Sense novetats al front... Socialista

Cada cop els polítics prenen menys riscos. La cadira atrau i un cop li tenen la mida presa i la tenen ben agafada, aleshores temen perdre-la i per això quan fan discursos, els fan pels propis. Pels seguidors. Per la claca i deixen els equilibris que abans feien per sacsejar l'opinió i destacar dins del partit. Fa temps que no hi ha cap analista que parli de la valentia d'un discurs o altre, de tal polític o altre, i només s'analitzen les formes. El contingut és conegut i previsible i aleshores ens centrem amb tal gest o tal viatge. Intentem desxifrar situacions gestuals tot atribuint-li més significats dels que segurament tenen.
A dia d'avui els discursos estan més preparats per agradar als propis, per tal d'assegurar-se aquells vots que es tenen, sabent que la fidelitat només existeix dins de l'aparell dels partits i es deixa de banda la renovació i l'aposta per obrir el ventall i intentar abastar més i més gent, tot a canvi d'un immobilisme còmode i previsible. Pocs gosen explorar l'essència del partit, els límits d'aquest, les possibilitats que dóna i s'encotillen amb allò que els ha funcionat deixant de banda l'avenç dels temps.
Ho hem vist amb el discurs del nou i flamant dirigent socialista. Un discurs ple de tòpics i d'atacs a una visió legítima del poble català -que fàcil i previsible que és guanyar a Espanya atacant els catalans- per tal d'ancorar els pocs vots que els queden. Els dels unionistes que se'n van cap a Ciutadans i PP. Dels que tenen estima a Catalunya sembla que se'n desentenen. Un mínim risc davant l'ofensiva unionista que impera a la plana, fet i debatut, la pell de brau té més vots que el triangle català
No hi ha lloc per a la lògica de país, per a la conciliació entre les diferents maneres de veure la societat. Per a l'essència de les esquerres. O estàs amb mi o contra meu i val més assegurar una minoria convençuda que arriscar-se a ampliar el marge a risc de perdre els convençuts.
En aquest joc de poders es deixa de banda el respecte i la raó per atiar aquells sentiments més baixos si això permet consolidar un vot i sembla que els socialistes, en plena caiguda, s'aferren a un clau roent i s'enquisten en posicions tancades, totalitàries i intransigents. Vaja, que deriven cap a les posicions dels conservadors, tot i etiquetar-se com a progressistes.

Perdona que no t'hagi trucat, Pere...

Perdona que no t'hagi trucat, Pere. Però estic amb tu. L'agressió és un fet. Una realitat. Si tu ho dius, res a dir. Vas ser colpejat i insultat, encara que ningú més ho veiés. Però cal creure't i aquells que diuen que no van veure res, assistents a la mateixa celebració, treballadors de locals propers o d'altres passavolants, segurament és que no s'hi van fixar o van de mala fe.
A més, que diguis que era una dona d'uns 50 anys, de classe mitjana i sense cap tipus de trastorn, ha de ser cert. L'edat amb les dones és fàcil de reconèixer, jo mateix us puc fer la demostració i segur que m'equivocaria de poc, si les conec, és clar. La classe mitjana és evident. Si colpeja a un socialista no serà de la classe obrera i tampoc benestant perquè hi enviaria un sicari, que fàcilment es podria reconèixer per la gavardina i les ulleres negres, i el tema del trastorn, sent biòleg, segur que li vas endevinar per la mirada, per un iris poc dilatat. Per tant, ja tenim el retrat robot. Només cal afinar si és convergent o no, però fa un xic de ferum.
Pels que dubten pel retard en la denúncia cal ser contundent. No es deu a que volguessis notorietat, no senyor. És més aviat que no tenies cap comissaria que et vingués de pas. Bé, tot i que anant a Matadepera, on vares dinar, vas passar per davant d'una. Res, que no tenies temps i anaves atabalat.
I arribats a aquest punt afegim un xic de novel·la detectivesca. Cerquem, com manen els manuals d'en Pedrolo, la causa. La raó de tan abominable acte i només se'm en acut un de vàlid. Ja ho diu també el teu costat astut, en Pere Holmes: El procés. La crispació. Perquè al carrer es respira. Les barricades ja s'alcen i els bàndols es formen i s'ataquen. Fins i tot fa poc, al pobre Fernández Díaz li van dir feixista, sense afegir-hi el senyor, Senyor Feixista i és que es perden el modals, però bé, tornem al pobre Pere. L'home només té enemics al món del sobiranisme, són faves comptades perquè tu, només has fet amics arreu on has anat. Ningú s'ha molestat per la teva purga al partit, tampoc s'ha enfadat ningú perquè t'apuntis al carro de Barcelona World o bé perquè estiguis reduint a la insignificància un partit que havia esdevingut referent de país. I ara. Només és el procés. La teva gestió al capdavant de l'Ajuntament de Terrassa, ciutat on van passar els fets, res hi té a veure. Allà, altre cop només hi has fet amics i companys. És només la crispació existent i que per cert i curiosament, això és collita meva, ja et va bé que sembli que existeix perquè sinó, et quedes sense arguments, altre cop i de nou, com cada cop que parles, i faries el ridícul. Massa vegades seguides fent el ridícul, fins i tot per a tu. L'as del ridícul, però ja et trucaré.

