Dempeus

Crec que és un vídeo que val molt la pena de veure, sobretot perquè diu veritats com temples que a vegades oblidem.

Jo també vaig tenir un Merlí

Jo també vaig tenir un Merlí. Bé, més o menys, potser no era tan punyent, segurament tenia la llengua menys esmolada i possiblement no feia corredisses pels passadissos empaitant cap faldilla, però a part d'això, les seves hores de filosofia eren aire nou i s'assemblaven al mediàtic.
És cert que hi havia una gran part del temari que havíem de memoritzar. També és cert que hi havia personatges que ens els explicava sense massa espurnes, però l'estona de filosofia, era una estona per pensar. Per confrontar-se. Per acarar idees i una cosa molt estranya en un Institut, per confrontar arguments i hipòtesis, i aquests, fossin els que fossin, si estaven ben estructurats i exposats, eren permesos. A més hi havia un deix de broma, ironia fina o subtil burla en les seves classes, fent que fossin, en general, disteses, alliberadores i alegres.
No puc posar la mà al foc per tothom, però diria que a la majoria dels meus companys, els passava el mateix i de fet, i ara parlo de memòria, els resultats que vàrem treure a la selectivitat, tot i que semblava que no treballàvem massa, eren prou bons. Perquè bàsicament ens feia pensar. Raonar i en un Institut on raonar i pensar no era l'objectiu principal, sinó memoritzar i obeir, era sorprenent.
Molts altres professors tendien a fer-nos memoritzar llargues lletanies i a vomitar-les als exàmens. Per exemple la de química. Unes fórmules espesses i llargues i quan li fèiem qualsevol pregunta que sortís del guió, se sentia perduda. Abatuda i sovint ens demanava temps, la propera classe o una altra que mai arribava, per trobar la solució. O el de biologia, que ens confessà que ell havia aprovat la carrera memorísticament, però que malauradament ara recordava poc. Sort del llibre. Pàgina 235 i endavant!
I així un i altre. Bé, no tots, perquè seria injust posar-los a tots al mateix cabàs. Teníem el savi boig. El de matemàtiques que també feia física. De catàleg. Bata blanca, mirada sorruda i poques paraules, però tenint en compte que quan parlava costava entendre'l, ja està bé. Això sí, intentava que raonéssim, era un apassionat de la física, però no sempre ho aconseguia. O la de català. Molt enamorada de la seva àrea, tractant-nos, potser va ser la primera professora, com a adults. Parlant-nos de tu a tu, baixant del pedestral i mirant-nos als ulls.
Anys després, recordo més amistosament aquells que em varen fer pensar i que em respectaren, que aquells que m'obligaven a obeir i memoritzar, malgrat els resultats acadèmics fossin els que fossin.  

Quan vegis la barba de Canal 9 afaitar, posa't el casc per circular

Ahir, a TV3, al 30 minuts, van passar un documental que explicava com va anar el tancament de Canal 9.
La major part de les dades que allà varen donar són de sobres conegudes, des de la voluntat política d'acabar amb aquesta emissora en català pels líders del PP, que ho veuen com un primer pas per anar acabant amb totes les televisions autonòmiques, als lligams d'aquests al món criminal, plasmat en l'ús de l'ens per enriquir-se. A més explicaren que els treballadors els ho posaren fàcil, gràcies a una manca d'objectivitat clara en les notícies, pel que fos, fet que els allunyava del ciutadà i es reflectia en els baixos índexs d'audiència. Tot plegat un seguit de despropòsits i mala fe que ha deixat el País Valencià a les fosques.
El sentiment després de veure el programa és de renovada indignació i impotència, perquè la decisió mesquina d'uns polítics corruptes en molts casos o bé feixistes en tots, ha fet que un poble no pugui tenir televisió en la seva llengua i esdevinguin ciutadans de segona a casa seva. A més, per assegurar-se l'èxit de la seva missió, es varen preocupar d'acabar, per si de cas, amb les emissions de TV3 al País Valencià tot imposant pactes de reciprocitat del tot inacceptables.
A sobre, l'educació en valencià, l'altre camp de màxima importància per a la supervivència d'una llengua, està arraconada i isolada, de manera que poc a poc, després de l'efervescència de les primeres queixes i enrabiades, la gent perd gas en no veure resposta ni sortida a les seves reclamacions i d'aquesta manera, el País Valencià es troba en la més pregona foscor, aïllament i incomprensió. Enlloc, fora de l'àmbit privat familiar -ja dic exceptuant quatre espais públics dinàmics, convençuts i motivats però en perill d'extinció- hom té la possibilitat d'emprar la seva llengua de manera natural i d'aquesta manera, sense possibilitat d'ús social veritable, aquesta perd interès pel nouvingut i l'autòcton l'acaba amagant.
El programa d'ahir hauria de ser un avís del que ens passarà si els Populars o bé Ciutadans acaben governant o tenint pes a Catalunya, alguna mostra ja tenim com les declaracions de l'alcalde de Castelldefels sobre la immersió. La llàstima és que els valencians no el podran veure, a menys que cerquin per Internet, és clar.

