dissabte, 27 de desembre del 2014

Els darrers bolets

Els darrers dies se m'ha fet força difícil anar a córrer. Justament ara fa una setmana que vaig voler sortir a córrer una estona. Res. Aprofitar la poca llum que quedava i fer la volta. Tot va començar molt bé. El fred m'esperonava i ben abrigat, notava els músculs en tensió. Amb ganes de moure's. I per tant, vaig començar la cursa amb força expectatives. Anava prou bé, a un bon ritme i em semblava que podria córrer bastant, però a mig camí, bé, mig camí és un dir perquè encara em costa decidir quan és el moment de fer mitja volta, vaig descobrir, mig amagat, un rovelló. Un preciós i formós rovelló.
Quan m'ha passat altres cops, dubto si aturar-me o no i en general segueixo corrent. Amb un no en tens per res, però aquell dia, vaig decidir aturar-me. I premi. Al seu costat un altre. I un altre. I un altre. Així fins més d'una dotzena i a tocar d'ells, unes quantes llenegues i algun fredolic. Ara, que quan vas a córrer, no acostumes a dur cistell. Per tant, amb el buff, un d'aquells llargs, vaig improvisar una bossa que vaig omplir.
Un parell de dies més tard, vaig tornar a sortir a córrer i de nou, a mig camí, no sé si era a mig camí o no, però ho acabà sent, vaig trobar-me unes quantes llengües de bou. Força. Altre cop el buff ple.Tot i que alguns estaven  aixafats. Es veu que hi ha qui, quan desconeix un bolet, l'aixafa, no fos que algú altre el conegués i el pogués aprofitar. Per sort no pogué amb tots.
Dies més tard, altre cop ho vaig tornar a provar. Vaig sortir a córrer amb ganes de gaudir d'una bona  estona i aquest cop, malgrat que de tant en tant mirava cap al bosc, no en vaig veure cap i vaig poder córrer sense entrebancs. Segurament, ara que el fred ja ha fet el tomb, ja no hi haurà més distraccions... o sí. Vés a saber.

dimarts, 23 de desembre del 2014

Cada dia un viatge especial

Mura es troba enclotat. Arrapat a la falda de la muntanya i en front de la riera de Nespres és un poble de postal. De pedra. El sol hi ha zones que hi toca d'esquitllada i ràpidament el fred s'estén.
Aquests dies, en que el cel és clar i lluminós, quan prenc el cotxe per tornar a Calders hi ha diferents indrets que em tenen captivat. Malgrat hi passi cada dia els espero ansiós, delerós.
Un d'ells és a un parell de quilòmetres passat el poble, quan guanyes alçada i després de conduir ran de roca tota l'estona, amb el Montcau com a únic aliat, de sobte s'obre una escletxa i al fons, ara nevats, apareixen el Port del Compte i ajaçada, suau i seductora la Serra del Cadí. Més enrere s'entreveu el Pirineu Oriental. Blanc. Llunyà. Temptador. Darrera, un xic de Montserrat. Però és un parèntesis breu. Tot seguit els arbres corren el teló i el fons se'n va, fins uns revolts més tard quan apareix tota l'àrea prop de Pujalt amb els seus molins de vent. Altre cop és una visió fugaç. Un parpelleig. De nou els arbres s'estenen fins que arribes a dalt de la cruïlla, al trencant per anar cap a Estenalles. Allà, només sortir a la carretera principal i davallant un xic, apareix imponent el Puigmal; el gegant blanc. I poc després, com si esperés el senyal, treu el nas la Tossa d'Alp i el Puigllançada, de moment força pelats. El vent s'ha emportat el mantell blanc que els cobria fa uns dies i en aquest punt, gairebé sempre, allargo el coll i cerco una taca blanquinosa, molt llunyana, difosa, l'entranyable Canigó. Però dura poc. Una altra davallada em deixa enmig del bosc fins que inicio altre cop la pujada, però ara el Pirineu queda lluny, un record i només em queda, tot sigui això, l'amic Montcau que m'esperona de nou i sé que vetlla per mi tot el camí.

diumenge, 21 de desembre del 2014

Comprem, comprem...

Ara que comença l'èxtasi del consumisme, que tots ens trobarem agermanats a les cues de les botigues per comprar sense aturador, amb un somriure d'enze a la cara, i que mirarem embadalits la corrua d'anuncis deplorables que ens prometen la felicitat, podríem fer un petit pas més. Voler un xic més. No dic pas de no consumir. Déu nos en guardi! Un bon dia un home va dir d'aturar la producció de Catalunya durant una setmana per pressionar certs grups de poder i de què no l'empalen a la plaça major, no senyor. Tampoc dic de fer un boicot a la casa Freixenet. I ara! Les seves polítiques hispàniques són tan dignes com les dels venedors de cianur, cadascú que triï. Llibertat de consumició. En el meu cas, jo triaré un cava bo, la resta, anirà caient pel seu propi pes. És clar! Però no parlava de cava, sinó de joguines.
Ara en comprarem de grans. Boniques. Cares, Ves, la consciència es neteja amb aquest xampú, així doncs, si compensem els vespres que hem hagut d'hipotecar fent hores per poder comprar aquesta joguina especial, per aquesta joguina especial, si més no triem-la a consciència. Potser serà molt present a casa, qui sap si ho serà més que nosaltres que l'endemà cal matinar, per tant seria bo que, a més de mirar les característiques estructurals d'aquesta, que és important, no ho negaré, mirem que sigui també en català. Per allò de potenciar els que ens respecten i ens valoren com a individus. I això, amics meus, potser ja no serà tan fàcil. Caldrà cercar més i a consciència. El mercat, malgrat els atacs dels simpàtics individus del PP que diuen que una campanya de la Plataforma a favor de la joguina en català és pèrfida, catastròfica i absurda, no n'està ben assortit i potser haureu de confiar en contrabandistes o científics bojos per tal d'aconseguir el preuat objecte.
Ara, segur que amb tenacitat i persistència ho aconseguirem. Segur, en algun lloc, el món és gran, n'hi deu haver.

dijous, 18 de desembre del 2014

Cuba...

Fa uns anys vàrem anar a Cuba. Volíem viure l'esperit cubà. Ens sentíem seduïts per la literatura abocada sobre aquesta petita illa. La seva alegria i la seva eterna revolta.
Vàrem arribar de matinada a Santiago, en ple carnaval i sense reserves d'hotel. Després de voltar per tota la ciutat, vàrem anar a dormir a una cambra d'usos múltiples.
El primer que vàrem veure és que allà hi havia una doble economia. La del turista, que pagava amb moneda estrangera o pesos cubans reconvertits i la dels autòctons, amb accés només a la moneda cubana amb escàs valor. Les botigues, fos per qui fos, força buides.
Anant per lliure vàrem viure experiències molt curioses. La gent ens buscava per oferir-nos casa seva, ja fos per dormir, ja fos per menjar llagosta, això sí, recelosos i mirant en totes direccions mentre ens parlaven. Nosaltres intentàvem esbrinar què pensaven del seu país, què n'opinaven, però les respostes sempre eren esquives. No es mullaven. Lloaven la sanitat i l'educació, i de la resta, res. Un mutisme hermètic.
Casualment fa uns dies vaig conèixer un cuiner cubà. Un refugiat. I aquest, menys poruc, ens parlà més de les seves experiències i de nou lloà l'educació i la sanitat, tot i que deia que ara està canviant ja que és menys assequible, i tot seguit començà a explicar-nos el control a que estan sotmesos els cubans. Ens explicava que ell ara no podia tornar a casa seva. Es veu que el seu pare havia fet quelcom i és clar, les màcules, passen de pares a fills i a ell li tocà pagar. En el seu to es veia que s'estimava el seu país amb bogeria, on no hi havia pogut tornar ni pels funerals de parents propers i l'enyorava. Parlava amb una barreja d'orgull, pena i ràbia esfereïdors. Colpidors.
Fàcilment et podies posar a la seva pell i sentir l'amargor que el corsecava. Potser ara, que sembla que hi comença a haver canvis i el país poc a poc s'obre, podrà tornar a casa seva algun dia i gaudir dels grans serveis que tenen i alhora ajudar a refer-lo, molt tocat per un bloqueig terrible a què ha estat sotmès i alhora a un control desmesurat i ferri degut a la por i la desconfiança existent pel pànic a tot allò que fos de fora.


dilluns, 15 de desembre del 2014

Aquells vells companys

L'altre dia vaig anar a sopar amb uns companys de l'Institut. Feia gairebé 25 anys que no ens vèiem. En acabar l'Institut, l'efervescència de l'adolescència, les ganes de fer camí i conèixer gent, ja sigui a la Universitat o bé treballant, va fer que sense adonar-nos ens anéssim allunyant. De manera natural, sense ser-ne massa conscients. Els camins es van separant i només es fa evident quan un dia mires enrere i veus els anys que han passat i com en queden de lluny aquells companys.
Ara, temps després, aquella efervescència explosiva ha minvat, aquelles ganes d'anar endavant sense preocupar-te de mirar enrere ja no hi són i esdevens més com una ampolla de Coca-cola oberta de fa dies, amb encara un xic de soroll de gas, però amb menys bombolles que aleshores i un vespre, mentre navegues ociós, una imatge fugissera et passa pel cap, com un llampec i te'n recordes d'aquells companys i els cerques al facebook o a d'altres xarxes socials per veure què se n'ha fet d'ells. I et sorprens dels camins que ha seguit cadascú i qui sap perquè, decideixes, o algú decideix, que estaria bé tornar-se a veure i a parlar. Aleshores s'organitza un sopar i descobreixes que no calen ni els cinc primers minuts per trencar el gel. De nou, com si uns vells automatismes s'activessin al cervell, aquelles persones esdevenen altre cop els companys d'abans i la confiança ressorgeix de nou i les complicitats es repeteixen.  
La vetllada va estar molt bé. Francament bé. Plena d'anècdotes, de records i de tant en tant tornaven aquelles mirades de complicitat, aquells gestos o expressions d'abans, però sent-ne conscients, sabent que era una picada d'ullet al passat. Era sentir el noi en la boca de l'home, descobrir les històries de l'adult als nois que érem. La manca de contacte durant anys, deixa com una sensació de pausa, de buit i es fa curiós passar de parlar de noies i tabac, estudis o jocs, a fills, educació, feina o política entre d'altres i tot plegat sense temes pont, sense afegitons, perquè avui dia aquests són els temes que més ens capfiquen, però venim d'aquells. Vaja, un salt endavant de cop, sense la progressió que es viu amb la gent amb qui mantens el contacte habitual.
Va ser una trobada amb força sorpreses. Mitja vida per descobrir. Divendres, sopant amb el Joan, el Marcel i el Josep, em vaig sentir molt bé. Feliç i còmode. Molt a gust i vaig descobrir també, que la memòria és juganera i cadascú recorda escenes diferents i quan és la mateixa, aleshores les visions divergeixen tant que sembla difícil que fos el mateix esdeveniment.
Segurament ja no tardarem els mateixos anys a tornar-nos a trobar. Qui ho sap, però m'ensumo que a partir d'ara, a l'agenda hi haurà uns quants dies marcats en vermell per tornar-nos a trobar, perquè mirar endavant no està renyit amb recordar d'on venim.   

