Que condemnin a l'Homs

Presó de Calders

Fa anys, vaig llegir un llibre d'en Vercors, titulat "Els animals desnaturalitzats". En aquest, una expedició viatjava a Nova Guinea i allà descobria uns éssers en procés d'hominització, ni massa bèsties ni massa humans. Amb aquesta descoberta, es començava a especular en usar-los com a mà d'obra barata i els beneficis que en treurien.
Un personatge, en Douglas Templemore, contrari a aquesta situació, fa una jugada mestra. Insemina una femella d'aquesta espècie amb el seu esperma i un cop neix el fill, el mata. Acte seguit, s'acusa ell mateix d'assassinat, de manera que en faran un judici a Londres per determinar si és assassinat o no. Si l'absolen, haurà sols matat un animal, mentre que si el condemnen, aquells éssers hauran estat considerats homes. Per tant és un gran llibre que convida a la reflexió.
A banda d'això, aquests dies em ve força al cap. Si absolen l'Homs, reconeixeran que el 9N no va tenir importància, era només una consulta sense valor, mentre que si el condemnen, aleshores atorguen al 9N el valor principal que tenia, el d'un referèndum.
Així doncs, tenen la pilota sobre la seva teulada i em sembla que potser no han pensat massa en les implicacions d'allò que decideixin, perquè sigui com sigui, com amb l'animal, des del moment que el jutgen, reconeixen que hi ha una possibilitat que allò que es fes fos un referèndum i per tant, la línia entre en que ens volen fer creure i el que és, és més tènue del que sembla.

Plebiscitàries i, si cal, DUI!

L'altre dia es varen manifestar -o potser hauríem de dir concentrar- prop de quaranta mil persones en favor de la unitat de l'Estat. Segons Contrastant 16.000. A més, els convocants diuen que haurien estat més si TV3, la tele nostra i per tant enemiga seva per definició, segons ells, no hagués pronosticat pluja. Suposo que per aquesta regla de tres, a la diada d'enguany, que també varen pronosticar pluja, també hi hauria hagut més gent.

S'entesten a parlar de la Catalunya silenciosa. La que no surt al carrer i no es manifesta. Possiblement existeix. Possiblement hi ha una Catalunya que desitja seguir dins d'aquest Estat que ens maltracta, de masoquistes n'hi ha arreu, i que no combreguen amb la gent amb olor de naftalina i resclosit que varen sortir dissabte. La data tampoc acompanyava. Celebrar l'inici d'un genocidi tampoc és massa captivador. Per tant, segurament de gent que vol seguir com fins ara n'hi deu haver més que les que es varen veure dissabte. Segur.

La torna és que si bé pot ser que molts no sortissin a defensar la unitat de l'Estat com diuen ells, podria ser que també n'hi hagués que no haguessin sortit a defensar la Independència tot i voler-la. Tan vàlid és l'argument per a uns com per a d'altres.

Per això, si realment volem saber la veritat, haurem de votar. Però és clar, tots els indicis, enquestes, parlament, manifestacions... ens condueixen a pensar que una gran majoria vol la Independència i és per això que l'Estat no vol la consulta. En Rajoy està com aquells que estan a punt de ser atropellats. Quiets i immòbils. El pànic i la por els paralitza i per això només parla sota text estipulat i sense preguntes i en comptades ocasions, fent servir un únic argument, la tronada, vella i gens democràtica Constitució.

Seria bo que si l'Estat impedeix la consulta, tenint clar la força que hi ha al darrera, els nostres governants en fessin ús i encetessin el camí cap a unes eleccions plebiscitàries i tot seguit la DUI. Perquè difícilment podrem negociar una separació quan la dependència d'Espanya vers Catalunya és tan gran, car sense aquest bocí de terra cauran a les catacumbes econòmiques i hauran de fer mans i mànigues per, en molts camps -tecnològic, social, sanitari, empresarial... - demostrar que no tenen dependència i són majors d'edat, malgrat els exabruptes i les sortides de to de la majoria dels presidents de comunitat estatals, sabedors que depenen totalment de Catalunya i per això la ràbia, l'odi i la por els pot.  

