És casa meva, casa teva?

Ahir hi va haver el concert casa nostra és casa vostra. El públic, més de quinze mil persones, cridaven  a una sola veu volem acollir i està bé, molt bé. El que no em va quedar clar, potser per la meva naturalesa escèptica, és si el crit era perquè volen acollir a casa seva els que cridaven o potser volen que com a país, vaja, la Generalitat, prepari acollida pels immigrants sense que això, a la pràctica, els representi res. No ho sé. Sempre he cregut que les paraules són massa fàcils de llençar. Tampoc no tinc clar si el Sant Jordi es va omplir de melòmans o bé de persones solidàries. Qui ho sap, potser tot va lligat i tot és ben lícit, és clar. Temps al temps i ja veurem i que ningú ho vegi com un atac personal, és més un dubte que m'assalta i que trobo difícil d'aclarir.
En l'acte, a més, no es cansaven de repetir que Barcelona i per extensió Catalunya som ben diferents d'arreu i que enlloc, es feia un acte semblant. No ho sé pas, tampoc sé si s'hagués omplert si només haguessin fet xerrades o conferències, potser sí, però el que sí que tinc clar és que hauríem de deixar de mirar-nos el melic, dient que aquí som tan bons i dedicar-nos més al fet real, que és apostar per tenir un país d'acollida, tant pel que ve fugint, com pel que hi és, que ha fugit fa temps i no té res, digueu-ne manters o bé temporers.

Santorini

El concert va estar molt bé, em va agradar molt. I a qui no. La cartellera era impressionant, com els discursos. Tot i això discrepo i molt d'en Jordi Évole. És càustic i punyent, però encara que alguns el titllin de valent, pel que va dir, jo el trobo, francament covard, perquè atacar i afirmar, crec que sense base, el que va dir i més sabent que allà no el podien respondre, és jugar fent trampes al solitari. Va llençar acusacions sobre el govern, sabent que els que allà hi havia, no podien tornar-s'hi, no tenien torn de rèplica i això, més que covard, és baix. Molt baix. Com les exposicions que fan en símbols històrics del país. El darrer, una carretada de rocs al Fossar de les Moreres. L'obra, en sí, francament prescindible, el que li donava entitat era el lloc. Per tant, si ets un artista mediocre, en comptes de fer una obra interessant, posa-la on puguis crear controvèrsia i d'aquesta manera taparàs les teves misèries. Ja comença a ser habitual que a Barcelona es programin actuacions artístiques, poc reeixides, a indrets especials per dotar-les de la rellevància que no tenen. Això sí, mai davant d'indrets que no siguin referents catalans. Per cert, que si volien fer una reivindicació en contra de la pobresa, potser era més indicat fer-ho davant de "El Corte Inglés", però és clar, allà, com deien, era provocador.

Ovidi popular, 20 anys!

Divendres vàrem anar a veure l'espectacle "Ovidi popular, 20 anys!" al teatre conservatori, dins dels programes d'actes de la Fira Mediterrània de Manresa. En aquest espectacle es feia una tria de diferents cançons del cantautor, interpretades per diferents veus dels Països Catalans. Hi havia en Miquel Gil, el Pep Gimeno "Botifarra", el Jordi Fàbregas, el Celdoni Fonoll i el Toni Torregrossa.
L'espectacle durava una hora i poc. Els cantants s'anaven alternant tot interpretant cançons de l'Ovidi arranjades per l'Arnau Figueres i el Tóbal Rentero, dos dels músics que tocaven instruments.
L'espectacle va començar amb molta força, amb l'Homenatge a Teresa interpretada pel Miquel Gil. Tot i que té un registre de veu diferent a l'Ovidi, li va donar la força i tendresa necessària que té la cançó. De fet vaig pensar que prometia molt. La pell de gallina i els ulls humitejats.
Després però, va ser el torn del Toni i les seves interpretacions, més melòdiques, varen, a parer meu, restar força a les cançons de l'Ovidi, excepte, potser, la de l'Escola de Ribera. En Pep interpretava les cançons però acostant-les al camp de València i al ser tan diferents de l'original, prenien entitat per si soles. En Jordi Fàbregas em va semblar força fort, sobretot al final, amb la Fera Ferotge. Transmetia la passió de l'Ovidi, com el Celdoni Fonoll recitant sobre un acompanyament musical.
Cal dir però, que al posta en escena, tot i dir-se Ovidi popular, que permetia certes llicències, va semblar poc curosa. Els cantants al davant quan actuaven, rere seu els músics -acordió, guitarra, bateria i un músic amb diferents instruments- i rere seu, els cantants, a mesura que interpretaven, asseguts en un parell de taules com si estiguessin al bar. Ja era la idea, però potser van pecar de poc detallistes, no ho sé.
De fet, quan vas a veure un espectacle on esperes trobar la força i la potència d'un autor, és millor no esperar-se res, perquè per molt que s'intenti, pocs poden igualar el sentiment i l'emoció que encomanava l'Ovidi i per tant, val més anar-hi com qui va a un concert nou i desvinculat, que no pas esperant retrobar el mestre.

Un concert esperat

Fa més de mig any, què dic mig any, potser un any i tot, que li van regalar al Berenguer el cd dels The Penguins. I com explicava fa temps el Tinet que li passava a ell, al nostre cotxe sovint sona la seva música. Molt sovint.
Fa cosa d'uns mesos vàrem saber que tocarien a la festa major de Manresa, a l'Alternativa, justament ahir.
Una setmana abans del concert li ho vàrem recordar, ja li havíem dit que vindrien i des d'aleshores, cada dia, tard o d'hora, demanava si a la nit seria el concert i quan la resposta era que no, demanava quan faltava. I amb els dits comptava. I dia a dia se li il·luminava la cara. Arribat el dia del concert es mostrà tot el dia molt esverat. Entre content i nerviós. Pensant-hi de tant en tant i fent comentaris. Minuts abans del concert dormia com un soc. El viatge en cotxe fins a Manresa es fa feixuc des de Castellar, però un cop va sentir que els músics sortien, obrí els ulls emocionat. I poc a poc anà entrant al concert. Primer deixondint-se des del cotxet, però al cap de poc, ballant i rient. Fent gestos i demanant cançons amb la cara il·luminada veient els seus músics. Un concert esperat, d'aquells que et saps les cançons, coneixes els músics i n'esperes la coreografia.

Ahir, al concert, vàrem encetar una etapa que segurament s'allargarà. S'allargarà força anys. Tenim al davant, aquest era a la tarda, els propers també, però aviat ja no, força viatges amunt i avall. Esperant a la sortida o a dins també ballant. Cada època tindrà la seva demanada. I sí, també ballant, perquè malgrat un sigui dels que li agrada mirar-s'ho tot tranquil·lament, escoltar la música i moure un peu al compàs d'aquesta tot assaborint una cervesa o un refresc, el fill demana i, què no faríem per un fill?