divendres, 26 d’agost de 2022

Pujol de la Mata ( 770 m. )

Ahir vàrem anar amb els nens a Mura, a fer una excursió. Vàrem anar al pujol de la Mata ( 770 m. ).
Vàrem aparcar al pàrquing de l'ajuntament, on ens vàrem trobar amb el Marc. 
Vam creuar el poble, cap a l'ermita de sant Antoni. Hi ha diferents camins i és fàcil fer una sortida circular. Vàrem anar cap a les Llosades, però on es creua el rierol, que ahir baixava sec, es pren un corriol que puja de dret cap al pujol del Llobet. 


És una pujada força directe, amb Santllehí a un costat i a l'altre el Castellot. Una pujada ombrívola i constant fins arribar a la carena. 
Un cop a dalt,  es planeja fins al peu del Pujol de la Mata. És un turonet que destaca des d'arreu. Amb la falda arbrada, al capdamunt, una mola de pedra s'alça i convida a pujar-la. 
A peu d'aquest es pren una codoleda que s'enfila fins a la canaleta que puja al cim. La canal ens porta a un túnel, força gran, que travessa la roca per dues bandes. Un pas és gran, l'altre xic. 
Un cop vistos els passos vàrem flanquejar la mola fins al punt on abans hi havia unes escales per pujar. A dia d'avui no hi són. Les han tallat. Tot i això es puja bé.
Al cim vàrem ganyipar tot gaudint de les vistes des d'aquest bonic mirador, amb timba a banda i banda. 
La baixada la vàrem fer per un altre vessant del turó, desgrimpant. 




Per tornar, vàrem voltar el cim i vàrem prendre el corriol que ens porta a les Llosades. Tot i això, encara que es troba bé, està molt brut. La vegetació l'està desdibuixant i es fa difícil de seguir si no vas amb algun dispositiu. 
Un cop a les Llosades, on no baixava ni un regalim d'aigua, vàrem seguir ja la pista fins al poble, on vàrem fer l'aperitiu.
És una bonica sortida, per fer amb nens, fàcil, amb al·licients durant el camí i que no està gents transitada. 

divendres, 12 d’agost de 2022

Entrevista a la Calderina

 La Calderina és una revista de poble, una revista local, potser fins i tot veïnal, perquè de fet, al poble, tots ens coneixem, som veïns però quan la llegeixes, descobreixes més d'un o d'altre. De fet, gràcies a la revista he pogut conèixer històries que m'han sacsejat de gent del poble, d'aquells que veus cada dia i que potser, per aquesta proximitat, no acabes de conèixer del tot i la revista t'obre una nova mirada. 

L'entrevista me la varen fer l'Eladi i la Pilar i de fet, em vaig sentir més en una conversa amb amics que no pas en una entrevista i vaig quedar gratament sorprès del resultat, perquè, us ho juro, l'Eladi només anava apuntant i el que hi ha escrit, bàsicament és el que vaig dir. Quin crac! Jo no en seria capaç. I la sensació de complicitat i de tranquil·litat parlant amb ells va fer que em sentís prou a gust per anar-me obrint. 

Ja fa uns anys que ho fan i de fet cal valorar i molt aquesta constància i compromís, perquè en una època en que tot són presses i on l'efímer regne, mantenir aquesta passió i constància amb una tasca tant ingent i sovint tan poc valorada, és per tenir en compte i ho reconec, veure'ls en acció m'ha fet decidir a fer-me subscriptor, perquè és una revista local molt professional. 

Moltes gràcies i que per molts anys la revista segueixi sortint. 


dimarts, 9 d’agost de 2022

Pic d'Agnellière ( 2.700 m.) i Cima de Juisse ( 2.589 m.)


Aquest matí hem sortit d'hora de l'ermita de la Madame de Fenestre ( 1.900 m.). Hem enfilat cap al llac de Fenestre seguint el GR, un sender ben fressat. Pel camí ens hem creuat amb marmotes i isards, que no fugien pas. De fet, a un isard l'hem hagut gairebé d'empènyer perquè ens deixés passar.

