La gran diversitat del facebook...

Sovint m'agrada discutir amb gent que opina de manera totalment oposada a mi. Sobretot en temes que tinc ben arrelats i espero, de tot cor, que els seus arguments em facin, si no canviar d'opinió, entendre un xic el seu punt de vista i alhora desmuntar-me certes idees que tinc preconcebudes. Reconec que sóc caparrut. Que sóc tossut i a vegades un xic obtús. Ho sé. Quan una idea la tinc ben interioritzada, la defenso a mort i només és al cap del temps, que sóc capaç, amb la reflexió pertinent, d'obrir la ment i deixar-me seduir per altres punts de vista o si més no entendre certes postures.

Però és que hi ha vegades, que encetes una discussió per poder veure els arguments que tenen alguns per defensar certes posicions i acaben desil·lusionant-te, fent-te veure que els tòpics que creies que eren irreals, per simplistes i absurds, són una realitat. 

Avui, parlant amb un amant de la tauromàquia, defensant cadascú el seu punt de vista des del respecte, a la conversa, és el que té el facebook, ha entrat un tercer element. De sobte ha monopolitzat la conversa i aquell clima d'enfrontament d'arguments s'ha esvaït i poc a poc, al mancar-li recursos argumentals, ha entrat en els insults, l'amenaça i la fatxenderia. 

De fet hem passat per tots els tòpics i un cop hem vist que no ens posàvem d'acord amb els toros ja m'ha etzibat sobre temes identitaris i a partir d'aquí, un rere altre, tòpics i més tòpics, només dir que un dels arguments per estar en contra de la independència és allò que posa al carnet d'identitat o bé que a l'època passada ens farien callar i barrabassades així. 

De fet m'ha passat altres vegades. Ja intento no sulfurar-me, malgrat les manques de respecte, senzillament intento veure el seu punt de vista però, en alguns casos, com aquest, ràpidament quan acaben els arguments, recorren a frases absurdes i buides acompanyades dels insults. 

De fet, segurament aquest tipus de gent, tancada i poc procliu a discutir i argumentar, per por a no trobar arguments, és la que fa més pels independentistes. Perquè només ens corroboren la foscor que hi ha a l'Estat, tot i que sé que tot no és això, però elements com aquest abunden i ens esperonen.  

Avui, després de parlar una estona amb aquest noi, m'han quedat clares un parell de coses:

1. Els meus arguments semblen prou sòlids o si més no es fa difícil trobar qui els rebati, partits unionistes inclosos.

2. En un país nou, hem de fer més per l'educació de tothom, fins i tot per aquells que ara ens menyspreen però formen part de la nostra societat. Hem de construir un país nou on tothom hi tingui cabuda, respectuós i lliure. 

Cal seguir empenyent

Diuen que en Rajoy s'ha emportat per aquestes vacances el llibre d'en Pinyol, Victus. Sí, de debò, encara que sembli mentida ha estat de vacances. És veritat que ningú l'ha trobat ha faltar, però ha marxat uns dies i ja ha tornat. Malgrat sembli mentida i el deu haver llegit tot, fins i tot les citacions. També marxa la nineta dels ulls del dels elefants, el coix aquell i altra vegada subvencionada per la Caixa i uns servidors, ara, és un altre tema i fa molta mandra. A veure si es queden a Suïssa i no tornen aquests Borbons. Foten una ràbia. Al llibre en fan, a la realitat, més. No marxen ni amb aigua calenta, és clar, mentre puguin mamar de la mamella i aquí els ho posem tan fàcil... Però qui realment fot més mandra, són els mateixos de sempre. Els de casa i no només els botiflers, a aquests se'ls suposa, sinó els que lideren processos però que de fet, el que fan, és posar tantes traves com saben, ja sigui invocant fantasmes que no existeixen, ja sigui refredant ardors que podrien accelerar el procés i els podrien avocar a un terreny desconegut. De fet sempre anem a topar amb la mateixa paret. Està clar que si el govern actual es cregués tot el procés, ja faria temps que s'hauria fet la consulta i seríem més a prop de l'estat propi, però les temences de perdre el poder, de perdre el lideratge, fa que nedin i guardin la roba. Que temptegin, sondegin i negociïn, perquè abans de fer qualsevol pas, volen tenir assegurat el seu futur. El seu lloc. I per això, si volem tenir èxit, aquest procés caldrà que sigui liderat des de la base, perquè si ens hem de refiar dels governants, ens vendran per un plat de mongetes. Ja ho han fet històricament. Per tant, cal que empenyem des de baix, ja sigui amb la via catalana, les consultes municipals, les manifestacions dels onzes de setembre o el que sigui, perquè els pendons vermells -existents a la novel·la però tan reals com governants tenim ara- no dubtaran a avortar qualsevol avenç del país si això els representa una pèrdua personal, per petita que sigui. Està clar que, si ens creiem amb el dret a decidir, hem de ser els protagonistes del procés. De nosaltres depèn.

