L'erupció del Fuego

No fa ni un any hi era a tocar. Potser a un parell de quilòmetres en línia recta, no ho sé. Quan viatges i vas a segons quins països, visites indrets de la mà d'uns personatges que s'atribueixen un saber, que el temps potser desmenteix, però que la repetició de l'activitat els fa experts. Si fos no sé on, demanaríem moltes garanties per fer segons què, però segons on, es sobreentén. Ep, i ja ho signo. Perquè ningú t'obliga a res i de carnets, t'ensenyen els que vulguis. Només constatar que aquell expert que m'acompanyà tot fent gala del seu saber del volcà, potser no en sabia tant. De fet però, dels volcans poca gent en sap i la seva imprevisibilitat és el que els fa tan espectaculars i alhora tan perillosos. Per cert, tan de bo estigui bé el sagal.
Avui ha erupcionat el Fuego. Quan vaig arribar a Antigua veia petites erupcions. Era de nit i una llengua de foc anava apareixent constantment d'una bellesa captivadora. Fou gairebé la primera imatge que vaig tenir de Guatemala, espectacular.
Dos dies després emocionat enfilava el volcà Acatenango per veure el Fuego d'aprop. Des d'allà estant vaig veure vàries erupcions. Petites. Insignificants. Però per algú que la idea que té de volcans es remunta a la Garrotxa, indescriptible.
Veure aquest matí les imatges del Fuego i sentir de fons aquell parlar melós que tenen em retorna de nou a aquell país i em fa desitjar que tan de bo no sigui més, perquè força ja ho ha estat.

Algunes fotos més de Guatemala

Quan vaig estar a Guatemala -sembla que faci mesos-, vaig portar la càmera de fotos.  La reflex. De fet, aquest era un dels motius del viatge, la possibilitat de fer fotos especials. Ara bé, la por a cridar massa l'atenció i més en un país on la seva fama d'insegur és gran, va fer que no la fes servir massa i sovint feia les fotos de pressa. He de dir però, que en tot moment vaig sentir-me segur, possiblement perquè intentava passar, dintre del que es pot, desapercebut i és clar, només treia la càmera de tant en tant i a vegades, imatges que tinc gravades a la ment, per belles, restaran allà. Al meu cap. Fesomies d'infants rient, gent als mercats, persones xerrant, menjant, passejant... Algunes en vaig fer amb el mòbil, però menys de les que voldria, perquè Guatemala és un país per ser retratat. Bell, ple de contrastos, de color, de llum, d'emocions en la mirada...
Tot i això, a la que tenia l'oportunitat, la treia i feia fotos.

En aquest enllaç trobareu les fotos que vaig fer.

D'impressions de Guatemala

Si una cosa constates a Guatemala és la gran religiositat d'aquests, sobretot avui, en diumenge, on esglésies i esglesioles, per cert moltes mig en ruïnes -els terratrèmols han fet molts estralls al sud- s'omplen de devots. Casaments, batejos, comunions o simplement misses es fan arreu i davant dels temples, tot tipus de personatges. Venedors, sobretot, però també pidolaires, hams per portar-te a tal tenda o tal altre, tuc tucs, badocs... Potser és tan arrelada la seva fe com la passió pel futbol, tema de conversa arreu i per qualsevol, i dintre les preferències, una de clara: el Barça o Barsa com escriuen ells. El club català és seguit per molta gent i no és estrany veure indumentària del club per aquí. També és cert que a molts els he hagut d'explicar què vol dir això de català i fins i tot situar-los dins d'un mapa.

Arrel d'aquesta passió, he encetat converses amb força gent, com també parlant de l'educació. Bé, de les escoles, perquè en general, les converses són més un plany per la manca de recursos i possibilitats que tenen aquí que la manera de treballar. En alguns casos he vist que depenen de la solidaritat internacional per equipar les aules.
Un altre tema recurrent és la música. En qualsevol transport, pateixes l'atac decibèlic de la música llatina. La temàtica és fàcil, amors i desamors i amb aquest duo, pots passar hores i hores, ja sigui a les "parrilleras" ja sigui a les furgos. Fins i tot molts tuc tucs tenen instal.lats, de manera precària, ràdios de cotxe per compartir la música allà on van. De fet, molts dels mals de cap que he tingut els dec a que tal no ha estat correspost o bé perquè ha repassat el seu cos de dalt a baix. Quin greu!

