dijous, 31 d’agost del 2017

De Balsareny a Manresa per la Sèquia.


Feia un dia rúfol. Bé, al matí ha plogut força i pensant que ja no plouria gaire més, hem decidit anar a córrer amb l'Oriol.
De fet, volíem anar a fer un cim però se'ns ha fet tard i per això hem preferit fer quelcom de més proper.
Entre un vols dir i un no serà massa, hem acabat anant en cotxe fins a Balsareny per fer la Sèquia. L'altre cotxe l'hem deixat al parc de l'agulla. Massa bé no hem començat. Quan dúiem un parell de quilòmetres, com a molt, hem vist que no teníem les claus del cotxe del parc i hem hagut de recular a buscar-les.
La sèquia és un canal que va des de Balsareny a Manresa i passa per Sallent i Santpedor. En total són poc més de 26 quilòmetres. És un recorregut molt planer, ran de canal.
Aquest passa enmig de boscos i camps. És agradable de fer i més un dia com avui, fresc. Ara bé, quan portàvem uns sis o set quilòmetres ha començat a ploure amb ganes. El terra s'ha tornat relliscós. Un corriolet fangós d'argila flanquejat per herbes baixes era gairebé l'únic que es veia. La roba, a mesura que s'ha anat xopant, ha esdevingut pesada, així com les sabates. Al final, una cursa que havia de ser relaxada s'ha anat complicant, tot i que quan ha parat de ploure, de nou ha esdevingut molt agradable, si no fos perquè les cames ja havien estat força castigades.
Hem arribat al parc amb un sol lluitant entre els núvols per imposar-se. Els darrers quilòmetres, que hem fet sense seguir la sèquia, els hem fet caminant. Gaudint del que quedava del dia i recuperant-nos del que ha esdevingut una volta molt cansada.

divendres, 25 d’agost del 2017

Punta Mollón ( 2.293 m. ), Bachimala ( 3.176 m. ) i Punta Sabre ( 3.134 m. )


Abans d'ahir vàrem anar amb el Dome, l'Oriol i el Roger cap a Osca, cap a la vall de Chistau. Des de casa unes quatre hores en cotxe, fins al refugi de Viadós ( 1.740 m. ). El cotxe el deixes a tres-cents metres d'aquest.
Quan vam arribar hi havia tempesta, llamps i trons. Però al cap de poc, el sol va sortir i vàrem aprofitar, després de deixar les coses al refugi, on passaríem la nit, per fer una passejada. Vàrem veure que a sobre del refugi treia el nas un turó i pujant primer turó a través i després ja cercant camins, vàrem enfilar-nos fins a la Punta Mollón ( 2.293 m. ). Tot el camí estava ple de caus de marmotes i de fet, pujant, a més de sentir-les, en vàrem veure algunes. Aquesta excursió ens va servir per veure el cim que faríem l'endemà.


De bon matí, ben d'hora, cap a les 6, vàrem sortir del refugi cap al cim. Tot i que el dia abans havíem vist per on anar, per estalviar-nos pujar de dret amunt, vàrem decidir seguir les marques que indicaven el camí cap al Bachimala ( 3.176 m. ). Tot i això, està molt mal indicat i les marques que hi ha, en comptes de portar-te al cim, et porten cap al refugi de Tabernés, on hauries de fer molta volta per fer el cim. Per tant, després de recular algun tram, vàrem seguir el corriol que pujava de dret cap al coll de Viadós, tot seguint la carena. És un sender força clar, entremig herbes i dret.
Un cop al coll, cal, aleshores, anar cercant fites. En comptes de pujar directe a la Punta de Sabre ( 3.134 m. ) a les palpentes, vam decidir seguir les fites. Aquestes flanquejaven enmig de tarteres de pissarra, cap al circ.


De lluny sembla difícil trobar el camí de pujada, però cercant les fites, vam anar trobant un sender que resseguia el circ fins a una tartera per on es podia pujar. Aquest tram era un xic perdedor i potser, pel desnivell, una mica complicat, però fent servir les mans, vam aconseguir pujar al llom.



Des d'allà puja una altra tartera clara, llarga i fàcil fins a la cresta que ens portarà al cim. És una cresta molt fàcil, sense massa pati i ample.
En poc més de tres hores érem al cim. Després de ganyipar un xic, vàrem decidir fer la cresta cap a la Punta de Sabre. És una cresta molt assequible, amb bones preses i en general, clara. De fet, és potser la part més divertida de la sortida, aquesta cresta. Així doncs, crestejant, vam arribar al cim i després el vam desfer per tornar al Bachimala i baixar.