dimecres, 10 de desembre del 2014

Córrer de nit

El primer cop que vaig córrer de nit no va ser per ganes. I ara! Poc que m'ho esperava. Feia de monitor a Monistrol de Calders, a la Païssa -segur que l'Albert i d'altres monistrolencs se'ls escapa el somriure en llegir això, ells que ara m'expliquen que eren els que venien en motos a fer soroll a la nit davant la casa per espantar-nos-.
Un dia vàrem decidir anar a fer bivac a Sant Pere Màrtir, per veure la sortida del sol. Arribant al poble, a uns dos quilòmetres de la casa, un nen, era l'estiu i a l'estiu tota cuca viu, caminava ranquejant. El nen, tot ell il·lusió i poc senderi, va relacionar estiu amb calor i per tant, no es va posar mitjons. Resultat. Unes llagues enormes. Calia doncs anar a la casa a cercar-li mitjons. Però anàvem a peu i no teníem cotxe. Bé, hi vaig anar amb el cor encongit, més per la valentia d'adolescent, per allò de la imatge projectada que per res més.
Més endavant, quan el córrer es féu una necessitat i el dia s'escurçava, vaig veure que si ho volia fer entre setmana hauria de temptar la foscor. L'aliada però, per aquests primers intents, fou la meva gossa, la Píxel. Corria a ran meu, saltironejant. De tant en tant la perdia, però tornava sovint i amb ella al costat, vaig anar agafant confiança. Era la meva guardiana.
Temps després, amb força curses nocturnes a les cames, quan ella ja era més gran, vaig començar a sortir sol. Com un pas més. Com quelcom de natural. El següent pas i ara, córrer de nit se'm fa plaent. Interessant. A vegades, ho reconec, algun so, per desconegut i sobtat em fa fer un bot el cor, l'ocell que s'enlaira o el senglar que gruny, però en general, gaudeixo plenament d'aquestes sortides i miro amb altres ulls indrets trepitjats abastament.
Avui, per exemple, el recorregut era ple d'arbres vinclats pel vent i se'm feia com si em saludessin al passar. A més, de tant en tant, quan el bosc s'aclaria, protegit enmig d'una clariana, sense la lluminària d'Artés o Manresa al davant, els estels se'm feien presents. Espurnejant. Brillants i sense perdre el pas els mirava encisat. Els anomenava agraït.

diumenge, 7 de desembre del 2014

Mama por!

La carretera de Monistrol a Mura és una carretera idíl·lica. Una carretera de revolts que travessa una zona boscosa força frondosa. Des de Mura fas un parell de puja i baixa, primer baixant per anar a peu de riera, per després, enfilar cap al coll de Lligabosses. Des d'allà, davalla suaument fins a Monistrol. 
En general és una carretera poc transitada, excepte els caps de setmana, quan els ciclistes se la fan seva i en grups compactes, una massa de gent sense definir ni diferenciar, bicis, cascs i pedals, la ressegueixen esbufegant i fent esses perilloses. 
L'altre dia, dimecres, en tornar de l'escola, cap a quarts de sis, a aquella hora que els fars no calen però les ombres ja s'estenen, passat un revolt vaig trobar-me un camionet aturat en direcció al coll. 
Remenant el motor hi havia un home i al seu costat un altre. 
Sabent que aquesta carretera pot ser molt solitària, em vaig aturar al costat per oferir un cop de mà. No en sé res de mecànica però la solidaritat t'obliga, a vegades, a parar-te com si en sabessis.
Vaig oferir-me un cop. Dos. Tres. Però potser pel català, no vaig obtenir resposta, excepte unes mirades desconfiades. Poc a poc anaren sortint persones de no sé on i mirant-me amb desconfiança s'anaren atansat a la meva furgoneta. 
Jo insistia. Us cal res? Us puc ajudar? Però un silenci tens s'apoderava de l'ambient i unes mirades poc amistoses s'anaven centrant en mi.
Al cap de poc, que a mi em va semblar una eternitat, el xicot, traient el nas del motor, digué en castellà que no els calia res, que se'ls havia escalfat el motor i a mode de calmant, les seves paraules retornaren la serenor i tots varen deixar anar un respir. 
Sense res més a dir em vaig acomiadar i vaig marxar. 
El camionet, d'aquells de caixa metàl·lica, atrotinada i abonyegada per arreu, va quedar allà, però sé que se'n van sortir perquè dies després els vaig veure sortir d'un camí, deixant una pista forestal a la mateixa carretera.
Si fos mal pensat, que ho sóc, diria que eren cercadors de coure i que en un primer moment, en aturar-me, desconfiaren i malpensaren de mi, fins que veieren que només volia ajudar-los. Durant uns instants vaig sentir-me incòmode, molt incòmode i un xic espantat, perquè les mirades i els gestos, més que els mots, diuen molt i la seva actitud no era receptiva ni oberta, era més aviat desconfiada i tancada, com si amaguessin quelcom. 

dijous, 4 de desembre del 2014

R.I.P. per les Llars d'infants

En un món ideal, la llar d'infants no caldria que existís. No caldria que infants de menys de tres anys estiguessin escolaritzats o si més no, només seria un servei puntual, com un espai de socialització i la seva organització seria diferent.
En un món ideal, les famílies podrien fer-se càrrec de l'educació primerenca dels seus fills. Podrien disposar del temps i la formació per poder atendre les necessitats d'aquests i els professionals d'aquesta franja d'edat, hi serien per col·laborar, assessorar i complementar la tasca.
Però això seria en un món ideal, en un món on aquesta franja d'edat fos entesa per tothom com a prioritari en el desenvolupament de la persona i per tant, es valoraria que aquesta es desenvolupés en el si de la família, ja fos amb el pare o amb la mare i es buscarien tots els mecanismes necessaris per permetre-ho i no obligar als progenitors a delegar aquesta tasca.
Ara bé, el món on vivim no és ideal. Ni s'hi acosta i a dia d'avui, més que una opció, en general és una obligació. Perquè la feina mana. Perquè poca gent pot permetre's de mancar a la feina durant uns mesos per tenir cura del fill i li cal treballar. Li cal assegurar-se un sou que li permeti fer front a les despeses corrents. Per tant, les llars d'infants, més que una decisió, en algun cas pot ser-ho però no com a norma general, són una necessitat, una obligació i com a obligació, com a necessitat, tots els ens públics han de fer l'esforç necessari per tal d'acompanyar a les famílies.
Els Ajuntaments fa anys que ho fan. Assumint una tasca que no els pertocaria. Obrint llars d'infants i mantenint-les amb el seu pressupost i fins fa poc, la Generalitat hi posava el seu gra de sorra, com a ens superior que es compromet amb el país i el futur d'aquest.
A partir d'avui però, els pressupostos presentats per la Generalitat confirmen que se'n desentén, que finalment acaba amb aquelles retallades que va iniciar fa uns anys i passa la  pilota a les Diputacions. Sense cap rubor. Sense remordiments. Argumenta que no hi ha diners, que l'augment de pressupost, que és més que l'any passat però insuficient per mantenir els serveis, anirà destinat a personal i universitats. Una excusa de mal pagador, ja que el pressupost marca unes línies d'acció i pensament, prioritzant certes accions o d'altres, i en aquest cas deixa la tendra primera edat descoberta i desemparada, assenyalant un culpable quan es podria retallar a d'altres bandes segons les prioritats i això és joc brut. Joc brut i una estafa pel país.
 

dimecres, 3 de desembre del 2014

Replantejant-se l'educació

Fa temps vaig adonar-me que un article que havia escrit feia anys, era visitat molt sovint. Superava amb escreix els altres i em tenia intrigat. Vàries vegades vaig mirar les fonts del trànsit, pensant que potser el motiu serien aquells programes vírics que t'augmenten les visites i quan cerques d'on vénen, descobreixes qualsevol pàgina publicitària, però no m'ho va semblar i aquest seguia augmentant les visites.
Fa uns dies, el misteri es va resoldre. En els comentaris d'aquest, una professora d'universitat, m'explicava que havia fet l'article d'obligada lectura pels seus estudiants. Déu n'hi do! Quin vertigen i quina responsabilitat.
D'entrada em va semblar excessiu. Massa per l'activitat que allà s'explicava i de fet, hi he donat voltes i més voltes. He intentat cercar un motiu pel qual, per algú, aquest era interessant i he arribat a la conclusió que de fet, més que el que allà s'explica, que per descomptat que jo ho veig interessant, per això ho vaig compartit, és el que transmet. El que s'amaga rere les paraules. La il·lusió, les ganes d'innovar, d'aprendre amb els infants d'un equip de mestres i també l'aposta per un projecte cegament, per una idea i això, a dia d'avui a les escoles, és important recordar-ho per no caure en el conformisme existent. Calen mestres i cal formar-los per això, i on millor que la nova fornada que surt, perquè tinguin ganes d'innovar, d'experimentar, de qüestionar-se les coses, de fer un pas endavant i arriscar-se tot veient que a dia d'avui, encara tot està per fer i tot és possible.
Ara, anys després, em torno a sentir com aleshores. Aprenent de nou. És cert que he passat per altres escoles, la Bressola per exemple, on podia tenir aquesta motivació i que a més no estava sol, perquè tot projecte, per descomptat i per tal de que no sigui un bolet, requereix d'un equip que s'ho cregui i s'ho faci seu, i ara, a dia d'avui, això em passa a Mura, on el projecte, l'equip i el sentiment és de total implicació i les ganes de treballar i aprendre per i amb els infants és màxima. Feia anys que en una reunió amb mestres no em dedicava a qüestionar-me maneres de treballar, de sentir, de pensar amb els infants, tendint a quedar-nos amb la urgència del dia a dia i deixant el més important per l'endemà. Ara no.
Queda molt per fer però tot viatge, per llarg que sigui, comença amb el primer pas.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Quan vegis la barba de Canal 9 afaitar, posa't el casc per circular

