diumenge, 24 de febrer del 2019

Cambra d'Ase ( 2.750 m. )


Ahir vam anar amb la Montse a fer el Cambra d'Ase ( 2.750 m. ), pujant per la canal Vermicelle.
Vam arribar a Eina, a les pistes d'esquí, cap a quarts de deu. Aquestes pistes són petites, familiars i com les que hi ha a la Catalunya Nord, municipals.
Vam pujar per la pistes fins al pla del Cambra d'Ase. La neu estava bé, un xic dura en un dia assolellat.

A l'esquerra, ample, la canal central. A la dreta, un fil de neu que puja en diagonal, la Vermicelle.
La Vermicelle
A peu de canal ens vam treure els esquís i ens calçàrem els grampons. Anàvem amb dos piolets. La part de baix de la canal és com un embut, comença ample i de cop s'encaixona. És bastant dreta. És una canal molt clàssica i per tant, hi ha un pas a la neu ben marcat, com esglaons, tot i que on la neu és més dura, aquests es desdibuixen. Els sons que sents en entrar a la canal, van desapareixent i poc a poc, entres en un silenci només acompanyat per la teva respiració. Al principi és com si pugessis una escala ajudant-te amb uns bastons, però poc a poc, el cos, per la inclinació, es va acostant a la neu i acabes  de cara a la neu i fent servir els piolets per avançar. Alguns trams els claves verticals, d'altres, quan la neu és massa dura i costa de foradar, els poses paral·lels a la pendent, però la forma del piolet fa que s'agafi fermament. Pas a pas. Primer un membre, després l'altre, concentrat. Pensant en el que has fet, de tant en tant mires muntanya avall, el camí que s'obre entre parets, després amunt, veus el que vindrà. És una sensació especial. L'adrenalina corre pel cos i sents moltes coses, passes de l'eufòria, a la tensió, de l'alegria, al capteniment, sempre concentrat.
A mesura que arribàvem a dalt, anàvem notant alguna ràfega de vent i al capdamunt, veus el sol que  treu el nas.

Sortint de la canal
Un cop a dalt, vàrem anar a fer el cim. Flanquejant entre un terreny mixta, un sender ben trillat. Un cop fet el cim, on hi havia força gent, vam tornar enrere per provar de baixar la canal Central esquiant. Ara bé, el primer tram, que és força dret, es veia bastant pelat i la neu força dura, per tant, vam fer els primers metres amb els esquís a l'esquena. De fet, quan em vaig poder posar els esquís, on semblava que ja hi havia més continuïtat de neu, vaig constatar que estava molt dura. Al principi baixava bé, però no sé com, potser amb un gir mal fet per dur les botes mal cordades, un esquí em va saltar i vaig baixar un tros de pendent primer d'esquena, després de cara, però per sort, vaig poder girar abans d'unes pedres. Calçant-me de nou, vaig acabar mal baixant fins al pla del Cambra d'Ase i després de passar el bosc, vam agafar les pistes per arribar al cotxe.


La baixada amb esquí ahir, excepte el tros de pistes, no el vaig gaudir, ara, la pujada de la canal va ser fantàstica, un bany de felicitat.   

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

diumenge, 10 de febrer del 2019

Montmalús ( 2.774 m. )


Aquest matí hem quedat d'hora amb la Montse i el Marc. Força d'hora, a les 7:00 h. al Lleó i des d'allà, en un cotxe, hem enfilat cap a Andorra. Avui anàvem fins a Grau Roig, a fer el Montmalús ( 2.774 m. ). L'any passat vam intentar fer-lo,  però la boira i el vent ens van fer desistir.
Per aquest cap de setmana les previsions eren bones, tot i això, quan hem arribat, el cel estava enteranyinat. Hem aparcat al pàrquing de les pistes i seguint un corriol marcat per a gent que fa esquí de muntanya, hem enfilat directe cap al capdamunt dels remuntadors. A aquella alçada, uns 2.300 metres, el relleu s'aplana un xic per encarar la vall que puja cap al coll, a 2.700 metres. Puja força dret el darrer tram, però la neu estava molt bé. De tant en tant alguna ràfega de vent ens colpejava, però poc. A mitja pujada el sol ha començat a treure el nas.



Els darrers metres fins al coll ens hem calçat els grampons, la neu estava un xic més dura i el pendent augmentava. Ja al coll, hem deixat els esquís i hem enfilat de dret cap al cim, per una pala molt dreta que hem sortejat pujant en diagonal. A dalt, el cim és planer i té unes vistes espectaculars dels cims d'Andorra.
La baixada l'hem fet per on hem pujat, si més no fins al començament de les pistes, perquè a partir d'allà, hem baixat per una pista negre que va directe als cotxes.



Amb aquesta esquiada m'he tret una espineta de sobre, perquè era un cim que tenia ganes de fer i de fet, està molt bé. És poc exigent, variat i amb un dia clar tens bones vistes.


Per veure més fotos, cliqueu aquí.

diumenge, 3 de febrer del 2019

Passejant per Calders amb nens


Aquest matí feia un dia ben bonic. Un dia clar i lluminós. A més no feia aire, aquest s'ha aixecat més tard, cap a la tarda.
Aprofitant les condicions, hem anat amb el Quirze i el Berenguer a fer un tomb. Hem deixat la furgo a peu de carretera, sobre la zona de Sostres. Des d'allà surt un corriol costerut que va fins al capdamunt d'una canal. És la canal per on baixen els escaladors per anar a les parets de sota. Aquesta està equipada amb cordes, tot i que es pot baixar sense agafar-se.



Hem baixat i després, resseguint les vies d'escalada hem anat fins al camí del Cargolaire. És un corriol rocós que baixa fent ziga-zagues fins a sota el castell.
Hem passat per un petit bosquet de roures, enmig del torrent i després, voltant uns camps hem anat al camí que puja al castell de Calders. Sis revolts de pujada i dalt del cim, on hem esmorzat un xic. A continuació, baixant per l'altra banda, hem anat fins a una cova que hi ha a sota el castell. És un d'aquells racons que ens agraden. Assolellat i agradable. Ens hi hem estat una estona, xerrant asseguts, llençant pedres per veure qui l'enviava més lluny i gaudint d'una tranquil·litat, només trencada per alguna moto que trinxava corriols.



En acabar hem tornat a pujar al castell i després per un altre camí, pel que puja a Sant Amanç, hem tornat cap a Sostres i hem grimpat de nou la canal.
A mitja pujada, el Quirze, cofoi, em mira i em diu alegre que és el millor dia de la seva vida. Gaudeix trescant. Li encanta fer mans i pujar i potser per l'edat, potser perquè és ell, tot ho viu intensament. El Berenguer, més discret, només somreia i em mirava content. De fet, un cop a dalt m'ha abraçat feliç.
Aquest matí hem improvisat una sortida ben bonica i se'ns ha posat bé, molt bé.