De retorn, vam començar a trobar algunes persones, no massa, potser mitja dotzena que enfilaven cap al cim.
La baixada la vam fer pel mateix camí, corrent alguna tartera i veient que de fet, no té cap pas complicat.
Per cert que l'Oriol s'estrenava en els tres mils. Un bon començament!

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 18 d’agost del 2017

Roca Blanca ( 2.289 m. ) i Gallina Pelada ( 2.317 m. )


Avui, amb l'Oriol i el Xavi, hem anat cap a la serra d'Ensija. Hem anat en cotxe cap a Sant Corneli i Fígols i just al trencall de Peguera, al Coll de la Creu de Fumanya ( 1.650 m. ), hem aparcat.





Des d'allà surt una pista fins a Peguera, un poble abandonat, sota una gran paret i enmig de camps. Les cases estan la majoria mig en ruïnes. Hem seguit la pista tot creuant la carretera, direcció nordoest, cap a les impressionants parets que baixen d'Ensija. Un indret fantàstic per a escaladors. La pista és força planera. Corre entremig d'uns boscos ben nets de pins i plens de vaques. Quan portàvem uns dos o tres quilòmetres, hem pres un corriol, sempre amb marques de GR i fites, que ran de paret anaven guanyant alçada, directe cap al coll de Portet. Des del coll un corriol dret s'enfila, ja tot seguit amb algun tram de grimpada, un xic exposada però fàcil. Amb poca estona hem arribat a la Roca Blanca ( 2.289 m. ). Des d'allà es veia el camí carener que puja al cim de la Gallina Pelada ( 2.317 m. ). És un camí pedregós que sembla elevar-se tot passant per sobre les parets abans flanquejades.
Al cim hem fet les fotos de rigor i observat les muntanyes del voltant. A tocar, cap al nord, el Pedraforca, molt diferent sense la vista de l'enforcadura tan característica i el Cadí. A l'oest, el Port del Compte. Al sud, Rasos i a l'est, més o menys, la Tossa, Puigllançada i el Catllaràs. És una bona atalaia.



Tot seguit hem anat baixant cap al refugi. Una cabana enmig de prats on ens hem trobat amb gent. Hem creuat direcció sud la serra per anar fins a la Creu de Ferro i des d'allà, hem pres un corriol que baixava directe cap al punt de partida, el coll de la Creu.




Per rematar el matí, hem anat a dinar a Sant Corneli, a l'afartapobres.
No era el primer cop que pujava a la Gallina Pelada, però per aquesta banda sí i m'ha agradat molt. És un xic més llarg que no pas pujar per Vallcebre, és distret, té una grimpadeta i gaudeixes de les vistes d'unes parets impressionants.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dilluns, 14 d’agost del 2017

Roc Blanc ( 2.542 m. ) i Baxouillade ( 2.546 m. )


Aquest cap de setmana hem anat una colla a l'Arieja, a fer la sortida que cada any ens prepara el Marc. Vam sortir dissabte al migdia direcció els Angles i des d'allà cap a Formigueres i Querigut. Just abans d'arribar-hi, hi ha un trencall que porta cap al bosc negre.
Vàrem deixar el cotxe a peu del refugi lliure, al bosc de Laurenti. Des d'allà surt un corriol que s'enfila, a costat del riu Laurenti i que et mena al llac de Laurenti, al peu del Roc Blanc ( 2.543 m. ).
La sorpresa va estar en arribar al llac, ple de pescadors i tots amb fogueres. De fet, a l'Estat francès, sembla que és més habitual. Vàrem cercar un lloc pla per acampar, a ran de llac, un xic humit però agradable, i després d'instal·lar-nos, vàrem fer un petit foc. Sort d'aquest, perquè quan afluixava, el fred es notava molt.



Estirats allà, tot buscant estels fugaços, de les llàgrimes de Sant Llorenç, sentíem com el Dani anava cantant al so de la guitarra, mentre algú l'acompanyava. Feia anys que no estàvem així. Bons amics, al voltant del foc, amb una guitarra i gaudint del vespre. Va ser una vetllada fantàstica.
L'endemà, de fet no massa d'hora, ens hem llevat i hem enfilat cap al coll de Laurenti. És un corriol que puja zigzaguejant enmig de rocs i herba. Des del coll, amb una gran diagonal, acaba de pujar al cim. Un cim estret, quatre blocs de pedra però amb grans vistes dels encontorns.