Ahir, a TV3, al 30 minuts, van passar un documental que explicava com va anar el tancament de Canal 9.
La major part de les dades que allà varen donar són de sobres conegudes, des de la voluntat política d'acabar amb aquesta emissora en català pels líders del PP, que ho veuen com un primer pas per anar acabant amb totes les televisions autonòmiques, als lligams d'aquests al món criminal, plasmat en l'ús de l'ens per enriquir-se. A més explicaren que els treballadors els ho posaren fàcil, gràcies a una manca d'objectivitat clara en les notícies, pel que fos, fet que els allunyava del ciutadà i es reflectia en els baixos índexs d'audiència. Tot plegat un seguit de despropòsits i mala fe que ha deixat el País Valencià a les fosques.
El sentiment després de veure el programa és de renovada indignació i impotència, perquè la decisió mesquina d'uns polítics corruptes en molts casos o bé feixistes en tots, ha fet que un poble no pugui tenir televisió en la seva llengua i esdevinguin ciutadans de segona a casa seva. A més, per assegurar-se l'èxit de la seva missió, es varen preocupar d'acabar, per si de cas, amb les emissions de TV3 al País Valencià tot imposant pactes de reciprocitat del tot inacceptables.
A sobre, l'educació en valencià, l'altre camp de màxima importància per a la supervivència d'una llengua, està arraconada i isolada, de manera que poc a poc, després de l'efervescència de les primeres queixes i enrabiades, la gent perd gas en no veure resposta ni sortida a les seves reclamacions i d'aquesta manera, el País Valencià es troba en la més pregona foscor, aïllament i incomprensió. Enlloc, fora de l'àmbit privat familiar -ja dic exceptuant quatre espais públics dinàmics, convençuts i motivats però en perill d'extinció- hom té la possibilitat d'emprar la seva llengua de manera natural i d'aquesta manera, sense possibilitat d'ús social veritable, aquesta perd interès pel nouvingut i l'autòcton l'acaba amagant.
El programa d'ahir hauria de ser un avís del que ens passarà si els Populars o bé Ciutadans acaben governant o tenint pes a Catalunya, alguna mostra ja tenim com les declaracions de l'alcalde de Castelldefels sobre la immersió. La llàstima és que els valencians no el podran veure, a menys que cerquin per Internet, és clar.

 

divendres, 28 de novembre del 2014

Abans de mirar a fora, mirem com tenim el pati

Avui en llegir el titular al diari Ara d'una campanya de la policia hongaresa que culpa de les violacions a les víctimes, no me n'he pogut estar de veure el vídeo de l'enllaç. Realment és frapant. Al·lucinant. De manera planera i directe acusen a unes noies, que surten de festa i beuen en excés i es vesteixen de manera sensual, gairebé eròtica, de provocar la violació. I és xocant. Insultant. Aberrant. Primer de tot per com tracta a les dones. Com les responsabilitza de ser unes víctimes, sense tenir en compte que l'agressor és el culpable. És l'animal. Tirant per terra la feina de milers de psicòlegs que s'han trobat amb aquests casos. Perquè per molt que una dona vagi així o aixà, faci això o allò, no hi ha cap motiu per a l'abús. Sigui de la manera que sigui.
A més deixa a l'home com un ésser sense consciència que actua per instint, sense capacitat de raciocini ni control. Un pobre enze que es veu empès a actuar davant la provocació. Cal recordar aquí el gran paper que té i ha tingut l'església, en general, a promoure i difondre aquesta visió de la dona com a ésser inferior i supeditat a l'home. Gràcies a decisions preses en contra de les llibertats d'aquesta, al tracte que li donen dins d'aquesta institució o bé passant pel discurs que emeten entre d'altres.
En veure que passa a Hongria, molts dels que fan comentaris a l'article es relaxen veient-ho lluny i malparlen d'aquest país, del masclisme existent allà. Ara bé, encara que aquí no arribem a aquests extrems, si més no en els anuncis, potser en qüestió de masclisme no estem tan allunyats. Només cal demanar-nos si aquí tenim plena igualtat de sexes i segurament encara que d'entrada la resposta és que sí, gairebé, si hi parem a pensar podem confessar que no. Aquí tampoc hi ha igualtat.
A la feina no hi ha igualtat. Ni de sous ni a l'hora de contractar les persones ni en determinats tipus de tasques. Tampoc en els càrrecs directius. Ni al món privat ni al públic. Podem constatar-ho en molts aspectes, però la televisió és un mitjà que ens mostra quina realitat tenim, quins estereotips seguim. Sobretot ara a l'època nadalenca. Només cal veure a qui van dirigits els anuncis de certs productes o com es tracta als personatges que hi surten. Realment carca.
A més, si mirem l'entorn proper, els petits detalls, com qui fa les feines domèstiques, ens adonarem que en molts casos aquest rol està assignat a la dona, quan de fet, hauria de ser una feina compartida. Una feina repartida i en el cas de que ho sigui realment, moltes vegades sembla un fet extraordinari, tot i que hauria de ser la norma.
Sense arribar als extrems de la policia hongaresa -veient l'anunci m'han fet pensar en la inquietant pel·lícula L'exprés de mitjanit- en aquest país amb mil petits detalls també fem el joc al masclisme existent, ja sigui per acció o omissió. Així doncs, abans d'alliçonar als de fora, primer fem la feina nosaltres pel futur del país.  

dijous, 27 de novembre del 2014

El resultat de les proves del circuït del Canadell

Fa uns mesos es van fer les proves de so al circuït del Canadell. Després de les demandes de certs veïns afectats, el consistori va accedir i va contractar una empresa per tal de que fes un estudi sobre l'impacte acústic d'aquest.
La prova es va fer d'una manera força peculiar, tant, que va aixecar les crítiques dels presents el dia de la prova per la poca representativitat de la mostra. D'una banda perquè es va fer amb poques motos corrent a l'hora, cinc i de l'altra perquè aquestes no anaven a tot gas. Ara bé, malgrat tot, els resultats obtinguts són concloents. Aquest circuit fa molt de soroll i si volen evitar l'impacte acústic d'aquest, hauran de prendre certes mesures correctores. Aquestes són  -dades obtingudes de la reunió informativa entre veïns afectats i alcalde- :

- Per 30 motos alhora haurien de construir un mur de 14 metres d'alçada amb aïllament de llana de roca que doni la volta a tot el circuït.

- Si es limita l'accés a 10 motos, en aquest cas “només” caldria un mur de 12 metres a la part nord-est del circuit.

Així doncs, ara caldrà veure quin és el següent pas i si, tal com es va dir, a partir de les dades obtingudes de l'estudi, s'actuarà en conseqüència.
Sigui com sigui, queda demostrat que d'impacte, en té.

dimarts, 25 de novembre del 2014

De què viuria en Duran i Lleida...

Aquest matí sentia el resum de l'entrevista que varen fer ahir a en Duran i Lleida. Reconec que tot i saber que l'entrevistaven, no vaig tenir fetge per escoltar-lo, em fa una mica de ràbia. A més reconec que tot allò que fa m'ho miro amb lupa i la veritat, com no pot ser d'altra manera, no em va decebre.
Primer perquè va fer servir la vella tàctica de proclamar i confessar el seu respecte i admiració per l'adversari, just abans d'atacar-lo de manera barroera i sense miraments. Va incidir molt sobre en Junqueras. A ningú se li escapa que aquest és el partit que li fa ombra al seu. Bé, a Convergència, perquè si se separessin i Unió anés per lliure, aniria lliurement cap a casa, a menjar-se els mocs sota la creu.
Deia, del Republicà, que és una persona que no ha vist món, que no sap gaire res i que parla atiant els sentiments sense massa solidesa cognitiva. Estrany si tenim en compte que en Junqueras va estar al parlament Europeu i coneix bé les regles de joc, però n'Antoni està nerviós. Molt nerviós.
L'altre aspecte que m'ha ferit, ha estat quan ha parlat del tema de la Independència, mostrant-se bàsicament en contra i centrant-se en temes socials. És cert que ell, estant a Madrid, si fóssim independents tindria molts números de quedar-se sense feina i hauria de deixar la suite que té a l'hotel Palace i és clar, com va dir ell, de què viuria, per tant no pot erigir-se com a jesuïta bondadós vivint en l'opulència.
Però el que m'ha dolgut més ha estat el cinisme que ha mostrat. Primer ha reconegut que hi ha una desconnexió entre la gent i la política i els polítics, i per això de l'ascens de Podemos. Però en comptes d'entonar el mea culpa, ell que fa segles que s'arrossega per aquest món, ha fet com si no anés amb ell i fos un mal genèric sense nom i cognoms, i d'aquesta manera ha passat de puntetes sobre el tema i a sobre s'ha erigit com a candidat pel canvi. El que fa anys que baveja des de l'estrada. Protagonista principal, juntament amb algun altre, del descrèdit de la política i encara té la barra de girar la truita i tractar-nos com si ens comprengués i pogués promoure la revolució. Ell que ja té les arrels al poder i només es mou per interessos personals.
Però com diu ell i ressona l'eco, de què viuria jo...