En aquest parc no hi poden anar gossos, ni lligats i potser per això els animals són tan refiats. 

Després del llac hem acabat de pujar al coll ( 2.474 m.). A tocar d'aquest hi queden tres búnquers. El coll fa frontera amb Itàlia i els búnquers apunten a França, tot i estar a la part francesa. A la banda italiana, a uns pocs metres hi ha un edifici que servia per allotjar els soldats.


Després del coll, hem desfet uns metres de camí per prendre el corriol que porta cap al pas dels Ladres ( 2.434 m.). Aquest camí va fent sifons, amb escales, per arribar a un coll obert des d'on es veu l'altra vall.

 Des del pas surt un corriol que baixa de nou a l'ermita o bé un altre que s'enfila cap al pic de l'Agnellière (2.700 m.) que hem pres.

Avui feia un dia assolellat i amb un vent suau molt agradable. El camí va pujant per la falda de la muntanya fins que arriba un collet.  A partir d'aquí cal fer una grimpadeta per assolir el cim.

Les vistes des de dalt són espectaculars. 

Hem ganyipat un xic i després hem baixat. Per no fer el mateix recorregut, hem provat un corriol que va cap a la Cima de Juisse ( 2.580 m.). El primer tram baixa per un pedregar i ràpidament flanqueja el cim tot passant per trams d'herba i pedres un xic drets.

 

A tocar del cim hi havia un ramat amb el seu gos que de lluny ja ens bordava. L'hem anat esquivant. El cim de Juisse ofereix unes bones vistes del camí fet i del cim.

Després de deixar el ramat ja hem pres el corriol que sense perdre alçada, només al final, ens ha portat de nou a l'ermita.


Ha estat una sortida preciosa, per un indret totalment desconegut i que m'ha sorprès, per la bellesa, les parets escarpades dels seus tres mil que des de la llunyania et miren i els racons que anaven apareixen contínuament.  Un indret per perdre-s'hi de nou. 

diumenge, 31 de juliol de 2022

Pic del Port de Siguer (2.638m.) i Thoumasset ( 2.761 m.)

Ahir vàrem anar amb el Marc i la Montse cap a Andorra. Cap a Sorteny. Vàrem aparcar al final de la pista i carregats amb tot vam pujar cap al refugi de Rialp ( 1.990 m.). És un refugi lliure que està molt bé. Força net, amb llenya a punt per si cal encendre el foc, un plànol de la zona, farmaciola... Des del cotxe al refugi hi ha poc més de mitja hora. A tocar passa el riu.

Aquest matí ens hem llevat a les 6 i a dos quarts ja estàvem en marxa.

Hem pres un corriol que paral·lel al riu s'anava enfilant direcció nord com si anéssim a la Fontblanca. Tot i això, uns metres més amunt, a tocar d'una cabana de pastors, hem girat cap a l'est. Hem enfilat cap al coll de Siguer. Un corriol costerut que primer ens ha portat al coll de Monjo. Allà, sobre l'estany Blau, hem girat per resseguir la carena cap al pic de Siguer. El primer tram hem crestejat un xic però poc després hem fet un flanqueig, sobre herba i un xic dret per agafar el camí que puja del pic del Salt. Sense deixar ja l'herba hem arribat al cim, el pic del Port de Siguer ( 2.638 m.). Després hem fet un descens per herba fins a un collet, per enfilar de nou la cresta fins al Thoumasset ( 2.761 m.). 


El primer tram és una cresta fàcil que va resseguint la línia divisòria de la muntanya buscant pas entre una banda i tram, fins a arribar a l'únic ressalt un xic dret. Una paret amb bones nanses. Passada aquesta, de nou l'avenç és fàcil, amb mans de tant en tant, fins que cal desviar-se un xic, deixant la creta, per fer un flanqueig per herba. Un cop s'acaba, cal enfilar-se directe cap al cim, ja marcat per fites.

És un cim ben bonic i pic freqüentat. De fet no hem trobat a ningú de pujada. Baixant cap a l'estany Blau, ens hem creuat amb dues dones que pujaven per l'altre vessant. 