Et deixe. Un curt. El tipus de film, pas el noi que també...

Hi ha metàfores, en forma d'imatges, que ajuden a entendre problemes quotidians, situacions complexes o punts de vista diferents. La situació de Catalunya dins d'Espanya és prou clara i potser no caldria. És de manual, d'escola bàsica, però a risc de fer-se un massa pesat per reiteració dels arguments, val la pena veure aquest curt. Repetir altre cop les explicacions i posar símils entenedors perquè aquells que no ho entenen, si és que realment no ho entenen i no són cínics i malànimes i la bona intenció els ennuvola el criteri, puguin capir-ho si tenen un mínim d'interès. I aquí hi entraria molta gent, excepte en Montoro.
Veient el còmic andalús, d'humor negre i aspecte alcoholitzat negar les balances fiscals perquè podrien fer-se servir d'arma pels Independentistes, és bo seguir fent pedagogia. Sumant arguments. Deixeu-me dir que les dites balances deuen ser terriblement desfavorables a Catalunya i sense marge de maquillatge, ja que sinó, amb les mentides i argúcies que fan els polítics de l'Estat per fer-s'ho venir tot bé, possiblement haurien preferit mostrar unes balances mínimament desfavorables i alterades, abans que donar carnassa a l'enemic -nosaltres- al no publicar-les. Però és clar, si no publiquen res i s'inventen un nou mètode estrambòtic, és que la sagnia és pitjor del que ens pensem i l'Estat ens succiona vilment per enriquir, sí, enriquir altres zones. I sinó com es pot qualificar que en certes comunitats de l'Estat el transport públic sigui millor, les autopistes dites autovies, els llibres de text gratuït i en algunes fins i tot ordinadors als infants, beques per estudis acabats i mil i una cosa que aquí no podem ni somniar a tenir-ho malgrat ho paguem a d'altres?

Val la pena veure aquest curt i sobretot, difondre'l entre aquells que no entenen el procés. Un curt de 9 minuts fàcil i clar. 

Signa un vot!

Aquest cap de setmana hi ha la recollida massiva de signatures pel Dret de Petició, una campanya organitzada per l'Assemblea i que pretén recollir signatures per tal de que en cas que no s'autoritzi la consulta  o que l'Estat no reconegui el resultat que en surti, el parlament pugui declarar unilateralment la Independència. És un dret reconegut per la legislació catalana, espanyola i internacional i que permet als ciutadans demanar a qualsevol administració que actuï en una matèria que afecta el seu interès o el del conjunt de la societat i que s'ha legislat.  
A Calders es podrà signar el dissabte al mercat de 10 a 13 i a la tarda, de 4 a 7 al Casal. El diumenge de 10 a dues a la Plaça Major.          
Així doncs, aquest cap de setmana un pas més cap a la Independència!
Signa!

I Espanya sense Catalunya, com s'ho farà?