 

A poc a poc i bona lletra. Gravem!

Un anunci fet per quatre estudiants del grau de Publicitat i Relacions Públiques de la Facultat de Comunicació de la UPF, ha guanyat el premi Miramar que atorga el consell assessor del centre de RTVE. És un cop dur d'encaixar per l'ens estatal i els fa sentir incòmodes. Prou com per amagar-ho i alhora menystenir-lo.
Hi ha qui diu que si aconseguim la Independència a base de Vies catalanes, vídeos i altres iniciatives semblants, fet que en dubta, serem el primer país del món a sortir-se'n, perquè sembla que aquests camins no porten enlloc, són poc més que vistosos i divertits. Ara bé, segurament fa molt més mal aquesta reivindicació constant, multitudinària, tossuda i imaginativa a l'Estat, que moltes altres accions que s'anul·len per elles soles a causa del seu caràcter agressiu i ferotge, en canvi, d'aquesta manera, per aquestes vies, poc a poc el procés es dóna a conèixer i la voluntat del poble català va quedant palesa de manera clara i senzilla. Difícil de rebatre.
No sé si serem el primer país del món que aconseguirà la Independència per aquest camí, però qui sap si estem creant escola, com en cuina, art, disseny, moda i moltes altres coses, i d'aquí quatre dies, arreu,-bascos ja ho han fet- els que tenen anhels de llibertat provaran les estratègies que aquí s'estan concebent i posant en pràctica.
Jo diria que anem pel bon camí.
   

Sóc pirata!

A l'aguait per veure què s'arreplega

Ho reconec. Sóc pirata. Bé, baixo de tant en tant alguna pel·lícula d'Internet. No massa. Tenir fills petits fa que no disposis de massa temps per anar al cinema i alhora tampoc per veure'n massa a casa. Però de tant en tant, satisfaig el cuquet i baixo alguna pel·lícula. És cert que el preu i la manca de sensibilitat en l'idioma també ajuda. A vegades, a més, vaig a la biblioteca i n'agafo alguna. Però el temps és el que és i el més fàcil és deixar l'ordinador connectat i que baixi films.
L'altre dia, en una pel·lícula de la biblioteca i suposo que deu ser en totes, abans de començar hi havia un anunci sorprenent. Es veia mala gent. Lladres, per vici, s'entenia, altres maltractant mobiliari urbà, sense cap sentit, uns altres ratllant cotxes o bé increpant altres persones sense motiu aparent i així més i més tòpics. Actes reprovables i desagradables. Tot seguit, comparava aquests actes amb la pirateria i la veritat, em va empipar. Em va emprenyar. D'entrada perquè no és el mateix maltractar algú o agredir algú que baixar-se pel·lícules d'Internet. D'acord que ens volen fer creure que si ho fem, l'autor s'empobrirà i viurà en la misèria, però tenint en compte el tant per cent que s'emporta aquest de cada còpia venuda, em sembla que no és del tot cert. Qui no s'enriquirà serà l'editorial que l'ofega o bé la productora que l'explota.
A banda d'això però, crec que si s'ha de pagar un cànon per una obra intel·lectual potser també s'hauria de pagar un cànon pel paleta que fa la vorera o bé l'electricista que ens ha fet la instal·lació elèctrica, que també han fet bé la seva feina i un servidor en seria incapaç i en gaudeix dia sí i dia també. És menys important la llum que ens ajuda a llegir que el llibre que llegim?
Ara, el que m'empipa més, és aquesta lleugeresa de criteri. Avui, baixar-se una pel·lícula pot ser un delicte, un acte censurable, però demà, per interessos diferents, potser no ho serà. Per exemple, fins fa quatre dies s'havia de pagar uns impostos de jocs d'un 55%, però de cop i volta, per interessos particulars allà al Barcelona World, s'ha passat a un 10 %. Per tant, moltes d'aquestes lleis, normes o imposicions, basades en criteris temporals i econòmics que de cop canvien, ens demostren que no es pot mesurar la moral segons aquests i que per tant, si certes normes es poden canviar segons convingui i segons els interessos de certs personatges, saltar-se aquests no pot ser titllat de delinqüència. Pot ser titllat de revolucionari, però no de delinqüència, perquè en el fons, el que es fa, és avançar-se als temps i no acatar com xaiets el criteri dels governants de torn que segur, demà, si els interessa i convé, canviaran.