Via catalana

Ja està. Ja estem apuntats. Al tram 243. Cap a Tarragona. D'entrada no ens hi volíem apuntar. Quan va sorgir la idea ens va semblar poc més que folklòrica, però poc a poc i sentint els comentaris dels polítics d'un i altre color, ens vam adonar que potser no n'és tan de folklòrica. Perquè si ho fos, ningú en faria cas i el Navarro seguiria fent la fotosíntesis com sempre, el Duran convidant donzelles al Palace tot  lluint bronzo i la Camacho, estalviant per fer-se alguns retocs. Però xerren. Xerren i teoritzen. La cadena ens farà visibles i els molesta. I bramen i borden i diuen i sobretot, tremolen.
A dia d'avui ens convé molt fer-nos presents. Perquè res ens serà regalat i qualsevol guany que vulguem aconseguir ens costarà força. Haurem de ser imaginatius i tossuts, perquè mai se sap d'on vindrà el mall que ens trencarà les cadenes i com deia aquell, tot suma. Així doncs, si voleu sumar, ja ho sabeu, apunteu-vos. Afegiu-vos. Impliqueu-vos. Tenim més de quatre-cents quilòmetres per unir de punta a punta el país. A més s'han afegit, com no podria ser d'altra manera, la Catalunya Nord i per baix, el País Valencià i jo vull fer història. Vull ser història.
Visca la terra!

Visca l'euro per recepta

El Tribunal Constitucional ha suspès l'euro per recepta i de passada, perquè ja posats a interpretar no ve d'un pam, la taxa sobre els dipòsits bancaris a Catalunya. Aquest tribunal, que és l'òrgan que interpreta la constitució per tal de veure si una proposta o altre hi té cabuda, com si d'un envàs, on vas parléssim, està format per dotze membres. Els dotze titelles. Personatges que, amb més o menys caspa, estan designats per un o altre partit estatal: PP i PSOE. Per tant, difícilment mostraran empatia i simpatia amb Catalunya, excepte si no tenen més remei, és clar.
Ara bé, sigui com sigui aquest no serà el motiu que em farà rebutjar avui aquesta decisió seva, per altra banda sempre tan previsible si la temàtica és catalana. No senyor. El meu rebuig ve per la forma i pel fons. Per tot plegat, perquè aquest tribunal és estranger i la seva ingerència en temes que afecten als catalans hauria d'estar prohibida, vetada, barrada. Penalitzada.
Convergència va guanyar les eleccions i a més de la proposta del dret a decidir al seu sarró, hi duia altres propostes, entre elles l'euro per recepta. Per tant, com que  va sortir ratificat a les urnes, ens ho haurem de menjar amb patates. És el joc democràtic i si no ens agrada, ja ho lluitarem des d'on calgui, al carrer o bé al parlament, la llista de partits és llarga.
Però tornant al TC, està clar que aquesta mesura, aquesta decisió, igual com moltes altres que va prenent darrerament, tenen una finalitat política. Un objectiu clar. Escanyar i debilitar el govern català per tal d'impedir que puguin portar a terme el dret a decidir.
Molts personatges fa temps que ens avisen, l'Estat usarà tots els mitjans al seu abast per impedir el debat, per impedir aquest dret. Ja han atacat des de diversos fronts. Van començar amb la por a l'expulsió europea, però com que Europa no s'ha pronunciat clarament han seguit per altres camins. D'una banda amb el desprestigi dels líders actuals, casos de corrupció varis de moment no tots provats i de l'altra l'ofegament econòmic del país per forçar al govern a prendre unes decisions impopulars.
Per tot això, malgrat no hi estic d'acord amb l'euro per recepta, reivindico l'euro per recepta com el dret del govern de Catalunya a decidir sobre el país sense intromissions forasteres. Per això, avui dic visca l'euro per recepta, malgrat el trobo un atac a la línia de flotació de la societat del benestar i espero que aviat desaparegui.

