dissabte, 31 de juliol del 2010

La Punta Alta ( 3014 m. )

En la tradició excursionista catalana, fer un 3000 és quelcom d'especial. Sempre t'hi trobes gent que s'estrena o bé que ja n'ha fet un munt, però tots ells, del cim estant, en parlen cofois i alegres i se senten feliços de poder assolir els sostres del país. Allà es passarà llista dels que s'han fet i dels que s'han intentat i després, mirant a l'horitzó, s'intentarà posar nom a tots els relleus que es veuen.
Avui, amb la Ferri, hem tornat de fer la Punta Alta, un 3014 m. Hem sortit des del refugi de Ventosa i Calvell, a tocar de la presa de Cavallers, a sobre de l'Estany Negre. És un refugi força acollidor des d'on al capvespre es pot veure pondre's el sol rere el Pa de Sucre i la Punta d'Harlé, a tocar dels Besiberris.
Tot i ser un lloc on cal caminar una estona per arribar-hi, diuen els cartells un parell d'hores des de l'aparcament, ara, amb la dèria dels Carros de Foc, és gairebé impossible trobar lloc al refugi, nosaltres hem hagut de dormir al terra del menjador. Es veu que si fas la volta entre refugis, ja t'ho reserven tot i amb la gran afecció que hi ha ara, s'omple de seguida. Per tant, als que fem cims, ens costa més trobar lloc, ja que només volem una nit a un refugi i som imprevisibles.
De bon matí, cap a les set, hem encarat el cim per l'Estany de la Roca i cal dir que fer-lo per aquest camí és força divertit, ja que et trobes amb una grimpada i algun pas de flanqueig de neu poc exposat, poca cosa però que li dóna un aire especial, un aire de tres mil.
En canvi la baixada l'hem fet cap a Cavallers pel Torrent de Comalesbienes, un roquissar llarg i dret, però que et permet arribar al cotxe en poca estona. Ara, al final els genolls treuen fum.
Per cert que des del cim es pot atalaiar el massís de la Maladeta i tots els cims principals del Parc Nacional d'Aigüestortes, una meravella de veure mentre fas un ganyip tranquil·lament.
De moment l'estiu no s'ha acabat i per tant, més endavant caurà un altre cim.


dimecres, 28 de juliol del 2010

Adéu als toreros

Avui era un d'aquells dies esperats pels que ens agraden els animals. Avui Catalunya decidia sobre la continuïtat d'un espectacle arcaic i sàdic com són les curses de braus.
Molts arguments s'han esgrimit, tant en la defensa com en l'atac a la "festa", però malgrat tota la dialèctica desplegada, malgrat tots els arguments emprats, només una cosa canviarà. Només una certesa tindrem.
A partir del 2012, a Catalunya no es mataran més animals sota el nom de l'espectacle o la cultura, és igual. La realitat és aquesta, si no és que surten amb una llei estatal, per allò de demostrar-nos que som una colònia i només podem decidir minúcies i es passen pel forro - permeteu-me l'expressió - com fan sempre, tot allò que decideix Catalunya.
Ja ens ha avisat la Camacho que no acceptaran la voluntat del poble català i mirat així, jo no en dubto gens. Preparem-nos per una ofensiva, en tots els sentits, d'atac i ofensa, cap al poble català. Suposo que tots recordareu l'atac que van rebre les Canàries quan ho prohibiren, no? És clar que no, allà ni piularen. I doncs què us penseu, per a ells sí que és una qüestió d'identitat nacional i aquí és on perilla, no mar enllà.
Ara desplegaran la seva artilleria mediàtica i propagandística i rebrem, una altra vegada, per totes bandes, perquè som això, el seu sac de boxe. Quan no guanyen per la raó, fan sevir altres arguments, sabedors que l'estat vetlla per ell mateix, sense tenir en compte la voluntat de les parts, doncs aquestes són titelles a mercè d'un ens major, d'un ens suprem.
I segurament se'n sortiran. Juguen amb les seves regles, amb les seves baralles, les tenen marcades i el crupier és d'ells. Ara, ens deixen escollir el color de la taula, si paguem tota la festa.
Però no avancem esdeveniments. Temps al temps i a gaudir de la victòria momentània. Avui, arreu se'n parla, desenes de mitjans donen a conèixer la voluntat d'aquest racó de món anomenat Catalunya, tant a l'estranger: Al jazeera, CNN, New York Times, BBC, ABC, La Razón, ... com al nostre país: Avui, e-notícies, Regió 7, el periódico, L'Indépendant....
I si bé l'alegria és en general compartida, per qui no ho serà és pel nostre president, que ja ha dit que ha votat en contra per defensar la llibertat. Però jo em pregunto. La llibertat, de qui? Llibertat de què?
Quins nassos. A sobre els que no estem d'acord amb que es mati un animal públicament com a espectacle i lentament som els que no defensem la llibertat. Seran demagogs, hipòcrites i contorsionistes dels mots.
Si estar en contra de les corrides és estar en contra de la llibertat, jo m'hi apunto.