TV3 al punt de mira. Sí, sí!

És indignant. Avui, en sentir la notícia que l'Estat retallaria TV3, el cor m'ha fet un salt. M'ha sorprès i corprès. D'arguments en contra de mantenir els canals de la televisió de Catalunya, algun. Pocs. Sobretot tècnics, diuen, dirigits a afavorir la implantació d'empreses de telefonia. A favor de mantenir tots els canals però, molts.  Ja fa temps que hi van al darrere, durant un temps esgrimien motius econòmics, però en no sortir-se'n, n'han cercat d'altres.
Ara bé, de motius, nosaltres, en tenim una corrua llarga. Tants, com calgui. Per exemple, per llibertat. Sí. Podria semblar estrany, però és així. Televisió de Catalunya és una de les poques emissores que garanteix la diversitat d'oferta en català i en tots els àmbits. Desapareixent aquesta oferta desapareix una bona part del dret a decidir. Del dret a escollir més televisió en català, no només de llengua sinó de manufactura, pensament i qualitat.
Per dignitat també. Perquè no pot ser que estiguem a les mans d'un Estat que decideix sense tenir en compte els afectats, fent valdre una majoria demogràfica o unes justificacions d'una Europa llunyana, per esclafar la diferència, la minoria que fa nosa.
Per justícia. Perquè el poble català és qui ha de decidir quina televisió vol i quina no, sense ingerències externes, sense haver de justificar-se. Sense imposicions forçoses. Regulant-se ell mateix sobre el que vol i amb què està decidit a invertir els seus diners.
Per sentit comú. Perquè minvar l'oferta en català equival a minvar el contacte amb la llengua a aquells que s'aproximen al món de l'audiovisual i de retruc és negar el dret a viure una realitat pròpia tot creant-ne una d'artificial i aliena.
Cada partit polític té uns objectius polítics. Uns ho diuen clar. Independència. Natura. Drets socials. D'altres, rere uns mots demagògics i unes idees teòricament humanistes, amaguen uns interessos vergonyosos, com és anihilar la diferència. Anihilar un poble molest i per això ataquen amb tot el que tenen per reduir la seva fortalesa econòmica, legislant de manera que es creï una dependència cada cop major, creant conflictivitat en diversos camps: llengua, escola... i ofegant totes les iniciatives legislatives pròpies del país tot recentralitzant.
Amb aquest Estat, tenim els dies comptats. Val més marxar i ràpid o només serem un record dolç i llunyà.
El 9N, sí i sí!  

Si comences, arriba fins al final...

Let us vote!

Una pel·lícula de por que n'hi diuen anunci

Per felicitar-los. Tactics Europe són els creadors de l'odiós anunci de la loteria de Nadal d'enguany, l'espanyola, i ha estat un èxit. Se'n parla arreu, se'n fan paròdies i gairebé tothom l'ha vist -i canviat de canal ràpidament- un cop o altre, però la finalitat per la qual fou creat, suposo que donar a conèixer encara més aquesta loteria, s'ha assolit amb escreix.
No passa res que els personatges que hi surten facin tuf de naftalina i els seus moviments semblin els dels autòmats del Tibidabo. Tampoc passa res que la majoria de colls semblin cortines venecianes, excepte el de la Caballé -quina por que fa!- que està en fase de momificació, estirada per tot arreu i amb perruca de pèl d'onagre i pedres als ulls. Encara passa menys que els vestits siguin carrinclons, recuperats d'un bagul polsegós d'una de les primeres pel·lícules de l'Esteso i la cançó sigui horrorosa. I ara, no passa res. Valentia espanyola. Talent ibèric. Res de fer un anunci enginyós, modern i alegre. I ara! Un salt al temps. A èpoques pretèrites. D'acord que s'ha donat a conèixer i que el prestigi dels que hi surten, ja em perdonareu, fa temps que està sota mínims, però, i allò de la dignitat? De la vergonya aliena? No en tenen?
La traca final és en Raphael tancant el clip amb un gest superb, segur que a la nit va haver de prendre una truita d'ibuprofens per refer el seu sofert canell, que amb tant de moviment se li deuria luxar.
Res. Felicitats a Tactics Europa i si us plau torneu a guardar els personatges a l'armari, al fons i no us descuideu de les boletes de naftalina per un altre any. Jo, ara mateix, vaig a comprar quatre números de la loteria catalana, que si bé la imatge també és prou penosa, amb aquella senyora tan nostrada, penós per penós, els de casa, és clar.