Ara que en Margallo s'ha posat més a la feina i ha ampliat la seva campanya personal en contra de la consulta fent com fa la monarquia espanyola, agafant el millor dels països democràtics -campanya anglesa en contra de la independència d'Escòcia- casar-se amb qui volen, però amb els tics dels Borbons de mantenir privilegis -prohibir al poble decidir-, m'he preguntat no què en traurà Catalunya de la independència, que serà molt, sinó què perdrà Espanya, a més dels impostos directes.
D'entrada i en aquestes èpoques em ve al cap que perdran els ingressos de la loteria de Nadal, tot i que ja n'han començat a perdre amb la Grossa, encara no ha estat del tot significativa aquesta pèrdua. Després també perdrien els ingressos que obtenen de la venda de tabac i alcohol, gravats ambdós amb uns impostos especials, com els carburants.
Altres ingressos que perdrien són l'impost de matriculació, que si mirem el nombre de cotxes que es matriculen a Catalunya cada any no és pas una xifra menyspreable en comparació amb el total de l'Estat. Tampoc podrien cobrar per fer el carnet de conduir o bé la documentació que n'hi diuen nacional, ja sigui carnet o passaport. 
Pel que fa als ajuts d'Europa es disminuirien dràsticament i tenint en compte que els que arriben, si es repartissin equitativament la sortida de Catalunya no representaria cap daltabaix ja que només perdrien la part proporcional, sabent el criteri que fan servir per repartir-los, està clar que també seria un altre camp on tampoc els quadrarien els números. El mateix passaria amb els aeroports. Si el de Barcelona pogués tenir les destinacions que volgués i no calgués passar per Madrid, aleshores la davallada de Barajas seria catastròfica, car ara per anar al món cal passar, massa sovint, per Madrid, com per venir a Catalunya, gran reclam turístic. El mateix amb duanes. Tot el que es requisés a la frontera andorrana, que no és poc, aniria directe a les arques catalanes, en comptes de a les espanyoles.
Perdrien també el control sobre les costes catalanes, una competència que sembla ser que no volen cedir i que la Guàrdia Civil manté ben aferrada. En aquest cas em decanto més per una qüestió estratègica que no pas monetària.
Segurament si hi donem més voltes trobarem molts motius pels quals Espanya sortirà molt perjudicada si Catalunya marxa, en canvi, pensant-hi, de tot cor, encara em costa veure quins beneficis en treu Catalunya de romandre a l'Estat, ja que tot són pegues, entrebancs i discriminació. I parlo a nivell pragmàtic, sense tenir en compte els sentiments, és clar. Per tant, quan sento aquells del Mejor Unidos, tinc clar que per ells és una certesa, una necessitat, però per nosaltres, és una condemna, un parany, un mal tràngol, un suïcidi.
.    

Let us vote!

La barroera manipulació

Hi ha molts paranys en el camí cap a la consulta...

Falta poc menys d'un any per la consulta i és el moment de fer bullir l'olla. Comencen a sortir enquestes i més enquestes de diferents empreses tot mostrant en forma de formatgets, barres o corbes els possibles resultats de la consulta i acompanyant els gràfics, mil i una interpretacions. Algunes són prescindibles, sobretot perquè són de mitjans de comunicació massa implicats en una o altra posició i ja ens tenen avesats a manipular la informació per fer-la a mida dels seus lectors, per exemple el Mundo o la Razón. D'altres, que si bé se senten incòmodes amb allò que surt a l'enquesta, a priori se'ls podria atribuir una imparcialitat enfadada, com seria la Vanguàrdia, tot i que en aquest cas, pren partit.
En el darrer sondeig deien que els partidaris a la Independència i els contraris quedarien empatats. Sembla que hi hauria quaranta i escaig de cada opció. Però quan llegeixes la lletra petita veus on han fet trampa. On han manipulat. A la primera pregunta els partidaris a l'Estat propi són un 56% mentre que els que no un 37%.  Per tant, que no vulguin Estat només hi ha un 37% dels votants, però per art de màgia, la Vanguàrdia es treu un as de la màniga i els que diuen que volen Estat propi però no independent, els suma als que no volen Estat de cap tipus i aleshores passem d'un 37 % que no volen Estat a un quaranta i pico per cent. Però és clar, en cap moment aquests que afegeix al no s'haurien de sumar al NO, perquè sinó ja ho haurien dit a la primera pregunta. Està clar que en fan una interpretació interessada. A més a més, aquests que afegeix al no, els ha de restar de la primera pregunta del sí, perquè sinó no els quadraria i de resultes, gent que havia votat que sí a la primera pregunta, per màgia del grup Godó, és com si haguessin dit que no, que no volen Estat. Quins nassos que tenen.
Falta un any i encara que les enquestes se succeiran i haurem de mirar amb lupa els resultats, l'única enquesta fiable serà la del 9 de novembre, ja ho veureu i aleshores no hi haurà interpretacions possibles ni lectures esbiaixades que valguin.
 

