Del carnet d'identitat

Avui, perquè encara que som república i fem república necessitem el carnet de l'Estat veí per viatjar, però res, que són divuit mesos i ja ho tenim a tocar, he anat a renovar el carnet d'identitat del meu fill. Per si de cas. Per si allò que ja tenim aquí s'allarga i volem conèixer món. Als visats posaré el que cregui, però encara em caldrà mostrar el plàstic aquell i aguantar els tabarnesos del què posa al teu carnet. Sí, que caduca no sé quan, però de moment, el faig servir i no m'atabaleu.
Bé, com deia, en anar a fer-lo, hi ha hagut una imatge que m'ha colpit. No parlo dels murals que tenen en aquella sala, de joves uniformats somrient i mostrant-se postissament afables i disposats a  ajudar, i ara, sinó els records i sentiments que se m'han desvetllat en creuar la porta.
Allà, una agent uniformada impecablement, ben armada, ens ha rebut. Mentre ella, en un espanyol perfecte i educat em demanava què volia i jo responia en un català igual de curós i cordial que tenia cita, sembla que aquí no hi ha el conflicte lingüístic que s'inventen els taronges o està latent, a la ment m'han vingut les càrregues policials del primer d'octubre.
També aquelles imatges d'uns energúmens en un autocar tot cantant un "a por ellos" i finalment una colla de sàpatres al peu d'un vaixell, no sé si el patètic Piolín o un altre, fent-se la foto al final de la jornada de repressió.
La meva expressió segur que ha mutat. He estat incapaç de fer cap tipus de salutació o gest cordial, ja que en el fons he pensat que avui, la seva afabilitat era només postissa,  doncs un any enrere, per votar, volien obrir-nos el cap, espantar-nos, acabar amb nosaltres i anihilar-nos i això, per més policia que siguis, t'hauria de fer caure la cara de vergonya. No crec que una persona pugui un dia atonyinar o animar a companys que atonyinen a votants i l'endemà rebre't amb un somriure d'orella a orella.  És fals, cínic.
Segurament poc a poc aniran sortint sentències i veus explicant la bestialitat d'aquell dia, d'aquell mes, d'aquell any, d'aquest Estat, qüestionant l'operatiu, qüestionant l'Estat, però també com tot el que passa a l'Estat, la banca guanya i excepte un arronssament d'espatlles o una disculpa forçada, res no passarà i se'n sortirant amb la seva. 
Dissabte ja ho vam veure al FAQS, on vam sentir com uns convidats explicaven les tortures que havien patit anys enrere i com, ja fos un periodista de "Okdiario" o una de "La Vanguardia", relativitzaven i fins i tot qüestionaven el relat. Un, allò de si ha passat per quelcom serà i l'altre, no m'ho acabo de creure i així, l'Estat va fent i els mitjans ho venen, mentre nosaltres anem fent paelles, figuretes o bé piulades irades.
Avui, en veure aquell uniforme, he pensat en el meu avi republicà.

Homenatge a Lledoners

Avui he anat a Lledoners. Quan vaig veure l'espectacle d'exaltació espanyolista que es preparava a Barcelona per recordar les víctimes del 17 d'agost de l'any passat, vaig tenir clar que no hi participaria. Perquè es veia clar que era una oda a l'espanyolisme. Una visita de forasters per penjar-se unes medalles que no es mereixen, ans al contrari tenint en compte la relació del cervell dels atemptats i l'Estat, per tant, he decidit anar aquesta tarda a Lledoners.
D'una banda per tenir un record per a les víctimes, sí, perquè hi ha unes víctimes innocents que han patit una tragèdia i de l'altra, per a mostrar el meu respecte a aquell que va dirigir tot l'operatiu que va acabar amb els terroristes i que ara, injustament, és a la presó. Possiblement més per la feina ben feta aleshores que per res més. Qui sap si va escapçar l'objectiu d'un atac de falsa bandera.
Allà, sota la pluja, entre centenars o potser de milers de persones d'arreu de Catalunya, de totes les edats i condicions, de nou he vist la determinació d'un poble, representada amb la màxima expressió amb l'ADF, un grup de persones que defensa el territori dels incendis, que se l'estima i en té cura, capaç de jugar-s'ho tot pel territori, pel país.
També m'he trobat un altre personatge que segur que d'aquí uns anys, perquè mai som de valorar la feina d'uns fins que ja no hi són, serà recordat per la seva gran feina per a la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord, en Joan Pere Le Bihan. Molta gent segurament ni el coneix, Ni li sona. Potser ni coneix la Bressola, una associació que promou escoles que treballen en la immersió al català allà, a l'Estat francès.

Ell va ser un dels primers mestres de les bressoles i amb el temps, esdevingué el seu director general. Va treballar per tal de consolidar un model de qualitat que fes la llengua atractiva i a partir d'aquí, créixer l'ús d'aquesta. A l'inici potser eren 12 infants, ara ja en són més de mil i la demanda creix.
Fa uns anys que es va jubilar, però lluny de restar passiu, és un home inquiet, segueix treballant pel país ara i aquí, a aquesta banda dels Pirineus, ja sigui lluitant per la Independència, ja sigui batallant per la llengua.
Avui, a Lledoners, he vist i tinc clar, que ens podran fer mal, molt mal, però la determinació del poble català, farà que tard o d'hora siguem un país independent, com Cuba, Argentina o les Filipines.

