Mostrem-nos al món. Localització: Catalunya.

Castell de Calders, Calders, Catalunya

A vegades la visió institucional no té massa a veure amb la visió nacional o senzillament amaga una realitat latent. Sovint passa que si vols saber coses de Catalunya, has de passar pel filtre d'Espanya / França, però fins i tot en aquest filtre, on els forats són cada cop més estrets, es dilueix l'esperit nacional i costa trobar referències al país.
Amb aquest anhel, veient com bàsicament situaven la Pedrera, Montserrat o Fillols senzillament a Espanya o França, vaig començar a penjar les fotos etiquetades. Amb l'anhel de donar a conèixer el país de primera mà, on es poguessin trobar via Internet marcades com a fotos de casa, fotos de Catalunya. La pàgina és un lloc on a través de Google pots veure fotografies de diferents indrets i si bé segueixen dient Espanya, en general, perquè costa desempallegar-se de certes etiquetes ( olé ) i tòpics arrelats, - busqueu un puzle, un pòster... amb el dibuix del món i a veure si trobeu un on a Espanya no surtin els toros i a França la torre Eiffel i us inclogui- pots acostar a qui demana per l'indret més a la realitat del país i en comptes del global espanyol, pots marcar ben gran la diferència, fent al·lusions a Catalunya. És poc, poquet, però et permet situar casa dins del món, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Els que mamen de la mamella estatal? L'estat que ens ocupa? No, és una tasca del dia a dia i de cadascú, en allò que fem, allà on anem, hem d'explicar, explicar i explicar. Que quedi clar. Perquè si es desconeix, no existeix.
De moment hi ha certes fotografies que tenen un munt de visites i si d'aquestes, només que en sigui una, qui la veu es demana com és que a més de, per exemple Badalona posa Catalunya i ho cerca, potser valdrà la pena l'esforç, doncs la ignorància de l'existència del país només afavoreix a uns. I no és als catalans.

Un any més

Serà que em faig gran o potser que deixo volar més l'esperit romàntic, però me n'adono que ara, d'un temps ençà, gaudeixo molt més de les coses senzilles, dels petits moments que s'escolen en el dia dia.
Ja no em calen només grans viatges o moments intensos per sentir-me feliç, tampoc grans muntatges o activitats novedoses d'aquelles que fas puntualment. Ara gaudeixo també molt dels petits detalls quotidians que t'acaben dibuixant un somriure a la cara i que et descobreixen sensacions agradables amagades en el quotidià.
Quan a la passejada feta sovint, un dia de tardor et sorprens amb unes olors noves o uns colors més intensos, o bé quan al sopar amb els amics d'infància deixes que la conversa flueixi sense presses, i sents tornar aquell lligam ja oblidat, és en aquests moments quan em sento més feliç, quan em sento més complert. Aleshores conscientment prenc una alenada i l'assaboreixo sense presses, deixant-me emportar.
Tot el meu cos frueix d'aquests instants senzills, però alhora plens de sensacions. Em veig espectador de la situació i mirant a l'entorn me n'alegro d'allò que tinc, d'allò que sóc.
Són aquestes petites coses que s'amaguen en el quotidià i que potser perquè ets més receptiu ets capaç de trobar, les que donen sentit a una manera de ser, a una manera de pensar. Moments màgics en tot allò que t'envolta i que valores quan ets capaç de trobar, pel què et donaran.
Ha passat un any més, sóc un any més gran, i tot i que estic en plena efervescència vital, m'aturo sovint per escoltar l'entorn i gaudir del què tinc. Dels que som.
Potser m'ajuda haver perdut gent estimada, potser m'ajuda veure que ja hi ha coses que no faré, però sigui com sigui, estic agraït per aquest despertar dels sentits, per aquest despertar de les emocions.
Ara, prop de la quarantena, vull viure intensament cada moment, i gaudir tant d'aquella cervesa presa a la fresca amb els companys del Nord, com d'aquell mà a mà dialèctic amb un amic ara llunyà.
És això el què he descobert. Després de força anys he trobat que el caliu d'una persona o la bellesa de l'entorn, poden omplir com un àpat suculent o bé com un viatge exòtic.
Faig anys i per sort, segueixo aprenent.

Com som?

