divendres, 29 d’octubre del 2010

Un altre lipdub

A part de ser un rècord mundial, que això potser farà que se'n parli una mica, trobo que està bé com a recull de tradicions catalanes. N'hi ha força i totes es veuen clarament, des dels diables a les sardanes, passant per les bitlles, el ball de plaça o bé el ball de bastons entre d'altres.
La cançó, la Flama d'Obrint pas, tot i que no és la que m'agrada més d'ells, sóc un incondicional Del sud, és prou significativa.
I per reblar el clau, aplegar tanta gent per una finalitat com aquesta, demostra que es va pel bon camí, que potser no som només aquells quatre gats que ens volen fer creure i que qui sap, potser s'acosta l'hora.


dijous, 28 d’octubre del 2010

Fent panellets

Avui a l'escola hem fet panellets. I ens hem embrutat les mans i se les llepaven quan el sucre sobreeixia d'aquestes, la xocolata les ennegria o el coco saltava. I amassaven com cuiners professionals, feien boles o formes psicodèliques i tastaven els ingredients. Llepant-los faltaria més. Les taules han quedat llardoses, el terra relliscós, els estris horrorosos i alguna balança s'ha trencat.
Però també ens hem rentat les mans d'entrada i hem netejat quan hem acabat, hem mesurat els ingredients, ens els hem repartit i hem pesat i trencat algun ou. A més hem parlat de la castanyada i hem somrigut fent mofa del Halloween i hem gaudit. I de nou ens hem embrutat les mans i se les han tornat a llepar i han netejat altre cop. Hem comptat amb quilograms, repartit i afegit. Hem escrit la recepta i l'hem copiat.
Avui ha estat un dia divertit. Avui hem jugat a fer de cuiners i ens hem responsabilitzat de portar els ingredients i quan algú s'ha equivocat i s'ha deixat quelcom, n'hi hem donat i ens hem emportat els panellets per coure'ls a casa i ens els repartirem i hem treballat en grup.
I tot i això, encara hi ha qui no hi veu la utilitat de fer-ne i no en fa i passa el matí llegint el llibre de text o fent una fitxa o una lectura sobre els panellets. I la classe resta neta i les balances no es trenquen i el terra està immaculat, les taules brillen i el silenci impera.
I malgrat tot, avui, nosaltres, els grans de l'escola, hem fet panellets.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Un comiat

Hi ha qui em diu que sempre parlo del passat. Que sembla que visqui al passat, i potser té raó.
Potser la raó és perquè necessito temps per pair les coses, perquè necessito temps per organitzar els meus pensaments i és clar, en la societat de l'ara, del ja, desentones si la resposta no és immediata i a més ben meditada.
Els sentiments s'han de mostrar sense que els processi el cap, el cap ha de processar ràpid, tot ha de ser directe i un, encara que pot semblar fred, d'entrada ho viu des de fora. Com un espectador. Busca allà on sempre s'ha aferrat. A la raó. Al seny. Un terreny ferm, sòlid i conegut.
És a la llarga, quan vaig paint-ho, que després vull dir o vull explicar. Però és clar, tothom ja està de tornada i és encetar una nova/vella ferida que no vols.
Aquest cop però, seré menys tardà. Ahir la Pili va morir. La sogra. Un mes després d'haver ingressat amb unes quantes sessions de quimio a les espatlles que no funcionaren i un panorama poc engrescador al davant. La cultura popular no en fa gaires elogis d'aquesta relació que s'estableix entre jove i sogra, però no deixa de ser un tòpic. Una llegenda urbana.
Totes les relacions tenen els seus més i menys, els seus acords i desacords, però el respecte porta a l'afecte i aquest a l'estima. Érem com tothom, no en dubteu, discrepàvem de moltes coses. I també que segurament al principi devia veure'm amb recel. Però no caldria sinó? No vetllareu per allò que més estimeu, no vetllareu pels vostres fills? No en voldreu el millor? Si no fos així, seríeu una excepció i potser una decepció.
I ara, amb les hores vaig veient imatges i m'entristeix. Vaig buscant moments i me'n surten molts. I d'entre tots, el que més em ve al cap, és la imatge de les seves mans, curiós, no? Unes mans senzilles, blanques amb les ungles ben retallades. Un parell d'anells, un d'or de casament i un de plata per passar el rosari, si ves, era molt creient. I les veig cuinant a les festes familiars o escrivint amb una lletra minsa i pulcre notes a tot arreu. Acaronant al Jordi o al Berenguer tendrament. També les veig com es freguen per entrar en calor o escollint un Borrego amb cert remordiment. Les veig pinçant molles, sucres pel Nadal - la Mer n'omplí la taula d'uns sucrets en forma d'arbre de Nadal xics, xics - o passant pàgines d'un llibre. Unes mans avesades a treballar, fent de mare de molt jove a uns germans desorientats i més endavant de mare i d'àvia cada dia fins que el cap hi va veure-hi clar.
Intento pensar com es deuen sentir els seus fills, com ho deuen portar, però en sóc incapaç. En sóc un negat. Les paraules poden ser dolces o punyents, però per posar-ne a certs moments, cal haver-ho viscut, cal haver-hi passat i no em veig capaç de narrar un dolor tant inhumà per bell que em quedés.
És curiós les imatges que et venen de les persones. És curiós el record que te'n quedarà. La tinc present, la veig clarament, però invariablement la mirada se'm desvia cap a aquelles mans. I em són familiars. I em són reconfortants. I me les emporto amb mi per explicar-li al Berenguer com l'acaronava, com se'l mirava, com se l'estimava.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Som afortunats