Jo, no posaria la creu

Fa uns mesos que van fer saltar la creu de terme i així ho explicava. Al principi, quan passava per davant i veia que no hi era, pensava que caldria que es posés de nou. Que ja que s'havia trobat, tornés a alçar-se a sobre la columna, per allò de tenir cura del patrimoni, però poc a poc, he anat canviant de parer i més veient l'augment de les agressions feixistes que es donen arreu, Sant Joan de Vilatorrada, Oló, Artés... Bàsicament perquè no crec que s'hagi de posar i ja està, com si res no hagués passat, sinó que pot servir per ensenyar-nos coses. Per parlar en un futur d'allò a què ens hem enfrontat. Per fer-nos recordar. Que no hi sigui, també és part de la història del país.
Potser estaria més bé que en comptes d'arranjar-la, s'hi posés quelcom que recordés perquè no hi és, tipus plafó o placa, i guardar la creu, que també és cert que és un símbol d'una època passada, i explicar la trajectòria d'aquesta, que de fet serà un bocí del viscut al poble i ens ajudarà a entendre on som.
Sé que s'acabarà posant, tenim tendència a maquillar la realitat i amagar certes coses desagradables, però potser, per un cop, estaria bé que la columna malmesa i escapçada, servís per recordar la intolerància, la gent agressiva, organitzada i ignorant, que tenen el suport de l'Estat que els veu com a aliats seus i campa tranquil·lament. Vaja, que la columna mutilada fes de mirall d'un Estat capaç d'empresonar aquells que pensen diferent i permeten votar als seus ciutadans mentre atia els agressors.

Un bon cop de peu

No sóc pas violent. De fet, a l'equip de futbol on jugava, feien broma de la manera que intentava resoldre les situacions de tensió o com parlava amb l'àrbitre. Sobretot quan estava enfadat, perquè no em sortia d'esverar-me en excés o malparlar. De fet mai m'ha agradat ni alçar la veu, ni caure en l'insult barroer, menys, per descomptat, l'agressió física. Sempre he intentat raonar i enraonar. Tot i això, recordo un partit, on un dels jugadors contraris va començar a insultar, des del camp estant, a la gent que ens havia vingut a veure. Sobretot família. Als de fora, i també als jugadors de dins. Insults, provocacions, encaraments, comentaris grollers, despectius, amb gesticulacions obscenes. I això durant més d'una part. Una rere l'altra. Sense que vingués a tomb, només per descentrar. Per humiliar.
Mai sabré perquè ho vaig fer. Mai me n'he sentit orgullós, però a la segona part, fart i amb el cap ben ple, en una jugada, quan marxava del nostre camp, vaig colpejar-li els peus. Desequilibrant-lo. No va arribar a caure. Senzillament, un cop sense pilota quan marxava i seguia insultant.
En aquell moment vaig pensar de tot. Primer que m'havia equivocat. Després que, havent vist el tarannà d'aquell noi, allò acabaria malament. Ens encaràrem. Res. Aguantant la mirada. I només li vaig deixar un, em sembla que ja n'hi ha prou. La seva reacció, em va sorprendre. De fet es va disculpar i va argumentar que només ho feia per provocar, però que no volia ofendre. I ara!
Mai més ho vaig tornar a fer. Crec que difícilment ho faria. En alguns camps recordo que hi havia braços del públic que m'encalçaven des de la banda per colpejar-me, senzillament per aturar la jugada, però ni se'm va passar pel cap fer res. Només deixar la pilota i un ja us ho fareu. Només és futbol.
Aquell dia però, vaig dir prou. Vaig empipar-me. I de fet, ara, amb els anys i el record d'aquell estirabot ben viu, veig que és el que ens cal com a país. Un cop de peu. Un prou s'ha acabat. Perquè com aquell bocamoll que es va desactivar quan es va trobar algú que li plantava cara, l'Estat necessita això. Algú que digui fins aquí hem arribat. Algú com a col·lectiu, perquè veig, m'ensumo, percebo que el sentiment d'afartament que tenim molts, acabarà també amb un cop de peu, metafòricament és clar. Farts que ens insultin, trepitgin o intentin humiliar i només és qüestió de temps, que el pinxo acabi acotant el cap. I sinó, temps al temps.

Fins als nassos

Estic encès. Emprenyat. Indignat. Fastiguejat. Fart.

Vaig néixer quan encara els Guàrdies civils tenien casernes als pobles. Quan en passar davant d'ells, perquè sempre estaven al mig dels pobles o te'ls trobaves arreu, temies si t'aturarien o no perquè no els agradava la teva presència i només per fotre't, et farien quatre preguntes perquè haguessis de patir, per parlar una llengua que no era la teva i demanar-te amb un somriure cruel uns papers que no t'haguessis descuidat. Perquè volien. Perquè podien. I mai sabies què passaria després. Perquè estaven emprenyats per haver d'estar lluny de casa, en un lloc on no els volien. I sembla que tornem al cap del carrer. Altre cop sota l'amenaça de l'aleatorietat. Bé, aleatorietat dins d'un conjunt. Quansevol que vulgui la independència, és sospitós. És perniciós. De fet per a l'Estat ho és i per això ataca aquells que somien un futur diferent. Saltant-se la democràcia. La justícia. I per això tenim presos polítics i polítics exiliats. Tan de bo, l'empenta d'avui, ens porti finalment a la República i deixem enrere aquesta broma de mal gust anomenada Espanya. 

