Qui és l'enemic?

Hi ha institucions intocables. Hi ha organismes per sobre d'altres. Hi ha persones superiors i no parlo ara del quequejador, hemofílic i faldiller trempat de sang blava, parlo dels guardians. Dels salvadors. Dels repartidors de justícia. D'aquells de qui se suposa que en cas de necessitat, ai las! es treuen l'abric i te l'ofereixen a risc de refredar-se.
No temeu! Àvies desvalgudes, orfes desorientats, pares astorats, nens i nenes espantats, no us preocupeu, que hi ha qui vetlla per vosaltres, pel vostre bé. Res heu de témer... O sí. Ves a saber.
De xic m'inculcaren que la policia tenia per missió protegir la gent. Garantir els drets de tothom. El cel·luloide m'ho recordava, ara sí ara també. I bombardejat amb tanta dialèctica de la seguretat, amb tanta llagoteria policial, m'ho vaig creure. Ves sinó, innocència infantil. De xics som modelables, tenim esperança, som confiats. Encara no estem avesats als alts i baixos d'aquest món. Amb el temps i les històries viscudes però, aquella bona fe, aquell creure en un cos, esdevingué primer incredulitat, després escepticisme, ara desconfiança i terror.
La veritat és que són faves comptades. Titelles en mans d'altres. Mers baules d'organigrames. Els de baix, guiats pels de dalt i els de dalt, pels bancs, i punt.
La fal·làcia de l'ordre i la justícia desapareix quan apareixen els interessos econòmics i aquests guien l'acció dels dirigents i de retruc de la seva mà executora, la policia.  A València s'han excedit. A Barcelona es van excedir. Arreu, campen com volen. I ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar? Veurem qui rebrà dels seus excessos. De moment els vianants i els estudiants.
És clar que hi ha seccions, departaments i altres que potser, encara, són tal o Pasqual... però aquells goril·les que tenen enllaunats dins de furgonetes a punt per a l'assalt enfront de qualsevol indici de dissidència, d'opinió, de criteri, no són més que titelles a mans de dirigents ben peixats i amb uns objectius clars. Aixafar. Intimidar. Dominar. És cert que l'home que salta garrot en mà a enfrontar-se a xavals d'institut, no és del tot culpable de la seva acció. Ell s'allistà per això, per colpejar, intimidar, coaccionar, aterrir. Les seves virtuts o destreses no passen per altres camps i la seva major tasca, la seva vàlua i  per això el contractaren, és passar-se hores i hores en un gimnàs llòbrec, sense finestres, amb l'única companyia d'un mirall, aixecant pesos i més pesos tot delectant-se per aquelles protuberàncies que li surten al braç, aquella deformitat temuda, esbufegant, esperant el dia que orgullós, amagat rere un casc i protegit per una llei que el fa intocable, podrà perseguir a qualsevol que es posi al seu davant i colpejar-lo de manera sanadora. De manera didàctica.
La seva llei és la força. la testosterona, la ràbia. El seu cervell és lluny, en despatxos de bancs i grans empreses i ells, xaiets, forts físicament, castrats de ment, dòcils si els prometen gresca, obeeixen sense escarafalls les ordres rebudes i acaben amb tot allò que se'ls posa al davant, sigui àvia, pare, mare, nen o nena. És igual, no tenen temps ni matèria gris per discernir, per raonar. La raó l'hem de cercar més enllà.
Els goril·les fan ràbia. Són censurables. Són irritants. L'enemic però, és més lluny, movent els fils, fent anar els engranatges. Islàndia ens donà certes pistes. Guaitem-les doncs.

Mozos de cuadra, seria la traducció?

Una de les accions de protesta que portaran a terme els mossos en contra de la política de la Generalitat serà deixar d'usar la llengua catalana. Es dirigiran als ciutadans en castellà si aquests no els demanen explícitament el català. Deixant de banda que a molts probablement els simplificarà la vida, havent vist la dificultat que tenen alguns per expressar-se en català, potser caldria analitzar el significat d'aquesta mesura.

D'entrada situen la  llengua com una eina de pressió. Com una arma política, deixant entendre que no els és pròpia i que fan un esforç per usar-la, ja que d'entrada, quan protestes, em sembla que un dels primers actes que fas és deixar de fer allò que t'és un esforç primer i no en reps res a canvi en segon lloc.

Per exemple, els metges poden deixar de fer unes guàrdies excessives que no havien de fer, els mestres unes colònies que no els paguen, els controladors es posen malalts per la saturació de feina - diuen- ... En canvi els mossos deixaran d'usar la llengua del país. Com a protesta. Quins nassos! Com se'ls pot ocórrer. És com si decidís protestar afaitant-me el cap, tatuant-me una natja o bé sense tallar-me les ungles dels peus. Vaja, que estaria atacant la meva essència. Bé, a mi no se'm passaria mai pel cap atacar a un altre amb la meva identitat, amb el meu ésser. Fer servir segons què per aconseguir uns beneficis laborals desvirtua la protesta .

