Adéu Ramon!

Tornant de Mura, cap quarts de sis, passat el pont de Monistrol, un dia vàrem veure una esquena vinclada a un hort, feinejant. Reconeixent aquells gestos, vàrem botzinar, mentre els meus fills saludaven rient tot traient els braços per la finestra. Alçant el cap de gairell, sota un barret per protegir-se del sol, el Ramon ens saludà. A partir d'aquell dia, cada dia, dilluns, dimarts, dijous i divendres, quan passàvem per allà, botzinàvem. Ja abans, quilòmetres abans, els meus fills ja em deien... Hi serà el Ramon? I si hi era, que hi era gairebé sempre, ja des del pont, que vèiem el seu cotxe, començàvem a botzinar i ell, amb un somriure ample, traient-se el barret i alçant l'aixada, si és que la feia servir o bé aturant la conversa si estava parlant amb algú, ens saludava alegre, rient, fent grans gesticulacions... dia rere dia, mes rere mes, any rere any i amb el temps, va ser un ritual, fins que vaig deixar de treballar a Mura. 

Els meus fills, amb els ulls brillant, sempre deien... a veure si hi és i si hi era, mai deixà de saludar-nos, mai deixà d'oferir-nos una rialla i quatre mots llençats al vent que mai enteníem, i els meus fills, contents d'aquest intercanvi de salutacions, l'esperaven frisosos i quan ens vèiem pel poble, un somriure de complicitat se'ns escapava.   

Després, canviant de feina, ja a Calders, el vaig viure com a l'avi d'uns infants. Una persona entranyable, agradable, feliç... Una gran persona. D'aquelles que només amb la mirada transmetia afecte, confiança i que quan el veia a la sortida de l'escola, anava a parlar amb ell. Res, quatre mots, un cop a l'espatlla, perquè a vegades no cal dir-se gaire amb aquells amb qui t'hi sents a gust.  

I ahir, ens va deixar. Segurament, només som un instant a la seva vida, però hi ha persones, que amb poc, et fan sentir molt i el Ramon era un d'aquests, i malgrat teníem un contacte esporàdic, era d'aquells que t'omplien i que te'l senties proper i estimat, que sempre tenia un mot dolç o una mirada de complicitat.

Malauradament se n'ha anat, però per sort, ha deixat aquí una petja profunda, en el seu fill, que li veig aquest escalf humà i en els seus néts, que tenen quelcom del seu afable i bonhomiós tarannà. 

Ara, quan passi per Monistrol, passat el pont, malgrat sé que va canviar al final d'hort per allò de la sequera, sempre miraré si el veig i potser, alguns dies, botzinaré i segur que a dins meu el veuré allà, feinejant al seu hort, somrient i feliç, saludant alegrement tot traient-se el barret per dir adéu, perquè passat el pont de la Golarda, sempre el veuré i amb un mig somriure, el saludaré. 

I que tot fos això...

Em sento bé quan...
... en un dia calorós, una ràfega d'aire, m'embulla els cabells...
... sortint de la piscina gelat, m'estiro al terra calent i un calfred em recorre tot el cos...
... camino enmig d'un camp de cereals acabats de tallar i trepitjo les tiges que queden, sentint l'espetec sota el meu calçat...
... sortint d'un espai fred, entro al cotxe, que ha estat hores sota el sol i bull d'escalfor. Aguanto una estona en aquell forn fins que al cap d'uns instants, baixo la finestra per deixar córrer l'aire...
... cerco i trobo complicitats amb certs infants d'aquells que costa trobar-ne...
... cuino en un dia càlid, amb la música de fons, la finestra oberta i una cervesa ben freda acompanyant-me...
... sense solta ni volta, estirat al costat dels meus fills, m'agafa un o l'altre i amb una forta abraçada m'omplen de petons...
... corrent pel mig del bosc, a la tardor o a la primavera, en un dia agradable, entro al bosc i veig raigs de sol escolant-se entre els arbres...
... en un sopar amb els amics, desapareixes uns instants, més mentalment que físicament i des de la distància veus com gaudeixen del moment...
... en un sopar amb els amics, les bromes es succeeixen i sembla que tots esteu disposats a fer riure als demés...
... reps o fas una abraçada a un o d'un ésser estimat...
... condueixo un dia calorós, amb la finestra oberta i sona aquella cançó...
... al vespre, estirat al sofà, gaudeixo d'aquella sèrie amb quelcom per picar i acaba bé...
... després d'un sopar íntim, entre copes, la conversa s'allarga...
... la llar de foc espetega i tancant els llums, la cambra s'il·lumina...
... acabo algun article, conte o història i somnio amb el camí que farà ara que l'he deixat marxar...
... de bon matí puc restar una estona al llit, amb les persianes pujades i entra la llum del sol a la cambra...
... a la muntanya, arribo dalt d'un cim i veig quilòmetres enllà...
... càmera en mà, cerco la llum i la millor posició per fotografiar aquell ésser o aquell instant...
... trobo un amic a qui feia temps que no veia...
... esquís als peus, sol a la cara, neu abundosa, tens una jornada llarga per endavant...
... tens moments de sinceritat amb aquells a qui aprecies...
... quan estàs a punt d'acabar aquell llibre que tant t'agrada però que alhora et fa entristir veure que s'acaba aquella història...
... m'ho passo bé i s'ho passen bé els infants a l'escola, els meus i els altres, amb mi o sense mi...
... puc donar un cop de mà a algú i en aquest se li il·lumina la cara...
... tinc entrades per a algun espectacle, parc o a quelcom i sento aquella frisança tot esperant el moment per entrar com quan era un marrec...
... pensen en mi i m'ho fan saber...
...puc escriure i llegir sense presses...
...m'adono de la bellesa que ens envolta...
i moltes coses més...