Atacs per totes bandes

Rebem atacs per totes bandes. L'escola és qüestionada un i altre cop per motius polítics, per interessos partidistes que res tenen a veure amb les necessitats i el benestar dels infants.
La llibertat d'expressió està sota mínims. És cert que el raper feia lletres poc decoroses. És cert que hi ha moltes maneres de dir les coses i encara que deia veritats com temples i les formes el perdien, el condemnen no per com ho deia sinó pel que deia. Per ofendre aquell que ha ofès un estat, per qüestions de faldilles, matar a son germà, anar de caceres mentre aquí alguns no podien anar ni al supermercat i altres històries. Ofèn la veritat. Ofèn que es qüestioni una institució caduca, construïda sobre el franquisme i obsoleta, que només serveix per garantir els interessos d'alguns.
Uns juristes es veuen amb cor d'alliçonar la segona autoritat del país per posar sobre la taula que tenim presos polítics. Perquè estan a la presó pel que pensen, pel que són i no els persegueixen a Ginebra o Bèlgica perquè allà no poden usar la justícia al seu plaer. Diguem-ho clar. Són a la presó perquè incomoden, perquè no estan assimilats per l'estat. I d'altres paguen fiances com a represàlies per fer la feina ben feta i deixar Guàrdies civils i policia nacional a l'alçada del betum per la feina feta amb el tema de l'atemptat de Barcelona.
Presionen federacions perquè ataquin un entrenador de renom internacional per lluir un llaç groc. Per mostrar la seva solidaritat amb els presos polítics.
Estem en hores baixes. En hores obscures. Tenim un país governat, o si més no intentat governar des de fora, per un partit que a Catalunya és anecdòtic però que atia qualsevol situació per amagar la seva corrupció, els seus judicis i des de l'Estat s'aplaudeix, de manera nècia i irresposable un govern que els omple la boca de pàtria mentre els buida les butxaques. Aquesta setmana s'ha parlat més de la lletra a un himne, compost per una persona que marxa fora de l'Estat per no pagar els impostos en aquest, abans que del cas Gurtel. Maregen la perdiu i ens fan servir de caps de turc per tapar les seves misèries. Diferents estudis constaten que la credulitat d'aquest país, així com la seva afinitat política va molt en consonància amb els estudis, amb el coneixement i per tant, acabant amb un s'aconsegueix l'altre.
No és un error la taxa d'abandonament escolar, del fracàs, és una estratègia ben pensada per poder mantenir els privilegis d'uns a costa d'uns altres, usant la unitat de l'estat com a excusa per retallar drets i llibertats.
Fa temps que abans d'escriure una piulada o de publicar un article t'ho has de pensar dues vegades, no pel que dius, sinó pel que pensaran o volen pensar que dius i així anem, que anem perdent la batalla i aconsegueixen que tinguem por, que temem per no fer res.
Vivim èpoques obscures, un impàs en la República fins que es consolidi.
Per cert, jo, de vosaltres no seguiria aquest enllaç, ho he trobat per Internet, per tant deu ser lícit però les lletres potser són poc curoses.

Españistán!

Fa un any, uns joves, possiblement tots ells passats de voltes per massa beguda, van barallar-se amb uns policies ( de paisà? ) en un bar de matinada. De resultes, porten més d'un any a la presó ja que els van acusar de terrorisme.
Uns titellaires empresonats per fer una sàtira política, més o menys reeixida, també van passar per la presó.
Uns dirigents d'associacions sobiranistes, detinguts i empresonats per, segons diuen, incitar a la violència. Ara també diuen que n'és la prova les manifestacions populars, pacífiques, multitudinàries i endreçades de l'onze de setembre.
Uns professors d'un institut, imputats per delictes d'odi per parlar a l'aula sobre l'u d'octubre en un institut on hi havia fills de guàrdies civils. Parlar del que havia passat i tothom havia vist.
Uns polítics empresonats per permetre votar.
Uns altres polítics amenaçats amb la presó per confegir llistes electorals.
I així podríem anar desgranant els atacs a la llibertat d'expressió. Al dret a expressar l'opinió o bé la manipulació de certs fets, més o menys afortunats, per poder processar de manera exagerada aquells que els incomoden.
Mentre, un rei que ningú no ha votat, que viu a cos seu i que pontifica i alliçona sobre qüestions que desconeix, com els capellans sobre el matrimoni, van afegint crispació a la situació sense aturar-se. Estaria bé recordar l'origen franquista de la monarquia, per si ajuda a situar les coses al seu lloc.
La darrera dos regidors de la CUP de Reus detinguts per delicte d'odi, per signar un  manifest.
Poc a poc van tancant el cercle, van empresonant opinions, parers i atemorint a tothom, mentre aprofiten per seguir robant i concedint-se privilegis a mans plenes.
Molts, pensen que no va amb ells, però de fet, va amb tots aquells que lluiten per un país més just i igualitari. Per la democràcia. Per tots aquells que creuen en les persones.
Pots estar a favor d'uns o altres, però totes les idees i opinions s'haurien de poder defensar de manera lliure, ja sigui la independència o bé Tabàrnia. Però vivim en un Estat on som ciutadans de segona, on pensar i creure diferent és perillós i per tant, és delictiu. Per tant, s'arriba a la situació que es mira qui és el problema i se li busca un delicte a mida. Per fer-lo callar. Per fer-lo desaparèixer; joves d'Altsasu, govern a la presó o exiliat... i així fer un avís per a navegants per tots aquells que pensin canviar res.
Podem fer veure que és passatger, que no és greu, però poc a poc, l'Estat i els partits que treballen a l'ombra d'ell, van fent forat i intenten aconseguir una realitat a mida i tard o d'hora, aquells que es mostren equidistants, que sembla que no va amb ells, seran a primera fila, car a la resta ja l'hauran empresonat, atonyinat, insultat, vexat, humiliat i fet callar.

Que condemnin a l'Homs

Presó de Calders

Fa anys, vaig llegir un llibre d'en Vercors, titulat "Els animals desnaturalitzats". En aquest, una expedició viatjava a Nova Guinea i allà descobria uns éssers en procés d'hominització, ni massa bèsties ni massa humans. Amb aquesta descoberta, es començava a especular en usar-los com a mà d'obra barata i els beneficis que en treurien.
Un personatge, en Douglas Templemore, contrari a aquesta situació, fa una jugada mestra. Insemina una femella d'aquesta espècie amb el seu esperma i un cop neix el fill, el mata. Acte seguit, s'acusa ell mateix d'assassinat, de manera que en faran un judici a Londres per determinar si és assassinat o no. Si l'absolen, haurà sols matat un animal, mentre que si el condemnen, aquells éssers hauran estat considerats homes. Per tant és un gran llibre que convida a la reflexió.
A banda d'això, aquests dies em ve força al cap. Si absolen l'Homs, reconeixeran que el 9N no va tenir importància, era només una consulta sense valor, mentre que si el condemnen, aleshores atorguen al 9N el valor principal que tenia, el d'un referèndum.
Així doncs, tenen la pilota sobre la seva teulada i em sembla que potser no han pensat massa en les implicacions d'allò que decideixin, perquè sigui com sigui, com amb l'animal, des del moment que el jutgen, reconeixen que hi ha una possibilitat que allò que es fes fos un referèndum i per tant, la línia entre en que ens volen fer creure i el que és, és més tènue del que sembla.