Hem estat allà una estona. Ganyipant i xerrant i després, hem desfet camí cap al llac. Abans però, he anat a fer el pic de Baxouillade ( 2.546 m. ). Des del coll, grimpant entre roques, al principi un xic perdedor, hi ha un sender que s'enfila cap al pla del cim. Un pla amb herba, força espaiós que acaba amb una darrera pujada, entre roques, a aquest. Després, tornant enrere, he pres un corriol que baixava de dret cap al camí que puja del llac. Aquest tros corrent. Saltant. Deixant-me anar.


Un cop al llac ens hem refrescat, alguns ens hem banyat i després de desparar tendes, hem baixat cap al cotxe.



Aquest cap de setmana hem fet una sortida com fèiem fa temps. Entre rialles i companyonia, amb amics. Rient i gaudint. Compartint el temps amb aquells que estimem fent allò que més ens agrada, anar a la muntanya.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 11 d’agost del 2017

Puig de Montgròs ( 1.133 m.) a Montserrat




Avui hem anat amb l'Oriol a Montserrat. De fet volíem pujar a Sant Jeroni des del monestir, però veient com estava de ple de gent, hem acabat anant cap a Can Maçana.


Hem aparcat allà i hem pres la pista que s'enfila cap a les Agulles. Al cap de poc hem pres un corriol que marxa cap al refugi Vicenç Barbé. Tot i això no l'hem seguit massa perquè de seguida, seguint unes marques vermelles, hem pres el camí de les agulles. És un corriol que va passant entre agulles, alguns trams amb cordes, d'altres grimpades fàcils. Sempre pujant fins al Portell Estret, un collet que et permet baixar altre cop a Can Maçana però per l'altra banda.




D'allà hem pres un corriol que baixava enmig del bosc, entre alzines, cap al refugi. Avui estava tancat.
Després hem pres el PR que va cap al Coll de Port i des d'aquest, cap al cim del Montgròs ( 1.133 m.).


Feia un dia fresc i agradable. Hem anat corrent a trossos, excepte quan pujàvem per les canals, força dretes. Al cim hi havia un parell de gavatxos que semblava que volien baixar amb parapent, tot i que el vent que bufava no els ho posava fàcil.
Des del Montgròs hem anat a buscar la canal de la llum, per pujar fins al coll de Migdia, per creuar la carena i baixar de nou cap al corriol que porta a Can Maçana. Aquest corriol és força planer i passa per sota la cadireta, on avui hi havia gent escalant.


Aquesta volta és força divertida, fàcil i entretinguda, tot i que cal estar a l'aguait per no perdre el camí, ja que les marques no es veuen massa.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dimarts, 8 d’agost del 2017

Investigant pel riu Calders

Que bé s'està aquests dies sense fer massa res. Bé, quan tens canalla, això de no fer massa res és relatiu, perquè aquell cuc que els ronda, crida sovint i veure passar el temps, que t'agrada, a ells potser no tant i han de cremar energia.
Avui, abans de fer el bany diari, la piscina és un dels grans invents, hem anat una estona al riu.
L'aigua corria. D'escumes avui no massa i valents, ens hem descalçat i hem entrat al riu. De moment tenim taques a la pell. Hem entrat amb un salabre. A veure què trobàvem. La intenció era trobar crancs americans, però d'aquests, ja sigui pel bernat pescaire que volta pel riu, ja sigui per por a uns visitants exploradors, no n'hem vist, això sí, quan vas al riu amb nens afamats de descobertes i estris de caça menor, l'èxit està assegurat.
Hem  atrapat, i després alliberat, un fotimer de sabaters, uns quants peixos i algun cap gros. A més, abans de marxar, un esquirol ens ha passat pel costat, galtes plenes i confiat. Les reticències del gran abans de l'expedició, està en aquella edat que els amics i la pilota ho copen tot, s'han esfumat i el repte d'atrapar quelcom l'ha captivat.


Un riu al costat de casa dóna per molt i si fos net, ja seria l'hòstia.

dissabte, 5 d’agost del 2017

Pic de la Baridana ( 2.647 m. ), Puig de les Gralleres ( 2.545 m. ), Pic de les tres Canaletes ( 2.672 m.) i Torre del Cadí ( 2.567 m.)