Rèquiem pel valencià.

La defenestració de Canal 9 és la constatació d'una manera de fer. D'uns objectius clars. Algú, ben intencionat, podria dir que és per qüestions econòmiques i que posats a retallar, abans que sanitat o educació, millor la televisió. És cert que molts diuen que era una cadena mediocre, amb programes mediocres i índexs d'audiència baixíssims, però era una cadena de país, malgrat fos barroerament manipulada pels governants de torn. En principi a un govern se li ha de demanar que protegeixi, encara que no sigui rendible, allò que és patrimoni dels seus ciutadans, malgrat tingui un cost econòmic o potser per això, perquè no és negoci. L'argument d'equiparar la televisió amb sanitat o educació per eliminar-la és demagògic i estúpid, perquè quan es passa el ribot es fa amb una intencionalitat i decideixes on escapces i les dues coses no han d'anar obligatòriament a la mateixa balança. Abans hi ha moltes altres coses per retallar i no només caps.
El País Valencià és el país dels grans projectes. Dels cabassos de diners que van a parar a un sac sense fons. Grans pensadors han ideat aeroports sense avions, complexes per rodar pel·lícules buits, curses de fórmula 1 per poder saciar l'ego d'uns personatges mancats d'escrúpols i amb poques llums, regates caríssimes per aparentar prosperitat i així un munt d'actuacions fetes amb frivolitat que han deixat les arques buides i el prestigi del país enfonsat.
Aleshores, quan toca decidir, quan toca retallar s'aprofita l'avinentesa per acabar amb allò que recorda cada dia que el País Valencià és diferent d'Espanya, car tenen una llengua pròpia, la catalana i una història comuna que el lliga als Països Catalans. Per això, la millor manera d'eliminar qualsevol rastre de catalanitat, passa per fer callar qualsevol llengua que no sigui la castellana. Primer eliminant TV3 arreu del territori sota qualsevol pretext. Després, silenciant la darrera font de valencià del país, la ràdio i la tele. Amb l'escola fan el mateix.
Aquesta és la tàctica d'aquests fills de mala mare. D'acord. És un mot malsonant i em posa a la seva altura, però proveu de donar de menjar a un llop amb la mà, ben vestits i amb paraules falagueres. Ràpidament sereu mancs, però educats, això sí. Jo penso que cal dir les coses pel seu nom i el Partit Popular, els socialistes Déu n'hi do, tenen com a finalitat acabar amb Catalunya i els Països Catalans. Faran servir paraules dolces, usaran mots buits però ben sonants, esgrimiran lleis fetes a mida, tot per tal d'adormir-nos i a la llarga exterminar-nos. Aniquilar-nos. Han començat per les puntes, la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. Més endavant, quan les posicions estiguin ben consolidades -falta poc-, com si fos el joc del risk, atacaran amb tot Catalunya. Per això cal dir les coses pel seu nom i aquell que intenta eliminar una nació, una llengua, una manera de pensar diferent, és un genocida en potència, perquè la intencionalitat hi és, tot i que encara no se n'ha sortit.
Veient-los actuar, em ve al cap aquella pregunta que feia un professor de filosofia el primer dia de classe als seus estudiants. Deia als nois:
- Si poguéssiu moure-us a través del temps i tinguéssiu al davant un nen anomenat Adolf Hitler, què faríeu?
Per tant, tenint al davant uns partits que ens volen exterminar com a país, que ens ho demostren contínuament, què faríeu? Com actuareu. Jo, d'entrada, apostaré per la Independència. Per la supervivència i diré les coses pel seu nom.
 