Jutjar intencions

Diu l'Iceta al 324.cat que en la mobilització pel judici del 9N amb ell no hi comptin, que a ell no el jutgen pas. I tant! Té raó. Si una cosa és clara és que als socialistes catalans no els podran jutjar mai per haver alçat la veu. Ells, mai porten la contrària i prefereixen callar i acatar, que perdre la menjadora. Això sí, remenant els malucs i amb un somriure.

Ara bé, pel que fa a les mobilitzacions pel judici, aquí, malgrat no ho vegi el líder del partit pou, estan jutjant una intencionalitat política per via judicial. Si no recordo malament, es va quedar que allò del 9N era de costellada. Que no tenia cap valor i per tant, si no té cap valor, aleshores a què ve tot aquest muntatge judicial? Possiblement perquè té més valor del que ens volen fer creure, perquè tenen por d'aquella revolta pacífica.
Un servidor, ho ha dit per activa i per passiva, amb els convergents mai hi ha combregat, ans al contrari i me n'alegro cada cop que en troben un de corrupte i l'engarjolen, tot i que em fa sospitar el moment en que els troben, o senzillament quan els assalten i després resulta que no hi ha res. Al darrere es veu una intencionalitat política, allò de destrossar el sistema sanitari català. Per cert que ell sí que el pot destrossar, ja que pot anar a clíniques privades perquè li apliquin tractaments nous. Serà molt religiós, però el seu nivell humà està a l'alçada dels inquisidors.
Bé, seguint amb el que dèiem, ara que jutjaran una intencionalitat política comencen a descobrir, es veu que no ho sabien, que fa anys hi havia certs personatges corruptes o ho diuen. No parlem de la casa reial, ni dels casos del Partit Popular ni tan sols l'home X del GAL, no. Tampoc cal, no són cromos que uns valguin pels altres. Si són bruts, a la rentadora. Però tota aquesta història, sembla que té a veure amb el procés. Per cert, no oblidem pas que aquests no estan al davant, sinó al costat. El procés és quelcom transversal.
La reacció de l'Iceta o segurament de molts dels que es diuen d'esquerres, de desentendre's d'aquests judicis polítics, amb el pretext dels casos de corrupció dels Convergents, denota que d'esquerres només en tenen el nom, perquè defensar el dret a discrepar i més mitjançant unes urnes, no hauria d'ofendre a ningú. Preocupar sí, perquè potser no sortirà allò que esperen i per tant caldrà que es plantegin què fan malament, però ofendre, molestar, no. Perquè és l'expressió de la voluntat popular.
Però com deia, malgrat la distància que tinc amb els convergents i els casos de corrupció que els hi endevino, rebutjo fermament el judici que es fa pel 9N i em malfio de les detencions que han fet, no pel que han fet sinó pel moment i la manera. Els més eixerits diran que ho rebutjo perquè sóc independentista, però m'agradaria pensar, tot i que no ho puc demostrar, que el rebuig ve d'una part més profunda del meu ésser, d'un sentiment més d'injustícia i d'arbitrarietat que no pas pel fet en sí, vaja, que voldria creure que seré capaç -i així ho intento- d'actuar de la mateixa manera o pensar igual quan aquestes injustícies afecten a d'altres persones amb ideologies diferents.
Per cert, Iceta...

Primer s'endugueren als negres,

però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.

Tot seguit s'endugueren als jueus,

però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.

Després varen detenir als capellans,

però com no sóc religiós, tampoc em va importar.

Finalment varen apressar a uns comunistes,

però com que no sóc comunista, tampoc em va importar.

Ara se m'enduen a mi... però ja és massa tard. 

                                                           Bertolt Brecht

El discurs d'en Rufián...

Vaig seguir, amb un somriure sorneguer als llavis, el discurs d'en Gabriel Rufián al Congrés espanyol. Cada frase que deixava, era com un cop de mall. Cada pausa, recordava un col.lectiu menystingut en un moment o altre i que a la cambra espanyola, per aquella deferència entre la casta política, mai s'havia sentit o si de cas, s'havia sentit d'esquitllada.

El seu discurs, incisiu, dur, sec, va colpir molt a certs personatges acostumats a fer i no haver de passar comptes. Va ser com posar un mirall a uns polítics massa poc avesats a passar comptes i curiosament, aquest exercici democràtic, d'acarar-se a les seves promeses i mentides, va ser atacat per molts, però incomprensiblement per aquells que potser l'haurien d'haver acompanyat. Les esquerres espanyoles, més temeroses de perdre espai electoral enfront d'un partit d'esquerres català, decidí que era més important atacar el missatger, malgrat el que digués fos cert, que acceptar no portar la iniciativa al debat. D'aquesta manera els socialistes, retratats per la seva traició als electors, varen ser defensats des de posicions insòlites, veient com partits totalment oposats a la decisió dels socialistes s'aliniaven amb aquests per no donar aire a l'esquerra independentista i en comptes d'aprofundir en el fet consumat l'altre dia, preferiren atacar el missatger. De fet, el que els fa témer més és que el discurs d'en Rufián es va poder seguir a tot l'Estat, sense passar pel filtre dels mitjans dels partits i per tant, tothom podia veure que l'esquerra independentista, malgrat tot, malgrat ser titllada de demoníaca, parlava clar, amb seny i sense embuts, cosa que fa molts anys que molts espanyols esperen dels seus dirigents.
Sorprenent ha estat l'atac d'en Garzón, líder d'IU, que va preferir centrar-se en en Rufián que indignar-se amb els socialistes. De fet al congrés hi ha molt de teatre. Però per un dia que els canten la canya per enganyar, mentir, trair i robar, sense eufemismes, cal celebrar-ho i donar les gràcies de fer-ho i més amb un oratori tan contrari, jugant de visitant.  Sol en una tribuna on una gran majoria t'escridassa per dir veritats incòmodes que una gran majoria ha pactat silenciar per no destapar les pròpies misèries.

