Pujol de la Mata ( 770 m. )

Ahir vàrem anar amb els nens a Mura, a fer una excursió. Vàrem anar al pujol de la Mata ( 770 m. ).

Vàrem aparcar al pàrquing de l'ajuntament, on ens vàrem trobar amb el Marc. 

Vam creuar el poble, cap a l'ermita de sant Antoni. Hi ha diferents camins i és fàcil fer una sortida circular. Vàrem anar cap a les Llosades, però on es creua el rierol, que ahir baixava sec, es pren un corriol que puja de dret cap al pujol del Llobet. 

És una pujada força directe, amb Santllehí a un costat i a l'altre el Castellot. Una pujada ombrívola i constant fins arribar a la carena. 

Un cop a dalt,  es planeja fins al peu del Pujol de la Mata. És un turonet que destaca des d'arreu. Amb la falda arbrada, al capdamunt, una mola de pedra s'alça i convida a pujar-la. 

A peu d'aquest es pren una codoleda que s'enfila fins a la canaleta que puja al cim. La canal ens porta a un túnel, força gran, que travessa la roca per dues bandes. Un pas és gran, l'altre xic. 

Un cop vistos els passos vàrem flanquejar la mola fins al punt on abans hi havia unes escales per pujar. A dia d'avui no hi són. Les han tallat. Tot i això es puja bé.

Al cim vàrem ganyipar tot gaudint de les vistes des d'aquest bonic mirador, amb timba a banda i banda. 

La baixada la vàrem fer per un altre vessant del turó, desgrimpant. 

Per tornar, vàrem voltar el cim i vàrem prendre el corriol que ens porta a les Llosades. Tot i això, encara que es troba bé, està molt brut. La vegetació l'està desdibuixant i es fa difícil de seguir si no vas amb algun dispositiu. 

Un cop a les Llosades, on no baixava ni un regalim d'aigua, vàrem seguir ja la pista fins al poble, on vàrem fer l'aperitiu.

És una bonica sortida, per fer amb nens, fàcil, amb al·licients durant el camí i que no està gents transitada. 

Corrent per Mura

Mura té aquest encant. Surts a peu de la riera de Nespres per anar a córrer, ben d'hora, a quarts de vuit i trobes a faltar una samarreta de màniga llarga. Ara, comences a enfilar-te i el sol t'esvaeix el fred i t'escalfa de valent.
Ahir vaig pujar cap al Puig Andreu, feia temps que no hi anava. Tot i això, quan un camí ja l'he fet, el recordo força i en córrer, ja espero el que vindrà.
A tocar de la riera el xipolleig de l'aigua, però un cop enfilo cap al forn de calç, un tram ombrívol entre roures i alzines. En deixar aquest tram i encarant cap a la Blanquera, zones de rocs més drets i amb jonces i malves. Al fons, el coll que serà l'objectiu, per sobre les coves de Mura, coll de Reixac, crec que es diu.
Un cop a la carena, una codoleda fantàstica, amb Montserrat a una banda i el Montcau a l'altra i ja espero veure el tram on hi haurà els almesquins, abans però les viperines. Ahir ja no en vaig veure d'almesquins, la florida fou fa un mes i escaig. Després, arribant al punt més alt, on decideixes cap on tirar, si al Montcau o bé al Puig Andreu, el corriol davalla tot deixant cruïlles a manta, fins que et plantes al peu del turó.
Aquest es pot pujar per dos costats, recomanables ambdós. És una atalaia immillorable. A la base, una balma obrada que convida a passar-hi una estona.

 La tornada fins a la carena pel mateix camí, però arribats a un punt, senyalitzat amb un pal del parc, decideixo baixar en direcció al Castellot. Abans però passant per una font del Cargol, ben eixuta. La baixada és franca i es fa veloç.
Una volta d'uns 10 quilòmetres amb uns 500 metres de desnivell.

Micropobles

Dijous vàrem anar a la presentació del llibre "Micropobles". És un llibre que retrata instants d'uns quants pobles de Catalunya, de menys de cinc-cents habitants. A la presentació, a més dels autors, el Marc -periodista- i l'Edu -fotògraf-, hi havia en Josep Vallverdú, autor de la sèrie de llibres, dels anys seixanta, "Catalunya visió". En aquests feia un retrat d'alguns pobles de Catalunya.