Què vol dir aquesta acció, que els mossos fan un esforç per a parlar en català? Que no és la seva llengua? Segurament no, vista la protesta que engeguen.

Crec que d'entre ells molts no hi estan d'acord. Molts altres potser ni s'ho han plantejat i d'altres ja els va bé aquesta polèmica perquè segur que se'n parlarà. 

Potser no n'hauríem de fer gaire cabal. Senzillament demanar-els-hi que ens parlin en catala i ja està, però tenint sempre present aquesta protesta. Tenir present que l'acte de protesta dels mossos no és un acte de protesta contra el Govern sinó contra el país. Contra Catalunya. Atacar la llengua és atacar Catalunya i si volen ser la policia respectada de Catalunya, potser haurien de respectar l'essència, la sensibilitat i els sentiments del país, perquè, i crec que parlo en nom de molts, quan ataquen la llengua no ataquen el Govern només, sinó que m'ataquen també a mi. Ens ataquen a tots. Menystenen un dels pilars del país, fent-nos prendre part en aquest conflicte i en aquest cas, malgrat pugui estar d'acord en el fons de les seves reivindicacions -també n'he patit alguna de les retallades- em poso al costat del país. Em poso al costat del català. Si he de triar, trio el català! 

Allò dels pèls als ous...

Doncs la meva amiga en qüestió em va enviar el número de placa dels dos barrufets, aquells que poden fer qualsevol cosa com posar-te una bandera espanyola al cotxe, però que tenint presumpció de veracitat, és difícil de demostrar, i resulta que són de les Corts - noteu la riquesa de sinònims del mot - sent el 26374 i 26401.

Podria explicar-vos-ho jo, però què millor que ens ho acabi de narrar ella...

... els de la guàrdia civil han estat força amables, en cap moment s'han mostrat agressius ni m'han demanat de canviar d'idioma. M'ha acompanyat el meu tiet pq a casa això de presentar-se al "cuartelillo" impressiona molt (i tu sola allà et provocaran, i potser es pensen que ets terrorista...). La veritat és que quan jo he trucat per demanar si podia anar-hi abans de les 12 i abans que jo demanés res m'han dit si "era la chica con el coche con matrícula francesa" i que hi anés abans de les 12 perquè ells havien de marxar. He pensat que m'estaven esperant amb la boca ben oberta per fotre-me-la i he dit que hi aniria quan pogués, cap a les deu o sinó cap a les 12. La noia m'ha insistit que "fuera antes de las 12 porque tenían que irse". Com que a les deu no hi havia anat m'ha trucat la guàrdia civil al mòbil per veure a quina hora pensava anar-hi, que els havia dit que hi aniria a les deu. Els he dit que no, que he dit a les deu o a les 12, que és quan estava citada, i que hi aniria a les 12. M'han dit que "me esperarian por aquí". En fi..., que quan hi he anat ha estat una qüestió de tràmits, això sí, si no estava prou fitxada ara ja tinc una fitxa ben completa amb el domicili de ... , "el domicilio relacionado" de la meva mare, el color del cotxe i fins i tot el valor del meu cotxe (he estat a punt de dir-li que escrivís valor sentimental, però ell deia 1000 i jo com a molt 500, total que el meu tiet ha fet de mediador i ara condueixo un cotxe de 750 euros!!!!). El viacrucis ha continuat cap a Duanes i "impuestos especiales" on he al·legat que estava vivint aquí des de l'1 de setembre i que no coneixia aquesta llei. Res, que l'inspector ha flipat, ha posat mala cara quan ha vist que l'acta era de la guàrdia urbana i ha remugat quelcom que no he acabat d'entendre. M'ha dit que tinc 15 dies per pagar l'impost i canviar la matrícula, per demanar l'exempció de l'impost, o per vendre el cotxe, però que estic dins dels terminis legals de tot. Per tant, la guàrdia urbana em pot immmobilitzar el cotxe sense comprovar que jo estic en una situació regularitzada? No ho crec, però abans de fer res vull estar segura que puc demostrar d'alguna manera que fins abans de l'1 de setembre estava vivint al Nord...

I res més a dir...