Sóc desconfiat!

Ara que tenim més temps, que el dia s'allarga i el matí és calorós força d'hora, hem començat a fer neteja. Hem començat a remenar armaris i calaixos i a fer bosses per portar-les a la deixalleria. Una d'elles plena de medicaments caducats i és clar, ens hem dit, no els hem de portar a la farmàcia que recullen aquests medicaments? Però poc després, aquella veueta interior, desconfiada, ja ha parlat.
- Vols dir que les farmacèutiques quan els recullen, no els fan un rentat de cara i altre cop al mercat? I ho he dit en veu alta i és clar, que n'ets de desconfiat m'he sentit a dir.
Però tampoc és massa estrany això de ser desconfiat. Sabem, del cert, que tots els aparells electrònics estan programats perquè al cap d'un temps petin. Sí, i per això algunes empreses no ho fan i en fan bandera, com si no haguessin de ser els malànimes que manipulen els aparells, els que haguessin de justificar les seves males arts. O qui sap si sóc desconfiat perquè un ministre, sí, tot un ministre, fanàtic religiós d'aquells que la seva religió parla de caritat i estima al pròxim, no li fa res destrossar un sistema sanitari amb els milers de morts i damnificats que això pot comportar, perquè el bavós del seu amo guanyi les eleccions. I ara! Per això hauria de ser desconfiat?
O perquè la policia que treballa per tothom, teòricament, estigui a les ordres d'uns, i per raons ideològiques i no de seguretat, fa anar de corcoll a tothom inventant-se informes.
Desconfiat? Poc encara. Ho sóc, potser també perquè al poble bevem aigua d'un riu emmerdat i ens ho amaguen. Diuen que no passa res, no en beuen ells allà a Can Fanga, però possiblement és perquè qui hauria de fer el control i prendre les mesures correctores està de la part del govern i per tant, una mà es renta l'altra.
O qui sap encara, si és perquè les prioritats dels partit fan saltar equips de govern, per exemple a Monistrol de Calders, quan aquests estan treballant bé i davant del dubte, ho demanen al poble en una consulta.
Sí senyors, sóc desconfiat, però els que haurien de fer que fos confiat, fa molt de temps que estan de vacances. 

Vinga amb els pressupostos

Com més temps passa, menys hi arreplego en política. No entenc res. Ara, els pressupostos. Estic segur que la CUP té motius més que raonables per vetar aquests pressupostos. Qui confia amb els convergents o uns d'esquerres moderats! També tinc plena confiança en els que l'han presentat per pensar que aquests ens porten cap a la Independència. Que es pensen aquests de la CUP, això no és cap joc! Però el que veig, és que fotem un ridícul que espanta i gent com jo, que està totalment convençuda de caminar cap a la Independència, aquests jocs de seients, aquests jocs de veure qui la té més grossa, ens comença a cansar.
Uns, perquè abans de tenir la casa comprada ja volen començar a decidir de quin color pinten les habitacions i els altres perquè segurament, el partit, els surt per sota de la faixa i posen abans alguns interessos propis als de país. Segur. Perquè quan t'has mogut pel món de la política, encara que sigui municipal, t'adones que els interessos mai són del tot purs i a la mínima que poden, et foten gat per llebre. I tant!
Ara bé, sembla que li fem la feina a les espanyes i mentre discutim bajanades, perquè d'aquí a menys de divuit mesos ja serem independents -diuen-, pel camí perdem gent, farta, cansada i fastiguejada.
A sobre, per si no fossin prou desil·lusionants aquests polítics, tots, perquè segur que es pot trobar un terme mig i aprovar els pressupostos, per això va marxar en Mas, tenim que l'ANC, de tant en tant també copa titulars.
Quin país, mare de Déu!
El problema és que aquests que surten a la televisió, que pontifiquen i decideixen, i cobren, no ho oblidem, poc tenen ja a veure amb els que sortim els onze de setembre, que votem i cridem, que ens manifestem i clamem, perquè instal·lats a la seva poltrona, es veuen per sobre del bé i del mal i obliden que darrera hi ha un poble que empeny, un poble que potser, ja es comença a cansar d'aquests jocs i de debò té pressa i potser, no li ve d'un pam si després tenim el pa sencer.
Tinc por, molta por, que no passi com durant la guerra civil, que per la intransigència, obtusitat i orgull de quatre capitosts, es va facilitar la victòria dels feixistes. Ningú en té la culpa, però tots en són actors i a vegades, per fer una truita, cal trencar un ou o dit d'una altra manera, potser és millor passar a la història com el babau a qui van enganyar per una confiança absoluta, que no pas com els que es van carregar les opcions del país, o bé com el que va cedir en els pressupostos per arribar a bon port.
De debò, si el que es volia era eixamplar la majoria social cap a la Independència, no sé si ho han acabat d'aconseguir, però ja ho sé, jo no hi arreplego res.
  

Tu no tens drets...