Ahir, amb l'Oriol, vàrem anar al Cadí. Vam anar a fer el Pic de la Baridana ( 2.647 m. ) pel canaló de la Baridana.
Vam sortir de Manresa cap a les 7 i cap a quarts de nou ja érem a Querforadat ( 1.387 m. ), un petit poble des d'on s'inicia l'ascensió cap al Cadí. Vam prendre la pista que va cap a Estana i al cap de poc, vàrem prendre un corriol que s'enfilava cap a la canal. Tot i això, el pas constant de vaques i un bosc ple d'arbres caiguts, feia difícil seguir-lo i al final vàrem acabar pujant de dret cap a les parets, bosc a través. Aquest està travessat per molts camins que fan les vaques i es fa difícil de seguir el corriol sense perdre'l. Després de pujar força ens vàrem trobar a peu de tartera, sota el canaló.


L'entrada al canaló és força clara, al costat de la gran canal Baridana. Tot el canaló està dominat per pedres soltes. Tot i això, de tant en tant hi ha algun bloc gran o bé alguna paret que fa de més bon pujar. Cal anar amb compte però de les pedres que cauen. El sòl és molt relliscós. Fins a mitja canal es puja bé, però a partir de la meitat trempa més i cada cop les pedres són més descompostes.









Vam anar pujant a poc a poc, vigilant i algun tram va costar. Vam arribar fins a la paret de dalt i després la vam flanquejar. Un pas estret i aeri però curt.
A partir d'aquí el sòl ja és més consistent i és fàcil d'assolir el cim. Això sí, abans d'arribar-hi cal fer una petita grimpada ben divertida. D'una banda el Cadí té pendents suaus, de l'altra parets dretes, tallades sembla que amb ganivet.



Un cop fet el cim i descansats, vam anar a buscar la canal Baridana, però com que anàvem bé de temps i forces, vam decidir fer el Puig de les Gralleres ( 2.545 m.),  el Pic de les Tres canaletes ( 2.672 m.) i finalment la Torre del Cadí ( 2.567 m. ), cims que estan tots a la mateixa carena. L'única companyia que vàrem tenir van ser alguns isards corrent per llocs impossibles, mitja dotzena de xais en assemblea i una marmota cridanera.



Un cop fets els cims, tot resseguint el penyassegat del Cadí, vam desfer camí fins a la Canal Baridana.
És una canal dreta i ample, amb poca pedra a la part superior però que a mesura que baixes en vas trobant més. Seguint aquesta vam arribar a peu de canals, entre el Canaló i la Baridana i des d'allà vàrem prendre un camí perdedor fins a Coll de Jou i tot seguit a Querforadat anant camp a través.


La sortida va estar molt bé. És un lloc especial. Un indret que fa temps ens va marcar a una colla i que ara, anys després, m'agrada tornar-hi com qui visita un vell amic. Té certa dificultat, de la que t'asseca la boca i alhora et fa viure intensament. Un indret que es fa bé, però on cal anar amb molt de compte, ja que rellisca força i sempre tens la timba al darrere.

Per veure més fotos cliqueu aquí

dimarts, 1 d’agost del 2017

Algunes fotos més de Guatemala

Quan vaig estar a Guatemala -sembla que faci mesos-, vaig portar la càmera de fotos.  La reflex. De fet, aquest era un dels motius del viatge, la possibilitat de fer fotos especials. Ara bé, la por a cridar massa l'atenció i més en un país on la seva fama d'insegur és gran, va fer que no la fes servir massa i sovint feia les fotos de pressa. He de dir però, que en tot moment vaig sentir-me segur, possiblement perquè intentava passar, dintre del que es pot, desapercebut i és clar, només treia la càmera de tant en tant i a vegades, imatges que tinc gravades a la ment, per belles, restaran allà. Al meu cap. Fesomies d'infants rient, gent als mercats, persones xerrant, menjant, passejant... Algunes en vaig fer amb el mòbil, però menys de les que voldria, perquè Guatemala és un país per ser retratat. Bell, ple de contrastos, de color, de llum, d'emocions en la mirada...
Tot i això, a la que tenia l'oportunitat, la treia i feia fotos.










En aquest enllaç trobareu les fotos que vaig fer.