dissabte, 24 de juliol del 2010

El Pedraforca

Aquest matí hem anat al Pedraforca. Hem sortit de Calders cap a quarts de vuit i a quarts de nou ja érem al Mirador de Gresolet.
Fins al refugi és un passeig. Després el camí es va enfilant entre arbres fins al coll de Verdet. De gent, un fotimer. És un dels cims més fotogènics del país i carismàtic i això fa que quan fa bon temps, s'ompli d'excursionistes. Bé, d'excursionistes i no tan excursionistes. Ja des d'abans del coll de Verdet, que és quan els hem avançat, hem sentit uns nois especials. Uns d'aquells que han de compartir la seva estada a la muntanya amb tothom i per això criden i criden. Però no criden per comunicar-se, criden per fer-se veure.

.

Vista des del Coll de Verdet i refugi Estassen.

Aquests sagals els hem anat sentint esporàdicament gairebé tot el camí i sobretot des de la grimpada al coll de Verdet, on la roca encaixonada fa d'embut i transporta els sons amb facilitat. Potser serà que mai se'ls ha explicat que els crits es guarden per si hi ha emergències, que fer veure que cauen timba avall no és graciós i que recitar els noms de les actrius més exuberants a ple pulmó tampoc no té res de divertit. O potser és que senzillament no ho mirem amb els mateixos ulls.
Doncs bé, ja feia una estona que érem al cim, en un cim com sempre ple a vessar, però amb un silenci monacal, per agrair, quan han arribat i com era d'esperar, al veure la munió de gent no se n'han pogut estar i han començat a cridar alegrement. Bé, alegrement segons ells perquè per a un servidor li han semblat més els bramuls d'un ase en zel que els d'un ésser racional expressant-se alegrement. I m'he emprenyat. Han envaït el meu espai i el de tots els d'allà i han trencat l'encant.


Un dels racons buits per poder fer la foto


Han convertit un dels majors plaers que hi ha, gaudir del sol que t'acarona al cim mentre l'aire fresc s'emporta els primers rastres de calor tot emmarcat en un silenci dolç, amb un intent d'acaparar l'atenció amb comentaris poc elaborats, i sense esperar gaire, hem fugit. Hem anat cap a l'enforcadura per deixar-nos anar tartera avall i posar terra enmig.
La part de dalt està força malament, tot i que si es pren un dels laterals, pots anar trobant força pedra i pots córrer i saltar sense gaires problemes.
Així doncs, pels costats l'hem baixat folls i ja lluny d'aquells energúmens, hem pogut seguir gaudint del matí, de la tranquil·litat del Pedraforca.
El corriol que segueix després de la tartera és ombrívol i planer, tant que convida a la conversa tot i ser estret i ple d'arrels que treuen el cap, i al final d'aquest, el refugi Estassen sempre espera curull de gent. Després, de baixada al cotxe et vas creuant amb els que fan el passeig fins allà a prendre un refresc o bé a dinar.
I malgrat tot, la gentada, els pseudoartistes o que ja l'he fet uns quants cops, ha estat una bona excursió, prou per seguir-hi tornant a venir i que no falti.

divendres, 23 de juliol del 2010

Menorca

El que deixem enrere...

dijous, 22 de juliol del 2010

Paraula de Montilla, José.

Benvolgut ( Posar-hi qualsevol nom amb carnet socialista );

El 28 de juny, en la meva intervenció després que es fes pública la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut, vaig fer una crida al poble de Catalunya per donar resposta massiva i unitària en defensa del nostre Estatut i per mostrar el rebuig a la sentència.


