Darrer dia, a Dakar

Després de passar tota la nit en un ferri un xic mogut, cap a quarts de 6 vam arribar a Dakar. I què fotem tan d'hora?

Al costat del port hi ha l'estació de trens. Vàrem anar allà a veure l'edifici, que l'aconsellen visitar. De fet, viatjar al Senegal és més per conèixer gent, costums i conviure amb ells que no pas per les mostres arquitectòniques. Dakar, encara. La resta de pobles a on hem anat, a part d'alguna mesquita ben bonica, que tampoc pots acabar de visitar, vàrem centrar-nos més en mercats i altres llocs així. A viure i veure l'ambient. 

Vàrem agafar un taxi i vàrem anar a veure l'estàtua de la Renaixença africana. Abans però, vàrem anar a esmorzar i a mirar quatre detalls. Es ua estàtua enorme, situada dalt d'un turó des d'on es veu bé Dakar. 

Després de voltar-la, vàrem anar a visitar un mercat, el de Kermel. 

Aquest mercat estava organitzat en forma de cercles concèntrics. Al més interior el peix, l'anella següent, la carn, l'altra, la verdura i més exterior, complements. És un mercat molt bonic.

Després d'això vam anar a dinar a un bufet lliure. Allà vàrem poder tastar diferents plats que havíem vist durant el camí i en acabat, cap a l'aeroport. L'experiència de l'arribada, amb aquelles cues eternes, ens van fer decidir anar-hi d'hora. Ara bé, aquest cop, vam passar tots els controls força ràpid i per tant, ens vam esperar força a l'aeroport. 

El dissabte, a les tres de la matinada, aterràvem a Barcelona, amb un regust dolç a la boca pel gran país que hem visitat. Un país acollidor, ordenat dins del caos, sorprenent, variat, obert, calurós, poc amant de les regles... Un país a on et sents bé i segur. 

Visita al parc de Dindefelo

Aquest matí ens hem llevat amb el cel enterbolit. El Seydou ens ha avisat, segurament haureu d'esmorzar a dins de la cabana... i dit i fet, cinc minuts després ha començat a ploure. Una pluja fina i constant, empesa per ràfegues de vent. Per sort, la pluja ha refrescat l'ambient. 

Quan ha parat hem sortit amb moto cap al salt d'aigua de Dindofello. Avui sí que han agafat casc, terra moll, seguretat primer. Un pel conductor de la meva moto i un que ha agafat la Gise. Un 50 % de seguretat. Bé, per sort no hem hagut de provar-los. 

Hem anat per corriols enfangats, on la moto derrapava de tant en tant tot i anar a poc a poc i hem creuat tres torrents un xic crescuts. Després de fer uns 25 km, que se'ns han fet llargs, sort del paisatge que és preciós, i de creuar un parell de poblats, hem arribat a l'entrada del parc. 

Des d'allà hem caminat una mitja hora per un camí planer fins a arribar al salt. Pel camí hem vist un camaleó, que avançava lentament, com fent una dansa i mirant enrere als curiosos que l'empaitàvem càmera en mà i més endavant un milpeus gegant africà. Diuen que pot fer fins a 30 cm i té entre 200 i 400 potes, tot i que no les he comptat, ja que em descomptava perquè no s'estava quiet.  

El salt és molt bonic i convidava a banayar-nos-hi, però des del centre de medicina tropical ens van posar la por al cos, per un paràsit que hi ha, i hem decidit no remullar-nos. Per sort no feia pas calor. Fa uns 115 m. d'alçada i s'aigua cau tot remullant una paret rocosa vertical. 

Després de fer algunes fotos, hem tornat. A l'entrada del parc hem trobat uns infants descalços jugant a futbol i hem fet quatre xuts amb ells. 

Més tard hem tornat cap a Ibel, on hem dinat un plat de pasta amb ceba caramelitzada i carn. 

En acabar ha arribat l'amiga de la dona del Seydou, que deu ser la padrina, amb tot de regals. El pati s'ha omplert de dones i ella al mig, ha obert una gran maleta i ha anat traient tot de regals que deixava a una carifa que han portat. Els ha anat comptant en veu alta. Teles, bolquers, sabons... i en acabar, ha donat diners a l'home de la casa, que després aquest ha donat a la seva dona un cop els ha ensenyat a tothom i l'amiga s'ha posat a ballar ben feliç. 

Més endavant hem marxat i hem anat a Kedougou amb taxi a comprar al mercat. La idea era comprar teles i també unes aquarel·les pels fills del Seydou, ja que els vam veure ben contents pintant, però no n'hem trobat. De totes maneres, la Gise ha comprat uns detalls pels infants, assessorada pel Seydou. 

A la nit, després de sopar, el Seydou ha tret un televisor, que ha posat a l'entrada d'una cabana i han vingut diferents veïns a mirar-la. Han mirat notícies i al final han posat clips musicals. 

