Demà a treballar

Dissabte al Montcau. Diumenge a Savassona. I dilluns, a treballar... o no. Perquè total, són quatre dies. Demà, ben d'hora trucaré, que em fa mal aquí o allà, que aquest cap de setmana tal o Pasqual... i restaré a casa. Mitja volta al llit i a seguir ronsejant, per passar un altre dia amb els de casa. Acabant de beure d'aquest got de nèctar que ha estat aquest cap de setmana... i segur que quan ho digui en veu alta, al matí, quan la Lali es desperti i es llevi per preparar-se el te abans d'anar a treballar, afegirà més aigua. Prou aigua per fer dues tasses ben curulles, perquè sap que encara que ho digui, i ho digui convençut, m'acabaré aixecant i aniré a treballar. Sobreentesos de parella. Mil vegades ho he dit, encara mai ho he fet. Perquè malgrat tot m'agrada la feina i per sobre de tot, fins i tot quan he treballat en coses que no m'agradaven, que també m'ha passat, m'ha dominat un absurd sentiment de responsabilitat i m'he cregut allò de que és el nostre deure i naps i cols,  tot i que començo a creure cada cop menys en els deures i més veient que són quatre dies, però ruc de mi m'alço per anar a treballar. Ara, demà... 

Nova oració del pare nostre

Ara que ja és l'hora,
escoltem les sàvies paraules d'en Miquel Martí i Pol...

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.


El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.

amén.