Un grup nombrós d’entitats socials i cíviques de Catalunya, encapçalades per Òmnium Cultural i els sindicats, han convocat, com sabeu, una manifestació per al dissabte que ve, dia 10 de juliol, a les 18 hores a Barcelona. La marxa està previst que surti de la confluència del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal.

Vaig dir que volia una resposta massiva i que estava disposat a encapçalar-la darrere el símbol més universal del nostre país, que és la senyera. En conseqüència, tot i considerant que és un fet excepcional en el capteniment del President de la Generalitat, assistiré a la manifestació, convençut que en aquest moment Catalunya ha de mostrar la màxima unitat i fortalesa.


El PSC, responent a la meva crida, assistirà a la manifestació per expressar el rebuig a la sentència, i en defensa de la integritat de l’Estatut votat pels catalans i catalanes, i ho farà també amb la bandera de Catalunya. A tots us demano que m’acompanyeu i que la participació dels socialistes catalans sigui massiva, pacífica i exemplar.


Rebeu una salutació ben cordial.


José Montilla


Aquesta carta la va enviar uns dies abans de la manifestació del 10 de juliol en José Montilla a tots els socialistes de Catalunya. En ella deixa entendre que n'és l'atiador tot dient:

...vaig fer una crida al poble de Catalunya per donar resposta massiva i unitària

però que de cap manera la convoca ja que...

Un grup nombrós d’entitats socials i cíviques de Catalunya, encapçalades per Òmnium Cultural i els sindicats, han convocat una manifestació

Tot i això, tot i ser-hi convidat, com tothom, posa les seves condicions tot dient que

...estava disposat a encapçalar-la darrere el símbol més universal del nostre país, que és la senyera.

i és clar, va crear un conflicte. Un debat que ja mostrava que segurament la unitat reclamada

Catalunya ha de mostrar la màxima unitat i fortalesa.

duraria ben poc.
Com aquell de l'acceptem pop com a animal de companyia? Doncs vaja, que en Montilla no accepta una altra capçalera que la seva. I gràcies a diferents malabarismes, va ser una manifestació unitària però dies després, la unitat pregonada s'ha trencat i esmicolat al congrés, quan el germà gran, diguem-n'hi PSOE, ha sentenciat i els mesells catalans, han acatat.

Tornant doncs a la carta, al final canvia el sentit de la manifestació ja que diu

... assistirà a la manifestació per expressar el rebuig a la sentència, i en defensa de la integritat de l’Estatut votat pels catalans i catalanes...

quan des d'Òmnium es va apostar clar pel dret a decidir amb l'eslògan Som una nació, nosaltres decidim.

Vaja, que a més d'atribuir-se mèrits i de manipular el sentit de la manifestació, després és incapaç d'aplicar allò que demanava, aquella unitat i fortalesa i a la primera bufada, com un castell de naips, s'esfondra servilment i ploriqueja assenyalant cap a un altre costat.

dimecres, 21 de juliol del 2010

La història es repeteix

La manifestació viscuda el proppassat 10 de juliol no és un fet extraordinari. Fa uns anys, cap al 32, ja hi havia una reivindicació semblant i curiosament per un estatut també.
Aquesta llei sembla ser la clau de volta del nostre futur, ara bé, veient els resultats passats i els possibles resultats futurs d'aquest i sabent qui ha de donar el vist i plau definitiu d'aquest acord nacional i com pensen, potser no caldria descartar tirar pel dret i exigir allò que volem.


A les Rambles el 1932

Segurament ara hi haurà alguna nova modificació, algun petit retoc per poder dir que se'ns escolta, però en el fons, hauran prostituït i traït la voluntat del poble català. Perquè es tracta d'això, del què va sortir d'aquí i malgrat que fos un plec de mínims, calia respectar-ho i acceptar el joc democràtic.
Possiblement no serà el darrer cop que haurem de sortir al carrer a reclamar els nostres drets, a reivindicar-nos com a poble, però estaria bé que el proper cop, en comptes de sortir a reclamar per un estatut magre i famèlic, si no és per una victòria de la selecció catalana a la final del mundial, que sigui per celebrar la independència de Catalunya.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Mediterràniament