Al País Bassari

Quan hem arribat a Ibel, el Seydou ens ha donat el sopar. En un bol ben gran metàl·lic, hi havia una espècie de sèmola i el Seydou hi abocava la salsa. Aquesta estava feta bullint fessols. Tots hem anat menjant del bol que estava al mig nostre, al terra.

Després hem anat a la cabana a dormir. Una cabana petita, de pedra i sostre de palla, circular, d'uns  tres metres de diàmetre, amb un llit amb mosquitera, el ventilador i una cadira com a únic mobiliari. Molt acollidora i neta. 

Al matí, a les 8 hem esmorzat. Abans però, ens hem dutxat. La dutxa i el lavabo estan a una barraca al costat de la cabana. La dutxa és un forat al terra, mentre que per mànega tens una galleda i un potet. Al costat hi ha el lavabo, que és un vàter turc. El sostre d'aquests està fet amb una xapa metàl·lica. Un espai auster, però net. 

Hem anat amb el Seydou fins al forn i hem voltat un xic per Ibel. Més tard, li hem donat el que portàvem. Quan vam parlar amb ell, ens va demanar, que si era possible, que portéssim coses per l'escola; llapis, llibretes, colors... El Seydou és una persona molt dinàmica, preocupada per la seva comunitat. Tant aviat fa una campanya de sensibilització pel medi ambient, posant contenidors per recollir els plàstics, com en fa una altra per aconseguir menjar pels infants més vulnerables, aconseguint llet per aquests o estris escolars. 

Després d'esmorzar hem anat amb moto fins a peu de muntanya, al camí del poble d'Iwol. Una moto pel Seydou i jo, l'altra per la Gise i un altre xicot, el Yaya. Hem fet la pujada per un corriol costerut fins al poblat.

El poble estava gairebé buit, ja que la gent és als camps de dia. Uns camps verds, esquitxats per un munt de pedres. El poble, situat al coll de la muntanya, és un conjunt de cabanes apinyades, connectades per caminets de terra i envoltades de verd. Hem passejat per aquest i hem vist algunes persones. Hi havia unes dones que feien cervesa de mill. En un bidó gran, sobre troncs que cremaven, feien aquest beuratge. El Seydou anava parlant amb tothom.

A un costat del poble hi ha un baobab enorme, l'arbre sagrat, on ens ha explicat l'origen del poble bedick. 

Després hem tornat a Ibel on hem dinat arròs acompanyat de ceba caramelitzada i pollastre. El bol era al mig i vuit persones al voltant. Els senegalesos, menjant amb la mà dreta, els europeus, amb cullera. Una imatge ben bonica.

Una estona després d'haver dinat, hem anat a veure un casament d'uns joves del poble, on ens han convidat. Tothom vestit de manera acolorida, feliç, enjoiats... Vaja, de vint-i-un botons. I l'estona que hi hem estat, la música sonava a tot drap i la gent ballant i fent fotos a la núvia. Al mig, durant una estona, hi havia un noi amb un feix de llenya al cap, envoltat de tothom, que l'aplaudia i li feia fotos. Hi hem estat una estona mentre es ballava. 

Més tard, hem anat cap a Anjel. Un tram amb moto, la pujada fins el poblat, a peu. Un poblat similar al del matí, tot i que aquest està enmig de rocs enormes, al capdemunt d'una cinglera i tornant, hem parat per veure l'escola des de fora, ja que ara estan de vacances.

A la nit hem sopat un entrepà de truita amb ceba i cap a llegir una estona i dormir. De fet tenen llum des del migdia fins a l'una de la nit i cal aprofitar aquesta estona per carregar mòbils i refrescar-se amb el ventilador, ja que després, tal com ha vingut, marxa. 

Abans de dormir però, la Gise ha tret les aquarel·les. Quan els fills del Seydou ho han vist, se'ls ha il·luminat la cara, sobretot quan ho han provat. La Fatou i el Mamadou han estat allà dibuixant ben feliços. 

Al parc Niokolo- Koba

Al matí, ens hem llevat d'hora i hem esmorzat una mena de barrejat amb ceba i carn, tot regat amb un cafè instantani. Després hem pres el taxi i hem anat cap al parc nacional de Niokolo-Koba. Allà ens esperava el guia. Per entrar al parc cal anar amb 4x4 i guia. Hem entrat dins del parc uns 35 km, fins a un hotel. Pel camí hem vist força animals; mangostes, esquirols, iguanes, impales, antílops aquàtics, porcs salvatges, babuins, el mico vervet, búfals... Això sí, dispersos i en grups petits. 

Després de la visita al parc hem anat cap a Kedougou. Ens hem esperat fora del parc una estona, unes tres hores, fins que ha arribat el Seydou. Hem estat amb els guies, que ens han convidat a un te. Aquest el fan amb un braser petit, mentre xerren, als seus peus i se'l van repartint. 

Quan ha arribat el Seydou hem marxat amb un set places, aquest cop només hi anàvem 5 persones. El viatge ha estat bé, fins i tot hem parat a fer fotos d'uns babuins que hi havia a ran de carretera. 