diumenge, 23 de novembre del 2014

Aprendre més enllà de l'aula

A vegades, no massa sovint, coincideixen diferents factors en una escola que esdevenen el catalitzador d'un canvi. Enguany, a Mura, ens trobem en aquest punt. D'una banda ens hem trobat un equip que ens avenim força, de l'altra, tenim ganes de canviar les coses  i a més a més tenim la possibilitat de fer-ho perquè l'escola està en aquell punt, en aquella cruïlla, en que tot et porta cap a un nou projecte i els canvis són benvinguts. Hem canviat d'edifici i l'equip és més o menys estable. Per això, dissabte, com altres vegades hem fet, vàrem anar plegats a unes xerrades que es feien a la FUB, les VI Jornades Diàlegs educatius sobre Aprendre més enllà de l'aula per tal de veure altres maneres de treballar.
Va ser un dia molt interessant, amb xerrades de gent molt saberuda i que té molt per explicar. Una d'aquestes persones és la Carme Alemany, mestra durant molts anys de l'escola El roure gros. En aquesta escola s'ha dut a terme un projecte educatiu diferent. En comptes de trossejar l'horari segons unes àrees establertes, ells ho centraven molt en la ciència, l'aire lliure i en l'experimentació, i provocaven als infants perquè experimentessin i provessin, deixant-los un elevat grau d'autonomia i llibertat i d'aquesta manera aprenguessin i fossin protagonistes dels seus aprenentatges.
Vàrem veure altres experiències. Unes de Reggio Emilia i altres d'altres escoles properes que treballen per projectes. A més a més també vàrem conèixer diferents projectes que intenten fomentar la xarxa educativa entre escoles i municipi, projectes variats amb diferents resultats i per acabar, vàrem assistir a una xerrada molt interessant titulada Créixer amb la natura. Una bona cloenda de la jornada.
Totes elles anaven encarades a trencar amb allò que es fa sovint,  a potenciar l'entorn com a medi d'aprenentatge, com a possibilitat educativa i a situar l'infant com a centre del fet educatiu. A Mura, on l'entorn és màgic i només cal gosar fer el pas, semblava que la jornada ens anés com anell al dit, per ajudar-nos a trencar amb certes inèrcies i continuar un projecte captivador i il·lusionant.
Crec que l'educació és quelcom dinàmic, viu i apassionant, que necessita que sovint es qüestioni aquesta. Cal preguntar-se allò que es fa, allò que s'ha fet i allò que es vol fer. Cal veure altres dinàmiques i propostes. Cal estar obert a noves maneres de fer i pensar. Les xerrades de dissabte, més que per conèixer projectes concrets, van servir perquè un es plantegés allò que feia en general i és a partir d'aquest diàleg, d'aquesta reflexió, que es generen canvis i l'educació avança, perquè es busquen noves respostes a vells problemes. Sense estímuls, sense dubtes, es fa difícil pensar que es pot avançar, perquè són els dubtes els que ens ajuden, un cop resolts, a fer un pas més i anar més enllà.

dijous, 20 de novembre del 2014

La fiscal de Catalunya, hombre!

Ara la fiscalia. I amb un gest digne de vassallatge, a més d'acatar perquè toca el burofax de Madrid, la fiscal en cap es nega a parlar en català a la roda de premsa per respecte. Per allò que els havien inoculat als nostres avis de l'educació i el respecte, i el problema és que hi ha gent benintencionada, aquesta no, que ho diu de veritat i s'ho creu. Que ho justifica. Que no parlar en català en certs àmbits és d'educació i respecte, però de fet és el contrari. És una manca de sensibilitat suprema, de respecte, educació i un afront.
D'una banda perquè pressuposa que el seu interlocutor és ruc. Perquè pressuposa que els oients, ja sigui en aquesta roda de premsa feta a Barcelona o bé a qualsevol trobada al país amb qualsevol persona d'aspecte immigrat -en altres casos- , aquests no l'entenen donant per suposat que no poden saber el català. Perquè deuen ser, crec que es deu pensar de manera inconscient , rucs o quelcom per l'estil i per això amaga la llengua i els protegeix. Vaja, que d'entrada insulta per omissió a l'interlocutor.
També és una manca de sensibilitat perquè nega a un col·lectiu poder escoltar les respostes en la seva llengua, sobretot en un tema tan sensible, pressuposant que l'altra llengua és de major prestigi, interès o domini públic. Ara bé,  una llengua, en essència és sentiment i quan se't nega la teva llengua, i repeteixo, en un tema tan important, es tanca un xic la porta de la comprensió i la comunicació.
És un afront perquè mostra una actitud bèl·lica. Per com ho diu, seca, tallant i desafiant, i quan ho diu. En un moment en que els gestos són importants i fer el gest seria senyal d'acostament, de complicitat. Però aquesta fiscal, pel que diu i com ho diu, deixa clar l'amo que té, tot i que s'hauria de pressuposar que treballa pel poble i per tant hauria de mostrar més respecte per aquest en comptes d'encarar-s'hi.
Avui, amb les declaracions de la fiscal, han escrit un capítol més de la desafecció que en diuen ells, jo en diria de l'alliberament. Tant pel fons com per la forma. Perquè en una relació, el primordial és que les dues parts es tractin per igual, amb respecte, consideració i educació i això, l'Estat i tots els òrgans que en pengen, fa temps que ho han deixat enrere i han preferit optar per la tàctica colonialista, d'enfrontament i de la por, a la de l'acostament, el respecte i el pacte. Terra conquerida i cremada que en diuen, però ja ens va bé, perquè cada cop que un d'ells parla o actua, un vel cau i som més i més a prop del nostre objectiu.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Projectes, projectes... d'escola

A vegades a l'escola hi ha projectes que considero que són realment interessants i per tant, crec que val la pena deixar-ne constància per escrit per tal de que no es perdin. I no només per assegurar-ne la pervivència, sinó que deixant blanc sobre negre de les actuacions que m'han semblat especials, vull donar-ho a conèixer per si a algú li interessa.
Sovint són projectes que comencen d'una manera fortuïta, gairebé casual, en que no penses que allò que inicies arribi gaire lluny, més enllà d'una activitat quotidiana d'aula, però que per un factor o per altre, acaba sent una experiència molt positiva i de gran recorregut, i ho valores molt positivament i en treus molt de rendiment.
Altres vegades és per propostes que semblen difícilment realitzables. Per exemple quan planteges o els infants plantegen un repte de molta dificultat i que al final, ja sigui per la insistència i perseverança d'aquests o bé per algun tipus d'alineació astronòmica, aquest arriba a bon port i té uns resultats sorprenents.
I encara uns altres, que si bé semblen projectes senzills i d'un recorregut curt i previsible, la mateixa espontaneïtat dels infants, fa que aquest esdevingui insòlit i que obri portes que mai hauries esperat, portant-te a descobrir nous aspectes d'aquell projecte i aprenent moltes coses també.
En tots aquests casos i potser en algun altre que em deixo, m'agrada fer-ne un recull. En general acaba sent en format d'article, tampoc sabria quin altre format donar-li i aleshores ho envio a alguna revista pedagògica de les que segueixo. Crec que és interessant donar a conèixer les tasques que es fan a les escoles, sobretot perquè en el món de l'educació, una de les millors maneres de millorar la tasca docent és compartir les idees, llegir articles i anar a xerrades. Ara bé, l'èxit del projecte però, és el projecte realitzat amb els infants i els resultats obtinguts amb ells, mentre que la publicació d'aquest és la cirereta del pastís.
El darrer que he fet i que m'ha semblat que sortia de la normalitat, moltes de les coses que fem, per descomptat ho hem après o manllevat d'altres docents, en aquest cas no, és un que va partir d'una proposta dels infants un dia qualsevol. Volien tenir una mascota a la classe.
Ara, un cop acabat el projecte, m'he decidit dies després a escriure-ho, tot i la mandra que em feia -ho reconec- per d'aquesta manera deixar constància del treball fet i qui sap si, potser, algú o altre en podrà treure profit, adaptant, retocant, escapçant o bé copiant, és igual, allò que li interessi del treball fet. Sóc d'aquells que sempre ha pensat i ha dit que el coneixement no hauria de tenir preu ni límits, així com certes produccions, per fer d'aquesta manera accessible el saber a tothom, sense cànons ni peatges. Per això compartir aquest projecte és quelcom que em plau i que cadascú en faci el que en cregui oportú.
Aquí us en deixo l'enllaç.

dimecres, 12 de novembre del 2014

La llar de foc

A casa teníem llar de foc. Una llar de pedra. Quan arribava el fred, s'encenia i no s'apagava fins que el dia s'allargava i el fred es retirava.
De petits n'estàvem captivats. Al principi d'encendre-la, cada temporada, demanàvem de dormir al menjador, un dia o altre, estirats a la catifa o al sofà per poder estar mirant el foc. Veure'l menjar-se els troncs i sentir la seva escalfor a la cara, una mena de ritual.
Abans d'anar a dormir hi posàvem un tronc gros, d'aquells que dèiem per tal que duri tota la nit i l'endemà, remenant el caliu, cercàvem quatre brases amagades sota la cendra, per tornar a encendre-la, un cop neta.
En aquella època, on el reciclar es feia d'una altra manera, diguem-ne que més personal, moltes de les deixalles anaven a parar al foc. Impensable ara. I un cop aquest havia fet la seva feina, una part de les cendres anava al pati i la resta al contenidor. A l'únic i solitari contenidor que hi havia al cap del carrer.
Durant anys hem anat canviant de casa. La feina ens ha fet voltar un xic i sovint, a l'hora de buscar llar hem intentat cercar-ne una amb foc a terra, però la veritat, en general ha estat un fracàs. O bé anàvem a una que tenia la xemeneia massa alta i tota la casa esdevenia xemeneia o bé en comptes de foc a terra hi havia salamandra, però uns cops el tub d'aquesta feia unes ziga-zagues impossibles o bé la llargada del tub feia que rebufés tot el fum. Fins enguany. Per fi tenim una llar que tira. Que no deixa la casa plena de fum i escalfa i ara, dia sí, dia també, l'encenem una estona. Gairebé com un ritual, perquè els petits de casa també volen participar i els agrada mirar el foc. Veure les flames i les brases mentre el temps passa. Dolçament. Notant l'escalfor al cos, gaudint dels capritxosos dissenys de les flames i sentint el crepitar dels troncs. Un espectacle captivador.