Un altre dia històric

Les connexions ferroviàries amb el port, ni s'han fet ni hi ha diners per fer-les. La NII a Girona no es pot desdoblar. Està projectada des de fa anys i panys però, ves per on, no hi ha diners ni voluntat per fer-la. Els deutes reconeguts a partir de l'Estatut capat no es poden assumir. Ho sentim però no hi ha diners. Demaneu, demaneu! L'aeroport de Barcelona, ja va bé que sigui de pas cap a Madrid. Un de segona. Sí senyor. La xarxa ferroviària, trens obsolets i cars.  Però us els cedim. Que en som de generosos. Les carreteres, de pagament, si porten a enlloc, és clar.
I així, una rere l'altra. Mentrestant la Soraya, aquesta Heydi miop, ens parla de justícia, de drets i d'igualtat. Ah, i per sobre de tot, de constitució. Excusa per garantir un Estat uniforme. Diu, i se li veu la boleta, que tots els espanyols han de decidir sobre Catalunya. Vinga dona! Quants països han proclamat la Independència a través d'un sondeig a tot l'estat. Cap. I per això ho diu tot sacsejant la papada. Ves per on. Democràtica la mossa. Llarga la nena.
El llistat d'afronts és llarg. És immens. Potser caldria treure dades i mostrar-les. Perquè ser espanyol, encara que sigui de cor, si és que se'n pot ser, surt car, molt car, si més no als catalans. Tant mentalment com econòmica. I no cal dir sentimentalment.
Ara bé, avui és un dia històric. Com ahir i abans d'ahir. La casa es va aixecant. Avui, el parlament, escollit pel poble, ha parlat. Ha exercit la democràcia, aquella que el Pp vol aniquilar quan no li va a favor. D'acord. A més d'altres partits, com els Ciutadans, que han actuat. Han fet demagògia i el ploricó. Però aquesta és la grandesa del sistema. Fins i tot els pallassos inadaptats i manipuladors demagògics, tenen la seva quota de temps en un sistema democràtic. Malgrat parlin per parlar. Diguin bajanades que ni ells es creuen. "O se crean", què hi farem... i que duri. Això és la democràcia. Perquè un parlament és el reflex del seu país, hi ha de tot, com arreu. Però amb justa mesura. Ni massa sonats, ni massa tocats. Només faltaria.
I avui, la majoria d'un poble, els seus representants, diu que sí, que podem dir-hi la nostra. Que podem exercir el dret democràtic de dir si volem ser espanyols o no. Que podem opinar, ja sigui tard o d'hora. Però sigui com sigui, guanyi qui guanyi el dia del referèndum, perquè es farà, perquè és de justícia, estaré content de poder dir i mostrar al món que JO NO SÓC ESPANYOL. Peti qui peti. Malgrat m'ho imposin i m'obliguin, perquè poden i em volen humiliar, com quan passo la frontera o pujo a un avió entre d'altres. També és cert que el fet que es plantegi la pregunta deu ser que no en sóc, que aquest tros de terra que volen fer-nos creure que és Espanya, no ho és, car si es pregunta, vol dir que hi ha el dubte i aquest només sorgeix davant de la possibilitat de que no ho sigui. Per tant, la pregunta confirma la negació i aquesta, ara, hauria de ser si volem ser espanyols, ser d'aquest estat, no si en som. Perquè de ser, som catalans i com a molt, entrem dins d'aquest estat que ens vol acollir ¿? No sé si m'explico. Heus ací la qüestió!

Campanya a favor de la Independència

L'altre dia a la nit, a tele Madrid, van emetre un reportatge sobre el fet català. En ell, personatges trets de l'armari, encara amb ferum de naftalina, parlaven i dissertaven per a un públic afí i llaminer. Esgrimien arguments en contra de la Independència de Catalunya, sense oposició, sense contrastos, sense matisos. A més a més, entremig, s'afegien talls de discursos del president de la Generalitat per donar més impacte i reforçar les seves visions. Un exercici periodístic força interessant que, malgrat els esforços, no acaba d'aconseguir els objectius que es proposava, o això crec. Si més no si es visiona amb certa perspectiva i coneixement de causa. És clar que per a qui és de fora de Catalunya li serà difícil destriar el gra de la palla, però els que estem vivint aquest moment en primera persona, amb la sorpresa inclosa d'un president que sembla, per primer cop, receptiu als postulats independentistes, els veiem el llautó. Els veiem el joc amagat.
Segurament farà més a favor de l'Independentisme aquest vídeo, on se'ns plantegen ja els reptes, que no pas al contrari. Enlloc s'entra de veritat a l'arrel de problema. Enlloc es té en compte el pensament d'aquests irreductibles catalans, al contrari, s'obvia i s'hi passa per sobre. Creuen o deuen creure, que si no en parlen és que no existeix i donen per fet que és una quimera sense raó. Ens tracten d'ignorants i aprofitats.
Com la majoria de les opinions de l'Estat, encara descol·locats per la reacció del país, neguen l'evidència, però alhora plantegen els problemes de la possible Independència, més per por a que succeeixi, que no pas perquè creguin que hi ha motius per seguir junts.
En aquest programa es veuen, sobretot, les dificultats de ser independents. Ens plantegen reptes que de segur, el poble català sabrà entomar.Som–hi doncs.