Una altra visió des d'Espanya

Tot és qüestió d'arguments i de sentit comú i la veritat, aquest personatge, que desconeixia totalment, m'ha agradat i m'ha fet creure que realment hi ha una esquerra real a l'Estat i no la que ens volen fer creure que és els socialistes i que sovint denigren els d'Izquierda Unida. Possiblement amb més personatges com ell les coses anirien d'una altra manera.
Se'l veu un home de ment oberta i clara, sense por i pragmàtic. Sensat. En un mar on els embats de les onades són ferotges, on tots els mitjans de comunicació afins i no afins al govern tenen un discurs únic, monolític, petri, sense fissures, on pensar diferent és titllat de poc menys que de traïció i dir-ho en veu alta d'atac a la convivència, algú que des de la capital de l'Estat parla amb aquest aplom i tranquil·litat, sense tabús ni eufemismes, fa néixer esperances i mereix ser escoltat. Ara bé, no sé perquè, però em sembla que pocs l'escoltaran amb interès i que a més a més forma part d'una minoria minoritzada.
Vaja, un lliure pensador capaç de dir allò que creu malgrat l'entorn sigui hostil i que és digne de ser escoltat però que no ho serà.

Ciutadans del món

N'hi ha que confessen que se senten espanyols fins a la medul·la. Que l'estanquera els posa. D'altres que l'estel barrat els excita. Que quatre dits són prou per veure el món. Encara uns altres que els costa mullar-se d'un costat o altre, per tal ascendència o  tal descendència o total desconeixement. I tant. Respectables tots. Però els que m'he trobat menys, però que existeixen, són aquells ciutadans del món. Aquells que ho estimen tot. Des de Barcelona a Madrid, passant per les Barbados i el Bar Mitsvà, és clar. Però quan analitzes el seu discurs, sempre entretallat amb paraules com llibertat, democràcia i germanor, poble també, veus que només va en un sentit. En una direcció. En l'immobilista. L'estàtic. El ja m'està bé com estem, però davant d'un auditori que podria ser discrepant i per tal de semblar modern i obert, prefereixen embolicar-se amb la bandera de l'ONU i així no es mullen i quan reclames la possibilitat de canvis, tots per la via democràtica, apareixen les pegues. Els maldecaps. Que si és massa car -Miliki i la seva colla-, que si ja estem bé, que si això només beneficia als poderosos, que si naps i cols. I així una lletania d'excuses infantils per no reconèixer aquella llibertat i igualtat de la que en feien bandera instants abansi.
I és que amb aquest tarannà hi ha uns quants partits polítics, individus també. Ciutadans és l'exponent a l'enèsima potència d'aquest fer. Unió, Déu n'hi do i el Pp també però és menys subtil. Més barroer. Més testosterònic, és clar. Hereus d'un feixisme encara mai repudiat, ans al contrari, els és la guia de bons usos del partit i s'embolcallen d'una retòrica florida per no mostrar el seu ADN feixistoide. I de personatges mediàtics amb aquesta etiqueta encara més. Per exemple la Merche Negro, que ja d'entrada només cal que ens digui on somnia anar i a on compra el pa per ser més universal. Quina gran ciutadana! Quina dona del món! O també els tertulians de la majoria de canals recalcitrants, en especial 13Tv. Algun dia, deixeu-me fer el parèntesi, hauríem d'analitzar com és que una cadena de l'església es dedica a fomentar tant l'odi i la por. Enyoren la Inquisició i el poder que tenien o senzillament troben a faltar quan la gent no tenia accés a la cultura i era més manipulable? Vés a saber, els camins del Senyor són inescrutables.
Però com dèiem, la majoria d'aquests que ja es presenten com a grans valedors de les llibertats, ja em fan por, perquè si realment ho fossin, no els caldria fer-ne bandera, al contrari, ja se sabria pels seus actes, no?

Un bon jugador bé val un hospital, una escola, una llar d'avis...