Només un cop no vaig sentir aquesta música. Un conductor heavy ens va delectar amb tots els èxits internacionals del roc dur i, com es mereix l'ocasió, amb el volum al màxim. Pecata minuta!

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Gaudint d'Antigua

Quan en un viatge voltes molt, dormint cada nit gairebé a un lloc diferent, quan tornes a una ciutat on ja has estat, tens l'extranya sensació de tornar a casa. Si més no a mi em passa. És un espai que coneixes i on arribes més relaxat.

Aquesta nit, en viatjar amb un bus dels grans, dels que trobem també per casa -perquè ens entenguem-, les vuit hores m'han passat volant. Dormint còmodament... amb comparació amb els altres viatges.
Ara ja em quedaré a Antigua fins que marxi. Per cert, m'acostumo al paisatge i la gent, a la calor i al regateig -que no en faig massa, tot sigui dit-, però veure que quatre van en una moto i un d'ells és un bebè, en un farcell penjat d'una dona que seu rere el seu altre fill i aquest rere el pare que condueix, amb els sotracs de la carretera, el trànsit i sense casc, a mi m'esparvera. Però ho veig amb uns altres ulls, segur.

Aquest matí he tornat a sortir a córrer tot perdent-me pels seus carrers. Les voreres són altes, alguns trams tenen esglaons de més de mig metre d'alçada, d'altres no pots passar perquè hi ha un fanal al mig i has de saltar al carrer amb llambordes i d'altres a vegades la vorera desapareix, és ben distret.
Aquest matí el Fuego ha rugit una estona. Una densa columna de fum s'elevava sobre el volcà mentre a la plaça, aliens a l'espectacle natural - ja hi estan avesats- hi havia un torneig d'escacs.

És curiós, tot i la fama del cafè del país, gairebé arreu prenen el cafè americà soluble. A pocs llocs he trobat per prendre'l exprés.
Avui m'he assabentat que segons una nova normativa he de ser a l'aeroport entre tres i quatre hores abans...  Millor que avui reposi per prepara-me per a la marató de demà a la nit.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

A Tikal

Avui escric des de Tikal. Des de la piràmide més alta. Mirant avall. Als meus peus un mar verd s'escampa; la selva i enmig, com illots, treuen el cap cinc piràmides. Dues, poc més que unes taques grises sobre verd. Tres, impressionants. La gran plaça, amb les seves dues piràmides amb els temples de dalt i l'altra, la cinquena, la del sacerdot del jaguar, només visible el temple de la part superior, a sota un turó arbrat.

De fons se senten les cigales. Un munt i enmig, de tant en tant, el xiscle d'uns micos. Només n'he vist dos. De tucans alguns més. Se'n senten molts però. La selva bull de vida. Arreu hi ha moviment; erugues, papallones enormes, llangaraixos, insectes, escorpins... Molts insectes. Avui potser faré curt de repelent. Veurem.

El dia s'ha anat tapant, però la xafogor és constant. Se senten trons llunyans i de tant en tant cau alguna gota. Res de moment. Ara fa una estona però, s'ha girat un xic d'aire i s'agraeix.
He fet la visita amb grup i guia. Aquest és un sagal saberut de paraula fàcil i agradable.

Asseguts a la piràmide, reposant, hem entaulat converses amb gent d'aquí. Somniant sobre aquestes ciutats. Preguntant-nos del perquè de la seva davallada.
Ara, potser més tard, baixaré i vagarajaré per les ruïnes que es poden visitar. No massa en comparació. Moltes però. N'hi ha força que ni s'han començat a destapar.
He vist cambres petites al costat de les piràmides, piràmides dretes de pujades arriscades, un camp del joc de la pilota... El més petit. Saben el que hi ha perquè ho han cartografiat tot amb satèl.lits...