Tinc la sort que des de la classe estant puc veure Montserrat. A l'altra banda del vidre, a tocar. Molt aprop i massa lluny.
I durant el dia, en qualsevol moment la mirada se m'escapa i sempre em sorprèn. I em fa sentir bé, molt bé i molt petit, molt xic.
Qui podria restar impassible al davant de tanta bellesa?
Jo no i en sóc afortunat.
És la meva postal de cada dia i agraït com n'estic, intento transmetre aquesta passió per la natura als infants a la mínima, car tenim l'exemple al davant. I la veiem transformar-se, canviar constantment, mutar-se en mil colors.
Hi ha dies que s'amaga rere una boira espessa com un vel, d'altres només treu el nas rere una cortina de pluja, d'altres en canvi, es mostra ben emblanquinada com si hagués estat empolsinada per un pastisser gegant i sovint,ens regala una silueta orgullosa retallada sobre un fons blau. Ferint el cel, esquinçant l'horitzó, serrant l'espai.
Una muntanya única que es fa mirar, singular, esquerpa, captivadora.
Les formes amb el temps les acabes reconeixent i als noms propis coneguts els canvies per d'altres que t'inventes, que us inventeu com un joc amb els infants i el Cavall Bernat esdevé el dit acusador, la prenyada el bony apedregat i així la vas coneixent, anomenant-la, car posar nom a les coses és el primer pas per arribar a estimar-les. A fer-te-les teves i Montserrat, malgrat ser lluny i aprop alhora, també és meva, és nostra.



Des de l'aula estant...

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Allò dels pèls als ous...

Doncs la meva amiga en qüestió em va enviar el número de placa dels dos barrufets, aquells que poden fer qualsevol cosa com posar-te una bandera espanyola al cotxe, però que tenint presumpció de veracitat, és difícil de demostrar, i resulta que són de les Corts - noteu la riquesa de sinònims del mot - sent el 26374 i 26401.

Podria explicar-vos-ho jo, però què millor que ens ho acabi de narrar ella...