Hem estat fora uns dies. Una setmana per ser exactes. Vàrem marxar el diumenge i hem tornat aquest dilluns.
Durant aquests dies hem desconnectat, he desconnectat. Feia temps que no estava tants dies sense mirar el correu electrònic, ni connectar-me per res i la veritat, gens de mono. Fins i tot se'm va acabar la bateria del mòbil, impensable quan sóc aquí. Pensava que em costaria deixar-me anar i no ha estat així. Un cop a Menorca, on hem estat, ens hem dedicat a viure i a gaudir del temps.
Veure passar les hores, descansar, banyar-nos, llegir, jugar, xerrar amb els amics... i tot sense rellotge. Sense l'esclavatge d'unes busques tiranes. Ara bé, té truc. La canalla ja en fa de rellotge, si més no per a àpats i son. La resta, anar fent. Veure-les venir i anar fent sortidetes tranquil·lament.
Hem anat a cales rogenques i poc concorregudes, com Cala Pilar, a cales d'arena blanca i aigües turqueses, com Sa Caleta o Santandria, cales abruptes i feréstegues, com les d'arran de Cap de Favàritx o cales idíl·liques que apareixen rere un bosc de pins com la Macarella. També hem tingut temps per veure Ciutadella o Maó, dos enclavaments mediterranis on les hores passen mandroses mentre et perds pels seus carrerons empedrats i escortats per façanes de colors cridaners i botigues plenes a vessar i com no, hem vist a s'horabaixa, davallar el sol i besar-se amb la mar allà al nord oest, a la Punta Nati, en un instant efímer d'abraçada calmosa com un regal. I sempre plegats, compartint un temps que a casa es fa més difícil de trobar, anant junts i trobant-nos de nou.
I ja hem tornat i hem deixat enrere el miratge d'unes vacances perpètues, d'aquelles que et promets que si mai ets ric o bé si mai goses, ho deixaràs tot i viuràs a aquell ritme, però sabent que és un brindis al sol, un bluf per allargar la dolçor del moment, perquè sabem que gaudim de les vacances perquè la resta de l'any treballem... o no? O potser ens ho han fet creure i podríem viure sense treballar?
No ho sé, però si més no, enguany hem fet mediterràniament - però amb Transmediterrània i l'hereu - i ha estat bé, molt bé.

dilluns, 12 de juliol del 2010

diumenge, 11 de juliol del 2010

L'endemà de la manifestació

Avui m'he llevat amb ressaca. Ahir durant tot el dia un rau-rau a la panxa de neguit em corsecava, mentre anava fent càbales de la quantitat de gent que aniria a la mani i tement-me la baixa afluència. D'una banda per l'espectacle patètic i penós dels líders - lideren realment? - amb tota la comèdia de la capçalera i les declaracions tirant-se els plats al cap i de l'altra, per la data i l'hora de la convocatòria. Un dissabte de juliol a mitja tarda, desenganyem-nos, ve més de gust anar a estirar-se a la platja amb una cerveseta que a manifestar-se per Barcelona tot reclamant uns drets que no s'haurien de reclamar i que difícilment ens donaran.
Doncs bé. Sorpresa o no, un munt de gent es va mobilitzar, segons Òmnium i la Guàrdia Urbana més d'un milió, segons una empresa de ves a saber on - Lynce - i on s'aferren mitjans espanyols, poc més de cinquanta mil persones. No entrarem a discutir els seus càlculs, jo hi era i Déu n'hi do de la gentada, més de la que hi ha en un dia de partit al camp del Barça, així doncs, jo ja sé a qui m'he de creure.
Pel què fa al seguiment informatiu, bé, l'esperat. Els mitjans d'aquí ho convertiren en el què fou, la notícia del dia, impossible d'amagar, mentre que a l'Estat i de retruc les cadenes de televisió que operen per aquí estatals, un seguiment dispar. Mentre que algunes no en parlaven - Tele5 -, d'altres només ho feien al final del monogràfic de la roja - Quatro, Sexta- i d'altres parlaven de la quantitat de gent que va a la platja - Intereconomia -. Les públiques en parlaren, això sí, cadascuna veia el motiu de la convocatòria segons el seu prisma. Per a uns era per reclamar l'estatut, jo vaig sentir - d'oïda i a la pell - molts crits d'independència i per a d'altres una manifestació en contra d'en Montilla o del PP o a favor del pa amb tomàquet, a escollir segons el consumidor.
Ahir vàrem manifestar-nos per reclamar el dret a existir. El dret a ser presents en aquest món com el què som, una nació, malgrat no hi capiguem en una constitució caduca, obsoleta, anacrònica i tendenciosa o bé gràcies a ella, a aquesta cotilla que ens ofega, que ens oprimeix com a poble, que serveix de falç per a tallar de socarrel qualsevol desig d'autogovern, de llibertat i alhora d'igualtat. Sí, d'igualtat a qualsevol altre poble, a qualsevol altre nació lliure, per deixar de ser transparents.
Ahir hi vaig anar amb el meu fill, més que res perquè comenci a prendre mides, perquè vist com està el pati, em sembla que caldrà habituar-s'hi fins que no ens desempalleguem d'aquests llastimosos companys de viatge, d'aquest estat de pandereta i sevillanes que només es mira el melic i no hi veu més enllà. Que desconeix la modernitat actual i s'aferra a un passat feudal i ple de testosterona per reclamar la seva magna presència, tement sempre per una unitat imposada, una unitat que no s'ha sabut guanyar, ni amb treball ni amb seduccions, només per la via de la imposició.
Ara només cal esperar, que no és poc, que els polítics prenguin aquest guant estès i estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Ara és l'hora.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Perilla la llengua, perilla el país

