'ensopego ni de lluny.
Quan començo a dubtar del president, fa una jugada que em deixa astorat, potser per atzar, potser de carambola, però sorprenent de totes maneres. Quan vaticino una acció claríssima que esdevindrà, l''erro de ple i així una rere l'altra. Em sento un ignorant polític.
Al final no puc més que fer confiança i sobretot celebrar la república, la nova república catalana. Gràcies a ells, a tots ells, tenim el que tenim i encara que a alguns els sembli poc o fum, mai havíem arribat tan lluny. Per això, només puc cridar a ple pulmó, visca la República catalana, un nou estat on tot està per fer. Ara ens cal somniar i resistir, i un cop consolidat, crear l'Estat de somni que volem, sense corruptes, just, solidari, pacient, modern i alegre. Un Estat que hauria d'aprendre dels veïns que tenim d'allò que s'ha de fer i allò que no.
Visca la república catalana!
Visca els nous republicans!
Visca els vells republicans!

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Aquella expressió

Poques coses hi ha més màgiques que veure com es transforma la cara d'un infant, la seva expressió, que quan descobreix quelcom. Sigui el que sigui. Ja sigui un problema que el tenia atabalat i al cap d'una estona l'entén o bé quan se'n surt d'un atzucac on s'ha trobat. Aquell instant, aquell moment, és màgic, especial i quan et trobes en aquesta situació, el dia obté significat i tornes a casa amb un somriure ample a la cara.



Avui, per exemple, fèiem una tasca un xic complicada i quan veies que els infants ho anaven descobrint, perquè sóc d'aquells que intenta no donar mai la solució sinó pistes o fer preguntes per tal de desvetllar altres preguntes que els portin a resoldre l'enigme, ha estat genial. De fet els veia com en els dibuixos. Veia com les seves expressions s'anaven transformant a càmera lenta, del desconcert i el dubte, a l'instant de lucidesa, fins a l'explosió del descobriment, tot acompanyat amb l'espurneig a la mirada. Era l'instant. El moment preuat. Un d'aquells que donen sentit a la feina i viure aquests moments és un regal de la professió difícil d'aigualir, que no ens treuran mai ministres mentiders o falangistes disfressats.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Coma d'Or ( 2.826 m.), la Tossa Rodona ( 2.601 m. ), el Puig de Trespunts ( 2.624 m.) , el Querforc ( 2.585 m.) i el Tossal Mercader ( 2.547 m.).


Aquest matí hem anat a fer el Coma d'Or ( 2.826 m. ). Hem sortit de Calders amb el Dome i hem passat a buscar a l'Oriol a la benzinera el Lleó. Hem anat cap al coll de Pimorents.
Allà hem aparcat i hem enfilat, per la Vall d'en Garcia, cap al coll. Un cop allà, seguint un corriol ben fresat hem seguit enfilant cap al Coma d'Or. Quan surts del coll, al davant et trobes dos cims clars. El Coma d'Or i el Puigpedrós de Lanós.




Hem anat pujant bé fins al cim. Els darrers deu metres són una cresta de blocs de pedra amb caiguda a cada banda.
Descartat el Puigpedrós, hi ha un ràpel d'uns 25 metres si fas la cresta, hem tornat cap al coll d'en Garcia per fer la cresta d'allà. Una cresta amb trams rocosos, altres amb pales d'herba i tot amb un  camí poc definit però intuïtiu.






Fent aquesta cresta, amb alguns sifons, hem fet la Tossa Rodona ( 2.601 m. ), el Puig de Trespunts ( 2.624 m.), el Querforc ( 2.585 m.) i al final el Tossal Mercader ( 2.547 m.).
A mig camí ens hem trobat un refugi abandonat. Enclotat i per sota del nivell de a peu, hem vist un sostre i baixant unes escales hem entrat en aquest refugi. La primera cambra es veia malament, però l'interior es veia bé.
Després, des del Mercader, hem anat baixant de dret cap a la pista de la Coma per tornar al cotxe.
De tornada hem passat per Gréixer a veure la colla.
Un dia ben rodó i content de poder-lo compartir amb els amics.