dilluns, 10 de novembre del 2014

Un èxit rotund

Ahir va ser un dia especial. Ahir votàvem. Sí, votàvem, perquè encara que des de l'Estat en vulguin dir d'una altra manera, els catalans teníem clar que votàvem i votàvem el nostre futur com a país. Hi va haver molta gent. Moltíssima. I a l'ambient es respirava i s'olorava un ambient d'alegria i emoció difícilment reprimible. D'històries particulars n'hi havia moltíssimes. Gent que exercia el seu vot amb una història especial al darrera, perquè cada vot, a més de ser un exercici de dignitat, era alhora un exercici de respecte i reconeixement per a algú. Per a molta gent. Pels que no hi són que haurien volgut viure aquella jornada i pels que hi són i no ho podien fer. 
 L'Estat minimitza l'efecte de la votació d'ahir. També ho va fer amb la d'Arenys. Fan la tàctica de l'estruç. Amagar el cap sota terra i si cal, envien tribunals a resoldre una qüestió política, perquè se senten superats per la situació i els és més còmode ignorar-ho que enfrontar-se al veritable problema.
N'hi ha que apel·len a la majoria silenciosa, tan silenciosa que no apareix mai, ni quan ells que se n'atribueixen la paternitat fan actes i concentracions. D'altres que apel·len a la llei. Una llei feta per mantenir les regles de joc actual i que es varen aprovar amb la pistola al clatell. I encara d'altres que sabent que ja no hi ha res a fer, usen la situació perquè els serveix de trampolí electoral i intenten per tots els mitjans treure'n rèdit polític. 
Ara bé, el que està clar i em sembla que a ningú se li escapa, és que govern i partits nacionalistes espanyols necessiten d'aquest conflicte per captar vots i en veritat poc els importa resoldre el conflicte existent. A més, em sembla, si parlem del govern estatal, que la resposta donada al conflicte els deixa en evidència. No pot ser que una revolta popular com la viscuda ahir es resolgui amb una compareixença de premsa de pocs minuts, sense preguntes, només per Tve i amb celo al micròfon per part del ministre de justícia. Segurament volia ser gest. Mostrar que només es resoldrà per la via penal, però pensar que aquesta situació es resoldrà només amb repressió, és viure molt allunyat de la realitat i fugir d'estudi i evitar exercir allò pel que se'l ha escollit; per fer política, i a dia d'avui, a l'Estat, sembla que de política en fan poca. Fins i tot la compareixença de la Camacho va ser còmica, tot i les amenaces i menyspreus. Des del zoo. Que potser a més de desconèixer la realitat del país desconeixen les bromes que es fan entre la seva líder i uns animals molt monos que per allà salten? 
No ho sé, però abans pensava que totes les accions de l'Estat estaven pensades i estudiades per fer un efecte concret i que hi havia algú intel·ligent al darrere que els guiava. Ara, cada cop més, crec que funcionen a rampells i que la intel·ligència que els suposava no és tal, sinó que acostumats com estan a manar i exigir, han oblidat preparar-se per negociar i defensar-se i se senten superats per la situació actual i les accions rebudes i actuen d'esma. 

dissabte, 8 de novembre del 2014

Altre cop connectats!

Després de mesos sense Internet a casa, avui ens han vingut a instal·lar la línia, bé, a migrar-la en diuen. La veritat és que han estat uns nois molt simpàtics, una parella força peculiar. Pepe Gotera i Otilio.
La primera impressió és que un era el que treballava i l'altre, l'acompanyava tot donant consell i, si calia, anava a cercar alguna eina al cotxe. Ara, dit sigui de passada, cada cop que un demanava una eina l'altre deia que no la tenia. Es veu que tenen més d'un cotxe, quina flota que tenen, i l'eina bona sempre, sempre, era a l'altre. Quina casualitat!
La història ja va començar ahir, quan van venir i no van poder fer res perquè calia fer un forat a la paret. Avui, amb el forat fet, han vingut i ha començat l'espectacle.
El primer acte ha estat veure per on passarien el cable. Trucades amunt i avall per veure què i al final, voltant tota la casa, han decidit el traçat. Així doncs, un dels dos s'ha enfilat sobre la teulada d'uralita de sota casa per passar el cable. Quina por! Ell, tranquil, fent conya però jo, vaja, que em veia al noticiari, fins i tot li he ofert el talabart. 
El primer problema ha estat passar-se entre ells la bobina de cable. Un estava a sota uns dos metres, l'altre a peu de teulada. Fent conyes de la capacitat de llençament ho han provat, però és clar, no arribava. Un servidor, observador extern, només els ha recomanat d'enganxar-la a una escombra i així tibar sense haver de llençar i evitar la possibilitat de foradar la teulada. I entre somriures així s'ha fet.
Després, calia passar el cable ran de paret, a una alçada de quatre metres, tot passejant per la teulada feble. Un s'hi ha enfilat valent i content, però al cap de quatre passes, ja no ho veia clar. Aleshores, servidor, observador extern de nou, els ha recomanat de passar-se la bobina d'una punta a l'altre de la casa per terra i un cop tensessin a alçada aquesta ja aniria pujant. I així ho han fet.
L'acte segon ha estat quan han hagut de fer un entroncament perquè han tallat curt el cable. Bé, un nyap a la façana que durarà temps.  Però ja ens acostàvem a la finestra on hi havia d'haver la roseta i no era el moment de defallir.
L'acte tercer ha estat quan han collat la roseta a la finestra i tot dient que quedava bé, després d'escabotar un parell de cargols, aquesta es movia molt. I és clar, he hagut de demanar de collar-ho a la paret. Però ells no foraden la paret i per tant, he foradat jo i l'han entroncat.
Vaja, que ha estat un matí distret i gràcies a ells, he recuperat la confiança en aquest país per sortir de la crisis. 

dijous, 6 de novembre del 2014

#Votarepertu

Votaré per tu. És la nova campanya de l'ANC. Una campanya que anima a dir per qui votaràs i m'ha semblat entendre que es referia a gent que ja no hi era.
En el meu cas podria dir que votaria per l'Estel. Una bona amiga que ens va deixar massa d'hora. Tan d'hora que tot això que estem vivint a dia d'avui li semblaria irreal, un somni, ja que els anhels de joventut, quan poca gent creia que decidir fos possible però ella també s'entossudia a creure en el somni, eren poc més que deliris de l'edat. També podria dir que votaria pel meu avi. Un republicà convençut, qui sap si més per la lluita social que per la lluita nacional, però que de totes totes, tindria clar que els pobles han de ser lliures, si cal, per cometre els errors que vulguin i decidir el seu futur. O potser pel meu pare, que durant anys veia aquell entossudiment independentista del seu fill com un eco del seu passat i que després d'anys de silencis, s'atreví a dir el que pensava i a la llarga mostrar-se revolucionari i inconformista. O qui sap si per en Pedrolo. Per aquell escriptor mai prou reconegut que tingué la grandesa i la gosadia de dir les coses pel seu nom en una època on era difícil ser sincer i deixant-se de circumloquis anomenar puta a la que n'era, polla sense tremolar-li el pols i alhora fer grans novel·les i boniques narracions. I així podria fer una llista llarga. Molt llarga, perquè molts anys de capteniment i submissió donen per a molts personatges dignes d'anomenar, però no ho faré. Els morts, tot i merèixer-s'ho, poc podran gaudir de l'èxit d'avui.
Tampoc diré que votaré per mi. Recurs fàcil. Perquè un ja comença a tenir aquella tranquil·litat i benestar que vol i malgrat que desitja deixar de ser independentista, ja sap que la lluita i la reivindicació seran una motxilla que haurà de portar durant molt de temps i ja hi està avesat. No senyor.
Votaré pels meus fills. Pel de cinc i el de dos anys. Perquè puguin tenir una vida normal. Però no perquè cregui que si mai som independents tindrem un món ple de regalèssia i caramels, i ara. Segurament heretarem certs vicis del passat i res se'ls donarà de franc. Hauran d'estudiar i treballar, suar i esforçar-se, perseverar i esllomar-se, car res els serà regalat. Però seran lliures i si mai ho aconseguim, ja no els caldrà ser independentistes i Catalunya i el català serà una normalitat de la qual, possiblement, no hauran de fer el centre de la seva vida i aleshores, segurament, podran explotar tot el seu potencial en d'altres camps i aquelles bones persones que penso que són i desitjo que siguin, s'avocaran a d'altres camps. I lluitaran i batallaran per aconseguir un món més just, perquè un cop la justícia i la igualtat s'instal·li al país i sigui una normalitat, bategant als seus cors, dubto que puguin viure en el conformisme i el menyspreu que hem rebut nosaltres dels de l'Estat i lluitaran per altres causes igual o més justes.


dimarts, 4 de novembre del 2014

Els nens, mestres en sentiments

Amb el temps, amb les convencions i els tabús, poc a poc anem aprenent a modular les nostres reaccions, a controlar els nostres sentiments i tractar-los amb seny. Poques vegades queda espai per a l'espontaneïtat.
En general, allò que fem ho fem sota el prisma de la raó i només en situacions extremes, de dolor o alegria, solem deixar-nos anar, ja que ens és difícil controlar les nostres reaccions i aplicar les normes apreses. Per tant, habitualment les nostres expressions solen ser mesurades i adequades als cànons establerts.
Amb els nens, sobretot els més petits, verges en aquest camp, en aquest aspecte, els sentiments els dominen a ells i les faixes que nosaltres ens hem imposat, aquests rocs que portem després d'anys d'aprenentatge, ells encara no els coneixen i per tant, tot allò que senten és important i ho viuen, i de resultes ho expressen de manera planera i sense condicionants.
L'alegria en veure un ésser estimat que fa temps que no veuen, el buit que poden sentir en un moment determinat i expressar davant d'una persona o situació concreta, la tristesa davant una altra situació o d'altres sentiments, els expressaran de primera, sense reserves i sense importar-los allò que el seu estat desperti en l'altre. Sovint l'adult que l'acompanya se sent incòmode davant d'aquesta reacció, que podria ser la mateixa d'ell però que els anys d'aprenentatge li han fet retenir, i acte reflex alliçona aquest, dient-li el que ha de fer i el que no. Introduint-lo poc a poc a les convencions de la societat. Modelant les reaccions d'aquest per tal de que s'avinguin a allò que s'espera d'ell.
Ara bé, si bé és cert que cal tenir una certa contenció, que no es pot dir tot allò que ens passa pel cap o mostrar tot allò que se sent, és cert que amb aquest modelatge es perd part de l'electricitat que desprenen els infants. D'aquella frescor que ens pot deixar estabornits si de resultes mostra cert rebuig, però també que ens enamora quan les mostres d'alegria, sabent-se espontànies, són plenes.
Amb aquest aprenentatge per viure en societat, guanyem tranquil·litat i seguretat, perquè ens assegurem, en general, unes respostes correctes, moderades i tòpiques davant la major part de les situacions, però alhora perdem la frescor, l'espontaneïtat i la sinceritat d'unes respostes que si bé poden ser punyents en certs moments, en d'altres poden ser molt estimulants. A més a més, en cas de ser negatives permeten, si es vol i realment se senten a dins, fer els canvis pertinents per tal de corregir la situació i no anar fent com si res passés.
És cert que no estem preparats per tal de sentir sempre allò que tothom pensa i sent de nosaltres i ens és més tranquil i pràctic cenyir-nos a uns tòpics i unes respostes de cortesia, se'n diuen així per quelcom, de manera que el nostre univers no s'hagi de plantejar res ni rebi cap sotragada que el podria fer plantejar-se coses i provocar canvis.
En aquest aspecte és una llàstima que fem créixer els infants, que fem créixer i estrènyer la faixa que els portarà a mostrar-se correctes i tòpics per a la nostra tranquil·litat. A la nostre imatge i semblança.     