Un petit pas més. El 9 de novembre. Sí,sí.

Anem passant

Emocionat. Ves sinó! Perquè els passos es van fent de mica en mica. Cada dia ens diuen que no des de l'Estat, que no passarà, però de moment sembla que anem endavant i aquells que auguraven una trencadissa entre els partits polítics pel dret a decidir el dia que haguessin de parlar de pregunta i data, s'han quedat amb un  pam de nas.
Fa uns anys, el 13 de desembre del 2009, vaig emocionar-me, a més no poder, quan vaig votar al meu poble per la Independència de Catalunya. Era testimonial. No tenia valor, teòricament. Però se'm va posar la pell de gallina al votar i aquell vot, segurament va ser la llavor del que passa avui. Volíem fer-ho en família però un refredat del xic va fer que hi anéssim per separat. Quan sigui vinculant, que arribarà, hi anirem tots junts, peti qui peti.
Ara estem parlant de fer un referèndum d'aquí a poc menys d'un any. La pregunta és estranya. Però tampoc ens farà enrere i si ens ho deixen fer, que faran de tot per impedir-nos-ho, votarem. Les respostes clares, sí, sí. Tot i que més important que la pregunta o la data, a dia d'avui, és veure que els polítics van a pas ferm i sembla que volen avançar. No es fan enrere i aquells que deien que en qualsevol moment pactarien per un plat de llenties amb Madrid, de moment, segueixen esperant. I que duri.
El món parla de nosaltres. Tots els mitjans miren aquest petit país de la Mediterrània. Els nostres anhels s'han fet visibles i el tarannà de l'Estat també. De moment la partida segueix i agafa una nova embranzida.
Avui, estic emocionat. Hi ha força gent que no hi és, que s'ha quedat pel camí anhelant aquest pas i que sé que els hagués agradat veure aquest dia, ni que només fos la declaració de principis d'avui. Demà ja ho veurem què passarà, segur que se'n diran de tots colors, però sigui com sigui, nosaltres estem vivint un dels moments més importants de la història de Catalunya i podrem ajudar a fer el tomb. I tant que sí i les vegades que calgui direm que sí!

El dret a saber

Comencem a passar

La lluita pel dret a decidir ve de lluny. Fa temps que es reclama i és de fa poc que l'Estat comença a posar-se nerviós. Un cop la força del moviment comença a visualitzar-se, l'Estat, aquell que ens ha menystingut històricament, comença a adonar-se que ara no pot girar la vista com ha fet sempre i esperar que el problema desaparegui. Fa moviments. Comença a exercir pressions a tots els nivells, d'altra banda previsibles ja que no s'estarà de braços creuats mentre Catalunya avança, i pren posició.
Juntament amb aquest posicionament de l'Estat, amb les primeres escaramusses dialèctiques, de baix nivell però constants, comencen a sortir veus dins del moviment pro dret a decidir que dubten. Que flaquegen. Surt l'essència del català pragmàtic, aquell que és capaç de revoltar-se i encendre's davant d'una injustícia fins que està a punt d'aconseguir amb tenacitat els seus objectius i aleshores, quan se sent escoltat i només li resta la darrera passa, poruc del seu poder, comença a fer-se enrere i veu la victòria de la raó com un excés de força exercida i tem per l'endemà. Tem per la seva majoria d'edat.
Ara, amb el tema de la consulta passa el de sempre. Les peces es mouen de manera més que correcte i jacomencen a sortir catalans de bé, catalans d'aquells que també volen decidir i votar, perquè també s'ho creuen, que posen pegues. Que posen traves al procés en forma de barreres mentals que vénen de lluny. Perquè la perspectiva que se'ls obre al davant, els causa vertigen. Els corprèn i ja comencen a desdir-se abans d'iniciar el procés. Els arguments són variats. Uns branden la por. Que si ens faran això o allò, que si perdrem això o allò altre, que ja hem arribat molt lluny, i d'altres branden la incertesa com a arma. Que Catalunya, diguem-ho entre nosaltres però baixet, en el fons no és independentista. L'àrea metropolitana com a papus fonamental per a justificar els seus arguments. Allà, diuen, ningú s'ho creu això de la Independència i els exemples que arriben, en forma d'associacions -súmate, veu pròpia...- o declaracions, només són flors d'estiu i si aquesta realitat es contrasta, ja ho veureu. Ens anihilaran. Res els frenarà.
Però potser, el que hauríem de tenir en compte tots plegats, és que el millor que ens pot passar, encara que perdem la consulta, és que aquesta es faci, perquè si surt que sí, constatarem la gran mentida en que hem viscut durant anys i si surt que no, tindrem la foto de sortida. Pitjor no ens tractarà l'Estat i almenys sabrem on som i podrem construir a partir d'una certesa palpable i amb un objectiu clar. Sabrem el país que tenim i podrem deixar-nos de càbales infundades.
Aquesta incertesa actual només beneficia a l'Estat, ja que sense dades palpables, sense cap referència clara, poden argüir majories silencioses o suposats resultats electorals de l'Estat per bloquejar o eliminar qualsevol rastre de dissidència. Per tant, amb la consulta hi guanyem tots els catalans, fins i tot aquells que temen una derrota. Segur.