Una diada emocionant

Dimarts va ser un dia especial. Molt especial. Ja de bon matí un grapat de motociclistes, potser unes dues-centes motos, varen passar per davant de casa fent sonar el clàxon i brandant estelades. Acabat un de llevar i amb aquesta trepa motoritzada, la veritat és que em vaig emocionar.
Més tard vàrem baixar cap a Barcelona. D'hora. A mig matí. Volíem evitar el possible caos circulatori. L'entrada a la capital del país fou franca. L'aparcament, excepte per la mania que tenen els dirigents de la ciutat d'eliminar-lo per potenciar les places privades, fou fàcil. Relativament, és clar. I anàrem a dinar d'hora.
Un cop tips vàrem sortir a veure l'ambient. A respirar-lo. Hores abans de la manifestació ja es veia força gent pel carrer. Amunt i avall. Sense direcció fixe. Portant estelades i samarretes amb llegendes enginyoses.  
Minuts abans que s'iniciés la marxa, el carrer Rosselló, on érem, cantonada Passeig de Gràcia, era un formiguer. No ens podíem moure ni amunt ni avall. Tampoc cap als laterals. 
Poc a poc la marxa anà avançant. Lentament. Amb aturades constants i llargues. Al so de tambors, gralles i lemes esmolats. Així, xino-xano, pas endavant, aturada, pas al costat i torna a començar. Durant un parell d'hores. Potser més. A vegades, quan teníem l'ocasió, buscàvem algun lloc elevat. Quatre fotos i cara d'emoció. Perquè la pell de gallina. Els ulls humitejats. Els peus, a un pam de terra.
Els crits, arreu, al davant, al mig o al darrere, tots igual. Ni pacte fiscal ni hòsties. Independència. I crec, i de debò que amb fermesa, que ningú que anés ahir a la manifestació pensava en altre cosa que no fos en la Independència.  Per les cares, per la il·lusió que es veia en aquells rostres. Pels crits. Per l'orgull. Per la passió.  Per l'empenta.
Ah, perdó. Excepte el Duran, que hi anava vés a saber perquè. I ara que se'n fa balanç, tothom busca la lectura que li va millor, és clar. Els espanyolistes parlen dels que es van quedar a casa. Demagògia. Absurditat. Mala fe. Ignorància. I sinó, que donin suport a un referèndum. Però ahir, per antena, se'n desmarcaven. A això n'hi diuen llibertat?  A la nul·la capacitat d'escollir si no és amb les cartes marcades? D'altres, els que es van quedar fora de joc, socialistes bàsicament, feien lectures buides i desorientades. Incapaços de prendre partit. Sense lider que els lideri.
El clam ha estat ben alt. S'ha sentit des de París a Londres, Nova York i Japó. Excepte Madrid, on davant de qualsevol repte esgrimeixen frases demagògiques i fora de lloc per guanyar temps. Però se'ls acaba. El relloge ja ha començat a marcar. Tic, tac, tic, tac...  

Moltes preguntes per a una sola resposta.

Quan entres en un laberint et sembla que tots els camins són iguals. Et sembla que per més variats que siguin els recorreguts que fas, sempre vas a parar al mateix indret. A una cruïlla maleïda. Un i altre cop. Ja pots girar a l'esquerra a la segona cruïlla o bé a la dreta que tard o d'hora ensopegues amb aquella fita que et diu que repeteixes camí. Com la pedra que et fa caure. Ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

A nivell nacional sembla que sempre anem a parar a la mateixa cruïlla. Al mateix parador. Sigui quina sigui la qüestió. Sigui quin sigui el tràngol. La batalla constant per protegir la llengua, l'escola, la sanitat. Les demandes reiteratives per tenir el control sobre els aeroports, sobre els ingressos i les despeses generades aquí. La millora de la xarxa ferroviària, elèctrica... El dret a tenir una selecció pròpia que ens representi en tots els esports. El dret a tenir veu pròpia en totes les institucions d'arreu, sense passar pel filtre / sedàs espanyol. La necessitat de tenir uns tribunals imparcials, justos, nets. Vaja, que hi ha un munt de qüestions que com a poble hauríem de poder decidir i se'ns nega. 

Veient-ho amb perspectiva, potser caldria anar afinant objectius. Estem perdent massa energies pel camí. Lluitem per les seleccions, la llengua, el pacte fiscal, els aeroports, ...  la xocolata del lloro. Una distracció que ens embalsama les inquietuds, que ens calma i esgota per un temps. Potser, només potser, posant-nos únicament un objectiu, ambiciós és cert, però amb un de sol, resoldríem tots els nostres anhels. 

Qui ho diu que serà més fàcil aconseguir unes seleccions nacionals, un pacte fiscal o bé una gestió dels recursos naturals que no pas la independència? Per què no juguem de debò, amb apostesaltes i deixem de remenar la perdiu?
Tan difícil és aconseguir una cosa amb aquest estat centralista, caspós, fatxenda, poruc i prepotent com l'altra, així doncs, posats a gastar energies, temps i recursos, potser que lluitem per tota la baralla i no només per unes cartes. Potser que ens centrem en la Independència i la resta, ja vindrà, no en dubteu.

Elements per a la reflexió

Un vídeo que no diu res de nou però que malgrat tot, el què diu caldria que no passés per alt, com passa sovint amb les velles lletanies massa cops sentides.
És un vídeo fet per Videocat on hi ha dades i reflexions de diferents personatges, parlant de la Independència sense embuts.