És un home de més de noranta anys però que parla i s'expressa amb una claredat i desprèn un magnetisme que encisa. Va explicar anècdotes de l'època en que va fer els llibres i, curiosament, tenia moltes similituds amb el llibre presentat.
Ara bé, mentre un era més una descripció dels indrets, dels paisatges, l'altre és més, segons el que es desprenia de l'explicació dels autors, d'una fotografia de moments quotidians, d'històries.
En Marc i l'Edu ens explicaren també anècdotes i de fet, algunes són molt tendres.
Una de les que em colpí més, fou la d'una parella que en no poder-se casar per l'església, perquè tenien un parentiu llunyà, però que decidiren viure plegats, en morir la dona, a l'edat de trenta-tres anys, el capellà no va permetre que fos enterrada al cementiri del poble. Els veïns, indignats, en una nit li construïren un cementiri per a ella sola. Malauradament el seu company, mort a l'exili, mai pogué ser enterrat amb la seva enamorada.
Dins de tot el reguitzell de pobles que hi surten, parla de Mura i en concret de l'escola. Vàrem tenir la sort, fa dos anys, de poder conversar amb ells i ser fotografiats. És per això, per la foto d'uns instants de fa dos anys, que l'endemà varen venir a l'escola, amb TV3, per parlar de la presentació del llibre.
Per cert, que casualitats de la vida, amb el càmera, el Sergi, havíem anat a esquiar plegats i potser, gràcies al reencontre, hi tornarem.

Un bon lloc per treballar

 L'altre dia, després de la festa de la ZER, trinxat, vaig tornar a l'escola per deixar trastos. Havia desmarcat el camí i portava material a l'escola. Aquesta estava ben desendreçada. La pluja havia fet que totes les activitats dels xics es fessin a dins i per tant, tots els mobles de l'escola havien estat apartats per donar cabuda a tothom. El caos era enorme, però un silenci tranquil dominava tot l'espai. De fet, fins i tot en aquell caos, en aquell desordre, vaig corroborar que l'escola m'agrada. No és un espai com els altres. És agradable. Et sents com a casa i et ve de gust quedar-t'hi i crec que als infants també. La prova és que molts vénen abans i marxen més tard de les hores marcades.
Al matí, que vaig fer l'itinerari per Mura, també vaig tenir aquesta sensació plaent. De gaudi de l'espai. De l'entorn. Perquè l'entorn de Mura és molt agradable, assossega. Transmet una pau encomanadissa. La verdor dels seus turons i el silenci només trencat pel so de la piuladissa dels ocells o bé del vent, m'atrau.
I avui, al migdia, he voltat un xic per Mura, pel poble. Pels seus carrers costeruts empedrats. Sentint el silenci, la pau i m'he adonat que el conjunt m'agrada. Que el paquet em convenç. Escola, poble i entorn. Alguns diuen que la carretera per arribar-hi és empipadora. Que tot molt bé però que tants revolts els fan repensar de venir a Mura, però per a mi, malgrat una carretera sinuosa de la que ara ja sí que gaudeixo -he tardat un xic a acostumar-me-, treballar a Mura m'omple amb tot allò que em pot omplir. Perquè m'hi sento bé, a gust i en pau.  

De Mura, al Montcau ( 1.056 m. )

Dilluns al vespre em deixo la roba a punt. Pantalons per córrer, vambes, cangur i un parell de samarretes, una de màniga llarga i una altra de màniga curta per si de cas, mai se sap. A més, al cangur hi porto guants, buf i una gorra. De bon matí a Mura fa fred. Està un xic enclotat ( 455 m. ) i encara que aviat hi toca el sol, d'hora fa fred. És humit.
Avui, quan he sortit he anat direcció a l'ermita de Sant Antoni, resseguint la riera de Nespres. Aquests dies està molt seca, només un filet d'aigua es deixa veure. Passada l'ermita, hi ha un trencall. Pots anar a les Llossades o bé cap al Gorg del Pare i és en aquest punt, just aquí, que tallant els dos camins, talment una bisectriu, s'enfila un corriol, estret i força fresat. Està marcat amb fites, com alguns dels punts més conflictius del recorregut. Puja directe cap al pujol del Llobet.
Un cop a dalt, vas seguint la carena per una roureda espectacular, d'agradable trepitjar ara a la tardor, ja que té una catifa de fulles flonja. El camí va a espetegar a una codina i al teu davant, a uns cent metres, hi ha la Falconera. Ara bé, has de fer un sifó per arribar-hi, baixar uns metres per tornar a guanyar alçada, però el premi bé s'ho val.
En aquest punt es bifurquen els corriols. Uns cap a la Falconera, els altres, cap al Col d'Estenalles. Hi ha dues opcions, o bé vas a buscar la carretera o bé, pujant un xic cerques el corriol que et porta a la Mata. Avui he fet el tram fins a Estenalles per carretera. És una carretera on passen molt pocs cotxes. L'he seguit fins al coll i després, des d'allà, he enfilat cap al Montcau, per la pista dels bombers fins al trencall que et mena directe, entre codines acotades per trossos de cordes, al cim. És una pujada franca, amb grans vistes a banda i banda però que també, al ser un espai molt descobert, és força exposat al vent, si en fa. Avui en feia força i al cim només hi he restat una estona, just per fer la foto. La tornada, en comptes de fer-la pel mateix camí, he fet un tram de carretera fins a tocar de la casa de Sanllehí, per després prendre un corriol costerut que baixa directe fins a Mura.
És una sortida circular preciosa. Només hi ha un tram que em cal millorar, el de tornada per carretera, tot i que ja tinc en vistes alguna alternativa. De mica en mica l'anirem afinant.

