Per Marràqueix

Avui ha estat un dia tranquil. Voltant per Marràqueix, per comprar records pels nens. I a més de voltar, badocar i veure la gent. I quan vas sense presses, veus moltes coses i n'imagines més.
Assegut a una botiga, he vist passar uns personatges, diria que policies de paisà, emportant-se quatre persones. Un agafat per dos homes, un altre amb un que portava una ràdio i dos més emmanillats que eren arrossegats per un que els agafava per les manilles on estaven apresats.
La cara d'uns i els altres era un poema. Uns, els polis, enfadats i renyant-los, els presos, uns amb una mirada de por esfereïdora, un altre enfadat. Tots parlant alt. A crits. Crec que deu ser habitual aquest to de veu. També una dona gran cridava a un grup de botiguers per ves a saber perquè i tot el dia, crits de reclam quan passaves. Ara, també he trobat venedors amables i discrets. D'aquells que és un plaer parlar amb ells i d'altres de cames ajudeu-me.
Semblen gent afable. En saludar-se s'agafen uns instants la mà, després es toquen el cor. Interpreto senyal d'afecte.
Avui el mercat era un riu de gent, on llengües d'arreu es barrejaven mentre marroquins apostats a les parades intentaven endevinar la nacionalitat d'aquests per arrencar-els-hi un somriure i atraure'ls al seu negoci. Amb mi l'erren un xic, no massa. Altres volent portar-te, amb un somriure a la cara i la mà estesa a punt per cobrar, on volguessis o a prop.
No ha faltat l'oferta de cannabis. Del bo deien.
De nou feia molta calor, sort que molts d'aquests carrers estan coberts i que abans de marxar, al riad, he pogut fer un bany.
Quan no tens pressa, pots agafar distància i veure la gent què fa i imaginar-te històries que potser mai podràs comprovar.
Ara, a la nit, el vol de tornada. Enrera quedaran els regateigs, els nous llocs i un país per seguir descobrint. Qui sap, potser un altre any hi torno.

Al Sàhara

Ahir vam passar per les gorges de Todra. Després de temps foradant la roca el riu ha fet un camí a través d'aquesta, quedant enclotat enmig de parets verticals. Un riu roig on se li uneixen naixements d'aigua cristal.lina. Aigua que apareix del no res i la gent fa servir per rentar-se, abeurar el bestiar, beure o banyar-se.

Més avall amb tendes senzilles, famílies senceres mengen ran de riu, protegits del sol. A mig mati ja estem per sobre dels 40°, més endavant arribarem als 45°.

Al Marroc veus molta gent en espera. Ran de carretera o bé enmig d'erms, a recer d'alguna ombra badocant. Sobretot homes. Sols o en petits grups. També jugant a futbol en camps que són poc més que dues porteries i un munt de públic.

Després de Todra vam arribar a Merzouga, on comencen les dunes del Sàhara que fa frontera amb Argèlia.

L'arribada s'esdevé després de quilòmetres de terreny erm. Un paisatge desèrtic on, sense previ avís, en un revolt trobes una ciutat i moltes construccions a mitges. Sembla estrany trobar pobles enmig d'aquest desert. Però si hi ha aigua, la vida floreix.

A Merzouga vam fer un volt amb dromedari. Es fa dificil descriure la sensació de voltar pel Sàhara. D'acord que la volta és petita, però et sents tan xic enmig d'aquelles dunes. Insignificant. Fràgil. Fora de lloc. Veus la força de la natura.

La sorra és finíssima. Agradable al tacte i calenta. Molt calenta. D'un roig intens preciós.

A la ment, caminant per les dunes, maldant per fer quatre passes mentre t'enfonses un xic, inevitablement et vénen al cap imatges de films rodats aquí, com la Mòmia. L'aigua, que bevem a litres, s'escalfa de seguida.

Al vespre va ploure un xic. Res, quatre gotes que deixaren el terra pigat, prou per no poder veure els estels. Només la lluna que rabiosa es resistia a passar desapercebuda. Després de sopar va haver-hi un concert berber. Bastant d'estar per casa.

A la nit, malgrat el cel emboirat, ha estat dificil de dormir. La calor era asfixiant. De fet, molta gent ha intentat dormir al ras. Poc però, perquè ben d'hora ens hem alçat per veure sortir el sol.

Un espectacle ben bonic. A mesura que el sol pujava, el roig de les dunes s'intensificava.

Avui, altre cop tota la colla al bus per tornar a Marràqueix, gaudint d'aquesta conducció agresiva i caòtica del país, però content d'haver estat aquí.

Ait Ben Haddou i Dadés

Quan tens poc temps, has d'escollir i aquest any, per poder veure dos indrets llunyans que tenia en ment, he preferit afegir-me amb un grup que dependre del transport públic i més aquí que les hores passen ràpid.

A les vuit, amb una colla, hem marxat cap a Ait Ben Haddou. Per arribar-hi hem creuat l'Atles, passant per un coll de 2.260 m.
L'entorn de Marràqueix és bastant pelat tot i que la proximitat del riu fa que es vegi verd. De fet tot el camí anàvem veient verd, però només calia aixecar un xic el cap, per veure els voltants pelats.

A mesura que ens hem anat enfilant, el verd ha anat desapareixent i primer el negre de pissarres i després el roig d'argiles ho ha dominat tot.
A Ait Ben Haddou només la ciutat tenia vegetació, mentre els voltants eren turons pelats. La ciutat antiga està feta d'argila i la seva espectacularitar, ha servit perquè s'hi rodessin vàries pel.lícules.

Quan hem deixat el poble ja hem entrat de ple a zona desèrtica i només petites poblacions, ran d'un curs de riu sec, tenien un poc de vegetació.
Hem anat cap a Dadés i aquí, les tonalitats ja han esdevingut totalment vermelloses, talment com un paisatge marcià. Ens hem aturat per veure unes formacions rocoses molt curioses.
Avui fem nit a prop de Dadés i demà al desert del Sàhara.

Arribar a Marràqueix

Arribar a Marràqueix al matí l'endemà de la festa del xai és garantia de trobar totes les botigues tancades, tot i que a mesura que les hores han anat avançant, els carrers s'han anat omplint i els paradistes obrint.

La impressió és que és una ciutat de colors terrossos, on la calor t'obliga a buscar ombres i amagar-te. Les olors que es flairen, es barregen, dolces olors de pastisseria ensucrada amb espècies arreu i de tant en tant, de deixalles al carrer que et fan arrufar el nas.

Aquí la gent a tothora et diu coses. Ofertes, dreceres o indrets bonics, però la majoria són un reclam per portar-te a alguna parada i piques, en algun o altre.

Les ampolles d'aigua, amb aquesta calorada, duren poc, que combinades amb el te ensucrat amb menta ajuden a fer el dia més passador.

Per dinar, he menjat el plat típic, encara que crec que arreu els plats són típics o això et diuen. Un plat de xai amb verdures i un afegitó de cous cous. Ben bo per cert, i amb descans merescut.

En acabar com ànimes amb pena a les hores de sol els turistes cerquem cafès on arrecerar-nos, per passades les hores més fortes de calor, sortir de nou a voltar.

L'indret amb més vida és la plaça Jemaâ El Fna. Micos, serps, venedors de sucs, quincalla i de tot el que puguis pensar. De fons, quan el dia s'apaga, es comencen a sentir els càntics des dels minarets, barrejant-se uns amb altres fent un batibull sonor ben peculiar.

A la nit, la plaça serà la visita obligada, a menjar en alguna terrassa gaudint de les vistes. Això si, amb aigua o un suc de fruita, que la cervesa és escassa.