Blog enllaçat per la Independència

L'onze de setembre està convocada una cadena humana per la independència. És un acte simbòlic, reivindicatiu. La força de la unió. D'aquesta manera tan visual es vol mostrar al món, no a Espanya que aquests sempre es miren el melic, que Catalunya té un desig. Una obcecació com a poble.
A més a més, de la mateixa manera que va sorgir al Principat, ara es va estenent a d'altres indrets dels Països Catalans, maltractats, humiliats, vexats i ignorats durant anys, que també alcen la veu, però poc a poc. Perquè no a tot arreu no és tan fàcil com aquí proclamar-se orgullós de la seva terra, bé ho saben valencians i nord-catalans.
Hi ha qui vol eliminar el desig del poble sigui com sigui, uns amb discursos demagògics, com en Navarro, d'altres amb atacs més directes, com els unionistes.
Al pallasso Miliki, per l'aspecte físic dic no pas per la gràcia que té, sembla que les cadenes no li agraden, diu. Excepte la seva que el lliga al PSOE o la que ens lliga a Espanya. Ara, crec que no ho ha entès bé el sagal, ja que és una cadena humana, un símbol. El símbol de la debilitat de l'individu que surt reforçat per la unió del grup, del col·lectiu. Una baula per ella sola és feble, dèbil, mentre que el conjunt, mà en mà, esdevé visible, per descomptat, però també forta. Ferma, gairebé indestructible. I això vol desvirtuar, un clam pacífic, ben organitzat, senzill i cívic.
Els altres que volen eliminar el desig del poble són els Ciudadanos i el Pp, però a l'estil més espanyol, més barroer. Ambdós amb la testosterona com a ADN de marca. Boicotejant. Infiltrant-se i intentant atacar des de dins, per posar aigua al vi, perquè la veritat no es vegi. Viuen en mentides i per això volen trencar la cadena a través de la mentida. Quin èxit té trencar la cadena boicotejant-la? Què demostren a part de que els catalans som refiats, som de bona pasta i creiem en la gent, potser el nostre error de segles? Són Maquiavèlics i per això faran qualsevol cosa per eliminar la voluntat del poble, fins i tot infiltrar-se a la cadena.
Ara bé, totes aquestes reaccions vénen de la por. Del terror. Els és preferible viure en la incertesa d'una terra amb anhels independentistes a saber-se en una terra que desitja la independència majoritàriament i la consulta els  pot trencar tots els arguments.
Doncs bé, perquè aquesta unió, aquest desig es vegi encara més, també es farà una cadena virtual. Blocs independentistes enllaçats. Mà en mà, byte a byte. I per descomptat, jo hi seré. T'hi apuntes?