La Falconera

Hi ha llocs que són especials. Que per un motiu o altre, quan els veiem o trepitgem, sentim quelcom d'especial. Un d'aquests indrets, si més no per mi, és la Falconera. A tocar del Coll d'Estenalles, ja baixant cap al poble de Mura, hi ha una agulla esvelta. Dreta i majestuosa.
De fa anys que la conec. Des del Montcau se la veu força bé, alçant-se desafiadora allà a sota, amb el seu munt de vies d'escalar esperant als valents que la vulguin coronar. Pel darrera però, sempre hi ha una porta del darrere, també s'hi pot pujar i sense haver d'escalar, només grimpant un xic.
L'altre dia al matí vaig sortir ben d'hora de Mura amb una idea a la ment, anar al peu de la Falconera. Era un matí fred, estàvem sota zero i tot l'entorn era blanc. La nit anterior, de cel destapat, havia glaçat fort i havia cobert la vall amb un mantell blanc cristal·lí.
Vaig sortir de l'escola i vaig anar seguint la riera cap a Sant Antoni. Mentre corria anava deixant rere meu núvols de baf que s'afegien a la boirina que tot ho cobria. La vall, encara a l'ombra, començava a il·luminar-se amb els primers raigs de llum que saltaven la carena. Una visió bella i alhora fantasmagòrica. Davant meu tenia una cortina blanca esquinçada per feixos de llum amb ombres retallades. Preciós.
Al trencall de les Llossades, vaig prendre el corriol que puja de dret cap a la carena, esqueixant el bosc, enmig d'arbres plorosos. Dalt de tot, el sol m'acaronà i el seu escalf em retornà. Instants abans, les mans, balbes, em feien mal. Un cop a la carena, un camí planer, ran de cinglera, em menà a peu de la Falconera, trencant, de tant en tant, alguna codina. Vaig arribar-hi amb un somriure d'enze a la cara i com en Rocky al capdamunt de les escales, vaig alçar els braços ben content. Satisfet.
La tornada, per desconeguda, la vaig fer el primer tram, uns tres quilòmetres, per carretera -entre setmana i al matí pocs cotxes passen- però un cop a l'alçada del Castell de Mura, cap a Sanllehí, vaig prendre alguns corriols que em conec per baixar de dret al poble.
L'altre dia, vaig estar tot el dia, amb un somriure ben ample a la cara.

Festa Major popular

Aquests dies és Festa Major a Mura. Per Sant Martí. El programa d'actes és força variat. Avui, per exemple, feien titelles pels nens i nenes i després un joc de pistes, i és clar, com que els xics van a l'escola ens hi hem quedat. Tenen amics i els agrada jugar amb ells. Bé, amb el gran ens hi hem quedat, el més petit, abans de l'espectacle de titelles ja pesava figues i ha marxat. 

Abans d'anar-hi tenia dubtes de qui serien els artistes que farien titelles. Hi he arribat una estoneta abans que comencés l'espectacle i en entrar-hi, estaven assajant. La sala era fosca i només una parella d'avis feien de públic per tal de veure com es veia. A mi, personalment m'ha sonat força bé, tot i que tampoc n'he vist gaires com per ser massa crític. M'ha estranyat veure una mare de l'escola, no una que s'hi dedica professionalment, sinó una altra que diria que no es dedica a això, actuant en l'obra. Per tant, he deduït que col·laborava puntualment en aquest espectacle. 

Ara bé, quan ens han deixat entrar per veure l'obra, he descobert, amb certa il·lusió i més sorpresa, que l'obra la feien pares i mares de l'escola. De fet són part important dels habitants del poble, amb només uns cent setanta habitants entre setmana, són un gruix important de l'actiu humà i sabent que tenen el que tenen, supleixen les mancances d'un poble petit, amb la participació activa en tot allò que puguin i fent el que calgui per dinamitzar el poble.

Més tard, quan ha acabat l'obra, hem fet el joc de nit i aquí, ho reconec, ja sabia que ho feien els pares i mares de l'escola. Repartits en grups feien proves als nens i nenes per la part alta del poble tot fent-los córrer i jugar per places i carrers. Sembla una bestiesa, però en aquests pobles petits, veure i sentir nens i nenes córrer i jugar per les places i carrers és molt important. Bàsic, perquè dóna vida a espais que rarament estan ocupats i els retorna als seus legítims propietaris: els nens i les nenes, i així ho diuen els avis.