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Fent ballar el paraigües

Aquest cap de setmana, altre cop, hem mogut les busques del rellotge. Aquest cop cap enrere una hora. Els més optimistes diuen que aquella nit, la del canvi, dormirem una hora més i així, feliços, surten de gresca o es queden a casa tot allargant la vetllada. A més, pregonen que a partir d'aleshores el matí serà clar més d'hora, aprofitant així millor el dia. D'altres, potser més pessimistes, hi veuen l'inconvenient de que a la tarda tenim una hora menys de llum i és clar, perdre, per perdre, perdre l'hora de llum del treball i no la de l'oci. Però bé, això són opinions i n'hi ha tantes com barrets. 
Els experts parlen del gran estalvi que suposa. Sempre en aquests temes es cita un col·lectiu, dit experts, sense posar-hi noms ni cognoms i se'n parla com d'una manera etèria. Majestàtica. Dogmàtica. Esperem que aquest col·lectiu de saberuts no el formin els mateixos que van diagnosticar la bona salut de l'economia espanyola abans de l'estafa anomenada crisi o els que varen asseverar la solvència de les caixes, per citar només dos grups d'experts.
Però bé, deixant de banda aquest col·lectiu, per inabastable i fugisser, centrem-nos en les dades, més exposades i palpables. Aquests saberuts xifren l'estalvi en 30 milions d'euros anuals a Catalunya. I està molt bé. Fer canviar d'hàbits al país, fent-nos re-sintonitzar el nostre rellotge interior de nou, com a dia d'avui les maleïdes i avorrides televisions, és un exercici que no té preu i potser a la llarga s'agrairà, ja que el cos s'habitua als canvis i no s'acomoda. A més, d'aquesta manera s'exposa a una muntanya russa que el prepara pels governs que vindran i les decisions que es prendran o no es prendran.
Ara, la xifra no deixa de ser un poc ridícula si la mirem de front. Tot aquest trasbals vindrien a ser, tirant llarg, uns 5 € per català. Menys que més si la despesa energètica es repartís equitativament, però el pensament lògic, aquell que lleis Wert volen eradicar, ens diu que la despesa no es reparteix de manera lineal. Per tant, aquells que gasten més, que són els que tenen més, són els que en sortiran més beneficiats de l'estalvi, mentre que la gran majoria ni percebrà aquesta reducció, si més no a la seva butxaca.
Altre cop socialitzem les despeses o esforços, en aquest cas a base de retocar horaris, i privatitzem el veritable guany, l'estalvi energètic real. Així doncs, la majoria es mou pels interessos d'una minoria, com sempre i a sobre ens volen fer creure que tots hi guanyem.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

La festa dels Súpers

Avui hem anat amb el meu fill gran a la festa dels Súpers. El xic estava malalt, un altre any serà. És una festa multitudinària que fa les delícies dels infants i posa a prova la paciència dels adults. Sota un sol abrusador, malgrat estar ja a la tardor, milers de persones hem esperat pacientment la presència dels ídols dels infants sobre l'escenari.
L'espectacle ha començat gairebé puntual, tot i que abans de tot ens han donat certes instruccions. Coreografia per les cançons i un cop ja tothom instruït, han sortit els personatges protagonistes. La família del Súper3.
L'espectacle ha fluït com era d'esperar. Entre la tensió, l'emoció, l'alegria i el neguit dels infants i el suport dels grans. Gairebé dues hores d'espectacle.
A fora del recinte, jocs i activitats per als infants. Des d'inflables a gimcanes passant per llits elàstics, motos, ordinadors... Vaja, un munt de reclams i d'activitats per gaudir d'una jornada en família.
De fet és una diada pensada per als infants. L'espectacle remarca certs valors que possiblement la majoria signem que siguin els que guiïn els nostres fills en un futur. La perseverança, la confiança, l'amistat, la tenacitat, la destresa, la solidaritat, el respecte, la imaginació, la veritat i la llibertat entre d'altres, en front de l'individualisme, la competitivitat, la submissió i l'egoisme, sobretot i tot plegat amanit amb unes cançons previsibles i dolces que encisen als infants i als adults se'ns enganxen. Segurament, aquest model basat en uns valors universals, en uns valors que sembla que, a priori tothom vol i desitja, han fet d'aquesta festa, del programa televisiu i per extensió de la cadena, líder per a molts infants i adults, sense importar ni tenir en compte l'origen, la ideologia o el posicionament social i això, aquesta universalitat i visió transversal de la televisió pública, és el que rosega l'Estat més ranci, perquè veu que perd el monopoli de la televisió i a més a més fa de la llengua una normalitat. No és d'estranyar doncs, veient com anava la jornada de l'altre dia, que des de certs poders retrògrads i casposos, intentin fer callar aquesta emissora, equiparant-la vés a saber quines bajanades o retallant múltiplexs, per tal de blindar-se davant d'una societat, si els valors fan forat, lliure i oberta, i que per tant, els foragitarà sense miraments.  

dilluns, 20 d’octubre del 2014

La Mola

Sembla que m'he retrobat amb la Mola. Després d'anys de no trepitjar-la, altre cop hi he anat. La Mola ha estat la companya d'infància i d'adolescència. D'iniciació a la muntanya abans d'intentar fites de més anomenada. Durant anys, fou el focus de l'activitat i durant gran part del temps, molts indrets d'aquesta m'acompanyaren i els seus racons varen ser descoberts, primer de la mà del pare i més endavant, amb el centre excursionista.
Un dels primers llocs que recordo, a més del monestir que hi ha dalt del cim, és els Òbits. Una construcció a la balma on les marques de fum i de foc hi són, però mai hi hem vist altre rastre de vida, excepte la paret aixecada que arrecera aquesta.
Més endavant anàrem sovint a la Balma de la Pinassa, que prengué el relleu. Segons tinc entès, tot i que segurament la memòria em juga una mala passada, en aquesta balma un castellarenc va alçar-hi paret i es convertí en un refugi. Amb el temps s'omplí de brossa i amb els del centre excursionista ens dedicàrem a netejar-ho, baixant-t'ho tot per llençar-ho, des d'ampolles a estris de cuina fins a matalassos. Allà, ben dissimulat, hi ha un amagatall que diuen que feien servir no sé si maquis o republicans on s'amagaven si algú pujava a la balma.
Per arribar, pujàvem per la riera seca, on durant anys anàrem a collir-hi bolets, i d'allà, per  corriols i senders a la canal de Santa Agnès. Una altra que he trepitjat desenes de vegades, amb les restes del convent de monges. S'hi amaga un passadís secret que servia per fugir en cas d'atac. I a dalt de tot, la Cova del Drac. La famosa Cova del Drac. A l'escola, per Sant Jordi, ens explicaven que el drac vivia allà. A la cova i des d'allà feia les seves malvestats, com també, l'altre que ens explicaven sovint, en Capablanca, el bandoler que tots somniàvem ser.
Una altra canal que també he trepitjat força és la del Llor, per pujar a la cova Simanya on, un cop, vàrem dormir-hi. Féu tempesta i a cada llampegada, la paret del davant s'il·luminava misteriosament.
A vegades, a mitja tarda preníem el cotxe per anar fins al Montcau a veure la posta de sol.
I així un i altre racó. Noms que em desperten anècdotes i vivències. El Queixal Corcat, el Cau dels Emboscats, el Cavall Bernat, el turó de les Nou Cabres, la Castellassa de Can Torres... Perquè durant una època aquest massís, sobretot la Mola, ho era tot, però en marxar a treballar a la Catalunya Nord, la distància féu que perdés el contacte i més endavant, quan he vingut al Moianès, he agafat els vicis dels d'aquí. Mirar més cap al nord, i el sud, més d'esquitllentes. Però darrerament, atret per la silueta del Montcau que sempre m'acompanya, des de casa a la feina, he tornat a anar a la Mola. Aquest cop corrent i sovint sol. Però en passar per trencalls marcats i d'altres que reconec de temps enllà, un somriure se'm dibuixa a la cara i content corro altre cop per la Mola, per casa i em falta temps per pensar en el proper cop que hi tornaré a prendre un altre corriol.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Primers vols...

Passa el temps
Ai canalla, canalla...
Poc a poc, aquell vincle estret, aquella dependència dolça, es va esvaint i aleshores canvien els rols. Els papers. El pare ja no és aquell personatge imprescindible, si més no la major part del temps. Sempre ens queda el consol de les estones. Dels moments. D'aquells instants de feblesa, ja sigui per cansament, gana, son o qualsevol altra necessitat bàsica quan de nou el paper del pare esdevé altre cop imprescindible, o bé moments de tendresa espontanis, que són menys freqüents però omplen a mil.
Créixer és això. Anar poc a poc trencant les amarres que ens subjecten al port segur i conegut a mesura que ens sentim més confiats i preparats. És el procés lògic i esperat, per això tots treballem i ens esforcem, però és ben cert que a mesura que aquest viatge esdevé realitat, tot i empènyer amb fermesa i seguretat perquè s'esdevingui, el cor s'encongeix quan es constata i enyora aquells moments, diguem-ne per egocentrisme, de lligam on tot passava per un i la relació era gairebé monopolitzada.
És sabut que el vol s'alça i s'ha d'alçar. Que tard o d'hora el pare és només una crossa per quan cal, que hi ha de ser i donar suport, però ja a edats primerenques, el desig d'independència -això ho ha heretat d'ambdós progenitors- es fa palès i fa passes endavant. Descobertes pel seu propi compte. Amics que el sedueixen.
També és cert que aquesta etapa és temporal i de la mateixa manera que necessita explorar i descobrir, allunyar-se puntualment, més endavant tornarà al cau i a les confidències. La figura paterna desperta un halo que atrau, un magnetisme potent, malgrat hi hagi moments de distanciament i només cal ser pacient i amorós per recuperar els moments i gaudir-ne amb plenitud.
La independència és subtil. Fràgil. Cerca amistats i altres persones amb qui relacionar-se i descobrir el món. Altres realitats. A casa pensa, sempre quedarà el pare i si aquest està disponible quan calgui aleshores el lligam es refà i el vincle s'estreny, per de nou, altre cop, un moment o altre fer el salt i buscar noves complicitats.
Créixer són aquestes anades i vingudes ja de petit. Sobretot de petit. Perquè la personalitat es forma a edats primerenques -d'aquí la importància educativa d'aquesta etapa- i la capacitat de decisió no apareix de cop i volta sinó que es té i es desenvolupa i depèn de nosaltres que li potenciem i li donem confiança per fer el pas. Perquè ja de petits tots els ocells enceten els primers vols ran de niu, a prop però que a l'hora ens semblen molt lluny i és la capacitat d'acceptar aquests vols, d'animar-los, d'esperonar-los, aquestes anades i vingudes, el que farà l'home confiat del demà, l'home segur i amorós, perquè sap que sempre tindrà, quan li calgui, qui li netejarà les ferides, l'acaronarà o bé li explicarà un conte si vol sentir-lo.
I el nostre fill creix. Creix i vola. De moment petits vols, ran de niu. Petites anades, però això només és el preludi del que vindrà, dels llargs vols que encetarà i allà estarem, esperant el retorn, esperant el seu aleteig content i confiat.  




dimarts, 14 d’octubre del 2014

Plebiscitàries i, si cal, DUI!