Un cop al llac Blau ens hem banyat i després d'aquest, hem enfilat de nou cap al Port de Siguer i hem desfet camí fins al refugi i el cotxe.

És una sortida ben bonica a un lloc ben aïllat. Només hem trobat gent quan baixàvem, que devien pujar cap a l'estany. 

dilluns, 25 de juliol de 2022

Dome de Neige ( 4.015 m.)

Divendres vàrem marxar amb el Robert cap als Alps, al parc nacional dels Ecrins. Després d'unes quantes hores de furgoneta, vàrem arribar a l'aparcament del parc, al xalet Madame Carle, a Ailefroide. Allà vàrem dormir, a 1.874 m. d'alçada, amb marmotes que corrien per allà gens espantadisses. 

L'endemà ens vàrem llevar i un cop preparat tot el material, vàrem enfilar cap al refugi dels Ecrins ( 3.175 m. ). La idea era dormir en tenda allà dalt. A prop del refugi hi ha uns quants bivacs preparats per passar-hi la nit. De fet, al refugi només teníem la intenció de passar-hi per demanar informació sobre l'estat de la ruta al Dome de Neige ( 4.015 m.) i fer una cervesa. Feia temps que no anava tan carregat. D'una banda el que necessitàvem per passar la nit, tenda, sac, màrfega... d'altra el material de neu, des de grampons a talabard per poder-nos assegurar, a més de corda, menjar... Bé, que la motxilla pesava força. 

El camí que surt del xalet s'endinsa a un bosquet per passar ràpidament el riu que baixa de la glacera. Un riu blanquinós, força cabalós.  De seguida el camí ja s'enfila cap al refugi Glacier Blanc ( 2.550 m.), tot fent ziga-zagues i guanyant ràpidament alçada. En algun tram hi ha cables fixes per facilitar les passejades d'aquells que pugen a veure la glacera des d'aquest refugi. És un camí força concorregut i a diferència d'aquí, on abans sí que passava i ara ja no, la gent que et creues et saluda amb un "Bon dia". Alguns amb un somriure, d'altres acompanyat d'un esbufec per l'esforç. 

Al refugi Glacier Blanc vàrem carregar aigua i després de fer algunes fotos de les vistes, vàrem continuar cap amunt. A partir d'aquí ja s'avisa que el sender ja no és de passejada, sinó d'alpinisme. Bàsicament perquè no està condicionat.

El primer tram, seguint unes marques blanques, passa per un vessant al costat de la glacera. Un corriol costerut i pedregós que com tot als Alps, guanya alçada sense parar. En un tram, seguint el que semblava ben fresat, però que no era el camí principal que girava en sec cap a un costat, ens vàrem trobar a peu d'una torrentera ben dreta, on amb compte vàrem fer mitja volta per tornar al camí mentre algunes pedres queien rodolant timba avall. 

Arriba un moment en que el camí et deixa a peu de glacera. Una glacera molt gelada, negra i plena d'esquerdes. Al fons d'aquesta, tota l'estona es veu la Barra dels Ecrins ( 4.102 m.). Un cim desafiant, però aquest dia estava un xic tapat pels núvols que anaven i venien. 

Ens vàrem encordar i sortejant algunes esquerdes vàrem anar pujant fins a sota el refugi. Aquest es troba uns 100 metres per sobre de la glacera. S'hi arriba pujant per un corriol dret i molt descompost fent giragonses.   

Mentre pujàvem ens vam creuar amb uns que baixaven. Els vam demanar si havien fet el Dome i ens van dir que no, que només portaven un parell de claus de gel i que estava molt difícil. Havien pujat i fet mitja volta. Tot i que el cim es veia imponent, les ressenyes diuen que és un dels fàcils dels Alps i ens va estranyar aquest comentari. 

En arribar al refugi, vàrem demanar com estava i ens van confirmar el que ens temíem. Aquest estiu s'han obert moltes esquerdes i a més han caigut alguns seracs, de manera que la ruta normal ja no es pot fer i cal fer una marrada, passant per una pala de 45º. D'altra banda, a més d'aquesta pala, hi ha un flanqueig, d'uns 150 m. de gel viu i des del refugi, el guarda aconsellava portar, com a mínim 6 o 7 claus de gel. I no és que no tinguem claus de gel, que no en tenim, sinó que tampoc sabríem com fer-los servir i per tant, ja vàrem veure que no el podríem fer. 


