Ahir vàrem anar a dormir a sota la presa de Cavallers i aquest matí, ben d'hora ens hem llevat, a quarts de sis, per anar a fer la Punta Alta ( 3.015 m.).
Des de la presa cal recular uns cent metres enrere per la pista on hi ha un trencall barrat amb una tanca.
El primer tros és una pista ample i suau que es va enfilant fent giragonses, una pista arbrada i ben verda. Ara bé, al cap de poc i indicat per un cartell que avisa de la dificultat del sender que s'enceta, hi ha el camí que puja cap als llacs de Comalesbienes.
És una pujada molt dreta, enmig d'una tartera però que a la banda dreta s'obre un corriol relliscós. L'hem pres i hem anat pujant a bon ritme. En general, per aquells que no corren, comptem que fem uns quatre cents metres de desnivell en una hora. Hem anat un xic més ràpids.
La pujada arriba fins a un collet, que s'ha de superar fent un flanqueig on hi ha unes cadenes per agafar-se.
Passat aquest el corriol segueix igual de dret però es passa per dins del bosc. El camí va un tram al costat del riu. Un riu que baixava alegre amb un vessant encara amb congestes de neu.
Un cop es deixa el bosc, el camí va passant per trams de roques grans marcat amb fites. Costa un xic de trobar el camí, perquè de fet és un cim que té tants camins com pedres hi ha.
Aquest tram de roques és ben divertit. A cada passa has d'anar vetllant per on i com poses el peu i a l'hora, mantenir l'equilibri amb el cos. A vegades creuant cames, altres fent saltirons i d'altres girant a sobre teu. De fet, en aquests trams, on cada passa es fa a poc a poc, i passes del soroll eixordador del riu que baixa al silenci absolut quan gires la muntanya, sembla com si ballessis amb aquesta. Com si fessis una dansa contínua a cada pas.
Poc després hem arribat als llacs. Per arribar-hi hem passat alguna pala de neu. Al ser d'hora, era un xic dura, però es pujava bé.
De fet dúiem piolet i grampons per si de cas però no ha calgut. Ara bé, preferim portar-ho i pensar que no calia, que no portar-ho i trobar-ho a faltar.
Els llacs, que encara estaven gelats, els hem bordejat i hem encarat ja la darrera pala cap al cim. Una altra pujada dreta, per una tartera, però que tot i haver d'anar-nos aturant per agafar aire, hem pujat força bé fins al collet.
Des d'allà hi ha una petita grimpada fins al cim. És divertida i fàcil, tot i que avui, que la pedra era un xic molla, calia estar a l'aguait.
Hem arribat al cim cap a quarts de deu. Sols. Amb unes vistes increïbles a l'entorn, del Contraix al Bessiberri, passant pel pic de Llucià i el Comoloforno.
Allà hem ganyipat tot gaudint de les vistes i després, hem desfet el camí.
Ha estat una sortida fantàstica, d'aquelles que et penses que han posat la muntanya per a tu sol. De fet només hem trobat gent quan baixàvem, potser un xic tard, la previsió era de pluja cap a les tres, i un que anava davant nostre de bon matí.
Per veure més fotos cliqueu aquí.