Ara que a les Espanyes no hi ha govern i que comencen a negociar uns i altres per endur-se el peix al cove, els catalans tornem a estar a l'ull de l'huracà. Deia, el ben plantat d'en Sánchez, sort que és guapo que sinó poc més tindria, que amb els partits nacionalistes s'asseuria per dir que res, que cap concessió. Vaja, que faria com una ràdio, emetria però no rebria, perquè es veu que l'art de la negociació només es permet quan l'altre no demana res. De fet, el que deia, no m'ha sobtat gens. Veient el fatxenda i vividor del González, icona del socialisme amb puro i iot, ja tinc clar que el PSOE fa temps que va perdre pel camí l'essa de socialista i l'o d'obrer. La p, amb les baralles internes que tenen, sembla que trontolla i només els queda la E a la que s'aferren i per això la seva retòrica i el seu argumentari és tan ranci com el del PP. Res de consulta, res de referèndum, res de retocar la Constitució. Però això, de fet, ja dic que no m'estranya ni, en certa mesura, em molesta.
El que sí que em molesta és el vocabulari que fan servir. Els mots que usen, que de fet, denoten més el seu tarannà i aquí incloc la majoria de partits espanyols. Parlen que no ens deixaran, que no ens concediran i això, a més de denotar una jerarquia totalment arbitrària i una prepotència colonialista, denota un tarannà totalitari. Ens situa als que pensem diferent en una altra categoria, en un altre nivell, com si ells, només ells, poguessin decidir per nosaltres. A més a més, fan servir un to condescendent insuportable, parlant de Catalunya com un subjecte buit, immadur i incapaç de decidir.
Els que em fan més evident aquesta manca de sintonia, aquesta injustícia, són els infants, amb la seva senzillesa alhora d'analitzar els problemes, aïllant-se de les idees preconcebudes i atacant el problema de cara. És com aquell equip de bombers, maldant per desencallar un camió que havia quedat encastat en un pont, mitjançant politges i corretges i un nen, passant per allà, els suggerí de desinflar les rodes per poder-lo treure. Doncs això és el que passa dia sí i dia també. Quan hi ha qualsevol notícia sobre el fet català, et diuen amb la seva innocència i alhora clarividència que quin mal hi ha en deixar escollir a la gent. Bé, que si uns volen decidir, perquè no ho poden fer, si totes les persones representa que som iguals i no estem a gust en aquella situació.
L'únic partit que de moment em sembla que té una manera diferent de veure les coses és Podemos, que ara com ara, es manté ferm en la idea de deixar escollir a la gent. És veritat que els Socialistes, quan no governaven, deien el mateix i per això, no me'n refio massa no sigui una estratègia electoral, gat escaldat fuig de l'aigua, però fins que no em demostrin el contrari, veuré els de Podemos amb certa simpatia, tot i les discrepàncies evidents que tenim, perquè l'existència de partits amb programes diferents és riquesa, mentre aquest no et coarti la teva llibertat a defensar els teus interessos i deixi que les urnes decideixin. 

No li fem la feina als madriles...

Avui parlava amb un company de la CUP i em feia la broma de si encara li parlava. De si érem encara amics. De fet, era una doble broma, perquè sense estar lligat a cap partit -amb carnet-, estic molt més a prop dels postulats de la CUP, que de cap altre partit, tot i tenir simpaties per alguna altra formació.
El que més m'ha sorprès i entristit alhora, és que en la seva broma, hi havia una gran veritat, el linxament mediàtic que estan rebent els de la CUP, militants sobretot, per la seva posició. És cert que caldria destriar d'on vénen aquestes crítiques i segurament moltes, estan fomentades per gent que no vol la Independència i veu en la divisió una eina per debilitar el procés i l'altre aspecte que m'ha sorprès és l'atac que reben per la seva forma de prendre decisions i realment, és xocant.
El primer perquè em demostra que la gent no només no accepta que hi hagi qui pensi diferent, dins del mateix vaixell, sinó que a més, a aquell que pensa diferent, se l'estigmatitza, malgrat es tingui un objectiu comú. És cert que molts ja vèiem la Independència a tocar i la decisió de la CUP ens trenca els esquemes, però potser, més que trencar-nos els esquemes, potser ens hauria de servir per posar els peus a terra i veure que la feina encara està per fer. I tant que tenim pressa, però el procés serà llarg i haurà de ser consensuat amb gairebé tots. Un camí feixuc i de formiga però que val la pena. Qui pensi que això és cosa de quatre dies, està equivocat.
Pel que fa a la manera de prendre decisions, agradi o no potser és la més democràtica i alhora la menys entenedora per a molts, perquè si formes part de la CUP, saps que la teva opinió, malgrat no agradi a certa gent, és respectada i això, a certs grups de poder, que ens volen silenciats en la major part del procés, els molesta i empipa, perquè potser els que han manat sempre, deixaran de fer-ho i és clar, independents per alguns sí, però si les cireres no les remenen els mateixos de sempre, no.
La CUP està formada per gent que fa molts anys que volen la Independència i consti que no ho dic per qüestió de pedigrí, el més important és arribar a la mateixa conclusió, sense importar quan o com s'hi ha arribat, però dubtar d'això és intentar posar aigua al vi i malgrat fa anys que militen i batallen, tenen clar que volen ser independents per aconseguir un món diferent, un món millor, no com a sortida a les dificultats electorals del partit i aquí és on xoca amb alguns que ara branden la bandera de la Independència. La seva necessitat és immediata i per tant, necessiten la solució a corre-cuita per salvar els mobles i després, el país que en surti, ja s'anirà conformant, mentre que la CUP, avesada a les minories -i potser per això els costa gestionar el protagonisme que tenen- tendeix a treballar sense presses, aïllant-se del soroll de fora i seguint el camí que sempre han fet.
Per això, potser caldria tenir el cap fred i veure els de la CUP, malgrat hagin pres decisions que no agraden, com a aliats i no foragitar-los tot afeblint el gruix social a favor de la Independència i fent el joc als unionistes, perquè la CUP, si una cosa té clara, és que vol la Independència, malgrat hi hagi qui ho negui. El camí serà diferent, però l'arribada la mateixa.
Siguem pacients i no dubtem tant.

Què s'han cregut aquests de la CUP!