Una mica decebuts, vàrem anar a muntar la tenda i a dormir, amb els Ecrins fent-nos companyia. 

L'endemà ens vàrem llevar cap a les 6 i vàrem enfilar cap al Dome, però per veure'l d'aprop. Vàrem estar caminant una bona estona per la glacera, esquivant esquerdes. A costat hi ha un altre cim, el Roche Faurio ( 3.730 m.).  Vàrem començar a pujar, però massa tard. La calor a aquella hora, les vuit, ja es notava i el gel s'anava fonent. De fet, ens vàrem decidir a fer mitja volta quan pujant, vaig trepitjar una placa i a sota es va sentir buit. Des del refugi ja ens havien dit que el dia anterior, un parell de persones se'ls havia enfonsat sota els peus un parell de ponts de gel,  poca alçada però. Ja mentre pujàvem vàrem veure alguna clapa de gel despendre's a la llunyania, a alguna canal secundària, i baixar fent caure alguna pedra. 



Mirant sempre el Dome de reüll, amb aquella sensació de cim no aconseguit, vàrem anar baixant per la glacera. Parant primer a recollir els estris de dormir que havíem deixat en un racó per no carretejar-los i després ja fent ziga-zagues tot cercant pas entre les escletxes. En algunes, el fons d'aquestes no es veia, només se sentia l'aigua, que corria per sobre la glacera com riuets escolar-s'hi fondament. En d'altres, vés a saber perquè, l'aigua que queia no marxava i feia basses d'aigua cristal·lina, algunes de petites, d'altres de tres o quatres metres de llargada. Un espectacle preciós, alhora que inquietant.



Un cop passada la glacera, vàrem prendre de nou el corriol que menava al refugi Glacier Blanc i després ja cap al cotxe. 

L'indret és espectacular. Les muntanyes escarpades i dretes, de pedra esmolada que es retalla al cel, és increïble. Tens sensació d'alta muntanya. On veus la grandesa de la natura i només pots aturar-te i gaudir del que t'envolta mentre ja penses en quan hi tornaràs.  


diumenge, 10 de juliol de 2022

Pic de Costa Cabirolera ( 2.604 m.) per la canal del Cristall

Ahir vàrem anar en cotxe fins a Estana ( 1.509 m.) . Vàrem deixar allà el cotxe.

Des del poble marxa un camí cap a Prat Cadí ben marcat i fresat. Un corriol ample, ple de pedres grans i en alguns trams ben vermellós.  És un recorregut ombrívol, entre pins, avellaners i algun avet. 

Tota l'estona s'enfila, una pujada suau i constant per arribar a Prat Cadí ( 1.826 m.). Després d'anar uns 40 minuts per dins del bosc, s'obre un prat extens, verd, a peu de les parets del Cadí. Un lloc preciós i ideal per a acampar. Davant nostre, un seguit de canals dretes i esquerpes, Cristall, Ordiguer, Estana... i més enllà, poc visible, la Barinada.

 Passat el prat s'enfila un corriol, ara ja més estret i desdibuixat, marcat amb fites, que puja a peu de canal, primer encara dins del bosc, per després entrar en la tartera. 

L'entrada a la canal és per unes parets de pedra que es poden pujar fàcilment i tot seguit hi ha un tram on cal grimpar per després acabar per una tartera dreta però fàcil. 



Un cop feta la canal vàrem anar cap al pic del Costa Cabirolera ( 2.604 m.). La cara sud del Cadí és ben diferent de la nord. Mentre una és dreta, escarpada, de parets inaccessibles i rocoses, l'altra és suau, de pendents herboses i constants. 

Des de dalt vàrem seguir un corriol dibuixat enmig de les herbes per arribar al cim i després, vàrem anar per un terreny ben semblant, excepte una baixada de tartera, on vaig poder córrer i deixar-me anar, fins al pas de Gosolans ( 2.426 m.). Aquest pas serveix per passar d'un vessant a l'altre del Cadí sense haver de passar per una canal. 