Un dels èxits d'aquest país és la política lingüística a l'escola, un fet innegable.
Tots els infants del país van al mateix tipus d'escola, una escola on la llengua, per definició és la catalana i amb aquesta senzilla normativització, s'eviten models disgregadors que separin ja els infants d'entrada i s'evita que la llengua sigui un focus de conflicte.
Els nens i les nenes no tenen problemes per parlar en una o altra llengua, el problema el tenen els adults i sobretot aquells que en fan bandera per separar, discriminar o diferenciar.
El model basc, que potser és el que ens avoca la resolució del tribunal, proposa diferents models lingüístics que van de més a menys ús del castellà com a llengua vehicular i això crea diferències entre els nens i nenes i sobretot entre l'adquisició d'una llengua o altra. A més a més, no garanteix un assoliment de les competències lingüístiques dels infants al acabar l'etapa educativa, sobretot de l'èuscar.
És important que els nens i les nenes tinguin totes les oportunitats de conèixer una llengua i de poder-la utilitzar i desenganyem-nos, al país on vivim, viure plenament en català és difícil. L'arc lúdic, des de cinemes a premsa, passant per jocs i joguines o televisió, receptes, instruccions, etiquetatge... està àmpliament monopolitzat pel castellà i això fa que sigui difícil tenir un ventall ampli d'oferta en català i per tant de models a seguir.
A les escoles la llengua vehicular és el català i això vol dir que la llengua d'aprenentatge i comunicació és la catalana, però a la realitat, la llengua dominant en molts casos és la castellana. Al pati, en moltes relacions entre els infants, al menjador, al carrer... ara bé, al mantenir el català com a llengua vehicular s'assegura un mínim el temps d'exposició a la llengua per part dels infants i en conseqüència es garanteix un coneixement força correcte d'aquesta. Els infants acaben la seva escolarització dominant ambdues llengües - que és el què cal -, però aquest fet no és motiu d'estudi pels detractors del model català. No els importa l'adquisició de la llengua, sinó tot el contrari, els molesta que s'assoleixi aquest nivell competencial i per tant posen pals a les rodes.
I tot això parlant a nivell pragmàtic, perquè si ens referim a nivell nacional, hauríem de dir potser que la llengua pròpia del país és el català, encara que aniria en contra de tota lògica tancar-se en l'aprenentatge d'una sola llengua quan el món s'obre a moltes i si volem ser un país competitiu, obert, respectuós i tolerant, quantes més llengües, millor, però passant pel català.

