Divendres vàrem anar amb el Marc i el Pep cap a la vall de Toran ( 1.070 m. aprox ). Vàrem arribar de nit a Sant Joan de Toran, on ens vàrem quedar a dormir a prop fent bivac al costat del cotxe.
L'endemà a les set ens vàrem llevar i vam anar fins on sortia el camí. El primer tram és un camí ombrívol, enmig de faig i avets enormes, en un terreny força dret d'una vall molt tancada. Mitja hora després de començar vàrem arribar a la presa de l'Hons dera coma. Un lloc temptador per banyar-s'hi si no fos que per arribar a l'aigua gairebé calia baixar-hi fent ràpel. Així doncs, vam seguir pujant, fins a la sortida del bosc, per prendre el corriol que s'enfila cap a una antiga torre de les vagonetes que portaven el que s'extreia de les mines de Liat.
Allà quedàvem a peu de paret. Una paret herbosa, força inclinada, que calia superar per pujar al pas de la Comassa, per tot seguit fer un tram de carena fins a l'inici de la cresta. Va ser una pujada poc agradosa, clavant pals on feia pendent i aferrant-nos a les herbes o a les pedres on trempava més.
Un cop a la carena, vàrem començar la cresta. És un indret poc recorregut i per tant, mancat de fites i de traça clara. Calia seguir la intuïció i el mapa per trobar el camí. És una cresta força aèria. Fàcil de fer però amb algun tram un xic exposat. La pedra és força abrasiva i trobes mà fàcilment, tot i que algun cop, se la veia més solta. En general vàrem seguir la cresta, intentant seguir el camí lògic, però en algun tram, vàrem dubtar. Un cop perquè vam haver de fer un flanqueig ben aeri, aferrats a matolls i trepitjant un petit esglaó de terra, mentre que en un altre, davant la inexistència de traces, vàrem flanquejar de nou la muntanya però aquest cop més fàcil, per sòl d'herbes i pedres amb menys pendent.
Des de la cresta vàrem poder veure voltors i milans sobrevolant-nos, un espectacle meravellós.
El primer cim que vàrem fer va ser el Tuc dera Comassa (2.230 m.). Un cim d'aquells que un cop l'has passat descobreixes que era un cim. Tot seguit el cim potser més ufanós, si més no vist des de lluny, per la seva esveltesa, el Cap deth Malh de Cristalh ( 2.391 m.). Passat aquest ja només ens quedava l'objectiu del dia, el Tuc de Crabèra ( 2.630 m.). Vist des de lluny es veu força imponent, amb una cresta dreta i que sembla difícil d'assolir en algun tram, tot i que quan t'hi acostes, veus que vas trobant pas.
Un cop al cim, vàrem ganyipar una mica, tot veient la nuvolada estesa sota els nostres peus, tapant-nos el refugi i el llar que té a tocar. Després d'una estona de descans, vàrem baixar fins al refugi de l'estany d'Araing ( 1.910 m. ), a Occitània. Si bé en tot el dia no ens havíem trobat a ningú, el refugi estava a petar. De fet hi ha molta gent que fa una travessa, que es diu Pass'Aran, que passa per aquest.
L'endemà, ben d'hora, ens hem llevat i hem marxat cap al coll d'Albí ( 2.457 m.), a sobre l'estany de Liat seguint el Gr-10. Des d'allà, hem deixat el Gr i hem fet una diagonal fins al Coll de Sant Marc per baixar de nou cap a la vall de Toran. És un camí poc agradós. De nou és un camí poc freqüentat i cal anar cercant les fites amagades entre l'herbei que creix i la tartera que s'escampa. Són fites que marquen direcció però que no determinen camí, fins que hem arribat al fons de la vall i hem pres de nou el Gr-10, per desfer camí fins al cotxe.
.jpg)
.jpg)