Bé, fins que en fer-se fosc i a punt d'arribar, ha començat a ploure. A darrere em queia aigua pels diferents forats del sostre. El vidre de davant, esquerdat del tot, semblava que no ajudava a veure-hi al conductor, més quan s'ha entelat i uns neteja parabrises mediocres intentaven treure una aigua generosa. Des de darrere no vèiem pas els límits d'una carretera gens il·luminada, però el conductor, només ha afluixat un xic i ha seguit com si res. Feia respecte, per dir-ne d'alguna manera. Hem arribat bé a Kedougou, on hem pogut treure diners al banc, ja que només a les grans ciutats hi ha caixers i enlloc es pot pagar amb targeta. Després ja hem marxat cap a Ibel, la nostra estada al País Bassari, però això necessita una explicació a part. Un nou començament.

Arribada al Senegal

Fa un parell de setmanes que vàrem anar al Senegal, a Dakar. L'arribada ja ens va deixar clar que aquí es va a un altre ritme. Per passar el control de passaports, paciència, que fem la feina, però al nostre ritme. Després, més cues per comprar la targeta SIM i ja amb tot fet, vàrem prendre un taxi fins a l'allotjament, a una hora de camí. Un lloc bonic, no massa net, amb uns amfitrions amables i alguna panerola a la dutxa. Instal·lats, vàrem anar a sopar. Una pizza a un local proper. 

L'endemà va començar la veritable aventura, vam agafar un Set places per anar a Kaolack. Un set places és un cotxe en essència, que manté l'esquelet i el motor, la resta és opcional. Allà s'hi encabeixen set persones, infants a part. Aquests no computen. Els cotxes s'esperen a l'estació i quan s'omplen, surten. Pots esperar-te des de 5 minuts a tres hores, com ens ha passat algun cop. Per arribar vam recórrer un tros de ciutat, veient com és aquesta. Els carrers principals asfaltats i la resta, al barri on estàvem, de terra. A tocar de la carretera botigues fetes amb xapes metàl·liques, fustes o plàstics on pots comprar, des de menjar a robes o bé que et reparin el cotxe o et venguin llenya. Enmig, voltant alienes al xivarri, cabres menjant el que troben. També alguna cabra morta pel carrer. 

El viatge fins a Kaloack va durar poc més de tres hores, embotits al darrere de tot del cotxe, sense poder baixar finestres i amb el cap tocant a un sostre que penjava. I malgrat tot, tampoc va ser un drama. La paciència allà és infinita i se t'encomana. Quan vam arribar a Kaloack ens va deixar al costat de la carretera, on teníem l'allotjament. 

Aquest estava prou bé, amb aire i tot. Vam sortir a buscar menjar. Hi ha un Auchan, l'Alcampo que diuen aquí i hem pogut fer un entrepà. Una de les coses que hem tingut més cura és amb el menjar i l'aigua, davant del dubte, esperar a trobar un lloc millor.  

Després vam anar al centre, on hi ha una mesquita. La més bonica de la ciutat. Volíem veure el pati exterior, però només acostar-nos-hi, com que anàvem amb roba curta, va començar a sortir gent d'arreu, a dir-nos que marxéssim. De l'exterior. Res doncs, hem marxat i hem voltat per un mercat cobert. Un laberint de carrers ple de botigues i gent estirada a dins esperant els clients. El terra polseguós, amb algun toll. Les olors, intenses. Fortes i penetrants. Més tard hem tornat i hem anat a sopar. 

De bon matí, hem anat a agafar un set places. Aquest estava pitjor que l'anterior, més atrotinat. El viatge fins a Tambacounda ha estat d'unes quatre hores, amb parada per canviar una roda, comprar menjar... De fet, al voral, es veuen molts trossos de rodes que han petat i pel camí, paradetes de reparació de pneunmàtics. Ara, aquestes funcionen bàsicament amb la perícia de l'operari, perquè d'eines, ben poques. De màquina, cap. 

Al lloc on havíem de dormir, enmig de carrers de terra, edificis a mig fer, botigues de les típiques i brossa arreu, ens hem trobat un edifici aïllat i sense ningú a dins. De fet no semblava un lloc per acollir gent i hem anat a buscar un altre lloc. Hem anat a un hotel i parlant amb el vigilant, veient que aquell era massa per a nosaltres, ens ha enviat a un altre que estava prou bé. Si una cosa és certa al Senegal, és que tothom té contactes i tothom et vol ajudar. Així, sense demanar-te res a canvi. Si et veuen perdut, desorientat... se t'acosten i t'ofereixen un cop de mà. Tot té solució. 

Després d'instal·lar-nos hem anat a fer un dinar-berenar-sopar. Un bon àpat a un restaurant local. Un plat combinat, amb patates, pollastre i aquella ceba caramelitzada que posen i sovint és picant. 

I l'endemà, hem marxat cap al parc natural de Niokolo-Koba.