divendres, 9 de juliol del 2010

Un país petit però uns carrers plens

Avui, unes hores abans de la manifestació de demà a Barcelona, m'ha començat a sonar per dins aquesta cançó. Una bella cançó que des de fa temps que m'acompanya, que sempre que la sento se'm posa la pell de gallina i em sorprenc de veure com n'estic d'acord i com m'agrada.
Tenim un país petit, que quan comencem a córrer, si no frenem a temps saltem a casa del veí, però que orgullós s'alça per dir sóc aquí, entre gegants poderosos i fatxendes.
Demà, malgrat tinguem un país petit, prou petit per haver de donar moltes senyes per explicar-nos als estrangers que el volen visitar, els carrers estaran plens a vessar d'una gent que no es conforma. Que desitja més i vol més.
Ens farem sentir, encara que no hi ha més sord que el que no vol escoltar i segur que demà, molts faran orelles sordes. Però nosaltres, vinga a rosegar, vinga a insistir i no perquè ens hagin d'escoltar i ajudar, sinó per demostrar, per demostrar-nos que som vius com a país, que ni el narcòtic d'un mundial ens farà adormir, ni les sobres de la taula de l'estat ens aplacaran la fam de ser independents.
Volem més, volem anar més enllà. I com deia aquell, si no ens ho donen, els ho prendrem.



País petit de Lluís Llach, versió cantada amb Feliu Ventura, en directe.

Titot + Berga ...

Diuen que ningú és profeta a casa seva, però en Titot sembla que a casa li va força bé i ara que els lipdub estan en auge i la cervesa corre, doncs s'animen i en fan un de divertit.
Serà la cançó de l'estiu?


dijous, 8 de juliol del 2010

L'última esperança

En el llibre Dolor de llengua, de l'Enric Larreula, es parla de la gent que pateix per la llengua, perquè no pot parlar la seva o la seva és menystinguda o perquè li costa poder-se expressar en la seva llengua.
Avui, després del partit de futbol on jugava la selecció estatal, m'ha passat el mateix. Dolor d'equip. I és que és molt trist haver d'estar amb un equip que no et sents teu, que no et diu res i que menys t'agrada, però és clar, si el teu no pot jugar, què has de fer?
Menys resignar-te, de tot. I per això avui m'he sentit trist, sense que m'hi anés res, sense jugar-m'hi res i sense que m'interessi ni un borrall el mundial. M'ha dolgut sentir-me així i veure'm animant a Alemanya. Sí, a Alemanya, a Paraguai, a Suïssa, a Ghana i a qui calgui, i tot per no veure a la selecció espanyola guanyar el mundial.
És veritat, se me'n fot el mundial, però és superior a mi les ganes de veure que la selecció aquesta, plena de catalans que després besaran la senyera, encaixi una golejada d'escàndol, que els facin fora del mundial i que es lesionin tots.
Què hi farem però, mentre no pugui animar la meva selecció, seguiré patint cada cop que guanyi l'espanyola i ja ho sé, és trist direu, però no hi puc fer res més. És superior a mi.
Ja em deia algú que era molt trist no poder gaudir d'un esport tot animant a la teva selecció, però és el què ens ha tocat viure i mentre no en tingui, bé, mentre no la deixin jugar, diré aquella bestiesa per complaure'm, que en tinc moltes, totes les que juguin contra Espanya.
Així doncs, confiem amb Holanda, perquè sinó, serà insuportable veure com fatxendegen barroerament.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Som una nació, nosaltres decidim

Que no ens falli Òmnium. Que les ganes d'arribar a un acord no li faci rebaixar-se. Que si ells han convocat una manifestació amb un gran lema, ja conegut d'entrada, SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM les pors de tercers no els coaccionin.
Si el president per primer cop té un estirabot, un rampell sobiranista que li fa fer una aposta clara en defensa del país, en majúscules, i després una trucada de la seu del seu partit li pica el crostó, que no ens faci als demés alterar l'essència de la manifestació. És ell qui s'afegeix, no els demés. Ell només n'és un actor més, no el protagonista. Que no ens facin creure que la convoquen els partits, que no és cert, que ells s'hi afegeixen.
Posar només la senyera és com descafeïnar l'acte. Ep, que la valoro molt, només faltaria, és la bandera del meu país, però trobo senyeres tant al Carrefour com a les manis de la Seat o a la Delegació del Govern estatal i allà volen dir massa coses i a vegades oposades. Ja ho diu ell, tot hi cap i per tant, per expressar clarament la nostra voluntat i sense deixar lloc a dubtes, posem una pancarta clara i contundent, una pancarta que eviti interpretacions i matisos. Que quedi clar, que si anem a manifestar-nos no és per què volem que aquest estat ens escolti o bé perquè aquest estat ens doni. No senyor! Ens manifestem perquè som un poble, un poble diferent i que per qüestions històriques està a dins d'un estat, però que té una voluntat de ser, una voluntat de decidir.
Si en Montilla ara se'n penedeix d'haver dit que aniria a la manifestació, si veu que va parlar massa i es troba incòmode, que faci com la Chacón i se'n vagi a aquell casament de Salamanca, que segurament li portarà menys maldecaps.
Dissabte ho tinc clar, rere la pancarta, Som una nació, nosaltres decidim i si cal, amb senyera o estelada, que cadascú decideixi.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Descobrint nous indrets