... els de la guàrdia civil han estat força amables, en cap moment s'han mostrat agressius ni m'han demanat de canviar d'idioma. M'ha acompanyat el meu tiet pq a casa això de presentar-se al "cuartelillo" impressiona molt (i tu sola allà et provocaran, i potser es pensen que ets terrorista...). La veritat és que quan jo he trucat per demanar si podia anar-hi abans de les 12 i abans que jo demanés res m'han dit si "era la chica con el coche con matrícula francesa" i que hi anés abans de les 12 perquè ells havien de marxar. He pensat que m'estaven esperant amb la boca ben oberta per fotre-me-la i he dit que hi aniria quan pogués, cap a les deu o sinó cap a les 12. La noia m'ha insistit que "fuera antes de las 12 porque tenían que irse". Com que a les deu no hi havia anat m'ha trucat la guàrdia civil al mòbil per veure a quina hora pensava anar-hi, que els havia dit que hi aniria a les deu. Els he dit que no, que he dit a les deu o a les 12, que és quan estava citada, i que hi aniria a les 12. M'han dit que "me esperarian por aquí". En fi..., que quan hi he anat ha estat una qüestió de tràmits, això sí, si no estava prou fitxada ara ja tinc una fitxa ben completa amb el domicili de ... , "el domicilio relacionado" de la meva mare, el color del cotxe i fins i tot el valor del meu cotxe (he estat a punt de dir-li que escrivís valor sentimental, però ell deia 1000 i jo com a molt 500, total que el meu tiet ha fet de mediador i ara condueixo un cotxe de 750 euros!!!!). El viacrucis ha continuat cap a Duanes i "impuestos especiales" on he al·legat que estava vivint aquí des de l'1 de setembre i que no coneixia aquesta llei. Res, que l'inspector ha flipat, ha posat mala cara quan ha vist que l'acta era de la guàrdia urbana i ha remugat quelcom que no he acabat d'entendre. M'ha dit que tinc 15 dies per pagar l'impost i canviar la matrícula, per demanar l'exempció de l'impost, o per vendre el cotxe, però que estic dins dels terminis legals de tot. Per tant, la guàrdia urbana em pot immmobilitzar el cotxe sense comprovar que jo estic en una situació regularitzada? No ho crec, però abans de fer res vull estar segura que puc demostrar d'alguna manera que fins abans de l'1 de setembre estava vivint al Nord...

I res més a dir...

dijous, 14 d’octubre del 2010

Buscar els pèls als ous

Hi ha una expressió nord catalana que diu això, buscar els pèls als ous, per mirar impossibles, per fer-ne un gra massa de les coses i potser per aquell punt de mala fe doncs ja se sap que als ous, de gallina, no hi ha pèls.
Doncs bé, sembla que uns de la Guàrdia Urbana de Barcelona, malauradament deurien ser o uns o altres, veient una noia sola circulant per Can Fanga en un cotxe amb matrícula francesa i adhesiu del Cat, decidiren treure pit i mostrar la seva autoritat. La noia en qüestió havia treballat a la Catalunya Nord durant anys i per això portava la matrícula francesa, i el Cat, perquè vol.
Bé doncs, com dèiem, els de blau, cofois...
- Alto aquí señorita! Perquè trobar un urbà que parli català a Barcelona és com pixar a contravent i esperar no mullar-te... difícil.
Només baixar la renyaren, sí, és així, són alliçonadors els barrufets i li digueren que això de portar el Cat era lleig, antiestètic i perillós, sobretot això, perillós. I és clar, com que per això no la podien multar - ves com ho justificarien -, varen buscar una excusa qualsevol, que si sent espanyola, ho diu el carnet d'identitat señorita... deixeu-me dir que jo en tinc un del Bon Preu, seré ciutadà econòmic?... no ho sé, però perdo el fil...
Doncs això, que hauria de portar matrícula espanyola i més fent temps que havia tornat de França - explica-li a algú que no vol escoltar i va armat que si la Catalunya nord és tal o Pasqual, si per obrir les llaunes d'escopinyes deu fer-ho a cops de cap el sagal.
Però bé, a més de la sanció o proposta de sanció, no sentint-se satisfets, varen anar més enllà. Cotxe immobilitzat i demà a passar pel germà gran, per la Guàrdia Civil, què t'has cregut? Tal com dic, demà a les dotze al "cuartelillo".
D'entrada dubto que li puguin segrestar d'aquesta manera el cotxe i més portar-lo als enciams, però encara que fos possible, seria una manera correcte de procedir? Aquesta és la tasca de la Urbana? Immobilitzar-li el cotxe perquè la matrícula és francesa i porta el cat?
Als pobles, si més no, la policia hi és per ajudar al ciutadà, no per fer el fatxenda i cohibir aquells que no pensen com ells. Són un servei públic.
Home, d'acord que la Guàrdia Urbana ha de fer unes tasques concretes. D'acord també que els civils, ara que no tenen trànsit ni ETA s'avorreixen dedicant-se tot l'any a preparar la desfilada de la Hispanitat, però és la manera correcte de procedir? No hi va haver un excés de zel? Representava un perill potencial?
No ho crec. Senzillament era una presa fàcil. Un objectiu sense dificultats.
Com diuen els espanyols "los mismos perros, pero con distintos collares".