Buscar els pèls als ous

Hi ha una expressió nord catalana que diu això, buscar els pèls als ous, per mirar impossibles, per fer-ne un gra massa de les coses i potser per aquell punt de mala fe doncs ja se sap que als ous, de gallina, no hi ha pèls.
Doncs bé, sembla que uns de la Guàrdia Urbana de Barcelona, malauradament deurien ser o uns o altres, veient una noia sola circulant per Can Fanga en un cotxe amb matrícula francesa i adhesiu del Cat, decidiren treure pit i mostrar la seva autoritat. La noia en qüestió havia treballat a la Catalunya Nord durant anys i per això portava la matrícula francesa, i el Cat, perquè vol.
Bé doncs, com dèiem, els de blau, cofois...
- Alto aquí señorita! Perquè trobar un urbà que parli català a Barcelona és com pixar a contravent i esperar no mullar-te... difícil.
Només baixar la renyaren, sí, és així, són alliçonadors els barrufets i li digueren que això de portar el Cat era lleig, antiestètic i perillós, sobretot això, perillós. I és clar, com que per això no la podien multar - ves com ho justificarien -, varen buscar una excusa qualsevol, que si sent espanyola, ho diu el carnet d'identitat señorita... deixeu-me dir que jo en tinc un del Bon Preu, seré ciutadà econòmic?... no ho sé, però perdo el fil...
Doncs això, que hauria de portar matrícula espanyola i més fent temps que havia tornat de França - explica-li a algú que no vol escoltar i va armat que si la Catalunya nord és tal o Pasqual, si per obrir les llaunes d'escopinyes deu fer-ho a cops de cap el sagal.
Però bé, a més de la sanció o proposta de sanció, no sentint-se satisfets, varen anar més enllà. Cotxe immobilitzat i demà a passar pel germà gran, per la Guàrdia Civil, què t'has cregut? Tal com dic, demà a les dotze al "cuartelillo".
D'entrada dubto que li puguin segrestar d'aquesta manera el cotxe i més portar-lo als enciams, però encara que fos possible, seria una manera correcte de procedir? Aquesta és la tasca de la Urbana? Immobilitzar-li el cotxe perquè la matrícula és francesa i porta el cat?
Als pobles, si més no, la policia hi és per ajudar al ciutadà, no per fer el fatxenda i cohibir aquells que no pensen com ells. Són un servei públic.
Home, d'acord que la Guàrdia Urbana ha de fer unes tasques concretes. D'acord també que els civils, ara que no tenen trànsit ni ETA s'avorreixen dedicant-se tot l'any a preparar la desfilada de la Hispanitat, però és la manera correcte de procedir? No hi va haver un excés de zel? Representava un perill potencial?
No ho crec. Senzillament era una presa fàcil. Un objectiu sense dificultats.
Com diuen els espanyols "los mismos perros, pero con distintos collares".

Adéu als toreros

Avui era un d'aquells dies esperats pels que ens agraden els animals. Avui Catalunya decidia sobre la continuïtat d'un espectacle arcaic i sàdic com són les curses de braus.
Molts arguments s'han esgrimit, tant en la defensa com en l'atac a la "festa", però malgrat tota la dialèctica desplegada, malgrat tots els arguments emprats, només una cosa canviarà. Només una certesa tindrem.
A partir del 2012, a Catalunya no es mataran més animals sota el nom de l'espectacle o la cultura, és igual. La realitat és aquesta, si no és que surten amb una llei estatal, per allò de demostrar-nos que som una colònia i només podem decidir minúcies i es passen pel forro - permeteu-me l'expressió - com fan sempre, tot allò que decideix Catalunya.
Ja ens ha avisat la Camacho que no acceptaran la voluntat del poble català i mirat així, jo no en dubto gens. Preparem-nos per una ofensiva, en tots els sentits, d'atac i ofensa, cap al poble català. Suposo que tots recordareu l'atac que van rebre les Canàries quan ho prohibiren, no? És clar que no, allà ni piularen. I doncs què us penseu, per a ells sí que és una qüestió d'identitat nacional i aquí és on perilla, no mar enllà.
Ara desplegaran la seva artilleria mediàtica i propagandística i rebrem, una altra vegada, per totes bandes, perquè som això, el seu sac de boxe. Quan no guanyen per la raó, fan sevir altres arguments, sabedors que l'estat vetlla per ell mateix, sense tenir en compte la voluntat de les parts, doncs aquestes són titelles a mercè d'un ens major, d'un ens suprem.
I segurament se'n sortiran. Juguen amb les seves regles, amb les seves baralles, les tenen marcades i el crupier és d'ells. Ara, ens deixen escollir el color de la taula, si paguem tota la festa.
Però no avancem esdeveniments. Temps al temps i a gaudir de la victòria momentània. Avui, arreu se'n parla, desenes de mitjans donen a conèixer la voluntat d'aquest racó de món anomenat Catalunya, tant a l'estranger: Al jazeera, CNN, New York Times, BBC, ABC, La Razón, ... com al nostre país: Avui, e-notícies, Regió 7, el periódico, L'Indépendant....
I si bé l'alegria és en general compartida, per qui no ho serà és pel nostre president, que ja ha dit que ha votat en contra per defensar la llibertat. Però jo em pregunto. La llibertat, de qui? Llibertat de què?
Quins nassos. A sobre els que no estem d'acord amb que es mati un animal públicament com a espectacle i lentament som els que no defensem la llibertat. Seran demagogs, hipòcrites i contorsionistes dels mots.
Si estar en contra de les corrides és estar en contra de la llibertat, jo m'hi apunto.