Sóc de mena tafaner. Quan volto m'agrada observar i si veig un castell o una fàbrica abandonada la imaginació em vola i em falta temps, si puc, per tafanejar.
Aleshores, entrant a aquell indret, silent i fosc generalment, m'imagino les escenes allà viscudes i penso en què devien fer els seus habitants. Per uns instants volo temps enllà mentre el cor se m'accelera.
Ja a l'adolescència, sinó abans, vaig fer com molts dels joves de Castellar. A tocar del riu Ripoll, ja abandonada i buida, hi havia una antiga mansió. L'antiga casa dels Tolrà, uns empresaris tèxtils que feren fallida i deixaren la casa sense més.
Imponent i magnífica, enmig d'un bosc esplendorós, tancat per uns murs infranquejables, s'alçava una mansió de totxana, accessible des d'un parell de portes aleshores ja desfalcades. Unes cinc plantes, escales de servei, potser una trentena d'habitacions o més i un fotimer de racons per descobrir. Un d'ells, el que potser ens feu volar més la imaginació gràcies a les anècdotes que els que ja hi havien entrat explicaven, era una cambra fosca, per revelar fotografies deduirem. Alguns fins i tot contaven que hi havia una caixa forta. Accedies a la cambra des del menjador, si la memòria no em falla, on hi havia una porta rere una falsa paret de fusta que menava a unes escales de cargol. Al fons, sense gaire il·luminació hi havia encara les piques i diversos armaris d'obra, i res més, prou per fer-nos contar històries meravelloses.
Des de fora es veien les escales a través d'unes finestres sense marcs. Una banda de la casa estava resseguida per una petita escala de ferro que feia servir el servei, mentre que al mig, una gran escalinata de marbre - segons em digueren, jo ja la vaig veure despullada - pujava pis a pis obrint una ferida ample al cor de la mansió per donar pas als senyors.
En aquella època només es podia pujar de manera segura per l'escala de servei, a la principal faltaven molts taulons i es podia veure, a un pis sí i a un altre també, com antics visitants s'havien escalfat amb aquesta fusta, fent fogueres arreu, sense importar-els-hi el bocí d'història que cremaven i els esvorancs que creaven.
Ja a dalt de tot, al darrer pis, en un racó amagat, hi havia una petita cambra on encara resistia la cúpula des d'on els amos miraren temps enllà les estrelles amb un vell telescopi. I així, habitació rere habitació, sala rere sala, hores i hores voltant, escoltant els cruixits, tafanejant, somniant.
Avui he tornat a sentir-me tafaner. No és que no ho hagi fet des d'aleshores, que no és cert, però avui m'he sentit de nou més curiós. Fent un volt en bici per Sallent he vist el trencall que menava a la mina de potassa d'Iberpotash, i no me n'he pogut estar, he hagut de tafanejar un xic, res, treure el cap tot imaginant-me el tràfec diari d'aquell indret mentre al meu cap sonava una sirena llunyana.




No he entrat massa, m'ha passat com un cop que vaig anar a una platja on no hi havia ningú, a un país llunyà i aquella absència de gent, en comptes de ser un regal, em despertà les pors i desconfiances i al final només vaig entrar i sortir ràpid, com avui, un sucar els peus.


diumenge, 4 de juliol del 2010

10 J. Manifestem-nos

L'estatut no és pas el que jo voldria. El trobo insuls, insípid, descafeïnat, neutre, conformista... i malgrat això sembla que ja és massa per a alguns. I tot i no ser el que jo defensaria, sí que defenso el dret del poble de Catalunya a decidir. No pot ser que després de tota la parafernàlia, a saber el referèndum, l'aprovació del Parlament i l'aprovació a les Corts - aquests em sobrarien - , encara ens retallin quelcom que ja va sortir coix d'aquí. Si no és constitucional, potser és que aquesta constitució no és la que cal.
Potser ja és hora de fer-se sentir, de reclamar el què ens pertoca, si més no de començar a reclamar.
Dissabte ha de ser un dia d'aquells que passin als annals com el primer dia de o el dia on va començar tot.
Dissabte a Barcelona hi falta gent. Fem-nos sentir.