L'altre dia es varen manifestar -o potser hauríem de dir concentrar- prop de quaranta mil persones en favor de la unitat de l'Estat. Segons Contrastant 16.000. A més, els convocants diuen que haurien estat més si TV3, la tele nostra i per tant enemiga seva per definició, segons ells, no hagués pronosticat pluja. Suposo que per aquesta regla de tres, a la diada d'enguany, que també varen pronosticar pluja, també hi hauria hagut més gent.
S'entesten a parlar de la Catalunya silenciosa. La que no surt al carrer i no es manifesta. Possiblement existeix. Possiblement hi ha una Catalunya que desitja seguir dins d'aquest Estat que ens maltracta, de masoquistes n'hi ha arreu, i que no combreguen amb la gent amb olor de naftalina i resclosit que varen sortir dissabte. La data tampoc acompanyava. Celebrar l'inici d'un genocidi tampoc és massa captivador. Per tant, segurament de gent que vol seguir com fins ara n'hi deu haver més que les que es varen veure dissabte. Segur.
La torna és que si bé pot ser que molts no sortissin a defensar la unitat de l'Estat com diuen ells, podria ser que també n'hi hagués que no haguessin sortit a defensar la Independència tot i voler-la. Tan vàlid és l'argument per a uns com per a d'altres.
Per això, si realment volem saber la veritat, haurem de votar. Però és clar, tots els indicis, enquestes, parlament, manifestacions... ens condueixen a pensar que una gran majoria vol la Independència i és per això que l'Estat no vol la consulta. En Rajoy està com aquells que estan a punt de ser atropellats. Quiets i immòbils. El pànic i la por els paralitza i per això només parla sota text estipulat i sense preguntes i en comptades ocasions, fent servir un únic argument, la tronada, vella i gens democràtica Constitució.

Seria bo que si l'Estat impedeix la consulta, tenint clar la força que hi ha al darrera, els nostres governants en fessin ús i encetessin el camí cap a unes eleccions plebiscitàries i tot seguit la DUI. Perquè difícilment podrem negociar una separació quan la dependència d'Espanya vers Catalunya és tan gran, car sense aquest bocí de terra cauran a les catacumbes econòmiques i hauran de fer mans i mànigues per, en molts camps -tecnològic, social, sanitari, empresarial... - demostrar que no tenen dependència i són majors d'edat, malgrat els exabruptes i les sortides de to de la majoria dels presidents de comunitat estatals, sabedors que depenen totalment de Catalunya i per això la ràbia, l'odi i la por els pot.  

dijous, 9 d’octubre del 2014

Un model on inspirar-se

Ahir vàrem anar amb els mestres de l'escola a una xerrada organitzada per la FUB a Manresa, del Xavier Melgarejo, psicòleg i mestre coneixedor del sistema educatiu finlandès. Aquest país és un referent a nivell qualitatiu de l'educació. Un país capdavanter. Cada cop que es realitzen proves sobre els resultats del sistema educatiu està al capdamunt i per tant és força interessant estudiar-ne les característiques per veure en què podem millorar. És cert que darrerament també han pujat molt les escoles orientals, algunes fins i tot superant-los, tot i que el seus sistemes, basats en una competència ferotge i l'aprenentatge fins a l'extenuació, no semblen els més idonis pel nostre tarannà. Sembla que es perd aquell sentit de l'aprenentatge com quelcom d'atractiu i captivador i que a més es perd també l'escala de valors que volem transmetre als infants, lligats al desig d'aconseguir un món millor, més just i solidari. A més, l'escola finlandesa té quelcom bàsic de diferent i que és el que la fa atractiva. És una escola que cerca la qualitat però també l'equitat, és a dir, una escola de qualitat, efectiva i que a més pretén ser-ho per a tothom i en això aposta. Té una explicació lògica i gens altruista. Segons càlculs que han fet, un estudiant pot costar uns 5.200 € l'any, però el fracàs escolar, d'un nen que abandona els estudis sense acabar-los, costa a l'Estat prop d'un milió d'euros, entre recursos llençats, dificultats d'accés al món laboral i tipus de feina a que s'accedeix, subsidis, baixes, subvencions... Vaja, que gasten en el present, tot invertint en futur. Diuen, en to de broma, que els bons de l'Estat a 20 anys són els infants.
Un altre fet important en aquest sistema i diferenciador del nostre, entre d'altres, és la formació del professorat. Només els més bons poden accedir a ser mestres i per tant, és una feina respectada i valorada i no perquè cobrin molt, que no és així, sinó perquè tenen els coneixements, el reconeixement social i el recolzament total d'una societat que veu els infants com quelcom per mimar i per vetllar. Mirat amb perspectiva sembla que és de lògica ja que aquests tenen/ tenim entre mans a més del futur del país, els “objectes” més preuats de la societat, els infants i per tant, cal confiar i recolzar aquests fins a l'extenuació, sempre, és clar, vetllant per tal de que la feina es faci bé. Deia un finlandès que si els mestres són com motlles que ens faran els infants del futur, és lògic fer els millors motlles possibles per tal de tenir unes peces fantàstiques.


De fet ha estat una xerrada molt interessant. És cert que moltes coses de les que hem sentit, difícilment les canviarem nosaltres. Només estan a l'abast de certs dirigents. Possiblement l'auditori hauria d'haver estat diferent, però la convicció, fermesa i constància en que un Estat aposta per un futur, a través de l'educació, hauria de fer-nos reflexionar i prendre de tot el que allà es fa i està a les nostres mans, allò que pugui millorar la nostra acció educativa i persistir en allò que, si bé no està en les nostres mans, creiem que pot ajudar a millorar l'educació per tal de canviar-ho. Empenyent des de tots els camps possibles. Empenyent des d'arreu. Creient en el que fem i transmetent-ho. Sent, en resum, persistents.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Eficàcia provada...

Si no fos per la gravetat de l'assumpte, això de l'Ebola i l'Estat, sonaria a conya de la fina. Com una càmera oculta a gran escala. Qui sap, amb el sopes sempre darrera la pantalla, res no es pot descartar. Li agrada el món dels audiovisuals al noi. Ara bé, partint de la presumpció d'incompetència, podem creure que és ben real i que el primer Estat amb algú infectat d'Ebola fora d'Àfrica és el modern, efectiu, il·lustrat i científic Estat espanyol. Ep, però només uns filets d'Ebola com plastilina que s'han escapat. I la veritat és que fa patir, perquè ens varen dir i redir que seguien tots els protocols, que no passaria res i ara, quan s'ha vist que no l'encerten mai, surt la ministra de les festes, aquella dels confetis, la xauxa i disbauxa tot a càrrec del contribuent, i ens diu que res. Que no passa res. Que és un cas anecdòtic i que ho tenen tot controlat. Que s'han seguit els protocols. Ara, jo em demano si s'han seguit els protocols de la mateixa manera que els varen seguir per verificar la seguretat de la planta Castor i que ara, veient que anaven mal dades, tanquen la parada, indemnitzen a l'amic Floren i socialitzen les pèrdues. Perquè si un protocol sí que el tenen clar, és el de repartir les despeses. Com amb Caixa Madrid, on es veu que hi havia qui tenia una tarja que donava diners i pobres ells, es pensaven que el mannà rajava directe del cel i que era per la seva gràcia formosa que els era atorgat tal regal i ara els sorprèn que les compres i viatges fetes per ells, anessin a l'apartat d'error o bé de targes robades i pateixen. Sí nois, ho estan passant malament. I altre cop, quan hi ha pèrdues, perquè en això sí que són generosos, aquestes es socialitzen i de nou el ciutadà ha de pagar.
Mentre, de dimissions cap ni una, sembla que aquest mot els és desconegut i segueixen donant lliçons a tort i a dret de legalitats i beneficis de pertànyer a l'Estat. Segurament, a casa, al nostre petit país, també hi ha molt incompetent, molt aprofitat, lladre i dèspota però com a mínim, si votem, decidirem si volem seguir mantenint-los a tots o canviar l'estructura de país per fer net. Per fer foc net. Perquè el dret a decidir lligat a la Independència és per tot, per decidir el país i decidir com el volem ja de bon inici i aviar sangoneres, incompetents, aprofitats, lladres, corruptes i tota la cagarel·la.

dimecres, 1 d’octubre del 2014

A tot porc li arriba el seu Sant Martí, que diuen ells...

