Al ferri

Si una cosa treballes al Senegal és la paciència i la confiança. Una, perquè les esperes són llargues, els ritmes són diferents, l'altra perquè cal confiar en que allò que has pensat, planejat, preparat... tard o d'hora esdevindrà.

Aquest matí ens ha vingut a buscar un taxi per anar a Ziguinchor, a agafar el ferri. Hem sortit amb temps per arribar. Bé, amb una hora ben bona de marge d'embarcament i tres hores per sortir.

Tot i això, el viatge ha estat intrigant. La carretera des de Cap Skirring fins a Oussouye no està massa bé. Trams sense asfaltar, plens de forats, pous diria jo, bams... Una cursa d'obstacles que ens anava entretenint. D'altra banda els controls. Controls capriciosos que els gendarmes fan quan els peta i que avui, en un, hi havia un gendarme  quetenia ganes de xerrar amb nosaltres. Que si d'on som, Catalunya, Barcelona, que si on anem, al ferri i tenim pressa, d'on venim, collons que no ho veus que aquesta carretera només porta a Cap Skirring, que bonic Senegal, Barcelona molt bé... i el rellotge tic-tac... Després el xofer, que si cal posar benzina abans de marxar, que si paro a pixar... I mentre avançàvem un so constant, monòton, un xiulet melòdic acompanyat d'un llum vermell al tauler del vehicle. En lletres negres sobre fons vermell un fantàstic, STOP. Però el taxista, ben decidit, endavant, que això deu ser atrezzo del cotxe. Aquelles coses que li posen, però són supèrflues. I amb el temps indicat, hem arribat al port. Confiança.

Allà, un altre moment èpic. Des de la companyia naviliera ens van enviar una foto mal fotuda del resguard dels bitllets.

Calia passar per la bitlleteria a recollir els bitllets. Com molta altra gent. Aquí descobreixes encara més la paciència. Una cua llarga per una sola finestreta i a dins, una noia simpàtica teclejant els números dels documents d'identitat amb un dit. A poc a poc. Alçant els ulls sobre les ulleres per mirar-te. Quan era evident que hi havia gent amb més cara que esquena i es colava, ha vingut un gendarme a posar ordre. 

-Els que marxen avui, aquí. Ha dit solemnement. De fet gairebé tothom.

A l'ampit de la finestreta un plec de bitllets. Busqueu si el vostre hi és. Mamadou, Samba, Seydou, Abdul... Res. El nostre no hi és.

Seguim a la cua fins que arribem a la finestreta i la senyora simpàtica ens treu els nostres bitllets.

Després, per pujar al ferri, tres controls de passaport. Tot molt fàcil. I un cop passats, ja està, a passar el temps, ja que el viatge és llarg.

Sort de les vistes i dels acompanyants, un bon tram amb dofins.

A dins del ferri, a la barana que ressegueix tot l'interior dels camarots, excepte on hi ha les portes, hi ha bosses nuades, per aquells que han de vomitar. De fet n'estava ple. Una estona després de sortir a mar oberta, les bosses han anat desapareixent.

Illa dels ocells i fetillera

Aquest matí ens hem trobat amb el Pierre i el seu fill a l'embarcador. Allà hem pujat a la seva barca i hem anat cap a l'illa de Djibes, la seva illa, on hem vist la seva família treballant el camp per preparar-lo per plantar arròs. Tot manualment amb unes eines que no havia vist abans.

Després hem anat cap a l'illa dels ocells. En uns manglars, molts ocells tenien els nius fets i en alguns hi havia ous, en d'altres pollets. Ibis, ocell espàtula... Un espectacle.

Un cop vistos i fotografiats, hem anat cap a l'illa fetillera. Una illa on hi conviuen unes dues-centes persones de diferents creences; animistes, cristians i musulmans. L'illa és considerada sagrada. Hem anat fins l'arbre sagrat i ens ha explicat l'origen. Ens ha explicat que en aquesta illa no s'hi enterra ningú i que quan mor algú, a més d'anunciar-ho amb un tam-tam, quan han acabat la cerimònia se l'emporten per enterrar-lo a una altra illa. 

Hem dinat a la seva illa. Allà hi havia tots els seus fills, que l'han ajudat a cuinar. Hem menjat de nou peix, barracuda. 

A la tarda hem anat a banyar-nos a l'oceà Atlàntic, aprofitant que feia bon dia. 

Més tard hem anat a veure la posta de sol i a prendre quelcom a ran de platja.