dimecres, 13 d’octubre del 2010

En Cesk Freixas

He escoltat força cançons d'ell. El vaig "descobrir" perquè en parlava el Dani, un amic.
M'agrada molt una versió que fa d'una cançó d'en Víctor Jara i una altra de l'Ovidi, però de les seves, potser la més coneguda i enganxosa és la que n'han fet un lipdub al Kursaal de Manresa.
Tot i això, si avui en parlo és per una que m'ha sobtat gratament, aquesta que us deixo aquí.
Com deia aquell... reflexionem-hi.


dimarts, 12 d’octubre del 2010

Un article vell

Fa uns dies em varen trucar per confirmar-me que em publicaven un article a la revista Guix Infantil. Un article llargament esperat, no tant perquè l'hagués escrit feia temps, si no considerem uns mesos massa temps, sinó perquè feia anys que em rondava pel cap.
És un article diguem-ne en blanc i negre o fins i tot sèpia. Parla de quan vaig treballar a una llar d'infants i allò que hi fèiem, i malgrat el temps, malgrat els anys, crec que segueix sent molt actual. Vaja, sé del cert que a algunes escoles es porta a la pràctica.
I dic escoles perquè les llar d'infants també són això, escoles, a més del vessant assistencial tenen uns objectius pedagògics, un interès educador.
Doncs bé, és una d'aquelles espinetes que portes clavades i que amb els anys te n'oblides, tot i que de tant en tant, quan et mous, et torna a fer mal i necessites treure-la. Necessites fer net, més com un homenatge.
Fou a les beceroles de la meva tasca de mestre. Quan començava a capbussar-me en aquest món, ple de temors i il·lusions. Quan treballar era experimentar i res era impossible.
Deixeu-me dir que encara conservo una part d'aquest esperit experimentador i que la impossibilitat segueix semblant-me llunyana, tot i que a vegades ronda a prop, molt a prop.
Bé doncs, el projecte es basà en la música i malgrat totes les incerteses em sembla que fou un èxit. Tant a nivell educatiu com a nivell professional, no en va encara el recordo amb tendresa.
Allà vaig aprendre'n molt, tant dels infants com del fet educatiu i també, a base de desenganys, del món laboral, aspectes tots que m'han acompanyat al llarg dels anys.
Les llars d'infants sempre han estat la germana lletja de l'educació, la ventafocs, la menystinguda, car sembla, erròniament, que és una etapa poc important i lògicament aquesta manca de consideració es veu traslladada en tot el què comporta.
Després d'un temps i altres projectes, l'equip de mestres vàrem emprendre nous camins i portàrem els nostres anhels educatius a d'altres camps, on sembla que tot està més establert... i més encotillat.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