Jugant al solitari i fent trampes.

Tampoc cal fer tants escarafalls. I quin mal hi ha! Jo mateix, l'altre dia, pensava que hi podria participar. La crisis mana. Fins i tot hagués baixat a Barcelona si no hagués tingut feina, i hagués anat a la festa privada, és clar, de la democràcia. Unes primàries a l'estil Bollywood. Ves, pagant quatre duros podies participar de les primeres que es feien per aquí i amb una mica de sort i si trobaves la fila bona, potser encara n'arreplegaves quatre més, de duros. Perquè es veu que hi havia dues files. Una per votar el candidat. N'hi havia uns quants. Alguns d'aquells que n'hi diuen oficialistes, que si ens hem de refiar de la corda que pengen, deuen ser tant divertits com el seu cap, el del federalisme. Ara, que tots plegats fan la mateixa cara de lluç bullit. L'altra cua, potser la més interessant, la dels sobres. I no, en aquest cas no parlo dels del PP, que aquests els sobres se'ls reparteixen entre ells, no, aquests altres et donaven un sobre amb el nom d'un candidat a dins i a l'altre amb una remuneració, presumptament. Una compensació. Perquè cadascú, a casa seva fa el que vol i si hom vol muntar una festa del pijama oberta a tothom, però té por que la pubilla surti escaldada, s'assegura que el cràpula del barri no entri i per això posa doble pestell i picarols a l'escala.
Aquest cap de setmana els socialistes l'han tornat a errar. Primer fent fora la discrepància dins del partit, després fent unes primàries que no es creuen i que han de manipular, però sobretot, es van equivocar el dia que van posar aquell personatge al capdavant, perquè té tant carisma i solvència com una pedra. Captiva de la mateixa manera.

El PSC com una petita Espanya

Avui ha quedat demostrat. Avui, quan calia votar sobre un tema molt important, el PSC s'ha enrocat o més ben dit la direcció del PSC s'ha enrocat i ha demanat, exigit, que tots els seus diputats, pensessin el que pensessin, votessin no. I el més important no és el que han votat, que també, sinó la voluntat de controlar tots els vots, de votar en bloc. Com Espanya. Els socialistes no toleren les fissures, les discrepàncies, les alternatives i per tant, tothom ha d'acatar les ordres i obeir.
A l'Estat li passa el mateix. Vol una unitat d'acció uniforme, compacte, fèrria i no accepta la diferència, la diversitat. I en ambdós casos, amb els discrepants, amb els diferents, en comptes de buscar la manera d'encaixar-los dins l'estructura, d'acceptar petits moviments per tal de que tothom se senti bé i veure'ls com un enriquiment, són amenaçats amb l'expulsió, sancions, represàlies i l'infern etern.
I és que ambdós tenen molt de semblant, perquè ambdós, Estat i socialistes avorreixen la llibertat d'acció i pensament i incapaços de gestionar-ho, de seduir els discrepants, tendeixen a amenaçar per fer callar, per eliminar, per uniformitzar i d'aquesta manera estalviar-se el debat, la crítica i la reflexió. Volen enzes, xais que aixequin el dit quan l'amo xiuli i que no pensin massa, per això ja hi ha la direcció.
Per tant, aquest partit socialista, incapaç de raonar, de solucionar problemes interns, car tem la diferència, serà incapaç de gestionar la diferència de Catalunya dins d'Espanya i per això, sota el pretext de mil i una excuses, intenta retardar el moment en que se li vegi el llautó, però avui, s'ha vist la capacitat dels socialistes de defensar la diferència. Nul·la. Si no la fan a casa, al seu partit, ho faran pel país? Ho dubto.
En Navarro té massa fam de poder, de protagonisme i ara que controla, perquè el deixen que controli, el partit i ja mira cap a Madrid, aquest partit esdevindrà residual, ínfim, patètic, però sota un mandat ferri i militar i només la claca més fervent i menys valuosa, serà acceptada, perquè qui tingui criteri propi, opinió o compromís, serà anorreat.
El PSC ha mort. Visca el PSC.