Per veure més fotos cliqueu aquí

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tuca Forau de la Neu ( 3.079 m. ), Las Espadas ( 3.332 m.) i Tucón Royo o Pavots ( 3.123 m. )



Avui hem anat amb l'Oriol i el Josep cap a Eriste. Hem sortit de Torruella de Baix d'hora, a les cinc del matí i hem arribat al final de la vall d'Eriste ( 1.500m.), amb cotxe, cap a les 8.
Hem començat a enfilar cap al refugi Ángel Orús tot seguint les marques de PR, blanques i grogues. A pocs metres del cotxe hi ha un salt d'aigua força espectacular, el d'Espiantosa. Just després el camí comença a pujar, suaument, enmig d'un bosc de faigs. Al terra hi havia una catifa de fulles i al fons, una varietat cromàtica precisosa. Arbres de color verd, groc, vermell, marró, taronja... Hem anat dins del bosc fins ben bé el refugi. Un edifici força gran. A partir d'aquí hem començat a seguir les marques de GR, vermelles i blanques.




Els arbres, a aquesta alçada, van desapareixent i l'entorn queda dominat per muntanyes altes, al fons el Posets, i un sòl de roques i herbes. Més amunt hem creuat la Canal Fonda, que porta cap al Posets.
Hem arribat, al cap d'unes dues hores al llac Llardaneta, des d'on hem deixat les marques de GR que porten fins a Viadós i hem enfilat cap al coll tot seguint fites. Gairebé a dalt hem arribat a un espai envoltat de parets, Diente de Llardana, Tuca del Forau de la Neu i ben pla. Un antic llac ara sec. Espectacular. Un paisatge lunar preciós.




Hem ganyipat un xic i després hem enfilat cap al Forau de la Neu ( 3.079 m. ). És un turó que queda poc generós envoltat per muntanyes força altes però que és un bon mirador. El terra és pedregós.
Després de fer el cim, hem anat cap al collet que hi ha a prop del Tucón Royo ( 3.125 m. ), on hem deixat les motxilles. A partir d'allà hem començat a crestejar cap a Las Espadas ( 3.332 m.). És una cresta molt divertida. Dreta. Amb la distància sembla de difícil pas, però a mesura que t'hi acostes i grimpes, vas trobant pas. La pedra és molt adherent, abrasiva. Les sabates s'agafen bé, però les mans, en algun pas, queden escaldades. Pocs, però. Grimpant amb cura hem arribat fins al cim.
Després, de baixada, hem anat fins al coll i des d'allà hem enfilat cap al Royo o Pavots, també se n'hi diu així.



La baixada l'hem fet per on hem pujat. Desfent camí.
Al final ens han sortit més de 2.000 metres de desnivell, una bona excursió.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Demà dia laborable


Demà treballaré. No com sempre, perquè només en aquest Estat pots tenir problemes si treballes en determinades dates, però aniré a la feina.
No estaré fent allò que més m'agrada, que és estar amb els infants, ja que podria ser un delicte i és una lluita, aquesta, que aviat ja no serà cosa meva. Que s'ho qüestionin els de la pell de brau. Com que és una decisió personal, no hi serem tots a l'escola i per tant, tampoc podrem funcionar de manera habitual. Treballaré sense infants. Preparant feines o bé acabant-ne.
Cadascú es coneix la seva vida i pren decisions segons això i un servidor, per principis, demà treballarà, ni que només sigui per mostrar la meva disconformitat amb aquesta data i per sort, no estaré sol. Crec que molts, sinó la majoria, pensa el mateix.
Em sorprèn que es mantingui aquesta efemèride, bé, potser tampoc és cert i menys tenint present que aquest Estat manté i subvenciona el maltracte animal, dient-li art i mostrant-ho en horari infantil a la televisió pública o bé protegint els feixistes que persegueixen aquells que pensen diferent a les manifestacions sense ruboritzar-se. Bé, que persegueixen aquells que pensen.
Entenc que celebrar aquesta data, malgrat representés l'extermini d'uns pobles, els transporta a una època d'esplendor patri. Una època on l'Estat era temut arreu, en canvi, a dia d'avui, com el pinxo poruc, només es mostra fort amb aquells que creu més febles, mentre amb els forts, es mostra servil i poruc i per tant s'aferren a això. A les glòries del passat malgrat el preu que tingués. Però no és excusa. És menyspreable mantenir aquesta festa. És vomitiu.
Avui he escoltat una estona els parlaments dels diputats al congrés. Persones que se suposa il.lustrades debatre sobre un problema cabdalt i tot i esperar-me estadistes hàbils, oradors loquaços i amb recursos, m'he trobat com mirant els toros a televisió espanyola. Molta testosterona. Més mala educació i cap tipus de política ni d'art. Senzillament pinxos mostrant pit i bordant, sense altres arguments que la força d'unes institucions doblegades als seus interessos, sense capacitat de dialogar ni escoltar. Com si sempre fos 12 d'octubre.
Avui, veient i sentint els diputats espanyols, pel que han dit alguns i han callat altres, he vist que demà, més que mai, cal anar a treballar, perquè ni ells ni la seva festa em representen.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