Fet el pas vàrem anar fins al refugi de Prat Aguiló ( 1.997 m.). Allà, acalorats, perquè feia un dia assolellat i sec, vàrem aturar-nos per refrescar-nos i després de descansar un xic, vàrem prendre el corriol que resseguint el Cadí per mitja alçada, fent sifons de tant en tant, ens portà de nou fins a Prat Cadí. 



He de dir que aquest tram em va costar. Un xic llarg i de fet, veure Estana allà a la llunyania, no ajudava massa. 

Un cop a Prat Cadí vàrem desfer el camí per tornar a Estana. A l'entrada, a una font que hi ha, vaig aprofita per capbussar-me i treure'm la calorada de sobre. 

És una sortida un xic llarga però passa per indrets espectaculars, amb unes vistes impressionants. El Cadí, des de sota o des de dalt, té una bellesa que aclapara i et deixa mut.    

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

dimecres, 6 de juliol de 2022

La Mola ( 1.104 m.) des de Can Robert

Diumenge al matí vàrem anar a la Mola. Vàrem deixar el cotxe a Can Robert ( 649 m. ), a l'aparcament. Des d'allà hi ha una pista que va pujant direcció Can Pobla i un corriol ample, ben fresat, el talla pujant de dret. Passa pel costat de les tombes de Can Robert. Són unes tombes de l'època romana i medieval. 


Vàrem pujar fins al Bolet de Can Pobla. Una roca que des de lluny sembla un gran bolet. Des d'allà vàrem desviar-nos pel camí del Malpas per agafar la canal de la Miranda dels Cavalls. És una canal que puja força dreta, per una codoleda fins al collet, on després hi ha una petita grimpada per superar un desnivell d'uns quatre metres.

Un cop a dalt, vam anar fins la miranda, un mirador espectacular sobre el Vallès. 

Després de gaudir del panorama vàrem acabar de pujar, trobant primer el tancat dels ases de la Mola i després ja el monestir. 

La baixada la vàrem fer pel mateix camí. 

És una sortida bonica, amb bones vistes en diferents punts i llocs preciosos. Potser un xic cansada per nens, ja que tota l'estona puja i bastant de dret, però fent aturades i descansant, es va pujant molt bé. 

dissabte, 25 de juny de 2022

Pic de Balandrau ( 2.585 m.) i Fontlletera ( 2.581 m. )

 Avui hem anat cap a Tregurà per fer el pic del Balandrau ( 2.585 m.).

Hem aparcat just on comença el camí. Feia un dia assolellat i ventat. Força ventat. Al cim, es veien quatre núvols. Hem anat enfilant pel camí cap al coll de Tres Pics. A mesura que anàvem pujant, el vent bufava més fort. 




Hem arribat al coll amb sensació de fred pel vent i amb el cel cada cop més ennuvolat. En arribar al cim, aquest s'ha tapat un xic amb boira, però les ventades, l'anaven fent córrer. Sobre aquesta, alguns núvols més densos. Tot i això, de tant en tant el sol treia el cap. 

Hem estat una estona al cim, on hem esmorzat i després hem baixat de nou cap al coll. Un cop allà, hem enfilat cap al cim de Fontlletera ( 2.581 m.). La pujada és un corriol costerut entre mig de pedres. al cim bufava molt més i sense gairebé aturar-nos, hem començat a baixar per la carena, per un camí mal pintat entre herba. 

La baixada és força distreta i en poca estona hem arribat a la pista per poder desfer camí i arribar de nou al cotxe.


L'últim cop que vaig anar cap al Balandrau feia poc que m'havien operat i anava amb pals. A més va començar a llampegar i vàrem baixar sense coronar el cim. Avui l'hem fet i ha anat molt bé. 

diumenge, 12 de juny de 2022

Pedraforca ( 2.506 m. )

 Avui hem anat a fer el Pedraforca ( 2.506 m. )

Hem començat força d'hora. Ara bé, el sol ja escalfava força. Hem anat cap al refugi Estasen i des d'allà, cap al coll de Verdet. Hem pujat a bon ritme, sense aturar-nos. 