Us proposo un joc. Un joc molt senzill. Ara que el període de fitxatges s'ha tancat -em sembla-, que la fórmula 1 ja ens endarrereix els telenotícies i que les motos ens fan sentir més catalans gràcies a uns pilots que corren pel país -més o menys-, us proposo que juguem a escollir.
Us proposo que mireu la llista d'aquí sota i cerqueu amb què us agradaria gastar-vos els diners. També seré franc, a més de maquiavèl·lic. Us condicionaré. Em sap greu però en cap moment he dit que fos imparcial o que anés de bona fe. La carn és dèbil. A l'hora d'escollir penseu bé la tria, què preferiu, si l'alegria d'un instant, d'un vespre, si voleu, o un guany més perllongat i palpable. Aleshores, quan us poseu al davant de la televisió escolliu pensant que les vostres decisions, perquè sense gent rere la pantalla el circ no existiria i la balança es podria decantar cap a u costat o cap a l'altre. Tampoc sé del tot com, és clar, perquè no són  pas vasos comunicants, però no ens pot deixar del tot indiferent aquesta aberració. Aquest dispendi i potser, si no es paguen sumes ingents per la retransmissió d'una cursa o d'un matx, aquests diners es destinarien a d'altres raons.
Ep, però segur que m'equivoco, és clar i encara que no hi hagi cap d'aquests esports a la tele o la ràdio -quins dies més avorrits per alguns- potser tampoc tindríem serveis com els que us relaciono, tot i que amb ells, segur que no tindrem tot el que podríem tenir. Vaja, ja m'enteneu!

Pressupost from Sergi Pich Cañisà

La nosa que fa TV3

Sembla ser que una de les claus econòmiques pel que fa a la pervivència de Catalunya, per tal de que els números quadrin i els gossos vagin per fi lligats amb llonganisses, és la desaparició de TV3. El papu. El forat negre on van a parar els nostres impostos. Si més no això creuen i ens volen fer creure des de Ciutadans i defensa emfàticament el seu excels orador, en Rivera o Riviera, ara no me'n recordo com es deia, sé que s'assemblaven però no sé amb què es diferenciaven. Bé, deixant de banda el nom, que és el de menys, el seu discurs es basa en l'existència de múltiples cadenes de televisió i que per tant el paper de TV3, el podria assumir una altra cadena i ens estalviaríem així milions i milions d'euros. Vaja, que malgastem els diners mantenint una emissora pública havent-hi d'altres.
Suposo que no ho diu pels índex d'audiència, ja que altre cop la cadena torna a ser líder destacada. Tampoc ho deu dir perquè de tota la graella de cadenes, desenes, poc més de cinc emeten en català i potser només tres, totes del mateix grup, íntegrament en català. Segurament la llengua no hi té res a veure, no el crec tan lerrouxista. No senyor. Segur que sap que a la Catalunya Nord, el fet de veure TV3 potencia el coneixement del català, a més del sentiment de pertinença a un grup. L'arribada de TV3 a les terres franceses -administrativament és així, mal ens dolgui- , ha fet que moltes persones puguin sentir i valorar altre cop el seu parlar d'antuvi com un parlar normal, d'ús diari però també de coneixement, per això, per aquesta capacitat de universalitzar el català no la deu voler eliminar, no?
Potser ho podria dir perquè una llengua mostra una pertinença a un grup, a un col·lectiu. Aquells que parlen el mateix, bé deuen tenir les mateixes arrels. No en va el govern del Pp s'esforça per liquidar les emissions de TV3 al País Valencià, tot deixant-los a les fosques. Volen deixar-los sols i que no es facin preguntes, no s'interroguin sobre aquell territori del nord que parla com ells. Que usa els mateixos mots per estimar, odiar o comprar. És un tret d'identitat que els cal esborrar.
Possiblement no és per un o altre sinó per tot això, per la força de la televisió, perquè fa popular una llengua, la situa en tots els àmbits, la fa normal i mostra la pertinença a un grup. Ciutadans, com altres grupúsculs feixistes camaleònics, tenen la necessitat d'eliminar-la, perquè saben que si la fan callar, aconseguiran amagar una realitat viva i a partir d'aleshores només es parlarà, a les ones, pràcticament amb el mateix discurs uniforme, agressiu, manipulat i de llengua pàtria desitjat.
Per tant, quan parli d'eliminar TV3 que no parli de diners, que sigui sincer i  parli de sentiments, lligams, emocions i sobretot, de País. Perquè el que veritablement vol eliminar és el país. La nació catalana, és clar.

What is more, I am a Catalan. 1971-2013

El nivell d'anglès del vídeo és certament millorable. Més que millorable. El discurs podria ser més punyent, tot i que en el seu moment va ser trencador. És cert que ara un ja es deixa d'eufemismes i diu les coses pel seu nom, però abans, era més difícil. L'eunuc i els seus grisos estaven a l'aguait. De la música què dir-ne, sublim, embolcalla el discurs fent-lo especial i potser, pel fet de ser aquell discurs que avis i àvies ens explicaven emocionats fa anys, la pell se'm posa de gallina. Em toca la fibra. M'emociona i esdevé quelcom més que un altre discurs. És un dels primers discursos clars. Sense ambigüitats. Un plaer.

