Demà, un Felip. Demà, tornarem a anar a cal Felip.

No ho entenc. No sé com entomar-ho. Em sobta i em sorprèn que una persona sense cap tipus d'alienació mental pugui reconèixer una monarquia. Pugui acceptar que una persona val més que una altra perquè va néixer a tal lloc. És sorprenent. De la mateixa manera em sorprèn que gent que viu al límit de la misèria, ran del precipici, accepti que una mocosa cobri una morterada per ser la filla d'un monarca. També em sorprèn que ningú alci la veu i vegi l'aberració que és mantenir una monarquia, un fet anacrònic, obsolet i que alhora s'alegri perquè aquest personatge polsegós triï pubilla ran de terra. Com si fos un aire de canvis. No ho comprenc. Em sobta. M'indigna.
També m'indigna que no hi hagi un clam unànime en contra de tota la trepa de corruptes que ens governen. Que el cas Bárcenas o Millet no facin saltar caps. Com també que una dona com l'Esperanza pugui fer una infracció de tal magnitud com agredir un agent i que no passi una nit a la garjola. O el fill del ministre de justícia. No ho entenc.
Sembla que en aquest Estat tot és permès, menys pensar. Menys tenir criteri. Perquè si demà s'entronitza un home i se li reten tots els honors només perquè és fill del que netejava armes davant del seu germà, aleshores vol dir que el ministre Wert no ho està fent tan malament. Està aconseguint un Estat d'enzes. De rucs. Incapaços de tenir criteri. De revoltar-se. Perquè una monarquia, avui dia, no hi ha per on agafar-la. És una mostra clara i despectiva del classisme que ens impera, de la separació de rangs. Però no per mèrits propis sinó per qüestions d'espermatozous.
No ho entenc. Potser sóc ruc o bé no acabo de veure-li la volta però avui dia, un personatge que sobresurt dels altres no per ell mateix sinó per estirp, és aberrant. Absurd. Indignant. I després parlaran d'igualtat. Demà serà un dia trist. Un dia en que, com el dia de la marmota, reviurem el mateix que els nostres avantpassats, la imposició d'un personatge perquè sí. Per interessos. Per nassos i els que podien posar més el contrapunt, fent el llepes. Com pot ser que els socialistes avalin una monarquia?  No és un contrasentit?
No ho sé, però demà em prendré una cervesa en honor de la república, de la república catalana. Per la igualtat entre les persones. Per la igualtat de drets i deures i d'aquí uns mesos, quan siguem independents -espero- felicitaré el rei de les espanyes si en tinc l'ocasió. Allà ells.  

Felip VI. El pes de l'herència.

Felip de Borbó ha de ser rei. Felip VI ha de pujar al tron. Ha de continuar la línia successòria, ha de regnar. Ha de seguir la nissaga i d'aquesta manera, un cop sigui coronat, haurà acceptat l'herència rebuda. Haurà acceptat la seva vinculació amb el passat que el fa rei, perquè només és rei si segueix una línia successòria i per acceptar aquesta, per acceptar els privilegis dels seus avantpassats per tal  de poder-se posar la corona lluent al cap, ha d'acceptar com a propis tots els fets dels seus avantpassats, perquè una cosa va amb l'altra. No pot reclamar només la sang pròpia i alhora rebutjar l'aliena. I acceptant tot això, accepta el reconeixement de la massacre que va fer el fill de la grandíssima Felip V, perquè sense aquesta, segurament no seria rei i això és bo. Això va bé.
En Gallardon, aquest ministre que semblava obert i modern abans de ser al poder però que s'ha destapat com un carca recalcitrant i cínic, ha tirat endavant una llei polsegosa entre d'altres, per tal de tancar la porta a resoldre assassinats i massacres fets en la dictadura i alhora negar la justícia universal. Ara bé, en un futur Estat Català, amb les seves lleis i amb els seus drets, segurament aquesta iniciativa desapareixerà i possiblement qualsevol barceloní o català, a més de denunciar qualsevol dels dirigents de l'actual partit popular per temes relacionats amb la dictadura, podrà encausar al cap de l'Estat com a successor i per tant com a beneficiat i principal òrgan visible del genocidi fet a Barcelona el 1714. Un atac a població civil sense cap tipus de justificació, només equiparable al bombardeig fet durant la guerra civil a Barcelona per les tropes franquistes. Pot semblar absurd i fora de temps, però una cosa va amb l'altra i coses més estranyes s'han vist.
Com diu el bon Titot, si el rei vol corona, corona li darem. Que vingui a Barcelona i més enllà del 9N li cobrarem.

Ara no és el moment

Ara que la casa reial s'està destapant, que potser es fa més present aquest tarannà seu tan trempat, tan proper, tan plebeu, que fins i tot ja amb les butxaques plenes anhelen més sous i fan i desfan per enriquir-se a costa dels demés, comencen a fer-se sentir els republicans. Reclamen un canvi d'estatus. Un canvi de direcció de l'estat. I ja està bé. Perquè tenir privilegis només per ser el producte d'un coit reial ja comença a ser arcaic. Desfasat. Absurd. Injust. Difícil de defensar i més veient que el cap d'estat és poc més que un enze faldiller i la seva descendència, el futur de l'estat, poc més que unes paparres a punt per a seguir vivint de renda. Plens de privilegis i amb poques obligacions. Ja ni tan sols han de mantenir la norma de casar-se entre ells, han obert el mercat.
Però el que dèiem, ara no toca, afirmen alguns. Un argument que fet servir per qui vol el canvi només denota interès per a no canviar. Perquè si l'estatus on ens trobem no ens agrada, aleshores provocar quelcom per intentar el canvi és obligat i quan aquest intent no es veu propici, aleshores és que ja els està bé com s'està.
En Navarro i el Duran diuen que no és el moment de destriar entre republicans i monàrquics. Però si realment desitgessin un canvi, si realment veiessin la monarquia com una llosa i un càncer, aleshores sempre veurien que és el moment, perquè en el pitjor dels casos seguiríem igual. Seguiríem en una monarquia casposa i ignorant.
El mateix passa amb el referèndum per la Independència. L'ara no és el moment només denota por al canvi, perquè si la veritable voluntat és canviar, és allunyar-nos del llast que representa Espanya, aleshores es batallaria per intentar-ho un i altre cop, sense por al fracàs, perquè el possible fracàs és la realitat d'ara. L'estatus actual.
Vist des d'aquest punt de vista, quan sento algú que diu que ara no és el moment, veig dues coses, o un conformista recalcitrant o bé un hipòcrita llagoter, i en ambdós casos, l'única resposta és fer un pas endavant i apartar-los, perquè el seu tarannà només persegueix endarrerir l'inevitable. Mantenir l'estat actual a base de cants de sirena i promeses falses. També és cert que el tema de la monarquia no és cosa nostra, sempre i quan aconseguim la independència. Mentrestant, ni aigua.