Avui me n'he adonat. Segurament des de fora és més clar, - i ara direu ja ho sabíem - però a mi m'ha calgut visitar diferents blogs d'amics per caure-hi.
He visitat el de la Marta que parla d'Educació, molt ben estructurat i ben reflexionat. El del Robert, corrent per les muntanyes, el del Ferran, del Líban i el del Rafa, des de Castellar.
Tots ho tenen clar, tots saben què volen compartir. Hi vas sabent-hi de què et parlaran. Després, tornant al meu espai, he descobert que realment navego, vaig d'una banda a l'altra com un tap de suro a l'oceà. D'un tema a un altre sense massa motius. M' és difícil que em centri en una qüestió. Política, llengua, educació, ... de tot una mica i alhora de res. Sempre surant per sobre tots els temes, sense gaire aprofundiment, passant-hi de puntetes. Sense arribar enlloc. Potser sóc així, potser, com ja vaig dir un dia, m'agrada passejar-me sense rumb. Parlar de tot i de res, negant-me a encasellar-me a un espai, sent alhora el mestre, el sarcàstic, l'independentista, l'ecològic o el què calgui. I és que en el fons m'agrada tocar moltes tecles. Suposo que per això no sóc un gran músic ni he compost una bonica serenata. Ara bé, m'omple poder gaudir aprenent amb allò que explica la Marta, somniar en el Líban, córrer al costat del Robert o veure com va Castellar.
Sóc així. Sense una única etiqueta, amb moltes de molts colors. Perquè en el fons crec que tots som així, transversals, capaços de viure moltes realitats. La diferència és el temps que dediquem a reflexionar en cada una. Dins de cadascú hi ha molts jos que conviuen i a vegades un domina als altres. A mi, segurament per mala sort, cap domina i per això segueixo passejant.
Segueixo tastant. Potser un dia canviaré.

Els petits canvis ...

Encara sóc dels que es resisteix. Encara parlo del Document d'Identitat - el del Caprabo per a mi és més nacional que el que fan des de Madrid - i a la matrícula hi porto el cat. Sí, ja ho sé, foteses, però què voleu, siguin coses del llenguatge o de les xapes, és un petit acte de rebel·lia que em permeto. Petitet, sí senyor, però un passet i ja en tenim un altre i així em sento viu, com a poble, és clar.
La veritat és que ja ni hi penso que porto l'adhesiu, només me'n recordo quan passo per la frontera i veig aquells de blau que un dia em digueren:
- No lo ves, Policia Nacional, háblame en español o no me hables. I bé, és clar, vaig callar. I em vaig esperar, sí senyor, una hora em van tenir allà per tocar allò que no sona. Però què hi farem, són la docta autoritat i què els pots dir? Al final vaig marxar, amb l'adhesiu, un somriure i un adéu, bon dia, que a casa ens han ben educat.
Bé, doncs com deia , que ja no me'n recordava fins que vaig anar l'altre dia a passar l'ITV, la inspecció tècnica, d'aquelles que et fan - al cotxe - per veure que tot rutlla i de passada cobrar quatre calerons.
Semblava que tot anava bé, és un cotxe vell però ferm, però caram, arriba un moment en què un treballador em comenta:
- Sembla que al meu company no li ha agradat l'adhesiu. Ho ha marcat com un defecte del cotxe. Per sumar i veure si et tomben.
Davant d'això em vaig quedar de pedra. Primer per l'arbitrarietat del sistema i després perquè des de la inspecció TÈCNICA valoressin això. Com podia repercutir al funcionament del cotxe l'adhesiu del Cat? Jo ja vaig notar quelcom quan li vaig demanar si dels fums anava bé i em digué:
- Dels fums, sí... deixant la frase sense acabar.
Alguna cosa passava, però s'ho callava. Suposo que no gosava dir-me que li molestava l'adhesiu. Que volia jugar a policies i a casa no li deixaven fer servir les manilles.
Finalment però, m'ho van solucionar. Bé, és que no hi havia cap problema, excepte per aquell repassa fums sense llengua.
Ara, cada cop que torni per passar l'ITV a Manresa, m'hi fixaré si m'escriuen res del Cat, no fos cas que aquell lluç hi tornés i em busqués les pessigolles.
Per cert, ara que costa tant trobar-los, hi ha una pàgina a Internet on en venen... i que consti que no hi tinc participacions en els beneficis.

Que quedi clar

Que quedi clar. Que per més que s'entestin a dir-ho als diaris o les teles- a la nostra també, que potser ja és seva - , jo no sóc espanyol. I així ho dic, perquè no passés per alt, perquè vull que se sàpiga. És la meva declaració. Jo no sóc espanyol.
Alguns diran que ara no toca, d'altres que quin és el problema. Argumenta-ho uns tercers. Potser hauria de dir no perquè ens estafen amb un finançament de pena, que ho fan; o perquè ens veten els vols de l'aeroport de Barcelona, que també ho fan; o per uns peatges incomprensibles que només es paguen aquí; o per una llengua que volen eradicar, o per uns monarques designats pel dictador, o per, o per...
Res. Ras i curt. Sóc català i ja està. Sense haver de justificar-me, sense haver d'explicar-me, sense peròs. Bé l'ocell no s'ha de justificar perquè vola o el lleó perquè es menja la zebra. I ara. On s'és vist. Sóc el què sóc i no em faran canviar.
Com diu el mestre, NO, PERQUÈ VULL!