diumenge, 7 de desembre del 2014

Mama por!

La carretera de Monistrol a Mura és una carretera idíl·lica. Una carretera de revolts que travessa una zona boscosa força frondosa. Des de Mura fas un parell de puja i baixa, primer baixant per anar a peu de riera, per després, enfilar cap al coll de Lligabosses. Des d'allà, davalla suaument fins a Monistrol. 
En general és una carretera poc transitada, excepte els caps de setmana, quan els ciclistes se la fan seva i en grups compactes, una massa de gent sense definir ni diferenciar, bicis, cascs i pedals, la ressegueixen esbufegant i fent esses perilloses. 
L'altre dia, dimecres, en tornar de l'escola, cap a quarts de sis, a aquella hora que els fars no calen però les ombres ja s'estenen, passat un revolt vaig trobar-me un camionet aturat en direcció al coll. 
Remenant el motor hi havia un home i al seu costat un altre. 
Sabent que aquesta carretera pot ser molt solitària, em vaig aturar al costat per oferir un cop de mà. No en sé res de mecànica però la solidaritat t'obliga, a vegades, a parar-te com si en sabessis.
Vaig oferir-me un cop. Dos. Tres. Però potser pel català, no vaig obtenir resposta, excepte unes mirades desconfiades. Poc a poc anaren sortint persones de no sé on i mirant-me amb desconfiança s'anaren atansat a la meva furgoneta. 
Jo insistia. Us cal res? Us puc ajudar? Però un silenci tens s'apoderava de l'ambient i unes mirades poc amistoses s'anaven centrant en mi.
Al cap de poc, que a mi em va semblar una eternitat, el xicot, traient el nas del motor, digué en castellà que no els calia res, que se'ls havia escalfat el motor i a mode de calmant, les seves paraules retornaren la serenor i tots varen deixar anar un respir. 
Sense res més a dir em vaig acomiadar i vaig marxar. 
El camionet, d'aquells de caixa metàl·lica, atrotinada i abonyegada per arreu, va quedar allà, però sé que se'n van sortir perquè dies després els vaig veure sortir d'un camí, deixant una pista forestal a la mateixa carretera.
Si fos mal pensat, que ho sóc, diria que eren cercadors de coure i que en un primer moment, en aturar-me, desconfiaren i malpensaren de mi, fins que veieren que només volia ajudar-los. Durant uns instants vaig sentir-me incòmode, molt incòmode i un xic espantat, perquè les mirades i els gestos, més que els mots, diuen molt i la seva actitud no era receptiva ni oberta, era més aviat desconfiada i tancada, com si amaguessin quelcom.