Els grans pensadors de campanya

Vols dir que no se'ls en va la pinça? Una responsable de Ciutadans ( C's) - això de l'apòstrof a la "s" deu ser perquè sembli més anglès que català- demana el boicot als productes catalans, des de Vila-seca. Vaja tu. Si ho demanés des de Torrebotijos, però no, des de Vila-seca, i és que és de ser inútiles... Més tard, un socialista avorrit fa un retoc d'una imatge amb el Mas a l'estil gran dictador, que ves, en Mas no és sant de la meva devoció, però tant com a dictador... I cada vespre -és l'estona que veig la tele- els espots televisius. Què dir-ne!  Que si els Garcia es diran Pladellorens, que si els Lopez , Capdetrons, que si els Camacho, Bótox, o era Vidal?  Bé, no ho sé, però vinga a dir ximpleries. D'altres recorren al cinema, vídeos de l'Alemanya del mur, amb imatges tètriques en blanc i negre, però si és a ells a qui els falta color. O un altre, un míting amb un nefast actor, pitjor polític, fent una arenga independentista però que la claca desmunta. Que bo! Que en són d'aguts! Només cal veure'l per adonar-se que el millor que podem fer és marxar. Si a sobre els hem de donar les gràcies perquè compren productes catalans... Vaja, que entre tots plegats sembla que facin un concurs a veure qui la diu més grossa i més vulgar. On és la creativitat? On és el bon gust? On és la intel·ligència?
I si algú, en comptes de dir bajanades es dediqués a rebatre els arguments a favor de la Independència amb arguments sòlids i raonats? Perquè fet i fotut, l'argument de l'insult ja és l'habitual, n'estem immunitzats, i el de la por, què voleu que us digui, poden convèncer-nos amb les plagues bíbliques quan s'està determinat a fer el pas? Home, com a molt, ens faran ser més previsors, característica intrínseca del poble català i anirem al súper a comprar més aigua, sobretot ara que Convergència se la ven i dosis extres de medicaments, que potser ens faran descompte, però no per això deixarem de creure en el país. No fotem!
Tan enzes ens creuen? Si us plau...

Cinema a casa

Potser molts ja la coneixeu, però un servidor la va descobrir fa ben poc i gràcies al boca orella. Després de veure com les pàgines de descàrrega de pel·lícules una a una eren clausurades, semblava que s'havia acabat allò de poder-se baixar pel·lícules o sèries i mirar-les des de casa quan es volgués i gratuïtament.
Però no. Vet aquí. Hi ha una pàgina, elitetorrent, que permet, després de descarregar-se un programa, baixar pel·lícules i sèries de força actualitat. No hi és tot, però Déu n'hi do i a més a més es veuen amb força qualitat.
Així doncs, ja ho sabeu, si no sabeu què fer, a tafanejar.

La marató de TV3

A mi em sembla almoina. Ep, sense voler ofendre. Un pedaç per poder-se sentir millor. D'acord que hi ha força gent benintencionada. D'acord que la causa és noble i digne, d'altra banda com tantes altres. Però en comptes de donar morralla per la pobresa, potser que mantinguem els serveis. No sé si m'enteneu. Res de retallar en educació. Menys en sanitat. Ni tocar les pensions. Ni un pas enrere en l'estat del benestar. Mantinguem els serveis i si podem, augmentem-los. I les maratons, per altres fins més complicats. Si voleu, pels banquers. Fem-ne una per Bankia i d'aquesta manera que l'ajudi qui vulgui, no tots i obligats.
Però hi ha paraules que només pronunciar-les els àngels canten i les nimfes ballen. Cap plantejament. La crítica ofen, sembla deshumanitzat. Pobresa dieu? Doncs a  ajudar sense plantejar-se res. Però potser abusem del conte de la llagrimeta. Ajudem-hi. Avoquem-nos-hi. Però no és això companys. No podem eixugar l'oceà amb pals de fregar. Cal buscar la causa, l'origen i atacar allà on neixen les desigualtats. D'aquesta manera no ens acontentarem només posant pedaços, tapant forats per mantenir un sistema que ja ens va bé. És cert que aquests programes són útils, són medicinals, ajuden a netejar consciències. Són somnolents. Avui t'ajudo despenjant el telèfon. Demà et retallo assistència amb una mà mentre amb l'altra mà unto els amics. Patim, patam, el mag ha tornat.