Què s'han cregut aquests de la CUP! El procés està aturat per culpa seva. Ítaca resta lluny, molt lluny i el vaixell que ens havia de portar fins a la costa preuada, resta ancorat al mig de la mar, enmig de les diatribes d'uns personatges insignificants, incapaços d'empènyer en la mateixa direcció, mentre l'aigua ens colpeja per totes bandes. Perquè es veu, i això m'ho ha dit algú que en sap molt del tema, que quan van dir que eren assemblearis, es veu que ho deien de debò i qualsevol decisió important, la prenen les bases i no una elit reduïda i qualificada de personatges llunyans.
L'altra punt és que quan varen dir que no investirien en Mas, també ho deien de debò. Aleshores jo em pregunto, si la CUP fa el que és i respon al que va dir, on és el problema? I indefectiblement arribo a un punt. A un resultat. Estem tan acostumats a que ens menteixin i ens enganyin, que quan no ho fan, ens sentim humiliats.
Anem a pams. La CUP és un partit assembleari i com a tal, les seves decisions no es deuen a uns únics líders que prenen les decisions i les comuniquen puntualment a la militància, sinó que és la militància, amb tots els seus colors, matisos i opinions, qui decideix cap a on va el partit i això, als partits grans els sobta i els emprenya. Els sobta perquè veuen una altra manera de fer política, on el votant o militant no és només un personatge invisible a qui se li demana l'opinió cada quatre anys, sinó que és un personatge actiu que pren decisions i no fia el vot de manera irresponsable sinó que amb el seu vot es compromet activament. D'altra banda els emprenya perquè els partits clàssics temen que la gent vegi que hi ha altres maneres de fer política, on les decisions s'han de consensuar i a més a més cal justificar-les i avaluar-les constantment. Massa acostumats estan a la carta blanca durant una legislatura.
Un altre aspecte i aquest sí que terroritza a la majoria de partits, és que hi ha una formació que si diu que farà quelcom ho fa, malgrat els atacs que rep per totes bandes per desdir-se de la seva postura i segueix ferrenya, amb escletxes és clar, l'atac és ferotge i s'ha de justificar, sobre la seva negativa a investir en Mas i això, el compromís amb l'elector és quelcom que no es desitja. Que es tem.
Probablement caldria preguntar-se qui hauria de cedir. La CUP sempre ha estat clara i diàfana, mentre que en Mas, sempre va dir que si era un entrebanc faria un pas al costat, però a l'hora de la veritat, un servidor veu més gestos a una banda que a l'altra i mentre uns són els radicals intransigents, els altres són la Ventafocs del conte.
No sé què passarà, tan de bo se solucioni aviat perquè tinc tantes ganes d'independència que m'ho faig a sobre. Espero, de tot cor, que el vaixell agafi una embranzida ben forta i ja no ens aturem més després d'aquesta aturada tècnica, però diguem les coses com són i no ens deixem enganyar.

La joia relativa d'un 20N

Avui he anat tot el dia de bòlit i fins ara, que els xics no han anat al llit, no he mirat les notícies. No sé si se n'ha parlat gaire de la mort del nap-buf eunuc i de veu aflautada, suposo que sí. Potser hauria de ser un dels temes importants a les graelles televisives, però ho desconec, així com l'enfocament que se n'ha donat. 

No crec que sigui notícia pel seu decés, que també, sinó perquè aquest personatge, sinistre i tirà, va acabar els seus dies al llit, envoltat dels seus tranquil·lament i això, és una aberració. Un error històric. Una distorsió de la justícia. A més, per si fos poc, la seva ombra allargada encara mou els fils de certs polítics d'avui, delerosos del seu passat i que actuen com si el vell podrit fos viu. 

Avui és un dia per recordar que un assassí de masses, un iniciador d'una guerra civil que va enfrontar civils amb militars, bombardejant ciutats per estendre el pànic, alçant-se sobre un govern democràtic escollit a les urnes, no només va morir tranquil·lament, sense haver de passar comptes amb els homes, sinó que a més encara hi ha racons de món, poc airejats i més ignorants, on el seu nom és pronunciat sense rubor ni vergonya i les víctimes han de conviure amb el seu record. 

Avui demanaven a Ciudadanos que renegués del dictador i al final ho han fet, tot i que han argumentat que són un partit que va néixer en posterioritat a la pujada al poder de l'insecte d'ulleres fosques, però potser cal recordar que molts dels seus dirigents varen néixer durant el franquisme o el postfranquisme immediat i per tant, no està de més deixar clar els seus principis democràtics. Si se'ls demana, segurament és perquè hi ha algun dubte raonable.  

Del Partit Popular no cal dir-ne res. És l'hereu del règim en quant a certes formes i molts dirigents. Per tant, difícilment mossegaran la mà que els féu néixer i per això no ho han condemnat. 

Avui, tot i ser un dia de joia per la mort d'una distorsió de la història, és un dia trist per com va succeir i perquè encara plana la seva mà sobre moltes persones, que enyoren aquell poder sense límits que els donava la força i la por.   

No fem el préssec

Fa un any votàvem. Un vot sense cap valor legal però un gran valor històric, perquè gràcies al vot d'aquell dia i manifestacions massives durant anys, el 27S vàrem votar en clau de país. En clau d'Estat.
Avui s'ha fet una declaració sense cap valor legal, diuen alguns. Només una declaració d'intencions però altre cop, aquesta declaració esdevé, com el vot de fa un any, una declaració de gran valor històric. Perquè engega un procés i sobretot, perquè demostra i constata que és un procés que va endavant i que no té aturador.
Ara estem a una cruïlla. Ara s'ha de decidir quin serà el govern que porti a terme el mandat democràtic sorgit de les urnes i l'horitzó que se'ns obre fa vertigen. Fa por. Perquè tot és possible i només depèn de nosaltres. Massa anys hem estat presoners de les nostres pors. Tenim la síndrome d'Estocolm. Segrestats des de fa temps, temem decidir, temem prendre les regnes del nostre futur i menar-lo cap allà on volem. Durant anys hem estat esperant arribar aquí. Trobar-nos com ens trobem ara i perquè és un fet històric, perquè és un moment únic, cal tenir líders de mires amples.
Aquest procés no es pot encallar perquè Junts pel Sí s'enroqui en el seu candidat, però tampoc perquè la CUP decideixi abans, matar l'emissari que escampar el missatge. No pot ser. Cal arribar a un acord i en aquest cas, cal fer confiança perquè si no anem plegats ara, si no trobem la manera de tirar endavant el procés, aquest se'n ressentirà i la confiança cega que tenim molts en els nostres dirigents, perquè veiem que som molts que els empenyem, es veurà afectada i ja no parlarem de qui menarà la nau cap a la Independència sinó quin partit sobreviurà a unes altres eleccions.
No fem el ruc. No siguem orgullosos. Aconseguim posar-nos d'acord i fem que Catalunya passi per davant de tot, polítics i partits, i un cop siguem lliures, un cop siguem independents, després decidim quin país volem. Sinó ens passarà com ja ens ha passat històricament, que discutim pel què podríem ser i acabem sent una autonomia ofegada i orgullosa.

