dijous, 20 de juny de 2019

Moments màgics

 

Ahir a la tarda, a les cinc, amb infants de l'escola, de 4t a 6è, vàrem sortir per fer la darrera sortida del curs. Era una sortida que feia anys que em rondava pel cap, d'aquelles que tenia ganes de fer i sobretot, perquè volia que amb aquells amb qui la fes, també els fes il·lusió i hi hagués aquella complicitat. I així va ser.
Vam sortir de Mura i vam enfilar cap al coll d'Estenalles. Són uns 4 quilòmetres i mig de força pujada. Tot i això, ho vàrem fer amb un ritme tranquil, fent aturades sovint per hidratant-nos, tot gaudint de les vistes i xerrant. La pujada la vàrem fer amb una motxilla petita, amb només aigua i quatre ganyips i al col d'Estenalles, on tenia la furgoneta aparcada, la vàrem canviar per la que tenia tot el necessari per passar la nit.
Seguint la pista dels bombers vam pujar fins al coll d'Eres. Aquí a algun infant ja li va costar un xic més, però tots vàrem pujar molt bé. Sense aturant-nos, vàrem baixar per la canal del Llor per prendre el camí a la cova Simanya.

La il·lusió dels infants al moment d'arribar va ser indescriptible i en veure l'entrada d'aquesta, els seus comentaris d'assentiment, d'alegria i d'esverament es varen multiplicar.
El primer de tot, en entrar, fou inspeccionar la cova. Veritables exploradors armats amb un frontal. Vàrem entrar un xic endins, però un cop l'aigua es feu més abundosa, tornàrem enrere, a l'entrada, per sopar.


Acabat de sopar, anava a proposar jocs de nit, quan vaig veure que la majoria ja havien estès el sac i la màrfega i ja entraven a aquest. De fet, se'ls veia amb ganes de gaudir del moment. Enllitats, si es pot dir així, vam estar força estona. Anaven explicant-se històries, jugant amb els sacs, rient... se'ls veia ben feliços, mentre els mestres estàvem un xic al marge, deixant que fos la seva estona.
Entremig ens visità un ratolí ben bonic.
L'endemà al matí, avui, hem anat a fer el Montcau per coll d'Eres i baixant, hem canviat altre cop de motxilla al coll d'Estenalles.
Hem desfet camí però en comptes d'anar a l'escola directament, hem anat a la font del Rector, on a davant el riu fa com unes basses, a banyar-nos. Poca estona, tot i que amb la calor que feia s'agraïa.
I és aquí, que durant uns instants, hi ha hagut un altre moment màgic. Un moment d'aquells especials, de catarsi amb els infants. Uns estaven asseguts en una bassa, remullant-se els peus i poc a poc hi hem acabat tots. Allà asseguts, amb els peus a l'aigua. Relaxats. Tots junts a tocar. Xerrant de tot i res. Escoltant-nos, rient, amb confidències. Un moment màgic. Per un moment, m'he vist fora de la rotllana, veient aquells infants amb el seu mestre xerrant, explicant-se coses, a tocar, confiats, alegres, com una colla d'amics ben unida i m'he sentit molt feliç, perquè tot allò que s'ha anat fent amb el temps per arribar a aquesta cohesió, avui ho he vist clarament. Ho he vist i és un dels moments més bonics que es pot viure com a mestre. La comunió del grup, la complicitat. L'estima i el respecte entre ells. 
  

dimarts, 4 de juny de 2019

La meva escola

Avui, aquesta tarda, estàvem amb les mestres treballant a l'escola. Cap al tard, potser era més de quarts de set o ja a les set, quan de cop, hem vist que entraven a l'escola tres nenes. Ens han mirat i després de saludar-nos, s'han assegut un moment al sofà que tenim a la classe. Tranquil·lament i al cap d'una estona, han anat a un altre espai a fer dibuixos i jugar. És cert que allà hi havia alguns dels fills dels mestres, perquè si tenim feina es queden jugant a la riera que està a tocar o bé entren una estona a dins, però altres dies ha passat el mateix sense que aquests hi fossin.
De fet, a vegades, abans de l'hora d'entrar a l'escola, quan arribem més d'hora per preparar els espais, ja hi ha infants que vénen i entren a l'escola. Igual al migdia, que encara que tenen fins a les tres per arribar, n'hi ha que arriben força abans de tres quarts i és una de les coses que m'agraden més de l'escola. No el fet que els infants puguin venir abans, que ja està bé, sinó que vulguin venir abans. Que aquest espai que compartim cada dia durant moltes hores, no els creï rebuig i se sentin com a casa i vinguin fora d'hores. Perquè em fa la sensació que hi estan a gust, que se senten bé, que els és un espai familiar. De fet hi ha infants que ja no vénen a l'escola i que de tant en tant passen a veure'ns i es queden amb nosaltres a passar la tarda, el matí o el que calgui.
Una de les coses que més m'ha preocupat sempre, és que els infants no vulguin anar a l'escola. Que desitgin marxar cap a casa i perdre'ns de vista. Hi passen massa hores a l'escola com per no estimar-la. Una cosa pot ser puntualment, perquè dies especials tots en tenim, però per norma, no hauria de ser. L'escola i els que hi som, hauria de ser un lloc prou acollidor com perquè els infants s'hi sentin a gust i els adults també, i estar-hi no els signifiqui cap esforç. Al contrari. Hauria de ser un lloc de vivències tan riques i especials, que potser els fes d'imant sabent que el que allà hi passa és agradable i els que hi trobaran són més que amics, companys de viatge o gairebé família.
Una escola com en la que treballo, s'assembla molt a l'escola que com a infant m'hagués agradat tenir.