L'oceà Atlàntic

Aquest dia havíem de fer caiac. Però el temps ha decidit que ho deixéssim córrer. Una pluja persistent i un concert de trons ens han fet decidir a anul·lar la sortida i hem decidit anar cap a Cap Skirring. 

Hem arribat a Cap Skirring sota una pluja intensa i hem anat directament cap a l'allotjament. 

Quan ha parat de ploure hem anat a passejar a la platja. És una platja molt gran, sense pràcticament ningú. El mar es veia mogut. Bé, l'oceà. Sona imponent això, i així es veu. La marea era baixa. Hem vist, al límit de la marea, molts peixos morts i gossos. Aquests vius. Endormiscats. Potser païnt després d'haver menjat peix. Hem resseguit la platja fins al port. Bé, més que un port és un tram de platja on hi ha les barques i tot de barraques de fusta. En unes reparen xarxes, en altres motors de barca, en altres fan menjar. Un poble a la sorra. Les barques acolorides, de tons alegres i vistosos.

Hem parlat amb alguns pescadors, que estaven preparant les xarxes, ja fos sargint forats, ja fos preparant línies amb esquer. Tots s'han mostrat xerraires, agradables. Un, fins i tot ens ha convidat a tallar un xic de calamar per l'esquer.

Sembla una feina dura. Diuen que surten cap a les sis a pescar. Poden anar a 7 km de distància o bé a 60. Depèn de si troben peix.

Tota la nit fins l'endemà a les 7, que tornen amb el peix. De fet ens hem trobat un espai amb la pesca aconseguida. Una estesa de plàstics coberts de peix. Peix i mosques. Moltes mosques. I els anavem tirant gel a sobre.

Tot seguit hem anat passejant fins al centre, a dinar. Òbviament hem menjat peix. Barracuda i llenguado. Molt bo... i sense mosques. 

Després de dinar hem anat a banyar-nos a una piscina, fins que ha començat de nou la tempesta. 

A Oussouye

Aquest matí, ben reposats, hem agafat un altre set places per anar a Oussouye. Aquest cop però, des de l'hotel ens ha agafat un de diferent. Una forguneta nova, on anàvem 12 persones. 

La carretera també és plena de vida. Gent venent coses a cada bam i n'hi ha molts perquè els cotxes afluixin, abans i després dels pobles, de grans revolts, de controls, peatges... Venen menjar, beguda. També està ple d'animals al mig, creuant... Cabres, vaques, gossos... Un d'aquí ja em va dir, això és Àfrica. Paciència!

Ran de carretera, als pobles, hi tenen una xarxa eterna de botigues. Quatre xapes, fustes o de construcció i ja tenim un negoci. I allà, a dins, persones estirades, esperant, xerrant... I de tant en tant, infants demanant. Ens va dir, un musulmà, que a aquests infants els feien demanar els imam, per la mesquita. No ho sé... Diuen, diuen...

Entre els pobles veiem espais verds, extensos i malgrat la llunyania dels pobles, sempre hi ha gent caminant pel voral o treballant a camps perduts, encorbant l'esquena amb una aixada precària. Alguns s'ajuden d'animals. Ara, en època de pluja els lliguen, perquè no se'ls mengin els brots nous mentre no treballen. Cavalls, ases, bous... I molt de tant en tant, es veu algun tractor petit. Ens van explicar que una persona pot prendre un tros si no hi ha ningú i treballar-lo. Per això hi ha camps al no res.

Viatjar per carretera, al ritme d'aquests cotxes, et permet veure l'ambient. 

I malgrat que els cotxes van plens, la gent no sol xerrar. Hi ha molt de silenci, si no és que el cotxe té ràdio, que passa ben poc. No diuen res, però sovint comparteixen un somriure de complicitat. Els infants, malgrat les hores de viatge, es mantenen callats, tranquils, serens... diria que gairebé estoicament. Per pujar a aquests cotxes es fa per ordre d'arribada a l'estació. Els que arriben primer al davant, al costat de les finestres... els últims al darrere, sense finestres que s'obrin i amb un espai més reduït.

Hem arribat a la Casamance cap a les 7 i per grata sorpresa nostra, hi havia una festa muntada. La filla de la mestressa s'ha tret el BAC, el batxillerat i per celebrar-ho hi havia tota la família en rotllana, cantant cançons. Un espectacle digne de veure. 

A nosaltres ens ha convidat a veure-ho i ens ha ofert unes begudes típiques d'aquí, el bissap -de les flors de l'hibisc- i el bouye -del baobab-.