El 27S, la festa de la DEMOCRÀCIA, ara sí!

No sóc un independentista de primera volada. No sóc independentista de fa poc. L'anhel de llibertat, de decidir el meu futur, corre des de fa temps per les meves venes. Possiblement va començar com un eixelebrament d'infantesa, com un acte de rebel·lia reforçat per referents intel·lectuals de l'època, mirat per molts com un estirabot d'adolescència, però amb el temps, no només no ha marxat aquest desig, com em deien molts, sinó que s'ha refermat. I aquest temps convivint amb aquest desig no em fa ni millor ni pitjor dels que ara ho són i mai ho han estat. Perquè aquest és un gran vaixell, on tothom hi cap i on no cal justificar-se, ni mostrar cap tipus d'argument. Les portes són obertes de bat a bat. Només exigeixen justificacions els que no volen que s'engreixi la llista. Els que cerquen qualsevol motiu per aprimar el gruix d'independentistes. De fet hi ha molts motius per ser-ne. Alguns, en el meu cas, vénen del més profund del meu ésser, difícils d'explicar, que m'han amarat durant anys i de resultes formen part de mi, sense cap altre motiu que el jo vull. D'altres estan acompanyats de la raó, del pensament fred i crític i són els més fàcils d'exposar. Números, dades, afronts, insults... Però tant hi fa.
El 27S votarem. I votarem en clau de país. Tothom ho té clar. Tothom ho sap. De res serveix que alguns diguin que no és cert, les seves declaracions i accions els desmenteixen. El seu nerviosisme els delata i arribats a aquest punt, arribats a dia d'avui, només demano una cosa. Una cosa molt senzilla, tant, que jo ho he fet durant anys, que ho hem fet durant anys i no ha passat res, és la democràcia. Mil vegades ens han dit que accepten jugar a un joc de majories, a un joc parlamentari, deixant enrere el seu passat sorgit de les mans d'un dictador i prenent la bandera de la democràcia i per tant, ara han d'estar disposats a acceptar les derrotes. Han d'estar disposats a escoltar i actuar en conseqüència si així surt el 27S.
Durant anys els independentistes hem acceptat els resultats de les urnes, hem acceptat les majories existents i malgrat seguir sent independentistes, hem conviscut pacíficament i amb harmonia dins d'aquest Estat que ens ha ofegat i insultat, lluitant, és clar, des de tots els àmbits possibles i democràtics per aconseguir les nostres fites. Per aconseguir el canvi.
Ara és el moment de mostrar la veracitat d'aquesta democràcia. La seva fortalesa. És el moment d'acceptar el resultat que es doni a les urnes i no fer una rebequeria, com fan tots els infants immadurs d'estripar les cartes si el joc no els fa guanyadors, i mostrar una solidesa i enteresa exemplars, acceptant la veu del poble i denotant així, que el passat fosc i obscur que va bastir aquest present ha quedat enrere per sempre més i els seus hereus ja no governen ni governaran mai més aquest Estat.

El nou equip de govern

Ja tenim nou equip de govern a Calders. Després d'unes votacions ajustades, si setanta vots de diferència en un poble petit es poden considerar com ajustades, Convergència prendrà el relleu a la Candidatura i governarà aquests propers quatre anys. De fet, la darrera legislatura han governat amb coalició amb la Candidatura i ja van tenir el camí aplanat per esdevenir primera força, quan l'antic alcalde va fer un pas enrere i va delegar certes funcions al representant de Convergència en comptes de la tinent d'alcalde del seu partit. Però bé, ara ja no és moment de lamentar-se. El que està fet, fet està i si bé podria semblar que el resultat és desesperançador per aquells que optàvem per una altra opció política, hi ha certs aspectes que pronostiquen una legislatura força interessant i possiblement més positiva que la que deixem enrere.
El primer és que torna a aparèixer l'oposició, eliminada hàbilment la darrera legislatura. Per tant, l'esperit crític i la transparència que es van veure afectats per la manca de control a l'acció de govern, ara tornaran a escena i és clar, quan cal retre comptes del que es fa, aleshores tot és més entenedor i pot ser més acceptat i, de retruc, es poden compartir més certes decisions.
Un altre aspecte que em sembla interessant, bàsic, és que l'equip opositor està format totalment per gent nova dins del consistori, amb moltes ganes i empenta. Saba nova per al vell arbre consistorial. De segur que sacsejaran l'equip de govern i l'esperonaran per tal de que faci la seva acció de govern de la millor manera possible.
Pel que fa a l'equip de govern, també sembla que s'hi afegeix alguna peça interessant, algú amb qui, malgrat no tenir la mateixa visió política, sí que li sé i comparteixo una visió d'estima pel poble i per tant, ja des d'ara crec que tot allò que plantegi, des del seu punt de vista serà en benefici de tots i per tant, malgrat no fos el que jo faria, caldrà tenir-ho en consideració.
I el darrer aspecte que segurament serà diferent, és que el nou alcalde, una persona més bregada en la política que l'anterior, possiblement acceptarà més la crítica i qui sap si a partir d'ara ja no caldrà témer a l'hora opinar sobre l'acció de govern i fins i tot, les opinions emeses potser seran tingudes en compte si cal o ignorades si és el cas.
Per cert, no puc acabar sense felicitar ambdós partits i aquells que han entrat al món de la política municipal per, desinteressadament, donar temps, energies i esforços per millorar el poble, perquè de fet, fer de regidor, ja sigui a l'oposició o a l'equip de govern, és una feina complexa i moltes vegades desagraïda. Moltes gràcies i que tinguem molta sort!

Tot mirant llistes i coincidències

En marró les llistes del 2011...