L'última esperança

En el llibre Dolor de llengua, de l'Enric Larreula, es parla de la gent que pateix per la llengua, perquè no pot parlar la seva o la seva és menystinguda o perquè li costa poder-se expressar en la seva llengua.
Avui, després del partit de futbol on jugava la selecció estatal, m'ha passat el mateix. Dolor d'equip. I és que és molt trist haver d'estar amb un equip que no et sents teu, que no et diu res i que menys t'agrada, però és clar, si el teu no pot jugar, què has de fer?
Menys resignar-te, de tot. I per això avui m'he sentit trist, sense que m'hi anés res, sense jugar-m'hi res i sense que m'interessi ni un borrall el mundial. M'ha dolgut sentir-me així i veure'm animant a Alemanya. Sí, a Alemanya, a Paraguai, a Suïssa, a Ghana i a qui calgui, i tot per no veure a la selecció espanyola guanyar el mundial.
És veritat, se me'n fot el mundial, però és superior a mi les ganes de veure que la selecció aquesta, plena de catalans que després besaran la senyera, encaixi una golejada d'escàndol, que els facin fora del mundial i que es lesionin tots.
Què hi farem però, mentre no pugui animar la meva selecció, seguiré patint cada cop que guanyi l'espanyola i ja ho sé, és trist direu, però no hi puc fer res més. És superior a mi.
Ja em deia algú que era molt trist no poder gaudir d'un esport tot animant a la teva selecció, però és el què ens ha tocat viure i mentre no en tingui, bé, mentre no la deixin jugar, diré aquella bestiesa per complaure'm, que en tinc moltes, totes les que juguin contra Espanya.
Així doncs, confiem amb Holanda, perquè sinó, serà insuportable veure com fatxendegen barroerament.

Què hi fa aquesta gent.

El dijous passat anava com sempre a l'hora a treballar. Tot i això, per tal d'esgarrapar temps, vaig prendre l'autopista, per allò de sortir uns minuts més tard de casa i anar més tranquil.
Ja a Sant Vicenç, abans d'arribar al peatge, hi havia un control de la Guàrdia Civil. La veritat és que m'esperava que em paressin, compleixo tots els requisits. Porto el cabell força llarg, barba insultantment caòtica, cotxe vell i és clar, a la matrícula no m'hi manca el CAT.Dit i fet.
- Detenga el coche en bateria, por favor.
Ja està! Ara a justificar el sou d'un servidor.
Papers amunt i avall i que si està prohibit tunejar... sí, tunejar la matrícula, i pitos i flautes.
Realment faig mala ganya, no ho negaré, no en va vuit unitats dels enciams estaven per allà vetllant que un servidor no marxés escampant el missatge del Cat arreu o els mirés malament.A més a més, sembla ser que tothom està molt interessat en la meva vida, que si on vaig, d'on vinc... i com que un ja ha voltat força i a vegades oblida, fa com el Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí, que d'on sóc o on visc o d'on vinc?
I lògicament a aquella hora no és hora per divagar i un, dos, tres, responda otra vez... a explicar que si un dia vaig néixer a Castellar, que si vaig anar a no sé on, que si el carnet no està actualitzat, que si naps i cols, i amb això que el temps passa i cal trucar a la feina.

Aleshores un de forçut, un armari, perquè si alguna cosa tenen és que els seus braços són com les meves cames, em convida a aturar el mòbil, però clar, tampoc li fa gràcia que li digui que cal que truqui a la feina en "patuès".
Vaja, que fou un dia d'aquells que veus que no faràs gaires amics. A més a més, quan simpàticament em diu d'arrencar l'adhesiu del Cat de la matrícula, no menys simpàticament declino l'oferiment i per tant, em regalen una recepta d'uns cent eurets i a sobre encara espera que li doni les gràcies tot signant. Per cert, que tot i ser la Guàrdia Civil, la recepta era amb formularis del Servei Català??? de Trànsit.
Però això sí, fan la seva feina i sobretot, vigilen l'ordre constitucional.
Aquest cop però, m'he estalviat més estona, perquè també n'aprenc. El comentari que li vaig fer fa un temps a un Guàrdia Civil, just quan em paraven, de si hi havia hagut algun atemptat, no li vaig dir. Ofès, el policia d'aleshores em va dir, que no, que para esto vigilamos, para que no haya.
Ara, realment n'hi havia hagut un feia poc... quina vigilància, no?