Un tucà i un mico

... després de voltar força estona he arribat a la plaça central. Agafant corriols m'he trobat al Món perdut, on hi ha vàries piràmides. Tot això és molt perdedor. Des de dalt veus clar on has d'anar, però un cop a peu pla i després de seguir corriols amb les seves bifurcacions, acabes desorientat. Sort que està fresat.

Al Món perdut m'he trobat una colla d'infants i he xerrat amb els seus mestres. Han vingut d'excursió. Els encanta Barcelona. Després he anat fins a la piràmide de les inscripcions. Sol. Pel mig de la selva. Inquietant.

Més tard, voltant per tot de parades d'artesania, en marxar ha vingut corrent un botiguer. M'ha dit que m'havien caigut 100 quetzals -uns 15 euros- i me'ls ha donat. Olé tu!
Ara dinaré i cap a Flores de nou. A esperar el vespre per prendre el bus que em portarà a Antigua, darrer lloc que visitaré... segurament.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

A Flores

Avui dia tranquil i relaxat a Flores.
M'he llevat d'hora, em dec fer gran perquè el llit em pesa i he sortit una estona a córrer. Poc. Per estirar les cames i després a esmorzar ran de llac.

      

Un cop ben tip, he pres una barca per voltar pel llac. En aquesta hi havia les nebodes del barquer. Tres nenes tan maques com xerraires i a la tarda, una sessió de cinema amb aire condicionat. Quin gust estar una estona sense suar!

Abans d'anar al cinema he vist un gran desplegament policial i militar a l'illa. Segons m'han dit hi havia el president de Guatemala de visita.

Demà ja sí, cap a Tikal. Ben d'hora. A quarts de cinc per veure la sortida del sol i no passar tanta calor.

Per veure més fotos, cliqueu aquí

De Lanquín a Flores

La lògica ens diria que per anar cap al nord, el millor és anar cap al nord. Bé, la lògica matemàtica perquè si estàs a Lanquín i vols anar a Flores, al nord, a Guatemala vas al sud durant gairebé hora i mitja i després, puges amunt.

A les vuit menys deu, com m'han recalcat, era a punt per prendre el bus i amb lògica guate hem sortit a les 9. Aquest cop era un bus amb turistes, no he trobat cap de públic que fes aquest recorregut d'una tirada. La diferència però amb els que havia anat fins ara és que aquest cop hi havia un guatemaltec i la resta guiris, al revés dels altres dies.

Quan hem arribat a Cobán ens ha deixat a un McDonalds per reposar i ha marxat. Mitja hora ha dit. Ha estat una hora. Després he sabut que ha anat a repassar frens.

Més endavant hem hagut de creuar un riu amb ferri. Hi havia molta cua. El murri ha anat a parlar amb el poli i ens ha deixat passar. L'ha enredat dient que algú perdia l'avió. De fet, semblen com nens trapelles, que fan una malifeta i se'n vanten.
De camí he vist com netegen els vorals, tallant l'herba amb matxets o bé porcs estacats ran de carretera pasturant. A més, cada poc, hi ha barraques on et reparen punxades. Per què serà?

En un autocar així i amb tanta estona acabes practicant vàries llengües. El mal de ronyons compartit crea complicitats.
Ara que sóc al nord, segueixo encara més perfumant-me amb repelent de mosquits, fins i tot ja li trobo el què.
Demà finalment no aniré a Tikal. Reposaré, correré per aquí, em banyaré al llac i refaré forces que els viatges amb aquests busos et deixen baldat.

De Coban a Semuc Champey

Aquest matí he pres una furgoneta cap a Lanquín. L'he pres d'hora i mentre m'esperava he tafanejat per les botigues del voltant. Hi havia una llibreria universitària i encuriosit hi he entrat. Bé, he tret el cap perquè no tenen porta. és com un garatge obert amb el taulell al fons. De fet a dins potser hi havia una vintena de llibres senzills. Modestos, si més no de confecció, de títols com Àlgebra, el Discurs i alguns d'escolars a més, és clar, dels religiosos. Vaja, poc assortiment.