Parlen de desafecció. De divisió. De desencís. De societat partida. I es lamenten del procés iniciat a Catalunya, perquè es veu que fins ara, estàvem molt bé. Fantàsticament bé. Sobretot ho diuen els que ja els va bé que tot segueixi igual. Els que estan a favor que la nostra nació segueixi sent una mera joguina en mans de l'Estat. Sense cap tipus de capacitat de decisió, ja que qualsevol línia que surt del guió, és ràpidament tallada. Avortada de soca-rel. El botxí és un tribunal. Un grup de juristes que deuen el seu càrrec i sou a aquells que volen un Estat perenne, sense canvis, sense mutacions, sense alteracions. No en va el president d'aquesta colla de corbs infames fou militant d'un dels partits hereus del franquisme, on vells fantasmes encara pul·lulen i noves hienes s'alcen amb fam de poder i usen totes les estratègies que tenen a l'abast per fer-se un lloc. Res els fa canviar de parer. Res sacseja el seu cor petri i podrit. Ni mobilitzacions massives ni raons lògiques ni arguments democràtics. I ara! Aquests darrers els causen urticària. Només tenen una missió. Esprémer la mamella catalana i humiliar el conquerit, per això, a més de passar-nos per la cara la resolució dels dotze eunucs titelles, aprofiten l'avinentesa per mostrar-nos la seva generositat en forma de pressupostos encara més minvats. Reben molt de les terres catalanes, buiden les arques tal bandoler despietat, però la moneda de canvi és l'escarni i l'aixeta seca. La mofa i la prepotència.
El veritable problema no és la desafecció o el trencament de lligams que diuen i existeix, és el rebuig i el fàstic que poc a poc aconsegueixen instal·lar aquests governants plàsmics al cor dels catalans i que cada cop més, n'hi ha que veuen i veiem, l'Estat com un ens desagradable i ofensiu, agressiu i mesquí, que només ens vol per succionar la riquesa alhora que es vanta del seu poder i ens ofega. Ara bé, arribarà un dia, no massa llunyà, que de nou ressonaran a les muntanyes de Montserrat timbals i tambors i totes les estratègies pedants i abusives d'aquest Estat pseudodemocràtic, que s'ha bastit a base de falses veritats, transicions basades en la por i l'amenaça, reis imposats i lleis castradores i parcials, se'ls giraran en contra i quan vulguin rectificar o retenir la mà que els dóna de menjar, serà massa tard i ja haurem encetat el nostre viatge sols. Lluny d'aquest ésser despòtic i malaltís, que tot ho corromp i espatlla i aleshores, res sentirem quan demanin socors per sobreviure sense el motor sòlid que els ha fet prosperar fent que Europa oblidés la seva essència nècia i tirana i els convidarem a retornar a l'època pretèrita d'on mai haurien d'haver sortit. Al pou de l'ostracisme que es mereixen.   

divendres, 26 de setembre del 2014

Diumenge, motos a Calders.

Aquest diumenge se celebra l'Endurada a Calders, al Canadell. Potser seria el moment de fer per part de l'Ajuntament, per esvair dubtes, la prova sonomètrica en condicions reals i no a l'estil Passejant a Miss Daisy. D'aquesta manera sabrem quin soroll es produeix quan una motocicleta accelera amb ganes, sense tenir en compte si la mallerenga carbonera està niant o no i si se sentirà des del poble.
A més, posats a fer, també es podria fer un seguiment de l'augment de trànsit als camins rurals de l'entorn, ja que aquests dos punts eren dels que deien que es vetllarien abans d'atorgar la llicència definitiva i que semblava que més preocupaven. Pel que fa a la pols, possiblement, després de les pluges dels darrers dies, no serà un gran problema.
L'últim gran aspecte que també es podria contemplar, per allò de tenir en compte tot el que es va dir que es vetllaria però prenent dades properes a la realitat i així no haver de basar-se en fum, seria l'impacte econòmic sobre el poble i més sabent que aquest esdeveniment aplega força gent. Qui ho sap, potser sí que serà una injecció de capital força suculenta. Ara, a banda dels 5 o 6 comerços i restaurants que hi ha, no sé si es veurà enlloc més l'impacte. Menys potser a les arques municipals, que hauran de prestar uns serveis que possiblement no seran compensats per les taxes pagades. Ja ho veurem.
És cert que diumenge hi haurà, si es segueixen les restriccions futures, molt més moviment que quan el circuit funcioni, evidentment, però segurament es trobarà la manera d'extrapolar les dades i fer-les prou fidedignes per fer una previsió i plantejar-se coses i prendre decisions.

dijous, 25 de setembre del 2014

Amb tot a favor per aprendre

Hem començat el curs i hem canviat d'edifici. Hem anat a tocar de la riera, a tocar del bosc. I ara, com qui no vol la cosa, podem sortir a passejar pel bosc fàcilment. A més, sent escola rural, el reduït nombre d'infants permet aquestes aventures. I la gràcia, el plus que té això, és que vivim d'una manera més directa la natura. Hi estem lligats.
El primer dia, tornant d'una activitat al bosc, on vàrem veure un gripau, vàrem descobrir unes libèl·lules que s'aparellaven i dipositaven els ous a l'aigua. Allà ens quedarem embadalits veient el seu volar harmoniós. Era com una dansa. Anaven volant de manera compassada i de tant en tant, baixaven fins a tocar l'aigua, on suaument dipositaven els ous. I ran d'allà, en un jonc, veiérem una libèl·lula morta apressada per una aranya. Embolcallada per la teranyina.
Pocs dies més tard, potser dos, també en una sortida, vàrem veure una aranya que semblava peluda. En posar-la en un pot amb lupa, vàrem veure que el que ens semblaven pèls, de fet, eren les cries que s'aferraven al seu abdòmen i en veure's tancades, totes s'escamparen omplint el pot. El mateix dia vàrem trobar-nos una granota i un insecte bastó. I mentre caminàvem vàrem veure diferents tipus de plantes. L'empipadora ortiga, que amb les gotes de pluja esdevé inofensiva,  la força present alzina i algunes pinyes rosegades per esquirols o ratolins.
L'endemà vàrem anar a l'hort, perquè en tenim un, i allà, després de collir uns quants tomàquets ben vermells i repassar com estan les carabasses, vàrem poder menjar unes quantes pipes de gira-sol. Abans de l'estiu en plantàrem les llavors i ara en gaudim del fruit.
Vaja, que estar a tocar del bosc, de la natura, permet fer unes descobertes directes de l'entorn i gaudir-ne i sorprendre's i qui sap si potser això, aquest accés a l'entorn,  no és el veritable motor de l'aprenentatge, perquè l'àrea de medi esdevé significativa i els seus aprenentatges van lligats a una realitat palpable i amb aquesta, de bracet,  s'hi arrisquen les matemàtiques i la llengua.  
 

dilluns, 22 de setembre del 2014

De trasllat

Trasllat a l'escola i a casa. Perquè a diferència d'aquells postres de maduixa que anunciaven fa poc, a mi de xic no me'n donaven dos, però ara, m'arriben de dos en dos. Un trasllat ja està fet. El calendari urgia i tothom anava veloç, i ara, de nou, altre cop el calendari prem i les hores s'escolen entre pots de pintura i mobles que se'n van.
Aquest cap de setmana hem estat atrafegats. Primer buidant el que hi havia. Mobles i més mobles als quals no hi trobem sortida, excepte la porta. Després, pintant. Perquè per fer-t'ho teu, potser va bé fer una mà de pintura i d'aquesta manera ja li dónes un toc personal a l'espai.
Per sort, aquest cap de setmana, a més d'atrafegat, ha estat ple d'amics. Uns i altres passaven a donar un cop de mà. Alguns a pintar, d'altres a moure trastos i altres a encintar. I sort. Sort d'aquestes visites disposades, perquè hi ha feines que són feixugues i aquesta, n'és una. Molt feixuga i més si tens canalla.
La veritat és que malgrat l'atabalament d'aquesta feinada, és agraït veure que pots comptar amb força gent i que aquests, de manera despresa i voluntària, s'ofereixen i vénen a ajudar. A oferir allò que tenen, un parell de braços i un xic del seu temps.
Encara ens queda feina, però feta d'aquesta manera, tot i que segueix sent pesada, és agraïda. És simpàtica i es fa bé.
.

dijous, 18 de setembre del 2014

Eduquem més amb menys, si us plau!

Anem farts d'estrès i no en fem cabal. Comencem el curs i planifiquem, programem, preveiem, decidim i orientem. I així fins a final de curs. Hem de fer una cosa i una altra. I quan acabem, en tenim un parell de més per si de cas. Perquè cal tenir-ho tot previst. I els nens i les nenes de Primària ja comencen a tenir aquell estrès per tot allò que cal fer, acabar o tenir, perquè sí. I en el camí, en el procés, perdem allò que realment és ric i enriquidor per poder abastar tot allò que havíem planificat, sense tenir en compte que l'ara i l'aquí, ens poden fer més rics i vius que allò que volíem fer.
Segons com em dóna la sensació que no tenim present l'essència de l'educació. De l'aprenentatge. Ens capfiquem en la quantitat. En el sac que hem d'omplir, però oblidem la qualitat. I sovint passa que per abastar molt, per abastar-ho tot, perdem d'una banda l'essència d'allò que hem d'aprendre, convertint-nos en màquines de superar proves i al final aquests infants aprenen a superar-les, un test, unes preguntes, el que calgui i de l'altra, ens centrem tant en uns continguts donats, que oblidem allò que realment els preocupa i interessa i ho deixem de banda, quan aquests aprenentatges potser els serien més útils i duradors que els altres, perquè neixen de les seves necessitats i interessos i al cap i a la fi van a raure al mateix lloc. Obviem la sorpresa. L'espontaneïtat.
Hi ha un moviment, una filosofia, basada en la lentitud, en la qualitat, que m'atrau. Basant els aprenentatges en quelcom més de qualitat i, perquè no, de plaer. Perquè sembla que darrerament ens capfiquem en omplir calaixos fins a vessar però sense tenir en compte el que hi entra ni com i en realitat, el més important, més que si és aquell contingut o l'altre és treballat, és el procés, el camí i el que en queda. Perquè un camí fet amb plaer i de manera agradosa és fàcil de repetir i es consolida, mentre que un camí fet a la força, sense interès i amb calçador, ràpidament s'oblida com el contingut, però es recorda el rebuig que va crear.
Un servidor aposta per una educació real, lligada a la realitat, als ritmes i als interessos, defugint la quantitat i obligatorietat de molts continguts que l'endemà de demostrar que es tenen s'obliden per desconnectats de la seva realitat i allunyats del seu interès.
Cal començar a deixar-nos de grans objectius. De grans titulars i centrar-nos en petits reptes que siguin significatius i que es consolidin, perquè tenim prou anys per endavant, com per treballar més relaxats i eficientment i potser, qui ho sap, potser despertarem infants més curiosos, interessats i motivats.