L'he pogut veure gràcies al bloc Neva dins del vidre i m'ha semblat que era un bon material per compartir... encara més.

Una setmana negra pel país

Avui és un dia doblement trist pel país. Un dia negre.

Al nord mor un dels referents de la llengua. Jordi Barre. Al sud, tanquen les emissions de TV3 per qüestions polítiques. Per feixisme institucional. Per raons lingüístiques.
Una, llei de vida, l'altra llei d'estat. Ambdues, unes grans pèrdues.
Jordi Barre cantava en català, vivia i pensava en català. D'ell sortiren cançons que canten generacions de nord-catalans que malgrat no parlar la llengua que els és pròpia, pel treball implacable i impecable de l'Estat Francès, les senten seves i s'emocionen sentint-les.
Ja sigui amb "els hi fotrem" al camp de la USAP o amb el "Parlem català". Dues clares declaracions d'intencions.

Jordi Barre fou un incansable lluitador. Als seus 90 anys encara cantava a ple pulmó si la proposta era bona, ja fos per ajudar a les escoles catalanes La Bressola, ja fos per esperonar l'equip nord-català.
Fa uns anys, juntament amb Gerard Jacquet, Maties Mazarico, Albert Bueno i d'altres cantants nord-catalans, va fer un concert per recaptar fons per la Bressola. De fora estant donava una sensació de fragilitat, de persona que està ja a les acaballes. Més com el mestre que és convidat per deferència pels seus deixebles que per un cantant amb mèrits propis o que pugui oferir res més.
El concert fou en general molt emotiu, però quan sortí en Jordi Barre, es feu un gran silenci i dalt de l'escenari mostrà una força i un dinamisme instants abans impensable. Cantà sense micròfon perquè aquest s'espatllà i aconseguí sobreposar-se a la sala tot captivant als presents.
Encara avui quan sento certes cançons se m'ericen els pèls d'emoció. I fins i tot, se'm negaren els ulls al saber-ne la notícia.
Entre vestidors va parlar amb els mestres allà presents, de manera molt propera i cordial, mostrant-se obert i agradable, un personatge entranyable, un veritable cavaller.
De l'altre, del que ha propiciat el tancament de TV3, què n'hem de dir? Que li agraden els rellotges cars? Que vesteix bé? No ho sé, però sembla que poden fer tot allò que volen i no passa res. Semblen gaudir d'una immunitat excessiva. Ara, tard o d'hora pagaran els seus excessos, segur.

Bona diada reivindicativa

Som una nació, nosaltres decidim

Que no ens falli Òmnium. Que les ganes d'arribar a un acord no li faci rebaixar-se. Que si ells han convocat una manifestació amb un gran lema, ja conegut d'entrada, SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM les pors de tercers no els coaccionin.
Si el president per primer cop té un estirabot, un rampell sobiranista que li fa fer una aposta clara en defensa del país, en majúscules, i després una trucada de la seu del seu partit li pica el crostó, que no ens faci als demés alterar l'essència de la manifestació. És ell qui s'afegeix, no els demés. Ell només n'és un actor més, no el protagonista. Que no ens facin creure que la convoquen els partits, que no és cert, que ells s'hi afegeixen.
Posar només la senyera és com descafeïnar l'acte. Ep, que la valoro molt, només faltaria, és la bandera del meu país, però trobo senyeres tant al Carrefour com a les manis de la Seat o a la Delegació del Govern estatal i allà volen dir massa coses i a vegades oposades. Ja ho diu ell, tot hi cap i per tant, per expressar clarament la nostra voluntat i sense deixar lloc a dubtes, posem una pancarta clara i contundent, una pancarta que eviti interpretacions i matisos. Que quedi clar, que si anem a manifestar-nos no és per què volem que aquest estat ens escolti o bé perquè aquest estat ens doni. No senyor! Ens manifestem perquè som un poble, un poble diferent i que per qüestions històriques està a dins d'un estat, però que té una voluntat de ser, una voluntat de decidir.
Si en Montilla ara se'n penedeix d'haver dit que aniria a la manifestació, si veu que va parlar massa i es troba incòmode, que faci com la Chacón i se'n vagi a aquell casament de Salamanca, que segurament li portarà menys maldecaps.
Dissabte ho tinc clar, rere la pancarta, Som una nació, nosaltres decidim i si cal, amb senyera o estelada, que cadascú decideixi.

Demana, demana...