Viu!

Ens entossudim a mirar el demà. A arraconar i fer calaix, pendents del que tindrem en un futur. La cigala divertida ens fa somriure però la detestem. La temem. Massa històries hem sentit de la seva vida lleugera llençada per poc previsora i ens han fet creure que era dolenta. En canvi la formiga tenaç esdevé exemple, el patiment, l'atabalament, l'esforç i cada pas que fem, per petit que sigui, pensem en com se'ns posarà més endavant. En un futur llunyà. Però no a la cantonada, i ara, a rai si fos així, sempre mirem enllà, més enllà. Prou enllà que la vista no s'atrapa. Fins i tot a risc de perdre peu. De no trepitjar terra. Gairebé mai prestem més atenció al present que al futur i aquest, poc a poc va esvaint-se com una dent de lleó que s'emporta el vent.  

Només alguna sotragada, algun sacseig fort, ens permet aturar-nos i fer balanç, però com en Pedrolo, fins a la matinada perquè després, poc després, reprenem les rutines i oblidem aquell toc d'atenció que ens volia fer desvetllar. Que ens volia avisar i que ens féu fer ferms propòsits. Que apostàrem fort però que amb el temps, amb les pluges i els vents, la falsa sensació de seguretat ens fa abaixar les defenses i de nou caiem en el més enllà. En el fer per demà i poc a poc tornem a oblidar el més important. L'ara i l'aquí. I aquests, sabedors de que és el seu moment, criden i salten però no hi ha vista que els vegi si no es vol. Perquè cansa el moment, l'instant. I és més tranquil i segur mirar enllà, mirar pel demà, per quan pugui o deixi de poder i així passo la responsabilitat i les culpes. I net i buit i transparent i sense maldecaps ni gaires pretensions avanço talment com un espectre, un espectre que només es desvetlla quan hi ha una sotragada. Un cop fort com algun de viscut. Malauradament aquests duren poc. Les lliçons punyents resten com a record i les ferides cicatritzen. No n'aprenem. Estem immunitzats. Ens immunitzem. Massa dur és ser conscient del nostre pas lleuger per aquests indrets com per a sobre viure-ho amb plenitud.

Deia en Grillart, viu! Amb admiració. Senzillament. I els que marxen ens ho han dit, ens ho diuen, criden, però ens costa de veure, de creure, perquè veiem el que volem, el que ens fa menys por i viure, viure l'instant fa cert vertigen i és millor encomanar-se al demà, a l'atzar, que jugar la carta de l'avui. Però cal que ens aferrem com a un ferro roent a la premissa, al Viu. Ara i aquí, i demà, ja veurem. Per tu i pels altres. Molt pels altres, més per tu. De missatges, cada dia en rebem, però només escolta qui pot.    

 

S'acaba l'estiu

Sembla que ahir vàrem tancar l'estiu. Avui, un cel gris, ple de bafarades i cortines espesses d'aigua a l'horitzó i que ja s'acosten, confirmen que l'estiu va de baixa i la tardor, força mandrosa els darrers anys, s'acosta ràpida a ocupar el seu reialme.
No sóc de platja. M'atabalo. La gent m'és sobrera. I mira que ara, amb el fantàstic eix diagonal, aquesta ferida oberta gairebé de punta a punta del país, els de comarques endins arribem ràpid a la costa. Però la sorra fina i la gentada atapeïda actuen a mode de fre. Ara bé, ahir vàrem baixar a Vilanova i la veritat, que malgrat tots els a priori, les pors i les recances, va ser una tarda més que agradable. Poca gent a la platja. De mica en mica es va buidant i es pot passejar sense por de trepitjar una tovallola o altre i l'aigua, ara a finals d'estiu, és força càlida. Agradablement càlida.
Amb els xics vàrem fer castells a la sorra i vàrem jugar amb les ones. Un no parar relaxat. Qui sap, potser a la llarga, m'acabarà agradant.