En Merlos és un maleducat, algú ho havia de dir

Possiblement veig les coses diferents, possiblement és modern i queda molt bé, però hi ha comentaris, hi ha mots, que crec que no caldria dir-los ni sota el paraigua d'una malentesa amistat.
Sentir-ho em va sorprendre, veure que ningú més se'n sorprenia, sinó al contrari, que se'n feia mofa, m'indignà.
No només ningú ho censurava sinó que esdevenia anècdota, broma, joc, i se'm fa difícil trobar-li aquest aire. He intentat posar-me a la pell d'ambdós, del qui gosa anomenar de tal manera a una persona i no hi trobo justificació. No trobo cap situació que em permetés fer-ho. Em cauria la cara de vergonya.
Posant-me per contra a l'altra banda, puc entendre, que no compartir, que pugui riure de la broma, si més no ho faci veure, doncs és el seu cap, però els demés, els que estan fora de l'òrbita, els mitjans, m'estranya que ningú amb seny s'alci i discrepi. Ningú ho veu fora de to, fora de lloc.
Qui ho sap, potser sóc jo que tinc la pell fina, que si bé sóc força sec amb el tracte mantinc el respecte amb tothom i certs comentaris me'ls guardo. Qui ho sap, potser estic equivocat i les relacions són això, dir-se qualsevol bajanada i somriure. Entrar en terrenys personals i blasmar l'altri sense contemplacions.
Ara, per mi, en Merlos, m'ha caigut ben avall.
Algú ho havia de dir.



dissabte, 9 d’octubre del 2010

Boletaires

Encetem la temporada. Agafem el cotxe i anem cap a l'Estany a perdre'ns pel bosc una estona i a caçar bolets. Cada revolt, cada camí, cada replà que surt de la via principal, està ocupat per un cotxe o altre. Es veu que no som els únics a qui els agrada anar a buscar bolets.
Sempre m'he definit com a rovellonaire, d'aquells a qui trobar un rovelló vermell i aromàtic compensa les hores d'anar de quatre grapes, furgant entre munts d'herba humida i molsa fresca. Tot i que potser seria al revés, qui sap si el què m'agrada és aquella flaire de bosc, la tranquil·litat que s'hi respira i la humitat que ens envolta.
Avui doncs, hem anat amb el Berenguer a caçar-ne i per sort n'hem trobat de bons. Ja estava ben tip de sentir com deia " bolet dolent, bolet dolent" doncs encara no n'havíem trobat cap de bo i es deuria pensar que aquests pares que té només el porten al bosc per veure bolets dolents i apartar-se'n.
Per fi però, n'hem trobat i un fotimer. De rovellons pocs, un parell, tampoc teníem massa temps, però de camagrocs, un bé de Déu. Un mar de bolets. Traient el seu cap rovellat, sostingut per una ferma pota taronja, envoltant arbres i matolls, uns illots esquitxaven el paisatge a l'entorn d'aquests. Passa rere passa, colònies de camagrocs ens convidaven a seure i prendre'ls.
Sembla que no són massa preuats, ja que sempre se'n troben força. Potser serà perquè és una altra filosofia de boletaire. El rovelló requereix astúcia, coneixements, sort, visió i moltes ganes de caminar, mentre que el camagroc només et demana paciència. Molta paciència. Paciència per collir-lo d'un en un, per anar destriant calmosament. Si bé per celebrar la jornada necessites només una vintena de rovellons, amb els camagrocs centenars per fer el mateix pes.
Són xics, esmunyedissos, fràgils i alhora vistosos. Per arrencar-los cal prémer-los fort al peu i estirar suaument però amb decisió, car el capell salta fàcilment, frenat per les herbes i fulles que el cobreixen. És un bolet aromàtic i vincladís.
Caçar rovellons requereix unes qualitats, caçar camagrocs unes altres. A la cuina ambdós són agraïts.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Aprenent de la nit al dia