Al vespre, després de sopar, quan anàvem cap a l'habitació, hem vist un grup de persones xerrant i donant cops a quelcom. Quan ens hi hem acostat, hem vist que estaven matant una serp. A partir d'aleshores ja ens hem mogut amb un lot, il·luminant el terra per si de cas. 

Cap a la Casamance

Aquest matí ens hem llevat molt d'hora, a les 6 per agafar un taxi cap a Kedougou. Ens hem acomiadat del Seydou i aquest ens ha portat a l'estació dels Set places.

Allà hem estat esperant fins que s'omplís i cap a quarts de deu hem sortit.

El viatge ha estat interessant. Primer, ens ha aturat la policia, que ens ha demanat els passaports.

Després, a mig camí una àvia ha demanat que ens aturéssim per collir quatre plantes. Més endavant, una dona ha començat ha tossir. I tot seguit ha intentat escopir per la finestra que teníem nosaltres. El vent ha fet el seu efecte i l'esput ha caigut a la porta. Bé, d'acord, ho ha netejat, però feia coseta. Una estona més tard, el conductor ha sentit una olor de cremat, de fet era d'un camió que ha passat, i s'ha aturat a comprovar el motor. Un cop ha vist que no passava res ha continuat.

Amb un parell més d'aturades amb la policia i de compres, hem arribat a Tambacounda després de tres hores per fer uns 200 km.

Allà ens hem esperat de nou per agafar un nou set places per anar a Kolda. 

Aquest cop només ens hem esperat unes tres hores i al final s'ha omplert el cotxe. Aquest cop amb passetgers especials i cinc cabres lligades al sostre... I durant l'espera, on una dona enfadada escridassava a tothom. Un dels que carreguen les bosses, un senyor gran, em volia convèncer de tenir més dones, per tenir molts fills i també una animalada, que jo hauria de tenir una dona de quinze anys. Mare de Déu! I ho deia de debò, ensenyant-nos alguna foto de la seva família. Ja sé que no podem jutjar des del nostre punt de vista Europeu, però crec que hi ha línies vermelles i veient cap a on anava la conversa, he preferit girar-me i deixcar-ho córrer. Tot seguit, un jove, m'ha demanat que li fes una foto. Tot un espectacle esperar els set places.

Durant el viatge hem anat sentint les cabres belar, una rere l'altre. A mig camí ens ha parat de nou la policia i ens ha fet baixar. Hem anat a una guixeta on un altre policia ha fet la foto del nostre passaport i acte seguit ja ens ha deixat marxar. Més endavant altre cop un altre policia. Sembla també que han mirat molt un home que venia de Mali, a qui també han anat fent baixar sovint.

Al final, hem arribat a Kolda cap a quarts de 9. Més de dotze hores després d'haver marxat. Veient que encara ens faltava unes tres hores per arribar a Ziguinchor, hem decidit passar la nit a Kolda i ha estat un encert. 

Anàvem ben suats, bruts per uns seients llardosos d'algun set places, cansats i afamats. Aquí ens hem dutxat i hem ben sopat força, ja que el dinar havia estat na peça de fruita.

De platges variades per Astúries

Tot i que no sóc molt entusiasta de les platges, reconec que aquestes m'agraden si no hi ha massa gent i si tenen quelcom i aquests dies a Astúries n'he gaudit d'algunes d'elles. 

Una de les platges que vàrem anar va ser la platja de Gulpiyuri. És una platja ben curiosa. A prop de Llanes es troba aquesta platja. És una platja força concorreguda, més per mirar-la que per banyar-t'hi, tot i que nosaltres ens hi vàrem banyar. Des de la distància sembla un llac, ja que està envoltada per totes bandes de terra, però la gràcia és que hi ha un túnel, degut al desgast de la pedra, que fa que comuniqui amb el mar i de la mateixa manera que al mar hi ha onades, en aquesta també n'hi ha, que venen i van, passant per aquest conducte des del mar a la platja. 

L'altra platja que també ens va agradar molt va ser la de las Cuevas, també a Llanes. El tipus de roca i l'embat constant de les onades, ha fet que aquesta s'erosionés i es formessin coves. Quan vam arribar les vam estar trepitjant, però hores més tard, estaven ja sota l'aigua, gràcies a la marea. 

També gràcies a aquestes onades es van formar els Bufones de Pría. De nou les onades han obert camí entre la roca, però en comptes de fer-ho de manera horitzontal, que també, ho van fer de manera vertical. Així doncs, quan les onades piquen fort, puja cap a munt el so, el vent i a vegades l'aigua, que surt com un sortidor.