dissabte, 3 de juliol del 2010

Cinema en Català

FEDICINE no doblarà pel·lícules en català. Diuen que a més a més deixaran de fer el què feien ara, que era un compromís no escrit pel qual es comprometien a doblar al català entre 30 i 35 pel·lícules l'any, ja que ara se'ls exigeix, per llei, que la meitat siguin en català.
Per valorar el seu enuig, podríem tenir en compte que a Catalunya l'any 2007 se'n varen estrenar 589 i que per tant, amb els números d'abans de la llei, podem agrair a FEDICINE que pràcticament el 6% dels films emesos al nostre país foren en català. Dit d'una altra manera, de pacte de cavallers res de res, ensarronada de ca l'ample.
Ara ens amenacen en que no hi haurà pel·lícules doblades i que seran totes en versió original. I fins i tot que potser ni les subtitularan, però fem quatre números.
Doblar una pel·lícula val entre 30.000 € i 35.000 €, subtitular-la entre 2000 € i 3000 €. La recaptació a Catalunya els darrers anys ronda els 130.000.000 € anuals. Així doncs, destinar un 6,8 % dels beneficis al doblatge tampoc seria exagerat. Per fer el càlcul m'he basat en la franja alta, doblatge car i només la meitat de les pel·lícules.
I tot i això, malgrat que puguem discutir el tema del cost, que desenganyem-nos, és el pretext per fer una puja de preus de l'entrada que fa temps que anhelen, no crec que un país hagi de negociar o cedir a unes empreses. Ells són els primers interessats a vendre els seus productes -pel·lícules - aquí i per tant, estan escenificant una indignació per fer bullir l'olla, però no crec que calgui prendre'ls gaire seriosament.
Vaja, no crec que facin l'enroc de dir, deixem de guanyar uns milions perquè haurem de fer una despesa irrisòria que ja fem arreu del món i si realment ho fan, no quatre dies de crits enutjats, me'ls miraré de manera diferent.

divendres, 2 de juliol del 2010

Joan Pau Giné

De l'època de la Bressola, a la Catalunya Nord, en guardo molts records i un d'ells és el d'aquest cantautor, en Joan Pau Giné.
I ara, amb tot el rebombori de l'estatut, m'ha tornat a venir al cap aquesta cançó...



Amb un poc de paciència
Amb un poc de voluntat
Un poc de demagogia
I un poc de pebre picat
Amb un poc de fantasia
I la força d´un ramat

Muntarà, muntarà
L´allioli, l´allioli
(+ Muntarà, muntarà)
L´allioli muntarà

Amb lo que sabem d´escola
I amb lo que sem (hem) descuidat
Amb (els) somnis de bressola*
I amb la puta realitat
Amb un cop de coca-cola
Amb prou ciment armat

Amb guitarres matineres
Per un cant recuperat
Amb idees camineres
I espectacles de mercat
Amb xirments* i costelles
I intel·lectuals pesats

Caparutxes per la Sang*
I carrotes* pels obriers*
Tants de contes despassats*
I que encara se porten bé
Amb l´USAP* que sempre guanya
I el diumenge a fer el tiercé*

Amb el vi que se vén pas
I cançons que vénen bé*
Amb treballs desgraciats
I jocs que valen pas res
Una cultura pel cap
I els peus dins del merder

Eleccions de quant en quant
Tornarmai* cal anar a votar
Comencen d´en ser farts
De nos fer representar
El pare noël vén pas d´amunt
Cada un l´hem de fer muntar


Bressola : bres, també nom d´unes escoles associatives catalanes a la Catalunya del nord
Xirment : sarment
La Sang : processó de l´arxiconfraria del mateix nom a Perpinyà
Carrotes : pastanagues (gal·licisme)
Obriers : obrers (gal·licisme)
Despassat : superat, passat de moda (gal·licisme)
USAP : equipa de rugbi de Perpinyà
Tiercé : joc d´apostes als cavalls
Venir bé: convenir, ,ésser oportú
Tornarmai : de nou, altre cop

Lletra extreta de Kumbaworld