La força d'un poble



La muntanya és la meva passió. He fet molts cims i tot i que gairebé sempre he gaudit molt, algun cop o altre he patit. Un cop perquè vàrem fer el Pedraforca una colla nombrosa i estava nevat. No anàvem ben equipats i com més pujàvem pel Verdet, més es complicavs la cosa. Un altre cop fent una cresta molt aèria o bé un llom molt escarpat.  Un altre cop fent els Tubs de Gerbats. Un pas molt inclinat amb una gran caiguda. Un altre cop escalant, a mitja agulla, veient que no acabaves de trobar el pas i així moltes més anècdotes. Moments en que has sentit el perill a tocar i que per un motiu o altre, no acaba passant res i us en sortiu bé.
Ara bé, aquells moments en que et trobes cara a cara amb la por, que notes les polsacions accelerades i la boca se t'asseca, descobreixes una afinitat amb els companys que estan amb tu i vas establint uns vincles. Una complicitat que us fa sentir molt propers.
El passat u d'octubre em va passar quelcom de semblant.
Arribaven notícies de molts pobles on la policia apallissava a la gent que estava a punt de votar. Entraven sense contemplacions i repartien a tort i a dret. A mesura que el dia avançava la possibilitat que ens passés augmentava. Anàvem sentint com havien anat a molts pobles del voltant i és clar, la lògica ens feia pensar que aviat ens tocaria.
Va haver-hi un parell de cops que ens digueren que venien i molts del poble, d'aquells que coneixes però són més saludats que no pas amics, ens possàrem ran de porta, espatlla contra espatlla i aquell moment de por col.lectiva, de neguit compartit, fou com quan vas a la muntanya i pot passar quelcom. Estableixes un vincle amb aquells que passen el mateix i et sents molt proper a ells i sents que un vincle, un fil invisible us uneix i la seva determinació a lluitar per allò que tu també estàs disposat a lluitar, us fa propers. Us fa còmplices i us uneix.
Les pallisses de la policia, més que dividir-nos com a poble, ens va unir més i diferències anteriors, es van anar desdibuixant enfront l'amenaça comuna.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

JA HE VOTAT!

A vegades, explicar allò viscut és més o menys fàcil, avui em costa més. No he començat a escriure i unes llàgrimes ben grosses d'impotència ja volen sortir. Estic indignat i emprenyat a parts iguals. Però alhora molt content i aquesta barreja, fa que se'm faci difícil asserenar-me i explicar de manera ordenada allò viscut.
Durant dies he col.laborat en el que he pogut per fer el referèndum. Anant a alguna reunió que no podies dir massa ben bé què perquè deien que ens seguien. Que tenien tentacles llargs. Ho vàrem veure quan el dia de la votació ens van anar atacant contínuament el sistema informàtic per dificultar-nos la votació o van inutilitzar la xarxa d'Internet de l'escola.