I una darrera platja que també ens va agradar va ser la de la Iglesiona del Cabo Vidio. Des del cap Vidio, sobre uns penya-segats d'uns cent metres d'alçada, s'amaga una cova a ran de mar. Aquesta es pot visitar quan hi ha la marea baixa. Cal baixar per un corriol que zigzagueja fins a una pedra que després cal baixar amb l'ajut d'unes cordes. La cova té vàries entrades. Un cop passada una d'aquestes, on cal descalçar-se per passar un tram d'aigua estancada, s'obre la cova, amb el terra ple de pedres arrodonides per l'acció del mar i el sostre de volta. És espectacular i un xic angoixant. Fosca i fresca, retorna el so de les onades del mar amplificat i, un servidor, més de terra endins que de mar salada, es va neguitejar i li van sortir les presses per sortir-ne. 

Després d'anar a aquestes, vàrem anar a la playa de las Vallinas, però l'onatge ens va fer desistir de banyar-nos. 

Com anar des d'Espanya a Catalunya amb el Racc i no morir en l'intent

Corria una tarda calorosa d'agost, amb una no menyspreable temperatura d'uns 40º i al davant diferents ports de muntanya. Era la jornada catorzena d'una ruta per Astúries de manera ben reeixida, quan de cop, ja per terres de Castella, a galopar, a galopar, hasta echarlos a la mar... senyals sonors varen començar a sentir-se i poc després, pufff... Tot aturat. Allà  ens vam quedar, a la sortida de l'autovia, entre camps torrats de cereals segats i gira-sols capcots. Una cruïlla de camins enmig del no-res. 

Vàrem telefonar al Racc... Vols en català o castellà? Català, és clar. És urgent pitja u i t'enviem un Whatsapp... Doncs sí, ho és. 

El Whatsapp va arribar de manera immediata. Un reguitzell de preguntes i un "l'ajut" s'activa. Eren les quatre de la tarda. A les cinc, seguia activat cercant a qui assignar el servei. Així doncs, vàrem tornar a trucar. Aquest cop per parlar amb una operadora. Uns deu minuts explicant el que ens passava. Donant dades i indicacions. 

D'acord. Us enviem la grua. Ve de seguida... Una hora més i ens truca el de la grua. De nou indicacions, fins que es situa i ens diu que ja ve. 

Mitja horeta més i quan arriba... Déu n'hi do. Quin geni. Que ja ens val sortir tots les mateixes dates. Que quina merda de feina que té. Que si ens porta a la base i encara gràcies. De fet era un senyor de 75 anys que encara currava... I per cert, en arribar al taller, l'enllaç del Whatsapp encara deia que cercava a qui assignar el servei...

De camí truquem al Racc per saber què fem. Em diu si s'hi pot posar el de la grua per dir-li com és l'averia, però en sentir els improperis que diu aquest, que estava parlant amb el seu fill, diu que potser no és bona idea. I tant que no ho és. Ens diuen que buscaran un lloc per a dormir a prop del taller perquè és tard per llogar un cotxe. 

Arribem al taller i encara no sabem res. Tornem a trucar al Racc i ho tornem a explicar tot, perquè cada cop que hi he trucat, unes vint vegades en un dia i mig, sempre ho he hagut de repetir-ho tot, malgrat ho deixaven anotat... 

Ens asseguren que sí, que ja ens diran quelcom. Unes trucades meves més tard, ens informen que no hi ha res prop del poble a on estem, Villadiego i que ens envien a dormir a Burgos, a 50 km del poble. Ve el taxi, també una estona més tard i quan arribem a Burgos ens diu... A on anem? I nosaltres, ni idea. Fa una trucada i al cap d'una estona sap a quin hotel ens envien. Un del centre de la ciutat, molt bo, per cert, i ens diuen que tindrem esmorzar inclòs. També ens diuen que l'endemà al matí, a les 9 ens diran a quina companyia hem d'anar a buscar el cotxe de lloguer. 

Contents perquè tot es va arreglant, sortim per Burgos i anem a fer unes tapetes al carrer San Lorenzo i voltar per Burgos. Fantàstic!

L'endemà, evidentment a les 9 no sabem res i truquem de nou. Bé, que de cotxes, no n'hi ha en tota Castella. I mira que n'és de gran Castella. Si quan ho dius la boca ja s'omple. Ens informen que ens posaran un taxi fins a Logronyo... D'allà a Barcelona amb tren i després un altre taxi fins a casa. Però hem de passar per Villadiego a recollir coses... Cap problema asseguren. Què hi farem! Si no hi ha res més a fer... Així doncs esperem el taxi que vindrà tot de seguida i anem a comprar unes maletes per recollir la roba i el menjar de la furgo i emportar-nos-ho. Una hora més tard tornem a trucar per demanar si se'n recorden de nosaltres... i una hora més tard arriba el taxi. 