Llegeixo al portal de notícies de TV3 que el PP balear si guanya les eleccions derogarà la llei de normalització lingüística illenca, una llei que regeix l'ús de la llengua catalana en aquelles terres. Argumenten que a més del castellà, no faltaria sinó, allà es parla el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterer, no el català, ves sinó. Per tant, seguint aquest fil argumental, no es pot donar cobertura a una llengua que no és del lloc, que és forastera.
Ho diu un tal José Ramón Bauzá, president del Pp balear fill de militars espanyols, expert en lingüística, farmacològica suposo i que fa servir arguments tan contundents per sostenir la seva tesi com que a les illes diuen tassó i no got o bé capell i no barret. Un filòleg empedreït, savi i astut que basant-se en exemples com aquest, sentencia que el mallorquí és diferent del català, una altra llengua, una altra branca del llatí. D'aquesta llengua sorgiren l'italià, el castellà, el romanès, el català... i segons ell també el mallorquí, el menorquí...
Vaja, un filó per a les notícies el sagal.
Sé del cert que no els hauria d'escoltar, que parlen perquè tenen boca i menteixen perquè respiren, però és que representa que qualsevol idea es podria defensar parlant-ne de ver, sense enganyar ni manipular, de manera intel·ligent, argumentant amb bases sòlides, però no. Agafen fonts esbiaixades i interessades, treuen frases de context, repeteixen mentides contínuament, reinventen la història i al final construeixen una teranyina que atrapa a aquells que confien en el principi d'honestedat dels càrrecs públics i de la teòrica saviesa dels representants.
La colla de la llepada de vaca al cap, jersei a les espatlles i botox als llavis, ataquen qualsevol rastre de catalanitat per afeblir els trets diferencials i de passada ho aprofiten per a desviar l'atenció dels seus draps bruts. O serà al revés?
Ara, mirant-ho fredament, els hauria d'agrair que en unes hores he passat de parlar unes poques llengües a parlar-ne un munt. Pel cap baix en compto, i segurament em descompto, una trentena, ja que a més del català, mallorquí, formenterer i altres variants o idiomes perdoneu, també puc destacar el peruà, l'argentí patagònic, el xilè andí, el castellà manxec, el castellà salamantí i una corrua sense fi de llengües totalment diferents i distants. Una torre de babel amb potes, servidor.
Serà aquesta controvèrsia perquè la majoria només parlen castellà i necessiten augmentar al seu currículum el coneixement d'idiomes i hi volen afegir els altres tres-cents idiomes de la península? No ho sé pas, però em caldran uns dies per actualitzar el currículum.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Metall preciós




Diferents abocaments on s'han buidat tubs per extreure'n el coure


Doncs sembla ser que és cert que hi ha qui roba coure... si més no els boscos en van plens... de plàstics.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Sortir a passejar

Sortim a passejar en bicicleta i ens aturen a mig camí. Pregunten al Berenguer, que amb any i set mesos va a la cadireta del darrera, a on va i li fan broma de com en va de còmode. Tothom li diu coses, tothom diu coses als infants. Després, ens creuem amb una dona que passeja uns gossos i després de deixar-nos-els tocar, ens explica com en són de manyacs.
Ja de nou a la bici fem una aturada a la botiga on, cofoi, rep un tall de pernil, li fan moxaines i li expliquen tot allò que veu. Si ens aturem al forn segur que rebrà un bastonet de pa i mil comentaris afalagadors. Abans de seguir, al bar, que a la tarda és gairebé una cafeteria, parem a prendre un cafè jo, un suc ell i sempre hi ha algú que juga o riu amb ell o li fa repetir un mot.
Disposats a arribar a una granja on hi ha xais i aviram, a una altra on hi ha cabres i cavalls, a una darrera on hi ha vaques o senzillament a voltar, ens enfilem a la bicicleta i emprenem el camí. Som aturats diverses vegades, ens pregunten on anem i un cop els diem on hem decidit anar, ens comenten qualsevol cosa d'aquell animal o tal altre.
Si ens aturem a l'hort ens deixaran tocar de tot i fins i tot, segons qui, no deixarà que marxem amb les mans buides.
Podríem passar per qualsevol lloc i segur que no marxaríem de buit, algun mot cauria, algun comentari, alguna manyagueria.
Sempre passa el mateix, quan vas amb un infant, als pobles si més no, tothom et diu quelcom, a tu i a ell i ambdós marxeu no gaire lluny, les aturades sovintegen i es fa tard, però convençuts que heu passat una tarda de profit.
Com diu aquell proverbi africà, cal tota una tribu per educar a un infant.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