Un cop al coll, hem començat a grimpar. A algun tram hi han posat cordes, tot i que de fet, no calen. Ens hem trobat una família amb un nen que pujava. Semblaven un xic perduts, però han anat pujant bé, a poc a poc.

Al no haver parat i haver sortit d'hora, hem pogut arribar a dalt gairebé ningú. Hem esmorzat al cim, gaudint d'un dia assolellat. 

Després hem baixat cap a l'enforcadura i des d'allà, directe avall per la tartera. Aquesta està bé en alguns trams, en d'altres no. Però encara fa de bon baixar. 



Un cop al refugi hem pres quelcom prenent el sol allà mateix i després cap al cotxe. 

diumenge, 5 de juny de 2022

Estanys de la Pera ( 2.335 m. )

Ahir vàrem anar amb els meus fills cap a Aransa. La idea era pujar amb la furgoneta al refugi de Pollineres, dormir allà i l'endemà fer els estanys i potser el Perafita. 

Ara bé, a partir de les pistes d'esquí d'Aransa ( 1.850 m. ) el camí està barrat, només es pot passar si es va a dormir o menjar al refugi dels estanys de la Pera, sinó final de trajecte. Sembla que poc a poc aquesta serà la dinàmica. Si es vol arribar fins a un determinat punt amb cotxe, també em va passar a Sadernes, per anar a Sant Aniol d'Aguja, caldrà pagar. Vaja, cura del medi ambient a cop de talonari.  

Per tant, vàrem dormir allà, a peu de barrera i avui, ben d'hora, hem pres el camí dels estanys amagats per pujar cap als de la Pera. 

És una pista ombrívola, a l'hivern pista d'esquí de fons, entre pins negres i avets. L'olor d'aquests se sent molt i el soroll dels rierols que corren també t'acompanya tot el camí. És un indret preciós. 

La part bona de les restriccions és que de pujada hem anat sols tota l'estona fins al refugi ( 2.357 m. ). Allà, per refer les forces, hem pres quelcom i tot seguir hem anat cap a l'estany gran ( 2.335 m. ).

Està a peu del Perafita. És gran, llis i preciós. Hem jugat una estona allà i fins i tot, m'hi he banyat. Feia un xic d'aire però sortir de l'aigua freda, després de la caminada, és vivificant. 


Més tard, hem desfet camí, seguint ara el GR, que passa pel salt d'aigua, cap a Pollineres. 

La baixada, malgrat que el sol picava més, l'hem fet bé, trobant, ara sí, ara també, algú que pujava.

Fer excursions amb els fills m'encanta. Compartir amb ells aquesta passió, malgrat que hi ha estones que es discuteixen, tot i que també hi ha molts moments de complicitats, jugant tot pujant, fent lluites a l'herba, compartint l'aigua o bé animant-nos en les pujades. 

Avui, ha estat un gran dia i m'he sentit ben feliç. 

dissabte, 14 de maig de 2022

Les Agudes ( 1.705 m.) i Turó de l'Home ( 1.712 m.)

 Avui hem anat cap al Montseny a fer el pic de les Agudes ( 1.705 m. ) i el Turó de l'Home ( 1.712 m.).

Hem deixat el cotxe a l'aparcament per pujar a per les escales de Castellets. 

El primer tram va per dins del bosc, un bosc preciós de faigs. Ara bé, al cap de poc ja enfiles directament, grimpant, per un corriol que ressegueix la cresta. 

És un camí, algun tram aeri, sempre ben marcat, que va enfilant-se fins arribar a les Agudes ( 1.705 m.). Des d'allà surt un caminet que va fins al Turó de l'Home ( 1.712 m.) sense perdre massa alçada. 

És un recorregut distret i divertit per on no et trobes massa gent fins que no arribes a dalt de les Agudes. 


Al Turó de l'Home vàrem veure un noi amb parapent que anava fent tombs per sobre del refugi.