La idea era dormir a Lanquin, però abans anar a les basses de Semuc Champey. De camí hem passat pel costat de diferents cementiris i són ben singulars. Cubs, de diferents mides i alçades, així com colors, s'escampen en un espai ple d'herbes. Els colors són verds, blaus i algun crema. A fora, gairebé sempre, hi ha alguna botiga de taüts. Això si, embolicats amb film. No sé si te'ls pots emportar posats...

El poble està un xic aïllat, on s'arriba per una pista de terra. Si bé sempre he anat veient blat de moro, ara he començat a veure plantacions de plàtans i cafè. Aquí fa molta més xafogor, sense fer res ja sues.
A Semuc Champey hi he arribat a mig matí i de seguida he enfilat cap al mirador. Tota l'estona un xiquet m'ha seguit, malgrat insistir que no volia guia, ja que és un espai ben marcat, explicant-me evidències. La pujada està ben marcada amb passeres, baranes i esglaons. Des de dalt es veuen les basses. Després he baixat a banyar-me. Són ben transparents. és una llàstima el tema de les deixalles, tot ho podrien tenir així de net i faria molt de goig.

Ahir llegia al diari, que Honduras, ampliarà una barrera que té a no sé quin riu amb Guatemala, perquè no els arribin més deixalles dels "chaparrillos" a les seves platges. Ben trist.
D'aquí una estona aniré a veure les coves de Lanquín, tot i que diuen que cal no entrar massa per no perdre's, ja que encara no estan cartografiades. Doncs res, farem quatre passes.

Bé, ja hi he anat. Deien que estaven il.luminades. Doncs no i fot una por. M'he enganxat a un grup i fent l'orni els he seguit fins que sortien. És que no hi ha camins i és molt gran... m'ha fet impressió. Definitivament, sota terra, pels talps.
Demà agafo un bus cap a Flores, per anar demà passat a Tikal.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

La Torre ( 3.862 m. )

Aquest matí he anat amb el Roberto a La Torre ( 3.862 m. ). Ha estat una excursió ben divertida. Hem sortit de Todos Santos a les sis i hem marxat amb furgoneta cap a Ventosa, al coll. Si ahir amb el bus pensava que havia vist com administrar l'espai, avui encara m'han sorprès més. Com un puzzle. Hem entrat per parades i hem anat omplint tots els espais buits. Passadís inclòs.

Des de Ventosa ( 3.200 m. ), on hem baixat, hem pres un corriol boscós que s'enfila cap a La Torre. Té unes vistes espectaculars dels volcans.

Al cim, en Roberto m'ha explicat que allà s'instal.laren els soldats durant la guerra. El seu avi era guerriller i li van cremar la casa. Les anècdotes i històries que m'ha contat, amb aquella manera que tenen de fer, rumiant les paraules, mirant a l'infinit, ha estat colpidora. M'ha recordat la nostra història.
Allà dalt he vist un colibrí, però he estat incapaç de fotografiar-lo de ràpids que van. També hem sentit l'erupció del Fuego, tot i la llunyania.
Hem baixat per corriols costeruts i verds, amb una catifa de molsa, cap al poble. Primer però, hem parat a un altar maia, on encara fan rituals.

De baixada he vist molts rovellons. Enormes. Cridaners i pobrets, ignorats en aquesta terra aliena i desconeixedora de les gràcies culinàries dels bolets.
Els darrers 5 quilòmetres els hem fet per pista. Des de dalt sentíem una música estrident, en Roberto m'ha dit que era de l'església. Tenen altaveus perquè se senti per tota la vall, com la missa, que han començat al cap de força estona.
En arribar a Todos Santos i veient que tornaria a ploure, tarda i nit, he decidit anar a Huehue, més gran i així tenir més alternatives i Internet.

A Todos Santos vesteixen amb el vestit tradicional

De fet, des d'ahir a la nit, sense cap lligam amb el món exterior, m'he sentit un xic estrany. Desconnectat de tot. Potser massa.

Huehuetenango

Per veure més fotos cliqueu aquí