El cap de setmana passat va acabar la consulta sobre la diagonal.
Un èxit proclamaven els organitzadors. Una festa de la participació, resaven els polítics. Un 10 % mostraven els números.
Del resultat, una visió un xic diferent. Fiasco de l'alcalde, una proposta mal transmesa, una informació que no s'ha sabut explicar, un mal moment per demanar... vaja, mil i un arguments però allunyant-se del real, de la manca de trempera de les propostes presentades. Qui sap, potser si s'erigís una efígie egípcia, amb les cares de la cúpula dels socialistes enmig de la diagonal, tot fent-nos pam i pipa envoltats de bitllets, la gent hi estaria més d'acord, per allò del realisme. O potser d'altres partits, no vull tampoc discriminar a ningú, no senyor. No ho sé pas.
Però sigui com sigui aquesta consulta va servir per veure molts paral·lelismes amb les consultes sobre la independència.
D'una banda la mesura de l'èxit. Un 10 % pot ser molt mentre un 20 - 25 % no és representatiu. I aleshores es té en compte l'opinió del 10 % però no del 23 % - aproximem-nos per abreujar - i s'actua de manera poc comprensible, no faran la reforma i en canvi encara hem de guanyar la lliga espanyola.
I d'altra banda el cost. Diuen i sembla ser que és més que menys, que aquesta consulta ha costat vora 3 milions d'euros. Ostres, es diu ràpid! I després ens queixem de la crisi. Com a mínim les consultes sobre la independència no varen costar diners públics.
I el seguiment mediàtic? Què n'hem de dir? Si semblava com si tot el país pogués anar a votar. Jo, dissabte, estava a punt de baixar a votar i pobre d'aquell que no em deixés, si gràcies a ells he fet un màster sobre avingudes, rambles i tramvies. Fa quatre dies no en sabia res i ara... Potser n'instal·laré un al pati de casa, per fer-lo més sostenible.
I per reblar el clau, la fiabilitat del procés, un nyap. Tot s'inicià amb un alcalde actor que teatralitzava el vot i després se'n desdeia o a l'acte segon ordinadors que funcionaven sols tot votant a plaer o per acabar sistemes pentagònics de seguretat que es basaven en un document d'identitat i una data de naixement però via Internet. Vaja, un procés ben galdós. Digne d'una comunitat de veïns.
Ara molts diran, no sense raó, Visc a Barcelona.

Un altre que s'escapa

Aquesta setmana estem de dol. Aquesta setmana ens ha deixat en Samaranch i la veritat, em sap greu, em sap molt de greu. M'entristeix enormement.
Sobretot al pensar que un il·lustre personatge - bipolar devia ser, sent gran espanyol i gran català alhora - que es va forjar en l'època franquista - aquella època on un dictador nap-buf amb veu d'eunuc feia i desfeia al seu aire - i que va excel·lir durant la dictadura, va morir tranquil·lament a l'edat de 89 anys en el llit d'un hospital. Realment és trist. Molt trist.
I encara hi ha qui li vol dedicar un carrer... jo li dedicaria qualsevol carrer amb baixada, amb taüt i cap a mar, sí senyor, que sura. És com el yeti gallec de Palomares, que encara campa feliç i amb el cap ben alt. Ben cert és que la radioactivitat el deu haver fet indestructible, però si més no tanquem-lo a una presó i endollem-li un endoll al nas per tal que abasteixi d'electricitat qualsevol poble mitjà, per favor.
N'hi ha que esgrimeixen el seu canvi al llarg dels anys, la seva nova orientació deixant enrere el franquisme, el seu saber modernitzar-se per excusar-lo, vaja, és com si en Goebbels, per dir algú, després de la guerra hagués treballat amb unes carmelites tenint cura d'un hospital pediàtric. S'oblidaria el seu passat? No hi ha allò que se'n diu antecedents? Perquè s'obliden amb certs personatges ? Els jocs olímpics de Barcelona, poden compensar els seus orígens i les traves a la integració de Catalunya com a participant a uns JJOO?
Potser el carrer li haurien de posar a Espanya i els reconeixements a casa dels veïns, perquè segurament, des d'un punt de vista espanyol va ser un bon dirigent, però des d'un punt de vista català, va ser un llast. I a sobre ara els nostres polítics li fan la gara-gara.

Quin valor tenen les Creus de Sant Jordi?

El proppassat 13 d'abril es va acordar concedir les Creus de Sant Jordi d'enguany.
Aquest guardó és el màxim reconeixement que pot rebre una persona o entitat per part de la Generalitat de Catalunya. Aquest cop hi ha guardonats 32 personalitats i 13 entitats.
Si mireu els guardonats, camuflat entre mig, i és literalment veritat, l'únic nom que no està en negreta és un tal Alberto Aza Arias.
L'individu ha destacat per ser un notable embaixador espanyol i a partir d'aquí ha anat fent carrera fins a esdevenir Cap de la Casa del rei. El mèrit per rebre aquest guardó, sembla que podria ser que al casar-se amb una catalana , parla perfectament la llengua de Pompeu Fabra que va aprendre per complaure el seu sogre ( sic ).
És cert que durant la seva estada a la casa de tots, la paguem entre tots però en gaudeix un, és quan ens recordaren que mai la llengua catalana va estar perseguida ni s'imposà el castellà.
Si segons sembla el seu predecessor, Almansa, va intercedir per evitar el compromís entre Felip de Borbó - toca ferro que els Felips no ens van bé - i la Sannun, també va intercedir l'Aza pel català?
I seguint la tònica dels grans mereixedors, uns altres dels guardonats són n'Isidre Fainé, president de la Caixa, Salvador Gabarró, president de Gas Natural, suma i segueix. Com deia aquell alemany, no hi ha res més a dir... per això n'hi deuen dir una creu?