Haurem de demanar a en Pep, imaginatiu com ell sol, que ens inventi un vídeo, tipus final d'Europa. Un vídeo amb cançons i imatges que ens facin aixecar de la cadira i en comptes de donar quatre euros per mantenir oberts dos dies més els menjadors populars, fent que vinguin a buscar el plat de llenties amb una mirada d'etern agraïment -que bons que som-, desviar els diners destinats a rescatar bancs cap a famílies en risc d'exclusió -d'altra banda diners també seus-  i d'aquesta manera evitar l'engreix de les llistes de pobresa. Ep, però només és una idea, mentrestant, anem fent maratons i salvant bancs de gestors enriquits. 

 

El ninot de neu

Ara que sembla que per fi arriba el fred de debò i que estem més a prop de les vetllades familiars a casa amb la llar espetarregant hores i hores... Ara que aviat notarem la punta del nas glaçat enmig de bafarades blanques i que els dies clars seran més lluminosos... Ara que l'hivern sembla que va de bo i que la calor ja només és un record llunyà, potser és el moment de recuperar històries. De desempolsar contes bells i guardats al bagul del temps i tornar-los a mirar, tornar-ne a gaudir.
Com aquest d'un nen anglès, bé, en realitat podria ser qualsevol nen. Qui sap si no hem estat mai nosaltres aquest nen captivat per la neu. La veritat és que és una bonica història. Un relat bell que s'adiu amb aquests dies que s'acosten. Un conte per mirar un i altre cop, tot gaudint abastament de la seva senzillesa alhora que tendresa.

El català de TV1

Cal una mica de paciència. No gaire. Cinc, deu minuts a molt estirar i... caçat! Ja la tens.
Darrerament el futbol m'avorreix un xic. Les jugades maques no, és clar, però un partit sencer fa mandra. Molta mandra. Així doncs, l'altre dia, aprofitant que  feien el Barça per TV1, em vaig dedicar a fixar-me com parlaven els locutors. I per cert, sort que no hi era el Fuster. Un crac de la dialèctica, un orador nat, un mag de les paraules... ja m'hi havia fixat abans.
Doncs bé, en una llibreta petita anava anotant totes les errades que feien i consti que no sóc lingüista. Però em feia gràcia. Poca feina direu, però no és cert... o sí, és igual. Al cap de poc vaig començar a escriure i sort que vaig deixar el partit a mitges que sinó...
Vaig veure que la seva relació amb els pronoms febles n'era, de feble és clar. Gairebé mai n'hi havia. Nimietats, direu. D'acord, d'acord. Són massa complicats aquests mots, esborrem-los del mapa si els fan nosa.
Per tant, vaig centrar-me en d'altres errades. Una de clàssica, repetida fins a l'avorriment, era el tenir que i tenir de. Un i altre cop. Per qualsevol motiu, sembla com si ja estigués acceptat, però no i fa mal a les orelles.
Ara, el què em va fer suar més, fou escriure els castellanismes. Mots manllevats directament del castellà i que dits a corre-cuita  semblava que fossin nostrats: poderio, guardameta, patada, reprimenta, batir... Tota una lliçó  de saqueig lingüístic. Una manera d'enriquir el vocabulari sense esforç.
De vegades també, veia que hi havia problemes de pronúncia, fent sordes esses sonores com a zero o casa.
En resum i deixant-ho aquí, em pensava que seria un pim-pam i finalment va ser més un ratapam. Potser serà un  dels exercicis que proposaré als meus infants. Aprendre dels errors d'altri.
Algú potser dirà que no n'hi ha per tant. Ves, no són periodistes tots els que parlen. Aleshores, potser sí que n'hi ha per tant.  Cal ser curós.
D'altres potser diran que encara gràcies que ho fan en català. I un RAVE. Només faltaria. Com que ens donen el caramel de fer-ho amb la nostra llengua, malgrat també paguem impostos, malgrat és oficial, malgrat som d'aquest estat, hem d'acceptar un tractament a la llengua de segona i per aquí no hi passo.
Han de fer-ho en català però correctament. No poden maltractar la nostra llengua d'aquesta manera i esperar que agraïts perquè condescendentment accepten retransmetre en català, fer-ho de qualsevol manera i no els diguem res. No poden.
Cal que sigui amb qualitat i en català, només faltaria.