Alegre, el noi, ens diu que directe cap a Logronyo... Nosaltres astorats. No! Que hem d'anar a buscar coses de la furgo i treure'n d'altres de la nevera... A mi no m'ho han dit... De nou alguna trucada i endavant, cap problema. 

A mig camí, li comença a sonar una alarma. S'atura al voral de la carretera i afegeix líquid refrigerant al taxi i sense gaires més complicacions, arribem a Logronyo. Allà, veient que tenim temps, el tren surt gairebé a les sis, deixem les coses a una consigna i sortim a dinar a la "calle Laurel". Bé, un bon lloc per fer tapes.

Un cop al tren, en un viatge que dura quatre hores, veiem que el nostre vagó és l'únic que no té aire condicionat. Lo sentimos, si podemos en Lleida les damos otro asiento... I pim pam, ben calentets anem travessant uns paratges que semblen un forn. 

I ja, un cop a Barcelona ens rep un noi paquistanès que en un cotxe de Cadify ens porta fins a casa. Sé que és paquistanès perquè ens ho explica i que és de Cadify perquè a mig viatge em truquen per demanar-me a on m'han de recollir... Casualitats de la vida, aquest noi viu a Barcelona, al Raval, al mateix carrer a on vivia la meva tieta àvia i de qui guardo un record entranyable. 

Fet i fotut arribem a casa cap a quarts d'una... En un viatge que al final ens hem pres amb filosofia i hem gaudit d'allò que hem pogut i per descomptat, he parlat amb una munió d'operadores del Racc i a totes els ho he explicat tot cada cop, augmentant, trucada rere trucada el meu grau d'ironia en parlar amb elles.   

Ara tocarà la segona part. Portar la furgoneta d'Espanya cap aquí i això, ja són figues d'un altre paner... 

Cap a Tailàndia

Ahir va començar l'aventura. A quarts d'una ja era a l'aeroport i cap a les tres embarcava direcció a Dubai. Des d'allà un altre vol fins a Bangkok, on he arribat aquest migdia. Dos vols de més de 6 hores per arribar a l'altra punta de món.
A l'aeroport he pres el tren que porta al centre de la ciutat, a Phaya Thai.
Tot i que està ben indicat fins aquí, a partir d'aquí ja costa un xic més. No tant per l'alfabet que fan servir, ja que a sota sovint està transcrit, sinó perquè de tant en tant apareixen carrerons sense nom o edificis que no apareixen al plànol.

Avui feia un dia gris i xafogós. La contaminació, per tot i pel trànsit, es mastega. Hi ha un caos deliciós on cotxes, motos, busos i taxis van passant a tocar de carrers plens de botiguetes al carrer. Les olors es barregen i mentre algunes ofenen, ràpidament desapareixen per donar pas a aromes de menges atractives.

Nomes arribar he anat on m'allotjo, una casa d'hostes amb espais compartits  i després de descarregar he anat a voltar sense rumb fix. De fet però, ja he vist llocs on aniré demà.
Estaré un parell de dies aquí i després aniré cap al nord, a Ayutthaya.

Per veure més fotos cliqueu aqui.

Algunes fotos més de Guatemala

Quan vaig estar a Guatemala -sembla que faci mesos-, vaig portar la càmera de fotos.  La reflex. De fet, aquest era un dels motius del viatge, la possibilitat de fer fotos especials. Ara bé, la por a cridar massa l'atenció i més en un país on la seva fama d'insegur és gran, va fer que no la fes servir massa i sovint feia les fotos de pressa. He de dir però, que en tot moment vaig sentir-me segur, possiblement perquè intentava passar, dintre del que es pot, desapercebut i és clar, només treia la càmera de tant en tant i a vegades, imatges que tinc gravades a la ment, per belles, restaran allà. Al meu cap. Fesomies d'infants rient, gent als mercats, persones xerrant, menjant, passejant... Algunes en vaig fer amb el mòbil, però menys de les que voldria, perquè Guatemala és un país per ser retratat. Bell, ple de contrastos, de color, de llum, d'emocions en la mirada...
Tot i això, a la que tenia l'oportunitat, la treia i feia fotos.

En aquest enllaç trobareu les fotos que vaig fer.