Durant el cap de setmana he estat entre Mura i Calders, sent representant de l'administració en un lloc i a l'altre fent permanències per evitar que es precintés el local, per exemple. Tot un cap de setmana en vetlla per poder votar.
Diumenge, un cop constituïda la mesa de Mura, no sense problemes, vaig tornar a Calders. D'entrada a votar. A pronunciar-me per després tornar a Mura.
El poble, tement l'arribada de les forces policials de l'Estat, tenia totes les entrades bloquejades i només es podia accedir al centre a peu. Tractors a una banda, màquines a una altra, contenidors i torretes. Un espai tancat per impedir l'arribada en tromba d'uns efectius que sí ho varen fer en altres pobles sense contemplacions ni mesura. Diferents veïns vigilaven les carreteres per avisar.
Al centre, centenars de persones fent cua per votar. Esperant. A estones el sistema s'aturava i calia esperar. Però la paciència no era en va. Arreu les mateixes mirades de felicitat i alhora el rau rau a la panxa. Pregant per poder votar abans no arribés la policia. Sí. Votar. A mesura que ens acostàvem a la mesa les mirades cap al carrer eren més sovintejades. Podré votar?
De tant en tant, saltant-se la fila passaven avis i àvies. Gent gran i emocionada que anava a votar il.lusionats. Gairebé tothom, en arribar a la mesa es feien la foto. I tant! És un moment històric. El vot de la llibertat i en deixar lliscar la papereta, en veure caure el vot a l'urna, un esclat de joia immens. Alegria immensa però un xic continguda, just fins a l'entrada. Allà, molts, gairebé tots els que sortien, amb un somriure dibuixat d'orella a orella.
-Ja he votat!
I corrent a explicar-ho a qualsevol que fos allà, perquè la majoria restava allà. Calia protegir el vot.
A mesura que anaven passant les hores, anàvem veient imatges de les accions policials. De les brutalitats que cometien i encara que estàvem contents per haver votat, poc a poc va anant arrelant en nosaltres dues idees. D'una banda la voluntat de defensar aquells vots tan difícils d'aconseguir. Vots. Tots els vots. De l'altra la por a rebre la visita de la policia.
Al poble va venir gent de molts llocs. De Moià, Terrassa, Barcelona, Manresa... Per molts motius, però en tots ells hi havia el desig de votar i la por de no poder-ho fer.
Amb les hores i que la gent de fora va començar a marxar, la plaça s'anà buidant i la por a una visita augmentà. Sobretot per la gran quantitat de missatges dient-nos que havien anat a Granera, després a Navarcles, Moià... I la por augmentant, però ferms allà. Esperant. Desitjant que les hores passessin ràpid.
En un moment donat ens van dir que venien. Que venia la policia. La reacció va ser brutal. Tothom cap a la porta del col.legi electoral a fer pinya. Espatlla amb espatlla. A, no impedir, perquè teníem clar que si arribaven se l'endurien, sinó a endarrerir-los, a guanyar temps per una altra mesa. Per un altre poble.
L'urna la van amagar. Per por de perdre els gairebé 900 vots emesos.  I esperant. Sentint el cor a cau d'orella desbocat. Deixant anar alguna broma, un és dels que en cas de tensió necessita descarregar l'ambient amb humor. Però el silenci guanyava i les mirades de resolució de la gent eren clares. Comentaris del tipus, farem el que calgui, ens asseurem i ens estarem quiets. Cal fer-los perdre temps. Cal oposar-se pacíficament.
Així un parell de cops. Però no venien. Al final no van venir i van poder fer el recompte. Abans però es va demanar als mossos que precintessin el local. Per protegir-lo. Per protegir-nos. I aquests, entre aplaudiments van tancar el local. Van tancar una part de la jornada.
Més tard es va dir el resultat del recompte, des del balcó de l'Ajuntamnet, enmig de l'eufòria de la gent, barrejada amb la ràbia i la indignació. Perquè per molt pacìfic que siguis, quan veus la brutalitat d'aquests policies, t'encens i empatitzes amb aquella àvia que sagnava, aquella noia a qui van trencar els dits i grapejar o bé qualsevol dels que rebia un cop de porra.
Som gent pacífica. No som agressius ni en sabem i d'això se'n van aprofitar aquells policies, que només s'aturaven davant un grup molt nombrós de gent no sense abans repartir a tort i a dret.
Al vespre, vaig mirar les notícies. Les declaracions del president espanyol i em vaig sentir encara més indignat i emprenyat. Enlloc cap tipus de penediment, empatia o disculpa. Només corre endavant. Rere seu més de 800 ferits i cap reconeixement per aquests. Després la claca. Els socialistes i Ciutadanos. Menyspreables. Equiparant la violència exercida per aquells eunucs ignorants amb casc, testosterona i supèrbia amb l'exercici del vot d'un poble.
Ahir moltes coses van canviar. Algunes pel resultat de la votació, malgrat tots els impediments gairebé un 60 % de la població va votar i el sí va ser rotund, però sobretot per la repressió de l'Estat.