Un bon cop de peu

No sóc pas violent. De fet, a l'equip de futbol on jugava, feien broma de la manera que intentava resoldre les situacions de tensió o com parlava amb l'àrbitre. Sobretot quan estava enfadat, perquè no em sortia d'esverar-me en excés o malparlar. De fet mai m'ha agradat ni alçar la veu, ni caure en l'insult barroer, menys, per descomptat, l'agressió física. Sempre he intentat raonar i enraonar. Tot i això, recordo un partit, on un dels jugadors contraris va començar a insultar, des del camp estant, a la gent que ens havia vingut a veure. Sobretot família. Als de fora, i també als jugadors de dins. Insults, provocacions, encaraments, comentaris grollers, despectius, amb gesticulacions obscenes. I això durant més d'una part. Una rere l'altra. Sense que vingués a tomb, només per descentrar. Per humiliar.
Mai sabré perquè ho vaig fer. Mai me n'he sentit orgullós, però a la segona part, fart i amb el cap ben ple, en una jugada, quan marxava del nostre camp, vaig colpejar-li els peus. Desequilibrant-lo. No va arribar a caure. Senzillament, un cop sense pilota quan marxava i seguia insultant.
En aquell moment vaig pensar de tot. Primer que m'havia equivocat. Després que, havent vist el tarannà d'aquell noi, allò acabaria malament. Ens encaràrem. Res. Aguantant la mirada. I només li vaig deixar un, em sembla que ja n'hi ha prou. La seva reacció, em va sorprendre. De fet es va disculpar i va argumentar que només ho feia per provocar, però que no volia ofendre. I ara!
Mai més ho vaig tornar a fer. Crec que difícilment ho faria. En alguns camps recordo que hi havia braços del públic que m'encalçaven des de la banda per colpejar-me, senzillament per aturar la jugada, però ni se'm va passar pel cap fer res. Només deixar la pilota i un ja us ho fareu. Només és futbol.
Aquell dia però, vaig dir prou. Vaig empipar-me. I de fet, ara, amb els anys i el record d'aquell estirabot ben viu, veig que és el que ens cal com a país. Un cop de peu. Un prou s'ha acabat. Perquè com aquell bocamoll que es va desactivar quan es va trobar algú que li plantava cara, l'Estat necessita això. Algú que digui fins aquí hem arribat. Algú com a col·lectiu, perquè veig, m'ensumo, percebo que el sentiment d'afartament que tenim molts, acabarà també amb un cop de peu, metafòricament és clar. Farts que ens insultin, trepitgin o intentin humiliar i només és qüestió de temps, que el pinxo acabi acotant el cap. I sinó, temps al temps.