Tenim un president, que no ens el mereixem...

El nostre ben entranyable i estimat president de la Generalitat, en José Montilla, el passat dia 18 de febrer va anar de visita a Tolosa de Llenguadoc. Es veu que hi va anar per diferents actes amb el seu homòleg - diuen ells - francès de la regió i, malauradament, en comptes de visitar el Casal Català, que existeix i es van quedar amb un pam de nas, va preferir anar a la Casa de España.
Quins collons!
Només faltava això, que el nostre president faci actes a la Casa de España. Això sí que és ser cornut i pagar el beure.
Els mitjans de comunicació no varen fer-ne gaire ressò, sabedors que era un acte, si més no controvertit, però és clar, si accedeix a fer aquest acte, deu ser que ho veu normal, veu clar que el president de Catalunya faci un acte a la Casa de España i per tant, està situant Catalunya al nivell de representant d'Espanya, malgrat que és el representant de moltes sensibilitats d'aquest país i algunes, força, potser no estarien d'acord amb representar l'estat que ens nega la veu a Europa, per exemple.
El problema per mi és que tenim un president que li seria el mateix ser president de Catalunya que de La Rioja o bé de l'escala i amb això vull dir que és un personatge espanyol que considera que governa dins d'un territori d'un estat, possiblement conscient només de que té algunes singularitats, però no de que és un país diferent, amb una història sovint enfrontada, una llengua pròpia, unes tradicions diferents igual que les costums i si bé tenim també moltes coses de semblants, potser la voluntat de ser país, solament això, ja ens fa diferents i per tant, ja ens dóna un estatus diferent i caldria que filés més prim a veure on va a fer-se la fotografia, perquè ens representa als catalans, no només els que se senten espanyols.

Qualsevol dia...

Qualsevol dia, si voleu fer-vos mala sang, només cal que feu un tomb per les principals capçaleres dels diaris d'arreu i busqueu que se'n diu del vostre país. Probablement les notícies que trobareu seran d'aquest estil que he seleccionat, sense gaire dificultat, sigui dit de passada.
Avui, per exemple, surten diferents notícies que, si bé a algunes no només parlen de Catalunya, si que si les mireu de prop, veureu que ens afecten i molt. És veritat que un parell de notícies són més antigues, perdoneu-me la gosadia, però no me n'he sabut estar de posar la cirereta al pastís.
Veureu que alguns diaris no són del què en diríem de l'òrbita nacional catalana - Mayor Oreja diria de tendències terroristes evidents - i per tant, per aquells més incrèduls estatals, potser sí que en faran més cabal.
Deien avui...

A la Comissió hi treballen 2.500 traductors i la factura puja a 300 milions d’euros anuals. Al Parlament Europeu, una tercera part dels seus 6.200 treballadors són intèrprets, la qual cosa representa 167 milions en sous cada any. D’aquests, només un es dedica a traduir al català i la Comissió el farà fora aquest 31 de juliol. ( Diari Avui, 29 de març )

Las fricciones en las deliberaciones y reuniones informales mantenidas en los últimos meses se habrían centrado casi siempre en cuestiones técnicas y otros aspectos relacionados, por ejemplo, con los «símbolos nacionales», vinculados a la declaración que se hace en el preámbulo del Estatuto respecto del carácter de Cataluña como nación.( ABC, 29 de març )

... el concepte de Catalunya com a nació recollit al preàmbul (sense valor jurídic) podria ser respectat per la sentència, que tot i això remarcaria que l'única nació és l'espanyola, segons recull la Constitució. ( Nació digital.cat, 29 de març )

El diari ABC considerava "impertinente" utilitzar el català al bàndol 'nacional' durant la Guerra Civil i manifestava que "apoyándonos en esta realidad hemos exhortado cien veces -reconocemos qué con escaso éxito- a muchos de los catalanes que viven acogidos a la fraternal hospitalidad de sus compatriotas de las demás regiones para que suspendan, por lo menos mientras viven entre nosostros, el uso descarado y provocativo de un dialecto, que en estos momentos y en la España nacional es de todo punto impertinente usar en público". ( e-notícies.cat, 29 de març )

La distribució de les llicències ha permès la irrupció de grups de comunicació espanyols, que fins ara tenien un pes petit en la televisió local del país. En conjunt aquests grups tenen una quarta part de les llicències de TDT local als Països Catalans. ( Media.cat, 26 de març )

La vaga de treballadors d'Abertis ha servit per demostrar que es pot circular amb més fluïdesa per les autopistes. ( El Punt, 29 de març )