M'han fet d'una secta... comercial

Doncs sí, i no fa poc. Ja fa un temps que em varen regalar una màquina Nespresso, aquella on el Clooney salvava la vida gràcies a que s'oblidava quelcom, càpsules de cafè potser? Perquè veient la dificultat de trobar les maleïdes càrregues, acabes pensant que tot ha estat un somni i quan trobes on en venen, dubtes de la quantitat que n'has de comprar i entres i surts mil vegades.
D'entrada ja em va fer pudor a socarrim això de les càpsules. És pràctic, no ho negarem, i net, sí senyor, però evidentment poc ecològic, és clar. Reciclar-ho és complicat, doncs el residu és un fantàstic adob natural recobert d'un embolcall resistent totalment aïllat de l'exterior i de difícil recuperació.
De totes maneres però, la consciència verda se'm calmà quan vaig veure força noies que duien arracades fetes amb dues càpsules aixafades i unides. Personalment no m'agraden, em recorden l'armariet on les guardo, però si n'hi podem donar un nou ús i a elles no els fa angúnia lluir-les, endavant les atxes, que per mi no serà. Només necessitem que cada dona d'aquest món, i home si ho vol, tingui un joc de quatre-centes arracades per fer net.
També sembla que això de vendre el cafè no és el negoci de la Nespresso, no. Ells deuen vendre torradores i el tema cafè deu ser un passatemps.
Molts ja ens estem tornant contrabandistes de càpsules, res de la ruta de la sal o del ferro, la ruta de les càpsules. Buscar, cercar i indagar si algú baixa a una de les grans ciutats on tenen aquelles botigues de disseny - diuen - i després encarregar, com si fossin cartrons de tabac andorrans, piles de càpsules per tenir el rebost ple a un preu d'or, però clar, és modern.
Fa temps, ja fart d'esperar el correu que no tornava amb les càpsules i tement que l'haguessin assaltat, vaig anar a una ferreteria i vaig comprar càrregues per omplir. El lot constava de les tapes, amb adhesiu al voltant per tancar i el recipient de plàstic.
Cofoi, vaig arribar a omplir-ne una, cullereta en mà, després d'haver escampat cafè per tot arreu i d'haver llençat quatre o cinc tapes perquè la pols s'enganxava a l'adhesiu. Però en vaig tenir una a punt. Tot una en mitja hora, quin èxit!
Càpsula en mà, cafetera calenta i somriure dibuixat a la cara tot pensant, senyor Nespresso, ja m'has vist prou, vaig introduir-la a l'orifici i vaig omplir una tassa. La tassa. La meva tassa.
El líquid, el beuratge, el suc del cafè... com ho diria. Era imbevible, repulsiu, ofensiu. Un caldo marronós, insípid i amb submarins negres surant, que em feu venir unes arcades d'allà el més profund.
Dies més tard, veient l'equivocació de l'estratègia, vaig cercar de botiga en botiga, demanant, preguntant a tothom. Primer allà on venien aquelles cafeteres, després a botigues de menjar, més tard als xinesos. Però és clar, si no ho tenen a una botiga de xinesos, o no existeix o no val la pena copiar-ho.
Sense èxit, vaig tornar a casa. De fe que sé que n'existeixen de locals on en venen, jo n'he tingut a les mans, us ho ben dic, però deu ser mig il·legal i només en antres infectes i obscurs, en locals insalubres i foscos, les trobarem. Ja em veig rere una porta reforçada amb espiell generós, on un goril·la esquerp, després de fitar-me de dalt a baix, em deixarà passar a una rebotiga oblidada on podré gaudir escollint els colors que vulgui, tot veient aquell espectacle meravellós.
Per si de cas però, jo ja he tret la pols de la cafetera italiana, la clàssica, fàcil i agraïda orolei que sempre espera allà, ferma i generosa per oferir-nos el cafè de sempre, menys ràpid de fer, un xic més brut de recollir, però apta per a tothom, tot esperant que s'acabi la llei seca.