What major film producers, including American majors, have told the government here is that they fear, in addition to the additional cost, a possible knock-on effect. “They fear that Galicia or the Basque countries, or even the Bretons or Corsica, in France, could be next,” said Joan Antoni Gonzáles, 61, who is secretary general of Catalonia’s Federation of Audiovisual Producers, which last year broke away from Spain’s national organization. ( The New York Times, 10 de març )

Per acabar, us recomano el documental "Víctimas del catalán" un pseudoreportatge esperpèntic on a través del recurs "retalla i enganxa" es munta una realitat a mida per fer un reportatge corprenedor i alarmista.
Ara bé, el problema no és dels que vivim a Catalunya, que coneixem la realitat i sabem que el castellà ni està en perill ni ho volem, ans al contrari, sinó pels de fora, que gràcies al discurs victimista i catastròfic del reportatge es poden emportar una imatge de terra inhòspita i salvatge del nostre país, on tot el què no sigui català és atacat i on hi ha una dictadura estil feixista franquista.
Moltes de les acusacions que fan, si us hi fixeu i canvieu Catalunya per Espanya i català per castellà, no s'aguantarien per enlloc si parléssim de la meseta, ho veurien com un cosa lògica i normal, però és clar, parlen des del punt de vista de territori ocupat i per tant de ciutadans de segona.
Aleshores, davant d'aquests reportatges i la mentalitat que se'n desprèn, em pregunto si no hauríem de ser allò a què ens condemnen, ja que almenys, a més de donar-els-hi la raó, tindríem un país normal i el menyspreu al qual estem acostumats, tindria una recompensa tangible.

Foc al cor

Quan vivia a Castellar era l'època dels Bars, un grup que segons males llengües havien d'emigrar a Sabadell a assajar perquè no podien fer-ho al poble, pel xivarri o per la manca de local, vés a saber.
Ara, anys després, aquella cançó on crèiem que sortia i amb molta raó, Castellar, em sembla que torna a prendre sentit, sobretot després de les consultes, l'embolic de l'estatut, la sortida de l'armari de tot un president del Barça - com a independentista, és clar - , la resposta al gremi d'extorquistes cinematogràfics i molts altres somriures que ens tornen el foc al cor i potser reviscolen aquell poble que semblava mort.

De fronteres, avions i trens, sense fronteres, ni avions ni trens.

Doncs potser sí, que de vegades els ocells fan cagarades. I es veu que aquest cop, l'ocell gros, li diu a l'ocell xic, m'estàs fent pujar la mosca al nas, i això que parlant d'ocells i mosques hauria de ser bo pel primer, en aquest cas, potser no és bo ni per aquest. De la mosca no en parlem que sempre emprenya sinó la caces i de l'ocell xic això, és xic però si pot treu pit i ens tocarà l'abús.
Com, plomes escaldades? Tard o d'hora s'haurà de pagar penyora i ves que no la paguem nosaltres malgrat que estiguem amb l'ocell gros, però ja se sap, de vegades els ocells fan cagarades i els catalans som sempre allà baix, mirant cap al cel
I parlant de volar, l'ocell ho té fàcil però nosaltres no gaire. Ara gestionarem les latrines del Prat, l'embolica maletes, el fil musical i potser fins i tot la màquina de cafès. Visca la gestió compartida, visca l'estat.
I per si fos poc, també ens cedeixen rodalies. Ara, fem matemàtiques! Si a un tren li treus l'estació, les vies i el tren, què et queda? La gent emprenyada perquè va tard, les factures de l'electricitat i un president ben content, sí senyor. Lloem la catalana-gestió.
Que en som de babaus!

Agafant aire prop del mar

Després d'uns dies de repòs amb amics al Delta de l'Ebre, concretament a L'Ampolla, ja torno al peu del canó per encetar l'any que comença amb energia i moltes ganes per a tot.
Sovint canto les excel·lències de casa nostra, però és quan m'hi passejo sense presses que me n'adono de la sort que tenim i també és aleshores que pateixo, perquè m'agradaria que aquesta bellesa no es perdés per deixadesa o mala fe.
Ara bé, pensem positivament i no obrim nous fronts que l'any és llarg i de segur hi haurà moltes altres coses per a comentar, com la recollida de signatures pel "dret a decidir" feta les darreres eleccions i tipificat com a delicte electoral, o les eleccions que s'acosten i sembla que ja han encès motors, o el tancament aquest any - o no - del tema de l'Estatut, o els referèndums sobre el futur de Catalunya, o molts altres temes que aniran sortint, per allò de tenir sempre la ment ocupada i no tornar-nos ociosos.
Tot i això però, per començar l'any amb bon peu, us deixo unes fotografies d'aquests dies, qui sap si de la calma abans de la tempesta. Són unes fotografies que crec que plasmen el què deia de la bellesa de casa nostra, si més no d'un raconet de casa nostra, que encara en queden molts.